Per què si no sóc indepe estic a favor de la independència

Dir que mai he sigut indepe seria mentida. L’últim any de primària i el primer de l’ESO tenia la carpeta amb enganxines i eslògans de l’esquerra indepe; és el que té haver nascut i crescut en un barri rojoseparatista. Transcorregut aquest curt interval de temps, la part roja (i negra) va guanyar força envers la separatista i em vaig centrar en cos i ànima a intentar practicar la lluita de classes.

Han passat molts anys d’això, període de temps en què els indepes han anat creixent, passant de ser poquets a cada barri (en el meu, ben avinguts amb els altres moviments anticapitalistes) a ser aproximadament la meitat de la població. Durant aquests anys, els que no tenim cap simpatia pel patriotisme hem avorrit el Procés (i el processisme) fins a la sacietat, per motius diversos que he anat enumerant en anteriors posts.

I així va arribar l’1 d’octubre. Fins pocs dies abans no tenia clar si participaria o no del referèndum, principalment perquè em semblava la clàssica estratègia convergent d’anar guanyant temps mentre mames poder. La meva decisió va ser, finalment, participar-hi i arran del que vaig veure a tot el país, en certa manera vaig canviar de xip: la violència policial contra els meus veïns i familiars és quelcom que no podia tolerar.

A St. Iscle, poble d'uns 1300 habitants, la repressió l'1-O va ser brutal. Les forces militars, però, no van trobar les urnes, ja que els vilatans les van amagar entre els nínxols del cementiri.

Ahir va succeir una cosa que estava convençut que el Govern no s’atreviria a fer: aplicar el resultat del referèndum. No sé si amb efecte jurídic, però segur amb efecte mediàtic. Els ha costat, però ho han fet. I malgrat no tenir cap simpatia pels dirigents catalans (que quedi ben clar), avui escric això per argumentar per què algú no indepe com jo, avui, està a favor de la independència.

En primer lloc, es tracta simplement d’una qüestió de convicció política i de memòria històrica. Sempre he sigut un profund detractor de l’actual estat espanyol nascut durant el franquisme (prefereixo anomenar-lo règim del 39 que del 78) i si aquest es trenca en mil pedaços m’és impossible no celebrar-ho. A diferència d’un dels pocs parlamentaris que em representa, l’Albano-Dante Fachin, a mi la via amb què s’aconsegueixi dinamitar els fonaments de l’estat m’és absolutament indiferent; l’important és que es faci. I pels que es posin llepafils amb la legalitat, és tan senzill com recordar-los quina legitimitat té un estat sorgit arran d’un cop d’estat a la II República: zero.

En segon lloc, per un tema de sistema polític. Qui, al segle XXI, pot preferir viure en una monarquia que en una república, més enllà dels aristòcrates i els carlins? Tan senzill com això. I que consti que la república que teòricament es construirà no seria el meu ideal. Preferiria una República Popular amb un sistema socialista sense necessitat d’eleccions, perquè no hi ha res més democràtic que governi el poble. Avui som molt lluny d’aquest model, però convé recordar que a Cuba van passar 61 anys des que es van independitzar d’Espanya fins que van assolir el sistema socialista que ha sigut un referent per a molta gent, entre els quals m’incloc.

En tercer lloc, per pragmatisme: cal acabar d’una vegada per totes amb el processisme i amb les batalletes nacionalistes. S’ha d’admetre que Catalunya és un país força ric on l’elit governant sempre ha sigut privilegiada i, per tant, ha tingut molt a perdre. Els que s’han embarcat en l’aventura indepe no ho han fet per altra cosa que no fos pel tacticisme. Aquest problema no el tenim les classes populars, que generalment no tenim res a perdre (més enllà d’una feina temporal, com és el meu cas) i per això una situació de desestabilització ja ens sembla bé. Tal i com es preveu que vagin les coses, hi haurà tema per anys (o dècades), però la gràcia seria que es deixés de parlar de batusses nacionals per centrar-se en les lluites socials.

Amb aquests arguments, per mi més que suficients, ara cal veure si la proclamació d’ahir és simple postureo o si realment hi ha un rerefons tangible, com ara estructures recaptatòries que permetin que la suposada República pugui ser econòmicament viable. I més enllà d’això, ara és el moment en què els governants catalans hauran d’estar disposats a ignorar i desobeir qualsevol ordre que arribi des de l’estat.

Sóc conscient que l’opció independentista no té el suport d’una majoria prou gran per garantir la seva viabilitat de manera immediata, però després d’un referèndum que l’estat va intentar dinamitar amb una violència salvatge, l’aplicació dels resultats era l’única opció legítima. I, paradoxalment, aquesta només triomfarà gràcies a l’autoorganització i la resistència populars.

A l’altra banda, el PP, cinquena força a Catalunya a les últimes generals i amb la inestimable col·laboració dels feixistes de C’s i de l’””esquerra”” de boquilla del PSOE, sisena i quarta força respectivament, ja han anunciat que es posen al capdavant del govern de Catalunya. Per fer front a aquesta imposició, em remeto a una frase mítica del Che amb la qual estic totalment d’acord: “crear dos, tres... muchos Vietnam és la consigna”. Desobediència total als llocs de treball (especialment als públics); ingovernabilitat a cada un dels barris per fer que la lluita local tingui un impacte global; aturar la producció, els transports i tot allò que garanteixi una certa estabilitat en un país. En definitiva, no fer cap cas de les imposicions que vindran.

Els tres partits amb representació parlamentària menys votats volen imposar unes eleccions a Catalunya

Per justificar la intervenció del Govern i la il·legítima convocatòria d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre, recorreran al ja clàssic “ells s’ho han buscat”. El mateix que van fer per justificar l’Alzamiento. També s’ompliran de raons davant dels seus amb l’argument de “la major part de la gent del NO no va votar l’1 d’octubre perquè el referèndum era il·legal”. No tingueu cap dubte, però, que aquesta mateixa gent anirà en massa a votar en unes hipotètiques eleccions imposades i convocades per estaments que no tenen potestat per fer-ho, gràcies a 3 partits que a Catalunya només representen al 38% de la població.

Si finalment aquestes eleccions s’acaben celebrant, què hem de fer des de l’esquerra? El cor ens diu boicot i abstenció, sens dubte, però el cap ens recorda que, depèn de com vagin les coses, la presidència de la Generalitat la pot ostentar Ciudadanos. I això no només seria un drama polític, sinó que seria una ferida de mort per l’educació i la cultura que, malgrat les crítiques que se’ls poden fer, a Catalunya sempre han actuat com a element de cohesió per a les classes populars.

Per concloure, reitero que les lluites entre nacions, les banderes i els himnes mai seran la meva prioritat. Però hem arribat a un punt en què l’estat espanyol (el govern del qual és més patriota i ultranacionalista que ningú) ha aprofitat el context actual per posar en pràctica el que sempre ha desitjat: exterminar a qui no li segueix el joc i li planta cara. Ho van fer durant el franquisme, ho han fet a Euskal Herria (Patxi López, el lehendakari amb menys suport social de la història) i ara ho estan fent amb el poble català. I enfront a aquesta repressió i vulneració sistemàtica de drets, encara que no siguem indepes, ens hi trobaran.

Sant Jordi: quan el mercat es menja la cultura

Fa sis anys vaig escriure un post que ara canviaria de dalt a baix, però que em serveix com a punt de partida per parlar de la mateixa qüestió: Sant Jordi. Ja fa temps que el Dia del llibre i la rosa va ser abduït per la indústria editorial, però aquest fet ha augmentat de manera bestial fins al punt que s’ha desvirtuat tota l’essència cultural de la jornada.

Una de les definicions més brillants sobre què és Sant Jordi avui la feia Gemma Ruiz en aquesta entrevista a Crític (les tres últimes preguntes, tot i que l’entrevista sencera és interessant). Precisament, la periodista cultural de TV3 apareix al rànquing dels més venuts d’aquesta Diada gràcies a la seva novel·la Argelagues. Quan analitzem aquest rànquing ens topem amb la crua realitat: per Sant Jordi no guanya qui millor escriu, sinó qui sap vendre més.

Certament, les dades dels llibres més venuts no són pas per treure pit del país on vivim. Personalment, sento vergonya aliena de veure com qui més ven són aquells que surten als mitjans de comunicació de masses: periodistes, presentadors, tertulians, opinadors, showmans… Tots disfressats d’escriptors per un dia. Vegem doncs els rànquings dels més venuts:

Ficció en català

El rànquing més deplorable: només 3 autors dels 10 més venuts són escriptors (Jaume Cabré, David Cirici i Ildefonso Falcones). La resta, personatges que aprofiten la seva influència mediàtica per a promocionar-se: Xavier Bosch, Pilar Rahola, Jordi Basté, Rafel Nadal i Sílvia Soler (deixebles del Godó); o Albert Espinosa i la mateixa Gemma Ruiz, en menor mesura.

No ficció en català

La tendència es manté gairebé intacta respecte a la ficció. Entre els més venuts hi ha Carles Capdevila (exdirector de l’Ara), Quim Monzó (opinador de La Vanguardia), Roger Vinton (Tuitstar), Mònica Usart (meteoròloga de RAC1) o Antonio Baños (el proper líder de Convergència?). Només 4 de 10 són escriptors, dos dels quals estrangers (Yuval Noah Harari i Marie Kondo, tot i que segurament al Japó també entraria dins el grup dels mediàtics).

Ficció en castellà

En aquest rànquing, gairebé tots els llibres més venuts són d’escriptors. Només es colen com a mediàtics Albert Espinosa i David Trueba (cineasta, mediàtic, però no al nivell dels opinadors i periodistes de l'anterior llista en català). També es cert, però, que força escriptors dels que apareixen són gairebé estrelles del rock, com Javier Cercas, Dolores Redondo o Arturo Pérez-Reverte… però això ja és una animadversió personal i crec que ara no toca ser destroyer amb ells.

No ficció en castellà

Meitat escriptors, meitat mediàtics. Està bé que Josep Fontana o Gloria Fuertes siguin el quart i la sisena més venuts, però és demencial que Pau Donés o Jordi Cruz també estiguin al top 10. Al rànquing també hi trobem periodistes (Xavier Aldekoa) o músics (James Rhodes) que són mediàtics però… encara.

Una vegada analitzats els autors més venuts és evident que per Sant Jordi el criteri que prima a l’hora d’escollir un llibre no és precisament la qualitat literària. Ni tampoc l’originalitat ni l’esperit crític. Uns dies abans del 23 d’abril, els anuncis als mitjans ja preveuen quin serà “el llibre d’aquest Sant Jordi” i no acostumen a errar.

La Diada s’ha convertit en una festa consumista més, tot i que segurament sempre ho havia estat i jo era més innocent. Un dia a l’any, es parla de literatura en prime time a tele i ràdio. Regalem una rosa -tampoc tot és meravellós en el mercat de la floricultura, com bé explica l’Esther Vivas aquí-  i ens comprem un llibre perquè toca. Ens apropem a les Rambles i al Passeig de Gràcia per veure famosets que habitualment només veiem a través de la pantalla. I això sempre fa gràcia.

En definitiva, l’apropiació de Sant Jordi per part de la mateixa gent que ens trobem diàriament a la tele, a la ràdio o als diaris està allunyant cada vegada més de la festa a aquells que tot i no considerar-nos culturetes ens apassionen els llibres. Evidentment, em refereixo als llibres que tenen alguna cosa a dir i no a aquells escrits per ves a saber qui i que es mouen exclusivament pels interessos del mercat.

Juan Martín Guevara, germà petit del Che, va signar a Barcelona un llibre del qual és coautor. Ell no és escriptor, però se m'acudeixen poques persones que tinguin quelcom més interessant per explicar

Més Trinxeres i menys tertúlies

Diumenge passat va finalitzar un programa força inèdit tenint en compte el model de televisió pública a què ens tenen acostumats. Per qui no l’hagi vist, el programa en qüestió és Trinxeres i repassa el front de Catalunya l’any 1938, des de la Vall d’Àneu fins al Delta de l’Ebre. I ho fa amb un format força innovador, a través de tres reporters (Eloi Vila, Carles Costa i Marc Juan) que fan a peu aquesta travessa per l’últim gran front de la Guerra Civil espanyola (GCE). Clicant a la imatge de sota podeu accedir als 8 episodis.

 

Els dos últims capítols, però, no s’han rodat a cap front, sinó que han mostrat l’impacte de la GCE a Barcelona, un, i l’exili republicà a França -la Retirada-, l’altre. Aquest darrer episodi va molt bé per parlar d’un tema que l’Estat espanyol ha volgut silenciar sempre: la recuperació de la memòria.

Precisament, un programa com Trinxeres és una eina útil (canal molt divulgatiu, explicació amena d’episodis històrics, senderisme com a fil conductor) perquè els crims que va cometre el franquisme ja des de l’inici de la guerra no quedin impunes. Com han demostrat els tres conductors del programa, Catalunya encara està plena d’elements que ens traslladen 80 anys enrere.

I si sortim del Principat, també. Fa dos anys vam fer una ruta amb la meva mare i la meva germana amb destí a Argelers-sur-mer (fotos al final del post). El viatge tenia la intenció de veure el lloc on va ser empresonat l’avi de la meva mare, el meu besavi, a qui no vaig arribar a conèixer. Malgrat tot, passar una estona en aquella platja que no fa tant va ser un camp de concentració on el Govern francès va tancar a desenes de milers d’exiliats republicans va ser un moment molt emotiu.

La platja d'Argelers va ser un camp de concentració entre 1939 i 1941

Tota aquesta gent que va acabar tancada en condicions infrahumanes, en una platja convertida en cementiri, va arribar a França pensant que el drama de la guerra s’acabava per fi. I ho va fer gràcies a la solidaritat dels soldats republicans, que amb la guerra ja perduda van aconseguir retenir les tropes franquistes perquè la població tingués temps d’arribar al pas fronterer.

Al país veí, però, els exiliats només van trobar repressió per part de l’Estat i el menyspreu de la major part de la ciutadania francesa (la mateixa que avui vota massivament el Front National per aturar la immigració i els refugiats i demostra que la història es repeteix).

Dels supervivents de la Retirada, molts no van poder tornar mai a la seva terra. El "govern" franquista es va caracteritzar des del primer moment per ser un règim genocida que volia esborrar físicament tot el que sonés a esquerra, progrés i república, per crear una societat on tothom que hi visqués combregués amb el nacionalcatolicisme oficial.

Convé no oblidar (ni perdonar) mai els crims que va cometre el franquisme, però tampoc la complicitat que va tenir de governs europeus com el francès o el britànic. Trinxeres no s’endinsa en les profunditats polítiques del conflicte, però sí que demostra la importància de tenir memòria. A la nostra televisió pública li manquen Trinxeres i li sobren debats d'opinió i d’actualitat.

Pas fronterer del Coll dels Belitres. Sobre el turó s'hi ubica un Espai de Memòria

La tomba d'Antonio Machado a Collioure

Un dels diversos monuments dedicats als exiliats republicans, al costat de la platja

Memorial dedicat als exiliats que van morir (o els van matar) al camp d'Argelers

A la maternitat d'Elna es van salvar unes 600 vides dels infants que hi van néixer entre 1939 i 1944

... i la història el va absoldre

Porto cinc mesos amb el bloc inactiu, i tan de bo no hagués d’escriure el que avui escric… Una conversa amb un company de feina ha sigut el factor decisiu. Després d’un “Bon dia, què tal?” he obtingut com a resposta “Malament, ha mort Fidel (...)”. Doncs sí, ha mort Fidel, i seria impensable no dedicar-li unes línies com a homenatge. Sobretot per l’admiració que li professo. I en part, també, per contrarestar tota la deixalla que abocaran sobre ell els mitjans occidentals controlats per grans empreses.

Des del primer dia, aquestes grans empreses li han declarat la guerra a Castro. Juntament amb el monstre imperialista dels Estats Units. Els governs nord-americans sempre l’han odiat perquè des de 1898 han considerat a Cuba una colònia seva. No és cap secret que Fidel va patir desenes d’intents d’assassinat perpetrats per la CIA sota les administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush Sr., Clinton, Bush Jr. i Obama (?) I sempre va sobreviure.

L’odi a Fidel Castro no va néixer l’1 de gener de 1959, sinó que ve d’abans. Aquell dia de cap d’any, els poders de l’imperi simplement van adonar-se que allò de tractar Cuba com un casino i un prostíbul a 90 milles i a una hora d’avió s’acabava de sobte. Començava el període més llarg de sobirania, emancipació, orgull, resistència i dignitat que mai ha conegut l’Amèrica llatina. I que encara dura.

Fidel ha tingut dues classes de haters. Els primers, els anomenats gusanos, són un lobby molt petit de cubans exiliats a Miami i Florida que tenen el suport de tots els organismes nord-americans, legals o il·legals, i que estan descaradament sobreexposats als mitjans de comunicació. Aquests han celebrat la mort de Fidel, com a bons ressentits plens d’odi que són. Tothom els coneix i, pel bé dels habitants de Cuba, tan de bo la gusanera es podreixi a Miami i no pugui tornar mai a l’illa, ja que la intoxicació que provocaria seria devastadora.

Els segons no són cubans, ni tan sols llatinoamericans. Són il·lustrats i progres occidentals, amb un discurs condescendent, a qui no els molesta la icònica imatge del Che Guevara i fins i tot són capaços d’admetre que la revolució va estar bé al principi però que va derivar en quelcom indefensable. Aquests individus mai s’atrevirien a fer una revolució, però sí a jutjar aquells que les han fet des del seu còmode sofà europeu. Aquesta gent són la que, en el fons, fa més mal a tot el que s’ha aconseguit a l’illa caribenya en aquests gairebé 58 anys de socialisme.

Les revolucions no són una cosa temporal, quelcom que es fa i s’acaba. Marx, Engels i Trotski van teoritzar sobre la revolució permanent i internacionalista, i el poble cubà ho ha posat en pràctica malgrat un context sempre advers, amb un bloqueig criminal impulsat per l’imperislisme yanki. Ningú va dir que les revolucions fossin ni fàcils ni pacífiques. Que li preguntin al mateix Che, que això de ser Ministre d’Indústria del govern revolucionari cubà (i anar a fer discursos antològics a l’ONU) li quedava petit i va decidir participar en l’alliberament d’altres pobles oprimits com el Congo o Bolívia, on a ell sí que el va poder assassinar la CIA (La Higuera, 9 d’octubre de 1967). El Che es va exposar al camp de batalla i Fidel al capdavant d’un poble. Dues formes de dur a terme una revolució permanent.

El Che, Fidel i Camilo Cienfuegos l'any 1959

Però avui no val la pena perdre el temps amb la gent que l’odiava. No dediquem ni un minut a escoltar l’opinió dels nostres dirigents sobre Fidel, perquè cap ni un li arriba a la sola de la sabata. Com a mínim al meu entorn, som molts més els qui admirem tot el que s’ha fet en aquesta illa des que els Barbudos van enderrocar un dictador a sou dels EUA i van conquerir el poder gràcies a la lluita armada.

Això és un homenatge, un escrit que llegirà poca gent però que quedarà per sempre; una dedicatòria a un home que per mi ha estat un dels poquíssims líders a qui he admirat. Un referent. Per això, contra la desinformació, cinc dades estratègiques. Cuba:

• Infància: únic país americà sense desnutrició infantil, i amb la taxa més baixa de mortalitat infantil.
• Sanitat: 130.000 metges graduats des de 1961, moltíssims dels quals han viatjat a països del tercer món en missions solidàries i humanitàries.
• Educació: millor sistema educatiu de Llatinoamèrica, és el país que aporta més part del PIB a l’educació. Només 0,2% d'analfabetisme.
• Benestar: més del 50% del pressupost destinat a serveis socials.
• Política internacional: una petita illa de només 11 milions d’habitants ha estat clau en moments de la història contemporània, com ara la Guerra Freda, la fi de l’apartheid a Sudàfrica o els tractats de pau de Colòmbia.

Evidentment, aquestes dades no interessa que surtin massa a la llum, ja que com tothom sap, els que vivim en un país capitalista “vivim en el millor dels sistemes possibles”. Només cal passejar pels barris perifèrics de les ciutats occidentals per comprovar-ho. O per illes tan properes a Cuba com Haití.

Ha mort Fidel, però el seu exemple viurà per sempre. Va ser un visionari quan tot just començava: al judici per l’assalt al Cuartel Moncada (26 de juliol de 1953, quan va començar tot) Castro, advocat, va finalitzar la seva autodefensa amb la mítica frase: la historia me absolverá. El van empresonar, el van indultar, va viatjar amb el Granma a Sierra Maestra i va entrar a Santiago de Cuba fent triomfar la Revolució.

Malgrat el que puguin dir, jo ho tinc claríssim: el món sense Fidel serà un lloc pitjor. El consol que ens queda és que podrem escoltar els seus eterns discursos, o les cançons de Silvio, o veure les seves imatges empunyant un Winchester, o llegir els seus llibres, o veure les pelis d’Oliver Stone, o pronunciar un "Patria o muerte ¡venceremos!", o recordar les seves visites a Harlem aclamat pels habitants de Nova York. Però sobretot, Fidel ha aconseguit que a partir d’ara, sempre que parlem de Cuba, recordarem amb enyorança aquell gran home que fumava puros i desafiava l’imperi i direm: "la història el va absoldre".

Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.