El meu únic Cristiano...

No és portuguès, ni té una nòvia exuberant, ni és un dels futbolistes més ben pagats del món. No desafia l’adversari amb actituds xul·lesques, ni es creu un déu, ni fa anuncis per grans marques comercials.

Avui en dia, quan s’associen les paraules “futbol” i “Cristiano”, a tothom li ve al cap la mateixa imatge. Sembla inevitable. Però ara serem diferents i parlarem del que, des del meu punt de vista, és un dels jugadors més grans que mai han trepitjat un terreny de joc.

El meu Cristiano és italià de la Toscana, està “casat” amb el seu municipi natal (Livorno) i en ocasions s’ha baixat el sou per poder defensar la samarreta de l’equip dels seus orígens. És un jugador humil que podria haver estat un fora de sèrie, però que ha preferit jugar en un club d’un nivell més baix del que li pertocaria (l’AS Livorno) perquè, senzillament, és l’equip de la seva vida.

Cristiano Lucarelli (4 d’octubre de 1975) va néixer, el mes de la Revolució Russa, en una família d’obrers marítims a la ciutat on es va fundar el Partit Comunista d’Itàlia. Massa factors com per no influir en la seva vida. Ha jugat en molts equips (entre ells, el València, el Shakthar Donetsk o el Nàpols, on milita en l’actualitat) però, com he dit abans, el seu nom sempre anirà lligat inevitablement a l’AS Livorno. Sobretot, perquè a més de jugador, és un hooligan de l’equip des de petit (ho demostra el tatuatge de l’escut del Livorno que llueix a un braç). Va arribar al club l’any 2003 després de rebutjar ofertes milionàries, i va marxar l’any 2007 havent marcat 92 gols en 146 partits. I el més important, es va guanyar per sempre la seva afició.

Un jugador irrepetible

Lucarelli no és un jugador normal. No és un jugador que només marca i cobra a final de mes. Lucarelli és un jugador amb opinió i ideals que mai s’ha amagat de res, i això en ocasions l’ha perjudicat. Com quan una vegada, amb la selecció sub-21 va celebrar un gol mostrant una samarreta interior del Che Guevara, que li va costar no anar convocat amb l’azzura fins l’any 2005 (quan ja en tenia 30). O com quan va denunciar públicament la persecució arbitral que patia el seu equip per tenir una afició obertament d’ultra-esquerra (“al poder li interessa un Livorno a la Serie B”), que li va costar una dura sanció econòmica.

Lucarelli marca gols. Molts. I sempre els celebra alçant el puny esquerre. Un símbol com un altre, però que no és habitual als camps de futbol. Quan a Lucarelli el truquen, li sona el Bandiera Rossa. Lucarelli duu a l’esquena un número impropi d’un davanter centre: el 99. No és casualitat, ja que és l’any en què es va fundar el grup Brigate Autonome Livornesi (BAL), els supporters del Livorno, que destaquen a les graderies per les seves banderes amb la falç i el martell o els seus eslògans contra el racisme. Lucarelli...

És evident que el futbol, un esport que s’ha convertit en un exponent del capitalisme més bestial, no ens té acostumat a jugadors com Lucarelli. Per això, per ell, hi ha vegades que sí em sento catòlic... perdó, Cristiano.