Ni injustícia ni mala sort

No sé quins dos partits han vist els mitjans de comunicació d’aquest país, però segur que no eren els mateixos que vaig veure jo. Llegeixes els diaris i et diuen que el Barça no ha arribat a la final de la Champions perquè ha tingut mala sort, i que és una injustícia. Doncs ni una cosa ni l’altra.

Una injustícia és que t’expulsin el teu millor central per cometre un penal en una jugada on el davanter rival fa piscinassu i enganya a tothom. La mala sort és que el teu millor lateral esquerre tingui càncer i no pugui jugar, i que el teu segon davanter més eficient (criticat per molts, per cert) es trenqui per la meitat i es passi sis mesos de baixa; o que el teu porter, en una sortida desastrosa, lesioni el teu central amb més qualitat. Però el que ha passat a Stamford Bridge i al Camp Nou no és ni una cosa ni l’altra. M’explico:

1) No pots arribar a la final si no guanyes a un equip que et xuta tres vegades a porta en tota l’eliminatòria.

2) No pots arribar a la final xutant 20 vegades, creant ocasions claríssimes i només marcant dos gols.

3) No pots arribar a la final quan no saps aprofitar les condicions més favorables que puguis imaginar: un 2-0 a favor, jugant contra 10 més de la meitat del partit, i amb els dos centrals titulars fora del camp (un per lesió, l’altre per auto-expulsió).

4) No pots arribar a la final llençant el treball fet en cada una de les parts a la paperera, i rebent tots els gols al descompte.

5) No pots arribar a la final fallant un penal vital que et classifica.

Aquests cinc exponents s’han unit al llarg dels 180 minuts contra el Chelsea, i han fet que el Barça estigui justament eliminat de la competició més important de totes. I no per mèrit del Chelsea, naturalment, que ha demostrat ser un equip pobre i roí al qual no li atribueixo cap mèrit. Si el Barça no serà a Munic és únicament per culpa seva; no els han eliminat, sinó que s’han eliminat solets.

Fallar un penal no és mala sort

 

Naturalment que sóc del Barça a mort, en la victòria i en la derrota, encara que aquesta em costi de pair. Però a diferència d’altres derrotes, avui no estic orgullós de com ha estat l’equip en aquesta eliminatòria. I prou. No es tracta de criticar, però tampoc de fer creure coses que no són. L’equip té crèdit de sobres per seguir endavant, i això no ho discuteix ningú. Per sort.

Per mi, ahir es va acabar la temporada del Barça. Perquè desenganyem-nos, la Copa del rei és absolutament igual guanyar-la o perdre-la. Avui, un dia després de la desfeta, als culers ens pot arribar una alegria de fora, ja que el nostre equip no ens l’ha pogut donar: no penso veure el partit, però espero que a les onze de la nit el Bayern sigui el segon finalista i, gràcies al favor que li haurem fet (el Chelsea té quatre sancionats per la final), aconsegueixi el màxim títol continental. Perquè ahir la xusma madridista reia molt. Però avui han de remuntar. I facin el que facin, una cosa queda clara: mai aconseguiràn el que ha aconseguit el Barça, guanyar sis títols en una temporada.

Anant una mica més enllà, aquest any desitjo més que mai que la selecció espanyola quedi eliminada a les primeres de canvi. Perquè em faria molt mal veure com el Barça blaugrana ho perd tot i el Barça de roig aconsegueix l’Eurocopa. De totes maneres, no els dono ni un 10% de possibilitats de revalidar el títol, veient l’estat de forma dels seus principals jugadors... Però això ja és una altra història.

A l'estiu tornareu a plorar, perquè no guanyareu l'Eurocopa

 PD1. L’escrit no és una crítica a l’equip, ni tampoc a jugadors puntuals (no n’he citat cap). Crec que és criticable l’estat de forma o l’eliminatòria que han fet alguns jugadors, en alguns casos molt criticable, però no els jugadors en si. Quan guanyen se’ls aplaudeix, doncs avui també.

PD2. Demano disculpes públicament a dues persones: al Tito i a l’Alita, ja que van viure el meu show particular en primera persona. No ho puc evitar, però “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir” (espero).

PD3. Visca el Barça, mort als blues i mort al Madrid!