Sant Jordi: quan el mercat es menja la cultura

Fa sis anys vaig escriure un post que ara canviaria de dalt a baix, però que em serveix com a punt de partida per parlar de la mateixa qüestió: Sant Jordi. Ja fa temps que el Dia del llibre i la rosa va ser abduït per la indústria editorial, però aquest fet ha augmentat de manera bestial fins al punt que s’ha desvirtuat tota l’essència cultural de la jornada.

Una de les definicions més brillants sobre què és Sant Jordi avui la feia Gemma Ruiz en aquesta entrevista a Crític (les tres últimes preguntes, tot i que l’entrevista sencera és interessant). Precisament, la periodista cultural de TV3 apareix al rànquing dels més venuts d’aquesta Diada gràcies a la seva novel·la Argelagues. Quan analitzem aquest rànquing ens topem amb la crua realitat: per Sant Jordi no guanya qui millor escriu, sinó qui sap vendre més.

Certament, les dades dels llibres més venuts no són pas per treure pit del país on vivim. Personalment, sento vergonya aliena de veure com qui més ven són aquells que surten als mitjans de comunicació de masses: periodistes, presentadors, tertulians, opinadors, showmans… Tots disfressats d’escriptors per un dia. Vegem doncs els rànquings dels més venuts:

Ficció en català

El rànquing més deplorable: només 3 autors dels 10 més venuts són escriptors (Jaume Cabré, David Cirici i Ildefonso Falcones). La resta, personatges que aprofiten la seva influència mediàtica per a promocionar-se: Xavier Bosch, Pilar Rahola, Jordi Basté, Rafel Nadal i Sílvia Soler (deixebles del Godó); o Albert Espinosa i la mateixa Gemma Ruiz, en menor mesura.

No ficció en català

La tendència es manté gairebé intacta respecte a la ficció. Entre els més venuts hi ha Carles Capdevila (exdirector de l’Ara), Quim Monzó (opinador de La Vanguardia), Roger Vinton (Tuitstar), Mònica Usart (meteoròloga de RAC1) o Antonio Baños (el proper líder de Convergència?). Només 4 de 10 són escriptors, dos dels quals estrangers (Yuval Noah Harari i Marie Kondo, tot i que segurament al Japó també entraria dins el grup dels mediàtics).

Ficció en castellà

En aquest rànquing, gairebé tots els llibres més venuts són d’escriptors. Només es colen com a mediàtics Albert Espinosa i David Trueba (cineasta, mediàtic, però no al nivell dels opinadors i periodistes de l'anterior llista en català). També es cert, però, que força escriptors dels que apareixen són gairebé estrelles del rock, com Javier Cercas, Dolores Redondo o Arturo Pérez-Reverte… però això ja és una animadversió personal i crec que ara no toca ser destroyer amb ells.

No ficció en castellà

Meitat escriptors, meitat mediàtics. Està bé que Josep Fontana o Gloria Fuertes siguin el quart i la sisena més venuts, però és demencial que Pau Donés o Jordi Cruz també estiguin al top 10. Al rànquing també hi trobem periodistes (Xavier Aldekoa) o músics (James Rhodes) que són mediàtics però… encara.

Una vegada analitzats els autors més venuts és evident que per Sant Jordi el criteri que prima a l’hora d’escollir un llibre no és precisament la qualitat literària. Ni tampoc l’originalitat ni l’esperit crític. Uns dies abans del 23 d’abril, els anuncis als mitjans ja preveuen quin serà “el llibre d’aquest Sant Jordi” i no acostumen a errar.

La Diada s’ha convertit en una festa consumista més, tot i que segurament sempre ho havia estat i jo era més innocent. Un dia a l’any, es parla de literatura en prime time a tele i ràdio. Regalem una rosa -tampoc tot és meravellós en el mercat de la floricultura, com bé explica l’Esther Vivas aquí-  i ens comprem un llibre perquè toca. Ens apropem a les Rambles i al Passeig de Gràcia per veure famosets que habitualment només veiem a través de la pantalla. I això sempre fa gràcia.

En definitiva, l’apropiació de Sant Jordi per part de la mateixa gent que ens trobem diàriament a la tele, a la ràdio o als diaris està allunyant cada vegada més de la festa a aquells que tot i no considerar-nos culturetes ens apassionen els llibres. Evidentment, em refereixo als llibres que tenen alguna cosa a dir i no a aquells escrits per ves a saber qui i que es mouen exclusivament pels interessos del mercat.

Juan Martín Guevara, germà petit del Che, va signar a Barcelona un llibre del qual és coautor. Ell no és escriptor, però se m'acudeixen poques persones que tinguin quelcom més interessant per explicar

Quan l'analfabetisme triomfa

23 d’abril, diada de Sant Jordi. Es regalen roses i es consumeixen llibres de manera desenfrenada. Llibres com a tradició comercial, no pas cultural. Llibres que, en molts casos, serviràn per decorar una habitació que tindrà més credibilitat amb els prestatges plens que buits.

M’agradaria creure que Sant Jordi és quelcom més que embussos i consumisme. M’agradaria pensar que és la festa de la bona literatura, la que escriuen autors més o menys coneguts però amb una cosa en comú: l’esforç dedicat a la seva obra.

Però desenganyem-nos, perquè això no és així. Un fet per sobre de tota la resta em va fer estremir: la cua immensa que es va formar perquè un tal Mario Vaquerizo, incult de professió i analfabet d’ideologia, signés un llibre que suposadament ha escrit (com a mínim, figura com a autor). El típic aprofitat que veu en el dia del llibre i en l’alienació social la millor manera de fer negoci... Sense haver escrit una ratlla, ja que les úniques que coneixen aquesta gent són les de farlopa.

Quan una societat es torna boja per veure, fotografiar-se o apropar-se a un inútil d’aquestes dimensions, mentre grans escriptors que dediquen anys a escriure passen desapercebuts, és que alguna cosa no rutlla. I naturalment que ho sabem, que vivim en un lloc on la cultura brilla per la seva absència. Però aleshores, siguem coherents i no volguem disfressar Sant Jordi en una festa cultural, quan en realitat és un dia més on es demostra el provincianisme d’aquest país.

Jaume Cabré signant. 8 anys per escriure Jo confesso.

Què no em compraré mai per Sant Jordi...

Cada any la mateixa història. No se sap com, però gent famosa, entre ells algun semi-analfabet, s’inspiren amb l’arribada de les flors, les papallones i la primavera i, miraculosament, produeixen una “brillant” creació literària.

No els fa falta ser bons. De fet, no ho són. Però són famosos i tenen un mercat que, com a tal, es mou simplement per interessos econòmics. Són gent que surt a la televisió. Periodistes. Futbolistes. Polítics. I algun altre oportunista més. Saben que per Sant Jordi la gent compra llibres com qui compra joies el dia de la mare al Corte Inglés.

Amb això no estic renegant de la Diada de Sant Jordi, que em sembla un dels dies més bonics de l’any (si més no, com ho vivim a Barcelona). Ara, m’indigna veure l’oportunisme de professionals d’altres àmbits en un dia que hauria d’estar dedicat únicament als escriptors. La gent de la televisió ja té els seus moments, masses, i tots en gaudim quan toca. Acaparar massa afany de protagonisme no és bo en cap cas, i per això un dia vaig decidir no tornar a comprar mai més un llibre d’algú del món de la “faràndula”.

Quin percentatge d'"intrusos" hi deu haver en aquesta paradeta?

M’agrada gent com el Berto o l’Albert Espinosa... m’agraden quan em fan riure o emocionar pel mitjà més estès: la tele. M’agraden futbolistes com Messi... però únicament quan defensen els colors blaugrana al camp. M’agraden alguns periodistes... però quan es limiten a fer bé la seva feina. (Qui no m’ha agradat mai són els polítics, però això ja és un altre tema...)

Tot canvia quan es posen a escriure. Si és que realment escriuen ells (algú creu que l’analfabet de l’Aznar i esposa van ser capaços d’escriure un sol paràgraf?). Un llibre d’un humorista, d’un guionista, d’un futbolista i, evidentment, d’un famós que no ha treballat en la seva vida, és un llibre totalment buit, que et deixa indiferent. Tots s’afanyen per escriure alguna parida, totalment guiats per l’editorial que s’enriquirà amb ells, per tal de seguir inflant el seu patrimoni. Sembla que no en tenen prou amb tot allò que els reporta el seu àmbit professional. I d’un llibre curt, merdós i gens premeditat, aconsegueixen una cua de 200 persones que esperen ansioses una signatura a la banda dreta de la Rambla Catalunya.

Mentrestant, a l’altra banda, o directament al seu costat, hi ha els escriptors de veritat. Persones que et fan viure els llibres, o bé per com escriuen o bé pel que diuen. Homes i dones que han abocat un treball intel·lectual extens en cada pàgina de les seves obres. I ningú els fa cas. Així és com anem: mentre el Boris Izaguirre de torn ha d’anar amb compte de no ser envaït per les masses “lectores”, l’autèntic professional de la literatura, aquell el qual la Diada hauria de ser la seva festa, es pregunta per què va escollir escriure en comptes de baixar-se els calçotets a un plató indeterminat d’una cadena privada qualsevol.