Cap a la vaga

Sense embuts, sene matissos: a casa farem vaga. Hi ha mil motius per fer-ne i molt pocs per anar a treballar. El 14N, la balança no podria estar més desequilibrada a favor d’una resposta organitzada de la classe treballadora.

Avui seré breu. Primer, perquè no tinc massa temps. Segon, perquè crec que no cal justificar el que és evident. Tot i això, tinc ganes d’expressar la satisfacció que sento cap a una nova jornada de vaga general; no es tracta d’alegria (no cal oblidar que una vaga és una mesura desesperada, i més en aquesa societat passiva), sinó de sensatesa: cal demostrar que putejar-nos no és (o no hauria de ser) gratuït.

Pels que argumenten que la vaga del 14N no serveix, que no passarà res fins que no es convoqui una vaga indefinida, els diré que estic d’acord; però que no per això deixaré de fer-ne. Primer, perquè ens encomanem als sindicats majoritaris (CCOO i UGT, sindicats que negocien, pacten i es venen a la patronal, que no ho oblidi ningú) a l’hora de convocar, i és evident que mentre cobrin subvencions de l’Estat, MAI promouran una vaga general indefinida. Segon, perquè hem arribat a un punt que ja cansa l’argument de responsabilitzar als altres dels fets que ocórren: ja és hora de treure’s la careta, actuar amb coherència i fer-ho per un mateix. Tercer, perquè no em preguntaré qui del meu voltant farà vaga; la faré jo i punt, i qui vulgui fer-ne endavant; només així, prenent iniciatives pròpies, aconseguirem un èxit col·lectiu. Finalment, faré aquesta vaga d’un dia i procuraré posar el meu gra de sorra perquè, arribat el dia, triomfi una vaga general indefinida.

Recull d'avatars a Twitter amb diferents banderes i un sol missatge: anar a la vaga del #14N

Dels esquirols, tampoc diré res. Ni conec ni qüestiono la situació personal de cadascú, i sóc conscient que molts treballadors estan amenaçats per la seva empresa (el que es coneix com a piquet empresarial, que s’ha de detectar i ha de ser contrarrestat amb un piquet sindical). És més, jo molt probablment seria un esquirol si m’asseguressin que perdo el meu lloc de treball per anar a la vaga (tan de bo mai estigui en una situació laboral tan precària on s’empra aquesta classe de coacció). Només dos apunts: el primer, per aquells que no faran vaga per no perdre un dia de sou tot i estar a favor de les reivindicacions. És abusiu i desproporcionat el que l’empresa deixa de pagar per un dia de vaga; però també és cert que, si sumem les retallades salarials i les retallades i privatitzacions dels serveis públics (una altra manera robar la gent humil), el sou d’un dia és una part petitíssima comparat amb tot el que ens han tret. I ens puteja, però no fem res. Ara és el moment.

El segon apunt, i aquí acabo, va per aquells que cada vegada que hi ha una vaga pregonen el seu “dret a treballar”. Dret del que no gaudeixen els més de 5 milions d’aturats a l’estat espanyol, per exemple. Per no parlar dels que tenen feina, però en condicions de principi del segle passat. A aquests esquirols no els tinc cap respecte. És més, les seves queixes em fan riure i els seus arguments es contrarresten sense problemes, tots i cadascun d'ells.

I és que jo mai he sigut amic dels treballadors que es pensen que són algú. Un sou mínimament alt i un tren de vida elevat no els converteix en poderosos, tot i que sempre es posicionen al costat dels que ho són. De fet, el seu privilegi laboral rau en les constants lluites de la classe treballadora al llarg de la seva història. “La vaga no la vull ni veure, però del que s’aconsegueixi amb ella, me’n beneficiaré”. Molt bonic.

Per tot això, i molt més, el 14N faré vaga. Orgullós i amb l’esperança que la classe treballadora vagi reconquistant tot el que s’ha perdut en poc temps. Visca la vaga i visca els piquets.

5 consideracions sobre la vaga general del #29M

1) Qüestionar la "llibertat" del dret de vaga

Estem cansats de sentir que la vaga és un dret que tenen tots els treballadors i que l’han d’exercir lliurement. Discrepo per dos motius:

a)      L’amenaça (i posterior aplicació) de la reducció del salari (que no és d’un dia, sinó que inclou proporcions de pagues extra, vacances...) és molt pesada i determinant a l’hora de decidir si fer o no fer la vaga. En aquest punt, el treballador parteix amb un clar desventatge envers l’empresari.

b)      La coacció i les represàlies per part de l’empresa. S’ha posat de moda amenaçar als treballadors vaguistes amb l’acomiadament. Hi ha gent que es baralla per llocs de treball infames, i la facilitat amb què es pot acomiadar fan que les amenaces siguin una pràctica fàcil.

Per tot això, crec que de llibertat no n’hi ha cap ni una, ja que el treballador surt molt condicionat d’inici, des de dos fronts diferents.

2) El pa per avui, la fam per demà

Un bon argument de l’esquirol és acollir-se a la subsistència. “No em puc permetre que em treguin 100€”. És evident que això és un abús, com he dit abans, per coaccionar els vaguistes. Però als que tenen aquest discurs, cal recordar-los que entre la reforma laboral i els governs retalladors de dretes, el global del que perdràn serà molt més elevat que els 100€ del dia de vaga. Paradoxalment, es queixen de la vaga però accepten retallades de sous i condicions laborals dinouseglàries sense protestar.

3) Legitimar els piquets

Lligant-ho amb el primer punt, relacionar piquet amb pràctica tèrbola és una barbaritat. Com he comentat, la llibertat de vaga no existeix, i si no es qüestiona l’amenaça d’acomiadament i la pèrdua del salari, és d’una hipocresia espantosa qüestionar l’existència de piquets. O què passa, que uns poden atemptar contra la “llibertat de vaga” però els altres no? Un piquet és necessari en empreses com Mercadona o El Corte Inglés, empreses que amenacen els treballadors que volen anar a la vaga. En comptes d’encaixar els cops (com fem habitualment), hi ha solucions dignes i legítimes per intentar tornar-los.

4) Quan la vaga no serveix de res

Al món actual (en aquest país com a mínim) la classe treballadora no té el poder. Això és innegable. Però també és cert que, afortunadament, la vaga general és una eina de lluita que no s’ha perdut. Paralitzar el país un dia potser no serveix de massa, però el que és evident és que treballar el dia de la vaga general encara serveix de menys (si es vol canviar la situació, en aquest cas aturar la reforma laboral, és clar). Si el dia 30 em vull queixar contra els pressupostos que s’aprovin, el mínim que puc fer el dia 29 és moure el cul.

5) Cap a la vaga indefinida

Això de les vagues d’un dia són coses del nostre temps, com els iPods o la família reial (ai, això no). De fet, jo no comprenc una vaga que no sigui salvatge (sense avís de quan comença, i sense serveis mínims, tret de casos puntuals com la sanitat) i indefinida (no es finalitza fins que la mesura de pressió doni els seus fruits). Sent realistes, no veig la societat preparada per afrontar una vaga seriosa d’aquestes dimensions, així que si un dia serveix per aturar la producció del país, tot això que tenim. El dia de la vaga, naturalment també és important no consumir ni productes en establiments esquirols, ni cap tipus de servei (transport públic...). No és coherent no fer la vaga general perquè es reclama una vaga indefinida.