De declaracions i pantomimes

Ho trobàvem a faltar, però ahir el Parlament va tornar a ser el circ de sempre que tan ben acostumats ens té. 50 diputats barallats entre si però donant imatge de responsabilitat; uns altres 21 obeïnt a ulls clucs el que dicten els 50 responsables; 20 més acotant el cap davant “el partit” i el seu líder (potser homenatjant al PCE de Carrillo quan es baixava els pantalons a finals dels 70); 19 fotent la pena (i fotent el camp); 13 agenollant-se per sortir a la foto i renunciant a una teòrica ideologia d’esquerres; 9 que estan allà i fan riure; i 3 que, facin el que facin, són criticats (és el que té estar dins i fora del sistema simultàniament).

Concretament, ahir es votava una “declaració de sobirania”, i ho escric entre cometes perquè ni declara res, ni atorga cap sobirania al poble. Simplement són paraules ben formulades per CiU i ERC, que creuen que tothom ha de compartir. Potser els més flipats s’han despertat pensant que avui Catalunya era una nació lliure, somni humit que a molts els han dit que ve des de 1714 (perdoneu eh, però a mi això em queda massa lluny). Però no. Avui tot segueix igual.

Mentre els pallassos de la tele (del Canal Parlament) montaven el seu espectacle, la xarxa s’omplia de crítiques a tort i a dret. Posaré ènfasi en Esquerra, els militants/votants de la qual ahir estaven més gallets i prepotents que mai. Eufòria i ignorància no és el mateix, però moltes vegades conviuen.

Les crítiques d’ERC anaven dirigides principalment a dos partits: el PSC i la CUP. Més o menys en la mateixa direcció que va dictar l’ANC el dia abans. Les crítiques al PSC bàsicament consistien en donar una lliçó de puresa, de catalanitat suprema i de passar-los la mà per la cara perquè han aconseguit més escons que ells (que no més vots). Ah, i perquè ahir el PSC va ordenar votar en contra d’Esquerra i CiU.

Les crítiques a la CUP mereixen una menció especial. Imagino que els burgesets d’Esquerra van creure que la CUP, un partit assambleari que va més enllà dels seus 3 representants al circus parlamentarius, acataria sense condicions el text de CiU; el que van fer ells, de fet. Però les assemblees de la CUP, seguint la coherència característica dels moviments socials, van dir que ni hablar del peluquín, que aquesta declaració era una farsa, i que sense contemplar l’opció del NO, tampoc podien oferir un SÍ total.

Exemple del catxondeig d'ahir: aquest senyor que es fa dir periodista demostra ser un ignorant; malgrat tot, els del diari Ara li riuen les gràcies i li publiquen aquest tuit.

Però als puristes d’ERC no els va semblar bé. I van començar a intoxicar amb “quina decepció”, “quins independentistes” o “que infantils que són”. Com es pot comprovar, tot molt emocional i gens argumentat. Perquè quins arguments pot tenir un partit que una legislatura forma part d’un tripartit i al cap d’un temps el critica i se’n va amb uns altres? Quins principis pot tenir un partit que, cada dues eleccions, la meitat dels seus votants se’n va a votar CiU? El més bo de tot plegat és que no vaig veure cap votant de la CUP criticant la decisió, que al cap i a la fi és el que importa. Les lliçons que venen de fora tenen valor zero.

Mentre els d’Esquerra alliçonaven la resta, els de CiU tampoc es quedaven curts. Ells, que en 23 anys de govern no només no van moure un dit per la independència, sinó que van pactar amb un dels grans genocides contemporanis, Jose María Aznar. Si volen parlar d’història no cal anar fins al 1714 per recordar-los que l’any 1939, els pares ideològics de CiU (la Lliga) sortiren al carrer per aplaudir l’entrada de tancs franquistes per la Diagonal. Parlem-ne.

Passada la ressaca de la pantomima viscuda ahir, tots aquells a qui la superioritat moral d’ERC els va tocar el crostó podran venjar-se amb escreix al ple de pressupostos, on Junqueras donarà el “sí vull” a tot el que proposi Mas. Després d’aquell dia, de què servirà la “sobirania” si serem un poble retallat i ofegat per totes bandes? Parleu-li de sobirania a un aturat que fa anys que no troba feina, a un desnonat que s’ha quedat al carrer o a un malalt que triga més del compte a recuperar-se perquè la sanitat pública ha estat desmantellada. No crec que aquell dia els que ahir treien pit s’atreveixin a bordar tan alegrement.

Temporada ciclista 2013

Aquesta matinada ha arrencat la temporada ciclista d’elit amb la disputa de la primera etapa al Tour Down Under (Austràlia). Per això, avui és un bon dia per conèixer els 18 equips UCI Pro Team (la primera divisió del ciclisme professional) i per veure com ha anat el mercat de fitxatges.

UCI Pro Team

AG2R. Es mantenen els mítics Peraud, Riblon, Nocentini i el jove Blel Kadri. Han fet bons fitxatges, com ara l’sprinter Davide Appollonio (procedent de l’Sky), Samuel Dumoulin i Domenico Pozzovivo. Perden al seu líder durant molts anys, Nicholas Roche, que marxa al Saxo-Tinkoff.

Argos-Shimano. Equip fort en l’apartat d’sprints gràcies a Kittel i, sobretot, Degenkolb (vencedor de 5 etapes en l’última Vuelta). Equip modest, on també destaquen els holandesos Veelers i Timmer. No han fet fitxatges importants.

Astana. Equip que fa un salt de qualitat amb el fitxatge de Vincenzo Nibali (ex-Liquigas i tercer classificat al Tour 2012), després de perdre a l’important Kreuziger. Un altre fitxatge interessant és el de Jakob Fuglsang (procedent del Radioshack). Astana sempre ha mantingut una aposta per la cantera, i així s’explica la gran quantitat de corredors kazacs que integren l’equip; el millor és Maxim Iglinskiy, guanyador de l’última Liège-Bastogne-Liège. Altres ciclistes destacats són Brajkovic, Kessiakoff, Grivko i Tiralongo.

Nibali ja llueix el blau cel de l'Astana

Blanco. És el Rabobank de sempre, amb nou patrocinador. Equip que ho té difícil en les grans voltes (Gesink mai acaba d’explotar), però en clàssiques i etapes té molt a dir amb corredors com Boom, Mollema, Luis León Sánchez, Ten Dam o Renshaw. Arriba Lars Petter Nordhaug de l’Sky, un ciclista tant de carretera com de mountain bike.

BMC. Poc moviment a BMC, tret del fitxatge del jove Daniel Oss (procedent del Liquigas). L’equip barreja grans promeses com els nordamericans Tejay Van Garderen i Taylor Phiney, una de les sensacions de l’any passat, i ciclistes consagrats com Cadel Evans i Thor Hushovd. BMC compta amb l’actual campió del món, Philippe Gilbert, que tindrà molt a dir a les clàssiques.

El maillot de Campió del Món el portarà el belga Philippe Gilbert

Cannondale. El Liquigas de sempre. Sense Nibali, el líder serà el mític Basso, tot i que tindrà poques opcions a les grans voltes. L’equip té el corredor més potent del moment, Peter Sagan (últim maillot verd del Tour), i dos joves també veloços: Elia Viviani i Moreno Moser. No han fet fitxatges destacats.

Euskaltel. Un dels dos equips espanyols. Per primera vegada, Euskaltel ha fitxat corredors extrangers sense massa nom, tot i que els ciclistes importants seguiran sent els de sempre: Samuel Sánchez, Igor Antón, Egoi Martinez, Mikel Nieve i Mikel Astarloza. No han renovat al sempre combatiu Amets Txurruka, que ha fitxat pel Caja Rural.

FDJ. Equip francès integrat gairebé exclusivament per francesos. Casar, Fedrigo i Roy són els pesos pesants del FDJ, encara que la seva gran esperança és Thibaut Pinot (22 anys), desè classificat a l’últim Tour. També destaca el jove sprinter Nacer Bouhanni.

Garmin-Sharp. L’equip manté l’estructura dels últims anys, amb la incorporació destacada del veterà Nick Nuyens, procedent del Saxo Bank. El Garmin compta amb el guanyador “accidental” de l’últim Giro, Ryder Hesjedal, i amb pesos pesants com l’irlandès Dan Martin i els nord-americans Tyler Farrar, Tom Danielson, Christian Vande Velde, Andrew Talansky i David Zabriskie, sense oblidar el mític David Millar. El Garmin és un equip de rodadors i de grans especialistes en contrarrellotge.

Lampre-Merida. Cunego i Scarponi són els dos escaladors importants de l’equip, tot i que generalment acostumen a fallar als moments importants (malgrat tot, ambdós tenen un Giro al seu palmarès). Amb 39 anys, també segueix un dels millors sprinters de tots els temps, Alessandro Petacchi. El Lampre s’ha reforçat notablement aquesta temporada, destacant les arribades de Filippo Pozzato i Jose Rodolfo Serpa, tots dos provinents d’equips amb llicència Continental (la 2a divisió del ciclisme).

Lotto-Belisol. Bloc idèntic al de la temporada passada. Van den Broeck, quart al darrer Tour, serà el líder a les grans voltes, mentre que Greipel serà la gran esperança de l’equip en les arribades a l’sprint (en va guanyar tres al Tour 2012). Gairebé tots els ciclistes del Lotto són belgues (la pàtria d’aquest esport), dels quals destaquen Van de Walle, Jelle Vanendert i De Clercq, a més del danès Lars Bak.

Movistar. L’altre equip espanyol. El líder indiscutible serà Valverde, que es va sortir la temporada passada. També Cobo ha de tornar a tenir importància, després d’un any per oblidar. Altres corredors forts són José Joaquin Rojas, Fran Ventoso (actual campió d’Espanya), Rubén Plaza i els joves Castroviejo (contrarrellotgista) i Quintana (escalador). El Movistar s’ha reforçat bé amb l’arribada de dos ex-Liquigas, Eros Capecchi i Sylwester Szmyd, i d’un ex-Sky, Alex Dowsett, el campió britànic de contrarrellotge els dos últims anys.

 

Alex Dowsett, un crack contra a les cronos

Omega Pharma Quick Step. Equipàs. Un dels meus preferits, sens dubte. Té al gran classicòman de l’any passat, Tom Boonen (entre d’altres, es va endur la seva quarta Paris-Roubaix, convertint-se en el ciclista que l’ha guanyat més vegades juntament amb Roger de Vlaeminck); té al campió del món de contrarrellotge dels dos últims anys, Tony Martin; i té a lluitadors incansables com Chavanel, Pineau, Terpstra, Vandewalle i els germans Velits. Per si fos poc, han fitxat al millor sprinter del moment, Mark Cavendish, procedent de l’Sky, a més del belga Gianni Meersman i la promesa espanyola Carlos Verona.

Cavendish ja ha donat la primera victòria de l'any a l'Omega; ho ha fet a la primera etapa del Tour de San Luis (Argentina)

Orica GreenEdge. Equip combatiu, que l’any passat ja va aconseguir coses importants, com ara la Milan-San Remo (Simon Gerrans) i la Volta a Catalunya (Michael Albasini). Tenen a una de les sensacions del moment, el ciclista del 91 Luke Durbridge, recent campió d’Austràlia tant en ruta com en contrarrellotge; i en contraposició, tenen a un ciclista mític que a l’agost farà 40 anys, Stuart O’Grady. Enmig del contrast hi ha corredors importants com l’sprinter Matthew Goss, Simon Clarke (l’últim maillot de la muntanya de la Vuelta), Allan Davis o el recent incorporat Michael Matthews.

RadioShack-Leopard. Una de les decepcions del curs passat. És evident que tenen bons ciclistes, però fusionar dos equips diferents mai és fàcil. Els més mediàtics segueixen sent els germans Schleck, tot i que el seu rendiment sempre ha estat més baix de l’esperat. Altres homes importants són els veteraníssims Klöden, Voigt i Horner, i els no tan veterans però experimentats Cancellara, Popovych, Zubeldia i Monfort. S’incorporen a l’equip Danilo Hondo (ex-Lampre), Stijn Devolder (ex-Vacansoleil) i Robert Kiserlovski (ex-Astana i setè a la general de l’última Volta a Catalunya).

Saxo-Tinkoff. Un dels equips que més i millor s’ha reforçat i, sens dubte, els feia falta. No cal dir que el líder serà el mediàtic Contador, que seguirà comptant amb els seus dos escuders de luxe: Jesus Hernandez i Benejamin Noval. Altres ciclistes que es mantenen són els "germans" Sorensen, Tosatto, Paulinho, Morkov i Majka (del 89). Atenció a les altes: Daniele Bennati del Radioshack, Matti Breschel del Rabobank, Roman Kreuziger de l’Astana, Nicolas Roche de l’AG2R i Michael Rogers de l’Sky (entre d’altres). Ara ja es pot dir que el Saxo-Tinkoff és un equip i no una individualitat.

L'irlandès Roche és el millor fitxatge del Saxo-Tinkoff

Sky. Després d'arrasar l’any passat, avui en dia són l’equip a batre. La seva columna vertebral segueix intacta amb Froome i sobretot Wiggins (aficionat del Liverpool, per cert) com a aspirants a les grans voltes; ciclistes polivalents com Geraint Thomas, Pate i Boasson Hagen (després de Sagan, el ciclista més potent del moment); escaladors com els llatinoamericans Rigoberto Uran i Sergio Henao; classicòmans com Eisel; sprinters com Swift; i contrarrellotgistes com Porte i el propi Wiggins. On l’Sky ha perdut més potencial és en l’apartat dels sprints amb la baixa de Mark Cavendish. Per contrarrestar-ho, han fitxat Kiryienka (ex-Movistar i gran contrarrellotgista), Tiernan-Locke (ciclista de característiques similars a Gilbert) i la jove promesa Ian Boswell. Pel meu gust, l’Sky és l’equip més complet i més ben treballat.

Vacansoleil-DCM. Equip amb poques opcions a les generals, però molt combatius i que segur que rascaran victòries d’etapa i, qui sap si alguna clàssica. Els corredors més interessants segueixen sent De Gendt (tercer a l’últim Giro), Feillu, Hoogerland, Marczymski, Poels i Westra, tots ells d’entre 25 i 30 anys. Un bon fitxatge és el català Joan Antoni Flecha, procedent de l’Sky, que farà companyia a l’alacantí Rafa Valls.*****************************************************************************

Calendari bàsic de l’any 2013 

(o el que no em penso perdre)

Paris-Nice : 3-10 de març
Tirreno-Adriatico : 6-12 de març
Milan-San Remo : 17 de març
Volta a Catalunya : 18-24 de març
E3 Prijs Vlaanderen-Harelbeke : 22 de març
Gent-Wevelgem : 24 de març
Tour de Flandes : 31 de març

Vuelta al País Vasco : 1-6 d’abril
Paris-Roubaix : 7 d’abril
Amstel Gold Race : 14 d’abril
La Flèche-Wallone : 17 d’abril
Liège-Bastogne-Liège : 21 d’abril
Tour de Romandie : 23-28 d’abril

Giro d’Italia : 4-26 de maig

Critérium du Dauphiné Libéré : 2-9 de juny
Tour de Suisse : 8-16 de juny
Tour de France : 29 de juny-21 de juliol

Clásica de San Sebastián : 27 de juliol

Vuelta a España : 24 d’agost-15 de setembre

Campionats del Món (Firenze 2013) : 22-29 de setembre. Contrarrellotge professional masculina 25 de setembre / En ruta professional masculina 29 de setembre http://www.florence2013.com/

Giro de Lombardia : 6 d’octubre

*****************************************************************************

Aquestes són les proves que, des del meu punt de vista, un amant del ciclisme no es pot perdre. Evidentment en falten moltes. Les proves bàsiques formen part de l’UCI World Tour, el calendari de les carreres de màxim nivell en el ciclisme. L’UCI World Tour està compost per les 3 grans voltes, pels 5 monuments del ciclisme (curses d’un dia), per 12 curses per etapes (només en destaco 7), per 9 proves d’un dia (destaco les 5 més importants) i pel Campionat del Món de Contrarrellotge per equips.

Hi ha altres competicions interessants que no formen part de l’UCI World Tour, com ara el Critérium International. Totes les curses del ciclisme professional les trobareu clicant aquí.

"Unió ens roba"

Avui, un nou cas de corrupció hauria de sacsejar el país: ha quedat demostrat que fa 16 anys, Fidel Pallerols i altres membres van finançar Unió amb 600.000 euros desviats de subvencions per a cursos ocupacionals. Però el que a mi em sembla una vergonya i una indecència (una més), la premsa catalana no hi dóna massa importància i ho tracta com un tema més. Un altre cas de corrupció al govern dels Millets? Ja hi estem acostumats... Sens dubte, ven més l’arribada del TGV a Girona, on vas a parar!

És repugnant que haguem d’anar a buscar diaris de Madrid per informar-nos de la merda que tenim a casa nostra. Per posar un exemple ràpid, els defensors eterns de la burgesia, La Vanguardia, un diari acostumat a fer judicis de valor tendenciosos a la primera pàgina, no toca el tema fins la pàgina 18; i de semàfors vermells per Pallerols o per Duran i Lleida, ni parlar-ne.

Ja que els mitjans catalans no en parlen, veiem què ha passat: Pallerols i cia. van robar 600.000 euros i els van desviar a Unió, el partit del seny > Setze anys després reconeixen el robatori i són condemnats culpables > Com si fossin trilers, pacten amb la fiscalia retornar 388.000 euros i no entrar a presó > Segueixen faltant 212.000 euros, més l’IPC, més despeses judicials, com a mínim.

Pallerols i Duran; demòcrates, cristians i corruptes

 
Un robatori de diners públics tan flagrant em semblaria digne de portada si no visquéssim en un país on els mitjans de comunicació estan venuts als interessos econòmics i als partits. D’una banda volen que ens empassem que allò que només beneficia als rics ens interessa (TGV), i de l’altra volen restar importància al que realment ens perjudica (robatori de diners públics per part d’un partit que governa). I enmig del desconcert al que tenen sotmesos a les classes populars, ens van repetint una vegada i una altra que la crisi és global i que les retallades són necessàries. Ha he hi ho hu.

Més enllà de l’actuació contrària a l’ètica dels mitjans de comunicació, el que queda clar és que els culpables quedaran totalment impunes. És més, en sortiràn beneficiats després d’admetre el seu frau. Gentussa com Duran i Lleida, un classista etnicista que va tenir el valor d’acusar els jornalers andalusos de viure de subvencions (el famós PER) quan sabia que era el seu partit qui ho feia, seguiràn a la poltrona. I seguirà tot i haver dit l’any 2000 que si es confirmava el finançament il·legal d’Unió, dimitiria. Unió ha reconegut que es finança robant, per tant a Duran no li quedaria altra que dimitir. Però no ho farà.

Per desgràcia, a Catalunya casos així són el pà de cada dia. És molt coherent agafar la bandereta i anar cridant que “Espanya ens roba” mentre es dóna el vot per CiU de manera sistemàtica. El partit de la corrupció com a bandera. I no diré res pressumptament, perquè tot i que no trepitjaràn mai la presó, Alavedres i Pallerols són CIUtadans imputats i culpables.



PD: Com que disparar a un dibuix del rei és molt més greu que robar 200.000 euros, Jair Domínguez i Bibiana Ballbè han estat citats a declarar a l'Audiència Nacional per injúries a la corona. Un altre punt que es marca la democràcia.