De declaracions i pantomimes

Ho trobàvem a faltar, però ahir el Parlament va tornar a ser el circ de sempre que tan ben acostumats ens té. 50 diputats barallats entre si però donant imatge de responsabilitat; uns altres 21 obeïnt a ulls clucs el que dicten els 50 responsables; 20 més acotant el cap davant “el partit” i el seu líder (potser homenatjant al PCE de Carrillo quan es baixava els pantalons a finals dels 70); 19 fotent la pena (i fotent el camp); 13 agenollant-se per sortir a la foto i renunciant a una teòrica ideologia d’esquerres; 9 que estan allà i fan riure; i 3 que, facin el que facin, són criticats (és el que té estar dins i fora del sistema simultàniament).

Concretament, ahir es votava una “declaració de sobirania”, i ho escric entre cometes perquè ni declara res, ni atorga cap sobirania al poble. Simplement són paraules ben formulades per CiU i ERC, que creuen que tothom ha de compartir. Potser els més flipats s’han despertat pensant que avui Catalunya era una nació lliure, somni humit que a molts els han dit que ve des de 1714 (perdoneu eh, però a mi això em queda massa lluny). Però no. Avui tot segueix igual.

Mentre els pallassos de la tele (del Canal Parlament) montaven el seu espectacle, la xarxa s’omplia de crítiques a tort i a dret. Posaré ènfasi en Esquerra, els militants/votants de la qual ahir estaven més gallets i prepotents que mai. Eufòria i ignorància no és el mateix, però moltes vegades conviuen.

Les crítiques d’ERC anaven dirigides principalment a dos partits: el PSC i la CUP. Més o menys en la mateixa direcció que va dictar l’ANC el dia abans. Les crítiques al PSC bàsicament consistien en donar una lliçó de puresa, de catalanitat suprema i de passar-los la mà per la cara perquè han aconseguit més escons que ells (que no més vots). Ah, i perquè ahir el PSC va ordenar votar en contra d’Esquerra i CiU.

Les crítiques a la CUP mereixen una menció especial. Imagino que els burgesets d’Esquerra van creure que la CUP, un partit assambleari que va més enllà dels seus 3 representants al circus parlamentarius, acataria sense condicions el text de CiU; el que van fer ells, de fet. Però les assemblees de la CUP, seguint la coherència característica dels moviments socials, van dir que ni hablar del peluquín, que aquesta declaració era una farsa, i que sense contemplar l’opció del NO, tampoc podien oferir un SÍ total.

Exemple del catxondeig d'ahir: aquest senyor que es fa dir periodista demostra ser un ignorant; malgrat tot, els del diari Ara li riuen les gràcies i li publiquen aquest tuit.

Però als puristes d’ERC no els va semblar bé. I van començar a intoxicar amb “quina decepció”, “quins independentistes” o “que infantils que són”. Com es pot comprovar, tot molt emocional i gens argumentat. Perquè quins arguments pot tenir un partit que una legislatura forma part d’un tripartit i al cap d’un temps el critica i se’n va amb uns altres? Quins principis pot tenir un partit que, cada dues eleccions, la meitat dels seus votants se’n va a votar CiU? El més bo de tot plegat és que no vaig veure cap votant de la CUP criticant la decisió, que al cap i a la fi és el que importa. Les lliçons que venen de fora tenen valor zero.

Mentre els d’Esquerra alliçonaven la resta, els de CiU tampoc es quedaven curts. Ells, que en 23 anys de govern no només no van moure un dit per la independència, sinó que van pactar amb un dels grans genocides contemporanis, Jose María Aznar. Si volen parlar d’història no cal anar fins al 1714 per recordar-los que l’any 1939, els pares ideològics de CiU (la Lliga) sortiren al carrer per aplaudir l’entrada de tancs franquistes per la Diagonal. Parlem-ne.

Passada la ressaca de la pantomima viscuda ahir, tots aquells a qui la superioritat moral d’ERC els va tocar el crostó podran venjar-se amb escreix al ple de pressupostos, on Junqueras donarà el “sí vull” a tot el que proposi Mas. Després d’aquell dia, de què servirà la “sobirania” si serem un poble retallat i ofegat per totes bandes? Parleu-li de sobirania a un aturat que fa anys que no troba feina, a un desnonat que s’ha quedat al carrer o a un malalt que triga més del compte a recuperar-se perquè la sanitat pública ha estat desmantellada. No crec que aquell dia els que ahir treien pit s’atreveixin a bordar tan alegrement.

La “celebració” menys esperada

(escrit el 26-11-2012)

Com tots sabem, ahir es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Quedaven dos anys per acabar el mandat, però el president de la Generalitat es va fer el milhomes i va anticipar les eleccions pensant que en la situació actual (debilitat de l’esquerra tradicional) treuria una majoria absoluta que li donaria via lliure a la seva política neoliberal. Li va sortir el tiro por la culata i això va ser motiu de celebració a moltes famílies catalanes. Per exemple, a la meva.

Avui no faré un anàlisi tradicional i objectiu, sinó que em limitaré a esmentar els aspectes que jo considero positius i negatius de la jornada d’ahir. Ja us aviso, n’hi ha més de positius.

A FAVOR

- La patacada de CiU. El millor de la nit, sens dubte. No em vaig adormir fins la 1.30 perquè no podia. Massa emoció, massa dies imaginant aquest moment i repetint-me que era difícil. Ahir es va confirmar: retallar no surt gratis, privatitzar tampoc i la corrupció es paga. I contra això, no hi ha cap bandera suficientment gran per enganyar a tot un poble. El MASsies es va pensar que erem imbècils, ens va infravalorar com va infravalorar als seus rivals, i va anar a dormir calent. Veure la cara de pal dels militants de CiU (joves repentinadets amb camisa i mares pijes que se’ls veu d’una hora lluny) fora el Majestic va ser el millor de la jornada. Es pensaven que Francesc MASià proclamaria l’estat català des del balcó i es van quedar amb els ous a la gola. Ridícul espantós.
A més, és gratificant veure l’embolic en què s’han posat ells mateixos: han passat de tenir un govern plàcid on han fet el que els ha donat la gana a veure’s en una situació d’”inestabilitat” política (m’encanta escoltar aquesta paraula sortint de la boca d’algun tertulià convergent), on hauran de buscar suports fora de casa. L'estratega de CiU, que saludi.

- L’entrada de la CUP. Al sistema se li han colat 3 anticapitalistes. Tres militants que formaran part del grup mitx, però al ser els únics, tindran la mateixa participació que si tinguéssin grup propi. I si en comptes de tenir una llei electoral de fer riure en tinguéssim una que equipara vots amb escons, la CUP hagués entrat amb més de 3. Mentre a CiU un diputat li costa poc més de 20.000 vots, a la CUP li costa 40.000. Una vergonya. (A Girona, més del 4% dels vots i s’ha quedat sense representació)
La CUP ha rebut més de 126.000 vots arreu de tot el territori, amb un discurs clarament anticapitalista. Això vol dir que el rebuig frontal a les polítiques neoliberals és més gran del que creiem. És cert que la CUP ha aglutinat molt vot entre els joves, però no exclusivament. Per posar un exemple proper, a la meva família com a mínim dues persones de cada una de les tres generacions ha votat la CUP.
Queda preguntar-se què hagués passat si la CUP no hagués estat ignorada pels mitjans de comunicació i hagués tingut una campanya en igualtat de condicions que qualsevol dels altres partits amb representació parlamentària. Probablement, la seva entrada hagués sigut encara més bèstia.
Les tres prioritats que va destacar David Fernández (periodista a La Directa i número 1, que entra amb Georgina Rieradevall i Quim Arrufat) en saber-se els resultats són clars i imminents: aturar els desnonaments, aturar les retallades i negar-se a pagar el deute. Evidentment no podran fer res al respecte, però ara els polítics de sempre hauran d’escoltar a tres activistes que venen del carrer i que intentaran “fer-los la vida impossible”.

- Les dues Catalunyes. Mentre que la Catalunya central segueix demostrant que és majoritàriament dretana i burgesa, sort en tenim l’esquerra de l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment del Baix Llobregat. Evidentment no simpatitzo per res del món amb el PSC (només ha sigut primera força al Baix Llobregat, totes les altres comarques són convergents, pitjor), però m’agrada veure que a ciutats importants com Cornellà (a la que li tinc molta estima), CiU ha sigut la 5a força. Una cosa és el partit (PSC) i una altra a vegades força diferent la gent que el vota, i prefereixo mil i una vegades un votant socialista que un de convergent (igual que dic això, també penso que s'hauria de deixar de votar "per tradició" o pel "vot útil" d'una vegada per totes, com ha fet molta gent propera).

- Molt poc avenç del PP. Encara que el PP té el do de guanyar totes les eleccions a les que es presenta, independentment de si han quedat primers o quarts, aquí han guanyat ben poc. Amb la radicalització de postures nacionals dels darrers mesos, els espanyolistes més radicals havien de pujar per lògica. Però repeteixo, ho han fet molt poc. Guanyen alguns vots (amb la líder botoxiana que tenen ja és molt), però passen de 3a a 4a força.

- L’ascens d’ICV. Tot i que mai els he votat, també me n'alegro. Com a partit i estructura política no em mereixen cap respecte (tots recordem Saura i els deutes que tenen amb La Caixa), però és el que comentava abans amb els votants del PSC, augmentat i corregit: els votants d’ICV són d’esquerres, potser no tots rupturistes o anticapitalistes, però sens dubte d’esquerres. Em mereixen tot el respecte i celebro el seu èxit.

- La sortida de SI. S’ha demostrat que SI va ser un boom que va irrompre al panorama polític gràcies al vividor Jan Laporta. La manca de carisma dels seus actuals líders i el programa tan pobre amb què es presentaven els han passat factura i han acabat al carrer. Sincerament, me n’alegro.

- Davallada de vots de PxC. És cert que PxC han tret més o menys la meitat de vots respecte a les últimes autonòmiques. Però també és cert que gairebé no han fet campanya. Aquesta primera batalla guanyada és motiu d’alegria, però no ens podem adormir perquè la seva estratègia és fer-se forts a les municipals. No podem ser un país com Grècia, on Alba Daurada (partit neonazi, com PxC) ja és la tercera força en intenció de vot. També és cert que a Catalunya, gran part del vot racista i xenòfob se’n va a PP, CiU i Ciutadans.

- Augment de la participació. Sens dubte, la clau del no-èxit de CiU. Sempre he sigut conscient que l’abstenció beneficiava la dreta, ja que es mouen en un sistema creat a mida per la transició. La dreta sempre vota i, per si un cas, controla les empreses i els mitjans de comunicació per tal de “recordar” a qui se li ha de donar el vot. Malgrat ser-ne conscient, mai havia votat perquè considero precisament això, que aquest sistema és una farsa, i no volia participar-hi. Però com un cenetista l’any 1936 quan va donar el seu vot al Front Popular, ahir em vaig empassar l’orgull (i els ideals) i vaig donar el meu suport a la CUP. No sóc purista, i realment estic content d’haver contribuit a l’entrada de la CUP al Parlament (institució en la que no crec) per despertar consciències i, sobretot, d’haver frenat la majoria absoluta estratègica que demanava Mas, fent-lo caure 12 diputats i deixant-lo en ridícul davant el món sencer. Com jo, molts abstencionistes actius hem votat aquesta vegada com a fet excepcional, per això és probable que no ho tornem a fer. Ja es veurà...

L'estratègia de CiU és per plorar

EN CONTRA

- 4 anys més del mateix president. Tot i que era evident, CiU s’ha assegurat 4 anys més de poltrona. Com he dit abans, la situació es produeix perquè la dreta es beneficia d’un sistema que esborra l’esquerra. De mèrit no en tenen cap, més aviat el contrari després dels resultats, però tocarà aguantar 4 anys més d’un president supeditat als mercats que castiga el poble amb polítiques neoliberals.

- Augment de Ciutadans. Des de l’oposició, el discurs oportunista de qüestionar-ho tot mentre et beneficies d’allò què et qüestiones ha calat entre les capes més ignorants de la societat. Les claus del seu èxit: radicalitat de postures nacionals i carisma del seu líder (malgrat el seu discurs buit de contingut, sap parlar més que la majoria de líders, i així ha aconseguit embaucar a molts votants, força limitats d’intel·ligència, per cert). Igual que conec poca gent de CiU però són molts, amb els de Ciutadans això és multiplica, i realment no sé on s’amaguen.

- Augment d’ERC. Fa temps que vaig deixar de considerar ERC com un partit d’esquerres, i per això no estic content que hagin doblat diputats. Primer, perquè gran part dels vots venen de renegats de CiU (que al seu dia van renegar d’ERC i van anar amb els convergents). Per tant, l’electorat d’ERC està ple de saltimbanquis neoliberetis que posen per davant la nació a la classe social, i això d’esquerres no en té res. Dit això, sóc conscient que la militància més fidel (la que no els abandona per CiU depenent dels temps que corrin) sí que es planteja un cert canvi social, encara que sempre des del reformisme. Finalment, tampoc estic content del seu augment perquè són un partit amb tendència a baixar-se els pantalons a les primeres de canvi, i no tinc cap dubte que a la llarga ho acabaran pactant tot amb Convergència.

- Vergonya de Barcelona. És penós que a districtes amb una llarga tradició obrera (Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Gràcia...) CiU sigui la primera força. Ni ho entenc ni tinc ganes de saber qui són els bastards que desafien la nostra història més immediata d’aquesta manera.

- Anàlisi periodístic. Una de les coses més repugnants és l’anàlisi que aquests dies estan fent tertulians, periodistes i intel·lectuals per apropiar-se els resultats. El discurs més simple consisteix en fer dos blocs: els sobiranistes (on engloben CiU+ERC+ICV+CUP) i els unionistes (PSC+PP+C’s). Sens dubte, és una estratègia dels perdedors morals per no assumir la derrota. Un exemple clar: la hooligan convergent Pilar Rahola es negava a admetre el fracàs de Mas al·legant que el poble seguia estant pel referèndum d’autodeterminació. Per argumentar aquesta afirmació, s’apropiava ICV i CUP, els posava al seu bàndol. Estem parlant d’una senyora que sempre que pot tira merda sobre l’esquerra, però quan li interessa, se’ls fa seus. Lamentable i vomitiu. El mateix va fer Paco Marhuenda (hooligan popular) apropiant-se el PSC.
Realment, els “experts” (és a dir, tots els mitjans de comunicació) que fan aquests anàlisis de merda no han entès res de res. El votant de CUP i ICV no vol que el dia després del fracàs convergent el posin al mateix sac per tal de fer la seva derrota més digerible.
Uns altres il·luminats són els que lladren que si els partits independentistes s’haguéssin presentat tots junts, sumant els vots haurien tret més diputats. Ja els puc assegurar que, com a mínim un vot perdrien, el meu (i crec que uns quants més). Si de forma excepcional he votat, ho he fet per una opció concreta que aportava coses diferents a totes les altres: anticapitalisme, esquerra pura i dura i moviments socials). La qüestió nacional l’he deixat de banda perquè, sincerament, és el que menys m’importa avui en dia. Perquè encara que sembli impopular des de fa 3 mesos, ni sóc nacionalista ni em pararé a discutir per una pàtria més de 5 segons. Amb això vull dir que els que fan anàlisis gratuïts i superflus s’ho haurien de fer mirar, perquè d’experts i intel·lectuals en tenen ben poc. Però ja se sap, qui paga mana i si és qui fracassa, ho amaga.

Votar per primera vegada?

Per primera vegada a la meva vida m’he fet aquesta pregunta. No sóc un nen innocent que, amb 18 anys, es pensa que té una gran sort d’haver nascut a un país on es pot votar. Des que vaig prendre conciència de classe vaig entendre que posar un paper en una urna cada quatre anys i decidir entre uns quants matissos que serveixen a la banca i a les empreses no m’atorgava cap poder de decisió.

M’he fet aquesta pregunta gairebé set anys després de tenir dret a vot i de no exercir-lo per voluntat pròpia (o per principis, o perquè em dóna la gana, sense més justificació). Considero que la democràcia nascuda de la transició franquista és la mentida més gran que ha parit mare. Ho creia amb 18 anys i ho crec encara més amb quasi 25. És més, crec rotundament que aquesta democràcia va néixer per fer callar l’esquerra en un moment en què tenia força (gent com Carrillo, per segona vegada, va traïcionar el poble que tant deia representar) i que, amb el pas dels anys l’ha anat debilitant perquè no ha trobat lloc en un sistema de “votar poc però dir-ho molt” que només beneficia la dreta.

Sent conscient de tot això, hem arribat en un punt en què el partit d’Ali Baba, altrament conegut com a CiU, s’ha empescat una estratègia que ha aconseguit atontar tot un país (encara més, vull dir): disfressat de William Wallace, i actuant cada dia més, Sir Artur Mas s’ha oblidat del Pacte del Majestic i de com el seu partit ha donat la Diputació de Barcelona i l’alcaldia de Badalona al PP i ha decidit abanderar un projecte que sempre ha existit, però que fins ara el seu partit menyspreava: la independència de Catalunya (o el sobiranisme, o les estructures d’estat, depenent d’on i quan faci el discurs, ajustant els mots per fer-s’ho venir bé, en una dosi mesurada de cinisme).

Tot i que ara li convingui aparentar el contrari, Artur Wallace no és un radical (recordem que el seu mecanisme propagandístic és propietat del Comte de Godó, aristòcrata català amic de la noblesa espanyola), però ara necessita abanderar un projecte nacional per tal de tapar els assalts del seu partit a la sanitat pública, els negocis tèrbols dels seus amb tot tipus de “Millets”, les seves retallades que fereixen de mort a l’escola pública catalana i els diversos casos de corrupció que des dels temps de Pujol han perseguit als convergents.

La revista cafèambllet ha destapat la corrupció a la sanitat catalana, però els seus editors han acabat als tribunals

Aquest assalt a mà armada al poble treballador ha sobrepassat els límits del que és suportable, i és quan he decidit que cal fer front i boicotejar l’estratègia de CiU amb Mas al capdavant. Sembla ser que no hi ha més armes que les electorals, les quals repudio, però estic convençut que molt pitjor seria que els corruptes de CiU assolissin la majoria absoluta al Parlament.

Així que, tornant al principi, el dia que es va fer oficial la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de Catalunya (per primera vegada, ja que fins ara només tenien representats als municipis), em va passar pel cap empassar-me els meus principis antidemocràticsneoliberals i plantejar-me seriosament cedir-los el meu vot. Pels qui no em coneguin del tot, no sóc independentista, ni tan sols nacionalista, ni crec en el sistema parlamentari neoliberal i capitalista. Però he trobat en la CUP-AE el primer projecte seriós que trenca amb tot l’establert (rupturista), a més de ser l’únic partit majoritari obertament anticapitalista que treballa des de baix i, quan ho té tot ben treballat, es planteja fer un salt cap amunt (a l'inrevés de la resta de partits, que volen captar vots des de la poltrona).

Les bases ja les tenim. És més, cal partir d’uns principis bàsics a l’hora de prendre una decisió que, per mi, és tan important. El primer, assegurar-me que aquell partit a qui voti no pactarà de cap de les maneres amb CiU; aquest principi es trencaria si, per exemple, votés a ERC (no ho faria ni per salvar la pròpia vida, però és un exemple), ja que a la mínima que puguin pactaran i seguiran mamant del pot. El segon principi és la necessitat de trencar amb tot el que soni a Europa. Em descollono de les manifestacions independentistes que demanaven la ruptura amb l’estat espanyol però que alhora demanaven l’adeshió a Europa. La CE és la segona mentida més gran (després de la transició, no ho oblideu), que a més de ser inútil ens està portant a la pobresa amb el conte del pagament d’un deute que ells mateixos s’han empescat. El tercer principi, el meu preferit, és autodenominar-se com a hereus de la unitat popular xilena (Salvador Allende, us sona?).

Salvador Allende, president xilè assassinat en un cop d'estat teledirigit pels EUA

Alguns pensaran que retrocedir als anys 70 no té cap sentit. Potser són els mateixos que recorden una guerra de successió de fa 300 anys. Celebrar l’11 de setembre sense recordar el cop d’estat militar de Pinochet contra el socialisme xilè d’Allende no té ni cap ni peus. Per comprendre el present sempre he mirat enrere, sense importar-me on han passat els fets. Però si he de retrocedir al meu context nacional, ho faig; conec les meves arrels històriques i si m’hagués d’autodenominar hereu d’algú, ho seria dels Solidarios i dels milicians de la FAI.

Potser en aquell context mai m’hagués plantejat el que em plantejo ara, però el fet de viure en altres temps i de no militar enlloc em dóna una independència valuosíssima per fer les coses com jo vull, sense haver de passar comptes amb ningú més que no sigui jo mateix. I per mi mateix estic escrivint això.

Fins ara, mai m’havia passat pel cap participar en un circ que no crec. A qui volíeu que votés, a esquerres descafeïnades que fan polítiques de dretes? Ara mateix, ERC és un annex de CiU, ICV ha perdut la poca credibilitat que tenia després de fer caixa al govern, i el PSC… hahaha esquerra i PSC crec que disten més que sindicalisme i UGT. Pel que fa als partits no representatius (els minoritaris), amb tot el respecte crec que són una puta merda que no serveix per res. Votar-los és perdre el vot, igual que votar en blanc (que és assumir que t’agradaria participar en aquest circ si trobéssis un pallasso que et fes més riure que els que hi ha ara), i per això jo sempre m’he posat de part de la majoria, els abstencionistes.

No sé si aquesta vegada serà diferent. M’he donat molts arguments, però en vull més? Votar la CUP, partint de la base que treuran representació al Parlament, és una manera d’impedir que el feixisme i el nazisme tinguin aquesta representació: si entra una força n’ha de sortir una altra per força (o impedir que entri), i aquestes podrien ser Ciutadans i/o Plataforma per Catalunya.

Gairebé el 100% dels colegues més afins amb qui tinc contacte (no només físic, també virtual, però no menys important), i tot i no declarar-se independentistes, donaran suport a la CUP. Jo encara no ho tinc decidit del tot, però el que és segur és que si voto, ho faré per la CUP. I ara, tothom qui em vulgui donar arguments a favor o en contra, serà benvingut.

PD. En aquest post no he intentat defensar el dret a vot. Sempre he estat i seguiré sent un ferm defensor de l'abstenció activa en contra d'un sistema pervertit.

PD 2. No oblideu que encara que us ho camuflin amb estelades, si voteu CiU voteu corrupció.

Un judici com els d'abans

Avui s’està celebrant un judici polític a l’Audiència de Barcelona. Pot semblar estrany venint d’una “democràcia exemplar” com la nostra; i malgrat que ningú ho admetrà, sí, avui s’està celebrant un judici polític. Com els d'abans, i amb els carrers vallats i tot, perquè a ningú se li acudeixi alçar la veu i pugui ser escoltat.

Els fets es remunten al passat 15 de juny, quan una sèrie de persones (tant li fa si eren indignats, ciutadans civilitzats o, senzillament, gent que ja té els ous més que inflats) van escridassar i bloquejar els diputats en la seva entrada al Parlament de Catalunya (que, com tots sabeu, es troba ben a prop del Zoo), quan aquests anaven a aprovar les retallades imposades pel govern d’Artur ‘Ctrl X’ Mas. Les imatges van donar la volta al món, o si més no al país, ja que ni els polítics ni els mass media estaven acostumats a un “espectacle lamentable” com aquell.

Fins llavors havien viscut la mar de bé: a la seva poltrona, menjant canapès en cada acte oficial i evadint-se dels problemes que pateix la ciutadania “normal i corrent”. Però aquell “fatídic” 15 de juny va ser un punt d’inflexió per ells, ja que van comprovar que bona part dels ciutadans es deixaven de tonteries per denunciar el que tard o d’hora havia de ser denunciat: el sistema classista en el qual vivim.

La premsa va remoure cel i terra, titllant d’impresentables els ‘indignats’ (tan ciutadans com ells, que ningú ho oblidi), i considerant l’escena com una agressió a la democràcia. En canvi, de la rebequeria xul·lesca del Conseller d’Interior (i Mala Hòstia), Felip Puig, creient-se més intel·ligent que tothom, els mitjans no en van dir massa cosa.  I la premsa encara ara segueix posant-hi cullerada. Un exemple el tenim en la periodista de l’independent Grup Godó, Gemma Liñán, que al llarg del dia d’avui s’ha dedicat a englobar les novetats relacionades amb el judici sota l’etiqueta de #diputatsagredits.

Sens dubte, una etiqueta falsa i tendenciosa es miri per on es miri. A mi se m’acuden altres etiquetes, com ara #indignatsassetjats, #periodistesvenuts o #diputatsploramiques. Sobretot aquesta última. No pot ser que tinguem una classe política que s’autoproclami intocable, ja que això, de democràtic, no en té un pèl.

El circ ha arribat a la ciutat

 
Precisament avui, els diputats ploramiques declaren a l’Audiència de Barcelona com a víctimes, quan tothom sap que més aviat són botxins (això sí, escollits per cens, que sempre dóna més prestigi, però mai per consens). No sé com pretenen seguir vivint envoltats de privilegis quan la resta estem cada dia més fotuts (ja arribem als nivells de vida de l’any 2002). No sé com pretenen seguir movent els fils de les nostres vides sense que, a sobre, no ens poguem queixar. I no sé com pretenen aprovar quelcom que va en contra de la majoria de la població sense que intentem aturar-ho.

Ben mirat, és normal que els mitjans vulguin crear opinió i ens vulguin fer creure que els diputats són unes víctimes que han estat agredides. Qui paga mana, i ells cobren cada final de mes. Però a nosaltres, la gent del carrer, que no ens emboliquin en els seus assumptes i que no es pensin que sentirem una engruna d’empatia per aquesta gent. Si tenen aquests problemes, potser és que s’ho han buscat; el que és evident és que no ens posarem del seu costat com els periodistes pretenen. I és que on ells veuen uns “diputats agredits” jo segueixo veient uns “privilegiats ploramiques”.