Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.

La gran estafa democràtica

Des de sempre ens han fet creure que els ciutadans tenim un poder de decisió important dins el sistema polític del qual formem part. Aquest mantra es repeteix des de la transició (al lloro que ja fa 40 anys!), quan es va passar d’una dictadura reconeguda a una dictadura encoberta on et deixaven votar cada quatre anys. La majoria de la ciutadania i dels agents polítics van comprar aquest nou sistema, on han viscut còmodament fins que ja no s’ha pogut amagar més que es tracta d’una estafa en tota regla.

Amb el bipartidisme es vivia molt bé, ja que els dos partits de l’stablishment espanyol han fingit sempre discrepàncies, però a l’hora de la veritat han dut a terme unes polítiques econòmiques (sobretot) i socials gairebé calcades. Des del 1978 fins fa pocs mesos, els ciments franquistes amb els quals s’ha edificat aquesta malanomenada democràcia no només no perillaven, sinó que tenien les espatlles ben cobertes gràcies a un maquillatge polític que s’anava alternant el govern mentre les decisions importants les prenien els de sempre.

El 20 de desembre de 2015, però, es va produir un fet que, sense ser rellevant políticament, sí que va començar a destapar l’estafa: després de més 3 mesos “sense govern”, queda clar que qui mana no és la classe política, ja que els engranatges de l’estat funcionen sense cap problema.

Sé que no és massa elegant que algú que no creu en el sistema electoralista justifiqui el seu vot el 20D amb l’argument que donaré ara… però és cert que els que vam votar per generar un parlament ingovernable, sens dubte no estem del tot descontents. S’ha demostrat, i amb escreix, que el nostre vot no serveix absolutament de res, perquè hi hagi govern o no n’hi hagi, les decisions es continuen prenent igual i les continuen prenent els que manen de veritat: Troika, FMI, BM, IBEX-35, grans multinacionals i altres poders fàctics, església catòlica…

És més que evident que PP, PSOE i C’s són exactament el mateix, i ja ni tan sols ho intenten camuflar amb el seu discurs (el pacte Sánchez-Rivera avalat per la militància "socialista" n'és un clar exemple). I Podemos, malgrat no ser el mateix, en l’hipotètic cas de governar algun dia, acabaria sent abduït per un sistema que es fa dir democràtic, però on la demo (el poble) no té cap mena de poder polític real.

Tres titelles al servei del capitalisme

I és una llàstima que ens hagin fet creure que l’únic àmbit on podem influir sigui, precisament,  l’àmbit on no podem fer-ho. Bé, està totalment buscat, la llàstima és que ens haguem menjat aquest engany amb patates. Perquè tindríem tant poder si volguéssim! A l’hora de consumir (fer-ho només si en tota la cadena de consum es respecten els drets de la terra i de les persones), al nostre entorn laboral (on som la veritable força encara que ens hagin fet creure que som esclaus), a l’hora de relacionar-nos… Per què hi ha tertúlies i debats sobre política i no n’hi ha sobre el TTIP, o sobre el model empresarial d’El Corte Inglés o Inditex al sudest asiàtic, o sobre la gran quantitat de presos polítics que té l’estat espanyol? Però vaja, aquest és un altre debat que ara no vull obrir.

El que sí que obriré, i aprofito per anar acabant, és el de la situació catalana. A diferència de l'estat espanyol, a Catalunya sí que hi ha un govern reconegut i formal (malgrat que va costar), però l’espectacle que ens ofereix és tan lamentable que, lligant-ho amb el tema principal del post, em referma encara més amb l’opció de l’abstenció electoral. Opció que, d'altra banda, sempre ha sigut la meva encara que l'hagi traït un parell de vegades.

Des de sempre, a Catalunya els poders fàctics han girat a l’entorn de Convergència, i malgrat trobar-se ara mateix en el seu moment més baix de reputació, ha sigut capaç d’abduir completament a ERC mitjançant la fórmula de Junts pel Sí i d’anul·lar políticament la CUP fent-la servir de crossa per formar govern.

Personalment, el paper de la CUP em va sorprendre en un principi i actualment m'esgarrifa. No em penedeixo d'haver-los votat el 2012, però evidentment no tornaré a caure al parany. I és que si una cosa queda clara és que les alternatives existeixen però s'han de buscar més enllà de la política de partits. I que la democràcia que ens volen vendre com a exemplar és la més gran de les estafes.

Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.

Quants anys més durarà el procés?

Aquesta és la pregunta que em feia tant abans de les eleccions com ara, una vegada han passat quatre dies. La situació està tan estancada que fins i tot unes eleccions que havien de ser decisives [sic] sembla que no ho han estat tant. El dia de la marmota.

De diumenge a la nit a avui, però, la situació ha adquirit un gir inesperat, ja que l’hipotètic guanyador dels comicis depèn d’un altre partit ideològicament oposat per investir el seu candidat, i sembla que aquesta és l’única prioritat d’aquella gent que deia que el “procés” l’encapçalava la societat civil.

D’altra banda, pels que l’eix nacional no és la nostra prioritat, el 27S ha posat fre als canvis progressistes (per dir-ho suaument) que es van iniciar el 24M. El context plebiscitari, que sens dubte ha estat assumit tant la gent partidària de la independència com per la que no, ha anul·lat la concepció marxista de la política com a lluita de classes i això ha produït un gir descaradament a la dreta en comparació als resultats de fa 4 mesos.

Sense més preàmbul, em disposo a analitzar breument els resultats dels set partits (que han acabat sent sis) des d’una òptica totalment subjectiva:

- Ciutadans. Comencem amb la notícia tràgica de la nit: la crescuda brutal de C’s, que ha colat 25 diputats al Parlament. Sens dubte C’s està format per gent espanyolista d’extrema dreta, però evidentment no han obtingut més de 700.000 vots de persones d’extrema dreta.

S’han fet moltes teories respecte a la crescuda de C’s, i per mi la més encertada és la següent (referida als votants en barris de classe obrera, la classe alta és normal que voti dreta): en comptes d’insultar als seus votants (incults, xarnegos, quillos…) cal reenganxar el discurs d’esquerres als votants de classe treballadora que han optat per l’opció taronja. Això evidentment no passa per les tertúlies sobre el "procés" on només hi ha suposats intel·lectuals, sinó per fer treball als barris i continuar teixint les xarxes de cooperació que tan bé van funcionar al postfranquisme. Cito un dels tuits més encertat que he trobat aquests dies: “Contra C’s, menys estelades i més vagues generals” (by @knysrb). Perquè sinó, per falta d’empatia, podem convertir els nostres barris en feus de l’extrema dreta, tal i com passa a França amb el FN. Si s’opta per la via d’enfrontament directe entre nacionalitats i s’obvia l’internacionalisme, hi ha moltes possibilitats que això suceeixi.

- Catalunya Sí Que Es Pot. Fins i tot ells han admès que els seus resultats han estat decebedors. Des del meu punt de vista, el gran error ha estat el pacte exclusivament entre cúpules, completament diferent del cas de Barcelona en Comú (per mi no equiparable), composta per una llista amb pocs polítics i força activistes dels moviments socials o professionals de diversos àmbits.

El segon error ha sigut la campanya, no només perquè la va fer gairebé exclusivament Pablo Iglesias, sinó perquè va adquirir protagonisme gent com Coscubiela i es va deixar en l’ostracisme una de les persones més vàlides que hi haurà al Parlament, l'Albano Dante. Això per no parlar d'Arcadi Oliveres, que va saltar del carro quan va veure de què anava CSQEP. Ell sí que hagués pogut ser un bon portaveu. Tornant a BeC, quina gran diferència també en el lideratge: s’ha demostrat que Ada Colau té molt més ganxo que Lluís Rabell.

El més curiós de CSQEP, però, és que ara tothom es vol acostar a ells per apropiar-se els seus vots (durant la campanya, Arrimadas titllava Rabell d’independentista i Mas ubicava CSQEP a la mateixa banda d’Aznar), quan CSQEP es van presentar amb un programa allunyat del marc plebiscitari, reforçant el discurs de classe, l’eix esquerra-dreta.

Pablo Iglesias li ha fet una campanya a Lluis Rabell que no ha enganxat

- Unió. La tercera gran notícia de la nit (després explicaré les dues primeres). La dreta catalana més rància (si alguna no ho és), la que va a missa, la que folla sense condó i té descendència per fer un equip de futbol, la que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot curar… tota aquesta xusma no tindrà representació al Parlament, com a mínim la que parla en català (la que parla en castellà encara en té però a veure quan de temps li dura), cosa que celebro a bastament. Que no tornin.

- PSC. M’aturaré poc en aquest partit, coincideixo amb la majoria que han aturat el cop. Només una dada: l’any 1999 amb Maragall van treure 52 diputats. 16 anys després, 16. Una diferència, de 36 escons, que es diu aviat.

- PP. La notícia bomba de les eleccions, tot i que era previsible. A diferència del PSC, el PP no ha aconseguit aturar el cop. S’han fotut una bona hòstia, com aquelles que repartia l’Albiol a la gent que protestava en contra seu l’any 2006. L’estratègia de portar un matón de discoteca com a candidat, amb discurs agressiu i racista, no ha donat els fruits desitjats… per sort. Cremada aquesta opció, sembla que el PP, també a diferència del PSOE, dóna per perduda Catalunya, tot i que no crec que de cara a les generals això els preocupi massa.

- Junts pel Sí. Malgrat haver arrasat (no oblidem que era una llista amb dos partits), durant la nit electoral es deduïa molta decepció entre els seus votants. No entraré a comptar percentatges de vots perquè em sembla ridícul, però una cosa és evident: s’han quedat a un diputat de dependre d’ells mateixos per tirar pel dret amb majoria simple. Cosa que celebro. No els serà fàcil, si és que ho aconsegueixen, convertir el seu messies novament en President de la Generalitat. Els hooligans del partit (altrament conegut com hiperventilats), que tan bé parlaven de la CUP durant la campanya i que no van entrar en un sol enfrontament directe, no han trigat ni dos dies en canviar d’estratègia: insults, comparacions de Baños amb Arrimadas, culpabilitzacions de descarrilament del procés, defensa aferrissada del líder com si fos un rock star… Pels que prioritzem la lluita de classes per davant de tot, aquest enfrontament és música per la nostra oïda (com diria aquell).

Si tan líder era Mas, com és que ni Romeva ni Junqueras van dir en campanya que era el seu candidat i ara sí que ho diuen? Com és que anava al número 4 de la llista? Com és que des del 27S a la nit les número 2 i 3 de la llista han desaparegut per art de màgia, si era una candidatura impulsada per la societat civil? I com és que aquells del discurs “primer independència i després ja treurem la dreta”, ara que es presenta l’ocasió no volen ni sentir a parlar d’un govern sense Mas?

Junts pel sí són una ensarronada ideada per Convergència on tota la gent que no ho és hi ha caigut de 4 grapes. No em fan cap pena, que haguessin tret 68 diputats i ara no dependrien d’un partit que durant tota la campanya s’ha cansat de repetir que no investiria a Artur Mas. I si es “descarrila el procés” tampoc em farà cap pena, els seus ideòlegs porten cinc anys marejant la perdiu i la seva intenció és allargar-ho tot ad eternum.

- CUP. Malgrat no votar-los aquesta vegada, per mi va ser la millor notícia de la nit. De 3 a 10 diputats, més del triple, però amb un creixement sostenible, que és com ha de créixer un partit que treballa des de la base. Deu diputats/des que dono per fet que no cediran a la pressió de l’entorn processista i que seguiran coherents com sempre. El Camamilla party (altaveus mediàtics de l’entorn convergent) ja ha engegat la campanya de desprestigi, amb entrevistes trampa als recentment escollits diputats des de tots els mitjans, però s’ha de ser ingenu per creure que activistes o sindicalistes anticapitalistes entraran al joc que proposa el quart poder.

Una proposta col·lectiva com la CUP no és incompatible amb grans individualitats, i gent potentíssima com Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra, Benet Salellas o Ramon Usall segur que donaran molta canya a l'stablishment tant espanyol com català.

La CUP celebrant els resultats a l'Aliança del Poblenou

Postdata: No vaig votar. El 2012 vaig dir que unes eleccions plebiscitàries em semblaven un frau i he sigut coherent amb aquest pensament. Malgrat tot, d’ara endavant, si la CUP aguanta i impedeix la investidura de Mas, encara que això suposi unes altres eleccions, els votaré (a nivell català, no a nivell municipal) malgrat no legitimar el sistema democràtic que tenim.

La nit electoral de la classe treballadora

1 am. Apago la ràdio i em disposo a dormir. Impossible agafar el son, massa emocions viscudes en les darreres hores i una quantitat de bones notícies inimaginables fa uns dies. Em venen al cap nits electorals en què, a casa, hem anat a domir entre emprenyats i resignats, pensant que la democràcia burgesa només beneficia a qui la impulsa, la dreta adinerada. En la foscor absoluta, tanco el puny i colpejo el cel, eufòric: «Sí, joder, sí! Hem aconseguit fer fora al Trias!». I com nosaltres, tants altres. Ahir, l’esquerra va jugar al joc de la dreta, i aquesta vegada vam guanyar.

BARCELONA, CIUTAT ROJA

Quin orgull veure l’alegria dels vencedors. I quines ganes teníem de veure les cares que se’ls va quedar als representants de la dreta barcelonina, tant catalanista com espanyolista. Anem a pams.

- Ada alcaldessa. Sí, s’ha pogut. El front d’esquerres preparat per assaltar l’alcaldia de la ciutat ha aconseguit el seu objectiu. Barcelona, que sempre ha sigut una ciutat rebel, tindrà una activista com a alcaldessa. Sabíem que Barcelona en Comú podria ser la força més votada, però temíem una aliança a tres per tornar a fer Trias alcalde. Per sort, la desfragmentació del vot ha fet impossible construir un puzzle per sumar majoria, i l’Ada serà alcaldessa.

- La CUP entra amb prou força. Tres regidors no són una barbaritat, però s’està demostrant que el discurs rupturista de la CUP va quallant a poc a poc. Barcelona potser encara és un objectiu massa elevat, però a poc a poc van caient municipis més grans. Quan es treballa bé, res és impossible.

- Trias, perdedor absolut. Es feia el gallet durant la campanya, amb un discurs on no descartava la majoria absoluta. La realitat ha sigut que s’ha fotut una gran òstia i hem d’estar molt contents per això. Ha sigut un alcalde lamentable, sempre més preocupat pel turisme d’alt standing i per facilitar la vida a les granse empreses que per la gent que vivim a Barcelona. Trias ja ha caigut, el proper ha de ser Mas.

- La dreta espanyolista també baixa. Que el PP no pinta res a Catalunya ho sospitàvem (tot i això fins ahir eren els aliats de Trias a l’Ajuntament), i ahir es va confirmar. 3 regidors, els mateixos que la CUP. Està clar que la dreta rància i espanyolista ha passat a Ciutadans, però tot i així la suma de tots dos (8) és menor als resultats de 2011 (9 pel PP). El discurs de perdedor de Fernández Díaz és demencial, d’aquests per agafar crispetes i veure’l repetit.

- Fracàs del discurs nacionalista identitari. Quan només tens un punt en el programa, t’ho jugues tot a una carta. Bosch ha apostat pel Sí a la independència (batalla nacional) en unes eleccions municipals on l’únic que estava en joc era el model de ciutat (lluita esquerra-dreta). Ha fracassat i ni tan sols podrà fer-li de crossa a Trias. Alguns dels seus palmeros van oferir un gran espectacle de rabietes, especialment el bufó clenxinat Bernat Dedéu. Siga mamando.

- «Risto Mejide, estás expulsado». El PSC és una broma de mal gust. I el publicista que escriu llibres sobre com triomfar sense treballar li ha fet la campanya electoral a un candidat que passarà sense pena ni glòria. Collboni, em sembla que es deia.

- La lluita de classes més viva que mai. Comparant aquests dos mapes queda clar que la lluita de classes existeix. I que podem guanyar-la. És clar que formant part d’un sistema capitalista el marge d’actuació és molt limitat, però sempre és millor que ens governi l’esquerra que la dreta neoliberal. Ahir no va ser un dia feliç per la gent d'Upper-Diagonal.

Diferència de la renda per càpita segons els barris

En blau, els districtes on guanya CiU. En verd, on guanya Barcelona en Comú

Als districtes humils i treballadors de la ciutat, Barcelona en Comú ha arrasat. Per exemple, a Sant Martí, el meu, la candidatura de Colau ha tret un 29% per davant del 16% de CiU i l’11% d’ERC. Orgull roig d’un districte que el 2011 va decebre una mica, però que 4 anys més tard ha enfonsat la dreta.

Per contra, i per qui segueixi pensant que la lluita és entre pobles i no entre classes, a Sarrià-Sant Gervasi la dreta catalana ha tret un 41% dels vots, i la dreta espanyola sumada un 27%. Als rics, les banderetes els són igual.

La decepció barcelonina, per mi, ha estat Gràcia. Barri de tradició popular convertit en l’espai dels pijoprogres, CiU ha tingut el màxim suport, si bé és cert que amb Barcelona en Comú trepitjant-li els talons. No tot pot ser perfecte.

CORNELLÀ COMENÇA A DESPERTAR

5 regidors ha tret Cornellà en Comú-Crida per Cornellà. 5 regidors que li han fet perdre la majoria absoluta al PSC de l’alcalde Balmón. I en un dels bastions del pscisme català (em nego a anomenar-ho socialisme), això és molt. L’activisme i la militància de base han estat la segona força més votada i el Vidal, la MªJosé, l’Ángel, la Mari Carmen i el David entraran a l’Ajuntament per donar molta canya i per començar a desmuntar el xiringuito que des de temps de Montilla, tenen muntat Balmón i companyia. Destacar que CiU no ha tret ni un sol regidor a Cornellà. Visca el cinturó roig (i combatiu)!

LA CUP, VENCEDORA GLOBAL

Ho tuitejava ahir David Fernández amb una sola paraula: formiguetes. Als pocs ajuntaments on governava la CUP han aconseguit majoria absoluta. Però sobretot, han començat a caure ciutats importants (Capellades, Ripollet), capitals de comarca (Berga) i moltes regidories en ciutats clau com Sabadell, Terrassa, Girona… i Badalona, on si s’alien Badalona en Comú, PSC, ERC i ICV, l’alcalde racista Albiol pot deixar de ser-ho. A més, tindran regidors a les 4 capitals de província. Felicitats per la feina ben feta!

Els 3 regidors de la CUP a Barcelona

CIUTADANS PUJA PERÒ NO TANT

Molta gent s’alarmava per la pujada de Ciutadans. És cert que és preocupant que la dreta espanyolista, rància i sense programa polític pugi tant. Però fa la sensació que han tocat sostre i que no pujaran més. A més, queda claríssim el transvasament de vot de PP a Ciutadans, i la lectura positiva que se’n pot fer és que la dreta està pecant del que se li retreia a l’esquerra: la fragmentació.

DAVALLADA DEL FEIXISME

Una de les grans notícies positives, sens dubte, és la patacada del partit feixista Plataforma per Catalunya. De tenir 67 regidors a tot Catalunya passen a 8. El seu discurs de l’odi en part ha estat assumit per PP i Ciutadans, però cal estar orgullosos de la feina feta dins l’àmbit antifeixista (especialment gràcies a Unitat contra el Feixisme i el Racisme) a l’hora de denunciar qui s’amaga darrere de partits com Plataforma per Catalunya.

EL DRAMA DEL PP A ESPANYA

Un dels millors moments de la nit va ser veure les cares i escoltar els discursos dels dirigents populars de tot l’estat. No saben perdre perquè sempre guanyen, però ahir ni el seu caciquisme habitual ho va impedir. Segueix sent trist que en certs llocs continuïn sent el partit més votat, tot i que no els servirà de res perquè la gent està tan farta del seu clientelisme que proliferaran les aliances per xutar-los.

- Madrid. Una de les alegries de la nit, sens dubte, és saber que molt probablement Esperanza Aguirre no serà alcaldessa de Madrid. A diferència de Barcelona, però, Manuela Carmena no ha estat la força més votada (per poc), però l’aliança amb el PSM es preveu fàcil. Hasta otra, Esperanza. I seguint amb el que dèiem de la lluita de classes: a Vallecas, Ahora Madrid va treure més vots que PP i PSOE junts.

- País Valencià i Balears. Tant a la Generalitat com a València, sembla que el PP ho té cru. Una aliança de Compromís, PSPV i Podemos els fa fora del poder. Una de les imatges de la nit, d’aquestes que veuries repetida una vegada i una altra, és la del discurs de Rita Barberà, amb la cara més llarga que el seu mandat a la capital valenciana. El cromanyó Bauzá sembla que també té els dies comptats. Un altre bastió històric del PP que caurà.

Desolació

- Extremadura. El senyoret classista i xenòfob de Monago no podrà aplicar les brillants idees que va tenir durant la campanya electoral. El sud torna a l’esquerra, tot i que una esquerra més tradicional del que ens agradaria.



En general, doncs, la d'ahir va ser una nit en què es va mobilitzar la classe treballadora i va obtenir els seus fruits. Que no decaigui la cosa, perquè a més de les institucions, tenim molts altres àmbits per conquerir. Sempre des de l'esquerra.