Colpisme

Per tots és sabut que la dreta té una tradició centenària en adulterar resultats electorals; i si fracassen a les urnes, no dubten en utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius per dominar ciutats, països, regions o imperis sencers.

A casa nostra l’exemple més flagrant és l’enderrocament de la II República, nascuda democràticament el 1931, per part del feixisme espanyol, que es va imposar militarment l’any 1939, després de tres anys de guerra civil, als partidaris del govern legítim. Però arreu del món tenim altres exemples que il·lustren la no acceptació de la derrota per part de la dreta i, en la majoria de casos, del imperialisme nordamericà: Mèxic 1913, Grècia 1967, Xile 1973, Argentina 1976, Afganistan 1979, Venezuela 2002, Hondures 2009, Ucraïna 2014...

Situem-nos, però, al 2015, on el colpisme s’ha tret la disfressa militar i ha adquirit formes més subtils. I situem-nos a prop (Barcelona, Madrid), però també lluny (Grècia).

BARCELONA

Les eleccions del 24 de maig van donar com a guanyadora la candidatura de Barcelona en Comú; tres setmanes més tard, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Durant aquestes tres setmanes, i des del 13 de juny (dia en què es va celebrar la investidura), Ada Colau i el seu equip van rebre crítiques per totes bandes. Sorprenentment, no només des de la dreta, fet que es podia esperar (Convergència s’ha menjat els mocs a Barcelona durant lustres i només ha aguantat a l’alcaldia 4 anys), sinó també des de la suposada esquerra més radical, que no han donat ni un marge mínim de temps per sortir a demostrar que ells són més autèntics.

Però qui ha tret més bilis ha estat la nova fornada d’independentistes, aquests que es reconeixen a internet perquè al seu nickname afegeixen “DUI”, “27S2015”, “9N” o locucions similars que tenen com a objectiu amagar que darrere d’aquest nom en realitat s’hi amaga un votant de CiU de tota la vida. Aquest col·lectiu ha rabiat molt pel fet que el marit de Colau entri a formar part de BeC (a gent que no votarà mai BeC, li importa l’estructura interna del partit?), i malgrat que portes enfora barrejar la família amb la política mai ha estat el més aconsellable, és de domini públic que la parella es va conèixer militant en una organització per garantir el dret a la vivenda, i que han fet “carrera” junts.

I aquest només és un exemple. Un segon, i ja paro, és la crítica ferotge contra Águeda Bañón, activista feminista. Una imatge seva pixant enmig del carrer ha fet escandalitzar a la dreta rància, la mateixa gent que se’ns pixa a la boca i diu que plou.

Des del minut 1, les classes adinerades barcelonines, ajudades pels seus altaveus en forma de Godó o Zeta, han intentat desestabilitzar i deslegitimitzar cada pas fet per un nou govern que pocs vincles té amb l'status quo que porta tota la vida dirigint la ciutat.

La investidura d'Ada Colau va generar crítiques pel seu "elevat cost". Al final va resultar que la investidura de Trias el 2011 va costar 15.000€ més, el típic que et gastes en catifes i canapès

MADRID

Una cosa semblant al que ha passat a la capital catalana va succeir també a la capital de l’estat espanyol. Les rodes de premsa d’Esperanza Aguirre regalant l’alcaldia al PSOE “perquè no governés l’extrema esquerra” passaran a la història dels moments més ridículs de la política nacional. Malgrat l’anècdota, però, Aguirre demanava per tots els mitjans deslegitimar una opció política que havien escollit més de mig milió de madrilenys. Colpisme de l’stablishment que es veu derrotat per gent que no en foma part.

Una vegada investit el nou govern, la dreta va començar a tirar d’hemeroteca per veure què podia ser susceptible d’ésser denunciat a l’opinió pública. El cas més mediàtic va ser el de Guille Zapata, al qual van fer dimitir per uns tuits de fa 4 anys (malament per Ahora Madrid per cedir al xantatge de la dreta i no mantenir a Zapata al càrrec).

No contents amb això, els colpistes hereus de Franco van anar a per altres regidors, com ara Rita Maestre o Pablo Soto… La meva pregunta és: els peperos i altres col·lectius rancis es pensaven que el nou consistori estaria formats per pijets d’ESADE que tenen 2 carreres i 5 màsters i s’autoanomenen liberals malgrat ser els que, a l’hora de la veritat, xuclen més de la mamella pública? És clar que els nous regidors de l’Ajuntament de Madrid han participat en accions, manifestacions i ultratges a l’església catòlica. I espero que, malgrat tenir càrrec polític, ho continuïn fent.

Rita Maestre, canya contra el domini de l'església en llocs públics!

GRÈCIA

El cas de més actualitat, i segurament el més flagrant de tots, és el cop d’estat financer que la Troika, l’FMI, la UE o la forma que prengui el neoliberalisme més salvatge a Europa, està duent a terme a Grècia.

Encara cou la derrota que l’stablishment va patir ara fa mig any en mans de l’”esquerra radical” de Syriza, per això ara tothom aprofita per culpar a Tsipras i companyia de tots els mals endèmics que els diferents governs grecs no han sabut solucionar. Sembla que en mig any Syriza hagi arruïnat un país de conte de fades.

Fins ara, la resposta de PASOK o ND era simple: endeutar-se i tornar el crèdit baixant el cap i retallant per allà on volia Europa (pensions, funcionariat, sanitat… vaja, els serveis més bàsics). Les coses han canviat, com a mínim una mica, amb Syriza, que abans de passar per l’aro i empassar-s’ho tot ha decidit convocar un referèndum per consultar al poble grec si accepten les condicions de la Troika o no les accepten. La democràcia torna al seu bressol, i molts n’haurien d’aprendre.

Com era de preveure, a les elits la convocatòria del referèndum els ha sentat com una patada a l’estómac. Ja se sap que, per ells, com menys es consulti al poble, millor. Votar cada 4 anys no implica canvis, perquè manin uns o manin altres segueix manant el capitalisme. Ara, quan la votació ja toca temes econòmics vitals, les campanyes per criminalitzar la votació floreixen d’immediat. I això que com a molt els grecs podran escollir entre capitalisme salvatge i capitalisme criminal. Democràcia sí, però dins uns límits.

També era de preveure que l’estat espanyol, que té al·lèrgia dels referèndums, hagi carregat immediatament contra la decisió de Syriza. Però també ha sigut interessant veure com als opinòlegs del procés sobiranista el referèndum grec ja no els ha semblat tan collonut com el que demanen dia rere dia des de fa 3 anys.

Fa un parell de dies, el “professor” Josep Soler, evidentment crític amb la celebració del referèndum, ja emetia veredicte: si guanya el SÍ s’haurà de constituir un nou govern (li va faltar dir que un nou govern que accepti fil per randa les imposicions criminals d’Europa); i si guanya el NO Grècia haurà de sortir de l’Euro i Tsipras haurà fracassat. Vaja, que el resultat és el mateix: impedir que el poble grec pugui ser sobirà.

Espero que diumenge no guanyi el SÍ, sinó, l’όχι (NO en grec), i que els grecs puguin començar un camí allunyats de l’austericidi. I, de passada, ens demostrin a tots que el colpisme polític de la dreta i l'econòmic del neoliberalisme també poden perdre.

A menys de 48 hores per la celebració del referèndum, la plaça Syntagma d'Atenes era plena com un ou demanant el NO

La nit electoral de la classe treballadora

1 am. Apago la ràdio i em disposo a dormir. Impossible agafar el son, massa emocions viscudes en les darreres hores i una quantitat de bones notícies inimaginables fa uns dies. Em venen al cap nits electorals en què, a casa, hem anat a domir entre emprenyats i resignats, pensant que la democràcia burgesa només beneficia a qui la impulsa, la dreta adinerada. En la foscor absoluta, tanco el puny i colpejo el cel, eufòric: «Sí, joder, sí! Hem aconseguit fer fora al Trias!». I com nosaltres, tants altres. Ahir, l’esquerra va jugar al joc de la dreta, i aquesta vegada vam guanyar.

BARCELONA, CIUTAT ROJA

Quin orgull veure l’alegria dels vencedors. I quines ganes teníem de veure les cares que se’ls va quedar als representants de la dreta barcelonina, tant catalanista com espanyolista. Anem a pams.

- Ada alcaldessa. Sí, s’ha pogut. El front d’esquerres preparat per assaltar l’alcaldia de la ciutat ha aconseguit el seu objectiu. Barcelona, que sempre ha sigut una ciutat rebel, tindrà una activista com a alcaldessa. Sabíem que Barcelona en Comú podria ser la força més votada, però temíem una aliança a tres per tornar a fer Trias alcalde. Per sort, la desfragmentació del vot ha fet impossible construir un puzzle per sumar majoria, i l’Ada serà alcaldessa.

- La CUP entra amb prou força. Tres regidors no són una barbaritat, però s’està demostrant que el discurs rupturista de la CUP va quallant a poc a poc. Barcelona potser encara és un objectiu massa elevat, però a poc a poc van caient municipis més grans. Quan es treballa bé, res és impossible.

- Trias, perdedor absolut. Es feia el gallet durant la campanya, amb un discurs on no descartava la majoria absoluta. La realitat ha sigut que s’ha fotut una gran òstia i hem d’estar molt contents per això. Ha sigut un alcalde lamentable, sempre més preocupat pel turisme d’alt standing i per facilitar la vida a les granse empreses que per la gent que vivim a Barcelona. Trias ja ha caigut, el proper ha de ser Mas.

- La dreta espanyolista també baixa. Que el PP no pinta res a Catalunya ho sospitàvem (tot i això fins ahir eren els aliats de Trias a l’Ajuntament), i ahir es va confirmar. 3 regidors, els mateixos que la CUP. Està clar que la dreta rància i espanyolista ha passat a Ciutadans, però tot i així la suma de tots dos (8) és menor als resultats de 2011 (9 pel PP). El discurs de perdedor de Fernández Díaz és demencial, d’aquests per agafar crispetes i veure’l repetit.

- Fracàs del discurs nacionalista identitari. Quan només tens un punt en el programa, t’ho jugues tot a una carta. Bosch ha apostat pel Sí a la independència (batalla nacional) en unes eleccions municipals on l’únic que estava en joc era el model de ciutat (lluita esquerra-dreta). Ha fracassat i ni tan sols podrà fer-li de crossa a Trias. Alguns dels seus palmeros van oferir un gran espectacle de rabietes, especialment el bufó clenxinat Bernat Dedéu. Siga mamando.

- «Risto Mejide, estás expulsado». El PSC és una broma de mal gust. I el publicista que escriu llibres sobre com triomfar sense treballar li ha fet la campanya electoral a un candidat que passarà sense pena ni glòria. Collboni, em sembla que es deia.

- La lluita de classes més viva que mai. Comparant aquests dos mapes queda clar que la lluita de classes existeix. I que podem guanyar-la. És clar que formant part d’un sistema capitalista el marge d’actuació és molt limitat, però sempre és millor que ens governi l’esquerra que la dreta neoliberal. Ahir no va ser un dia feliç per la gent d'Upper-Diagonal.

Diferència de la renda per càpita segons els barris

En blau, els districtes on guanya CiU. En verd, on guanya Barcelona en Comú

Als districtes humils i treballadors de la ciutat, Barcelona en Comú ha arrasat. Per exemple, a Sant Martí, el meu, la candidatura de Colau ha tret un 29% per davant del 16% de CiU i l’11% d’ERC. Orgull roig d’un districte que el 2011 va decebre una mica, però que 4 anys més tard ha enfonsat la dreta.

Per contra, i per qui segueixi pensant que la lluita és entre pobles i no entre classes, a Sarrià-Sant Gervasi la dreta catalana ha tret un 41% dels vots, i la dreta espanyola sumada un 27%. Als rics, les banderetes els són igual.

La decepció barcelonina, per mi, ha estat Gràcia. Barri de tradició popular convertit en l’espai dels pijoprogres, CiU ha tingut el màxim suport, si bé és cert que amb Barcelona en Comú trepitjant-li els talons. No tot pot ser perfecte.

CORNELLÀ COMENÇA A DESPERTAR

5 regidors ha tret Cornellà en Comú-Crida per Cornellà. 5 regidors que li han fet perdre la majoria absoluta al PSC de l’alcalde Balmón. I en un dels bastions del pscisme català (em nego a anomenar-ho socialisme), això és molt. L’activisme i la militància de base han estat la segona força més votada i el Vidal, la MªJosé, l’Ángel, la Mari Carmen i el David entraran a l’Ajuntament per donar molta canya i per començar a desmuntar el xiringuito que des de temps de Montilla, tenen muntat Balmón i companyia. Destacar que CiU no ha tret ni un sol regidor a Cornellà. Visca el cinturó roig (i combatiu)!

LA CUP, VENCEDORA GLOBAL

Ho tuitejava ahir David Fernández amb una sola paraula: formiguetes. Als pocs ajuntaments on governava la CUP han aconseguit majoria absoluta. Però sobretot, han començat a caure ciutats importants (Capellades, Ripollet), capitals de comarca (Berga) i moltes regidories en ciutats clau com Sabadell, Terrassa, Girona… i Badalona, on si s’alien Badalona en Comú, PSC, ERC i ICV, l’alcalde racista Albiol pot deixar de ser-ho. A més, tindran regidors a les 4 capitals de província. Felicitats per la feina ben feta!

Els 3 regidors de la CUP a Barcelona

CIUTADANS PUJA PERÒ NO TANT

Molta gent s’alarmava per la pujada de Ciutadans. És cert que és preocupant que la dreta espanyolista, rància i sense programa polític pugi tant. Però fa la sensació que han tocat sostre i que no pujaran més. A més, queda claríssim el transvasament de vot de PP a Ciutadans, i la lectura positiva que se’n pot fer és que la dreta està pecant del que se li retreia a l’esquerra: la fragmentació.

DAVALLADA DEL FEIXISME

Una de les grans notícies positives, sens dubte, és la patacada del partit feixista Plataforma per Catalunya. De tenir 67 regidors a tot Catalunya passen a 8. El seu discurs de l’odi en part ha estat assumit per PP i Ciutadans, però cal estar orgullosos de la feina feta dins l’àmbit antifeixista (especialment gràcies a Unitat contra el Feixisme i el Racisme) a l’hora de denunciar qui s’amaga darrere de partits com Plataforma per Catalunya.

EL DRAMA DEL PP A ESPANYA

Un dels millors moments de la nit va ser veure les cares i escoltar els discursos dels dirigents populars de tot l’estat. No saben perdre perquè sempre guanyen, però ahir ni el seu caciquisme habitual ho va impedir. Segueix sent trist que en certs llocs continuïn sent el partit més votat, tot i que no els servirà de res perquè la gent està tan farta del seu clientelisme que proliferaran les aliances per xutar-los.

- Madrid. Una de les alegries de la nit, sens dubte, és saber que molt probablement Esperanza Aguirre no serà alcaldessa de Madrid. A diferència de Barcelona, però, Manuela Carmena no ha estat la força més votada (per poc), però l’aliança amb el PSM es preveu fàcil. Hasta otra, Esperanza. I seguint amb el que dèiem de la lluita de classes: a Vallecas, Ahora Madrid va treure més vots que PP i PSOE junts.

- País Valencià i Balears. Tant a la Generalitat com a València, sembla que el PP ho té cru. Una aliança de Compromís, PSPV i Podemos els fa fora del poder. Una de les imatges de la nit, d’aquestes que veuries repetida una vegada i una altra, és la del discurs de Rita Barberà, amb la cara més llarga que el seu mandat a la capital valenciana. El cromanyó Bauzá sembla que també té els dies comptats. Un altre bastió històric del PP que caurà.

Desolació

- Extremadura. El senyoret classista i xenòfob de Monago no podrà aplicar les brillants idees que va tenir durant la campanya electoral. El sud torna a l’esquerra, tot i que una esquerra més tradicional del que ens agradaria.



En general, doncs, la d'ahir va ser una nit en què es va mobilitzar la classe treballadora i va obtenir els seus fruits. Que no decaigui la cosa, perquè a més de les institucions, tenim molts altres àmbits per conquerir. Sempre des de l'esquerra.

Barcelona: capgirar, guanyar o abstenir-se?

Difícil decisió la que se’ns presenta el 24 de maig a aquells que mai ens hem sentit propers a cap partit polític perquè no creiem en la política institucional de la falsa democràcia en la que vivim, però que som conscients que avui en dia els temps no estan per ser purista sinó que cal ser pragmàtic.

El panorama de l’actual Barcelona és el pitjor que recordo dels 27 anys que porto visquent a la ciutat. A més de l’evident degradació social conseqüència del saqueig econòmic (la mal anomenada crisi), Barcelona està en mans de la dreta neoliberal i els seus efectes es fan pal·lesos dia a dia: les diferències entre els barris i rics i barris pobres s’han eixamplat; el turisme és la gran prioritat de l’Ajuntament, i els turistes envaixen cada vegada més un espai públic que ja no és pel veïnat; es reformen grans avingudes per rics (Diagonal, Passeig de Gràcia) però continuen existint barris amb equipaments precaris; l’empresa privada està entrant cada vegada més dins de l’administració pública (al transport, a la sanitat, a escoles, instituts i universitats, a les biblioteques…); s’estan privatitzant espais que tota la vida havien sigut de lleure pels veïns (Parc Güell, Hospital de Sant Pau, Turó de la Rovira, el Port de Barcelona…). En resum, el mandat de Trias ha estat un desastre absolut pel ciutadà barceloní que no té ni negocis ni grans propietats.

Aturar la fúria neoliberal és el gran objectiu de les iniciatives per plantar cara al capitalisme que sempre han sorgit a la ciutat, però que s’han fet més visibles des que han adquirit una dimensió política més tradicional. Per aturar Trias, la sociovergència i la ultradreta en alça representada per Ciutadans tenim dues opcions clares que em disposo a analitzar, més una tercera (l’abstenció) que generalment per mi és l’opció prioritària.

Capgirem BCN (CUP)

    A favor: Vot segur perquè saps que en general no decebran. Són persones com tu o jo, no pas polítics. Treballadors/es, conseqüents, ambicios@s… i sobretot, amb un model de ciutat que s’assembla molt al que hauria de ser l’ideal, on el turisme i els interessos del capital no són la prioritat.

    En contra: la “poca utilitat” del vot, ja que algunes enquestes no dónen ni un/a sol/a regidor/a a la formació. A més, en cas de resultats ajustats, no crec que es produís un hipotètic pacte entre CUP i Guanyem perquè el dogmatisme d’ambdues formacions ara per ara és força elevat, així que tot i que sap greu admentre-ho, es pot pensar que votar-los és llençar el vot a la brossa.

BCN en Comú (Guanyem, Podemos, Procés Constituent… i ICV)

    A favor: És trist, però la gent necessita un/a referent a qui donar el seu suport. Ada Colau ha demostrat que és una molt bona portaveu, sense pèls a la llengua i sobretot, del nostre costat de la trinxera. Si a això se li suma “l’efecte Podemos”, que ha diluït la lluita al carrer però que ha despertat part de l’electorat que mai votava, tenim davant l’única candidatura amb possibilitats reals de ser l’alternativa a CiU i al nefast alcalde Trias.

    En contra: la presència d’ICV a BCN en Comú és el que em tira enrere i em fa dubtar molt a l’hora de donar-los suport. ICV és part de l’esquerra tradicional, de la que deu diners a la banca, de la que va baixar-se els pantalons al 78 i va trair a tantes i tants represaliats franquistes… i sobretot, és part de la suposada esquerra que ha governat Barcelona durant més o menys 30 anys. És cert que les coses no estan per ser puristes, però l’estratègia de rentat de cara que ICV pretén fer amb BCN en Comú em costa d'empassar.

Abstenció

A favor: Ideològicament, la meva opció preferida des de sempre. El motiu és fàcil: la classe treballadora mai es beneficiarà d’un sistema democràtic burgès, que per defecte sempre afavoreix els interessos de la dreta, ja sigui conservadora (PP) o liberal (PSOE). I sobretot afavoreix els interessos del capital, antagònics amb els interessos dels i les treballadores. Des de la Revolució Francesa (1789) s’ha demostrat que això és així, i a l’Octubre de 1917 uns quants treballadors emprenyats es van encarregar de confirmar-ho.

En contra: En un caixa o faixa contra Trias, l’abstenció no pren part del partit a cara o creu. És evident que hem de lluitar pel socialisme (no per la socialdemocràcia), però mentre aquest no arribi, la farsa de les eleccions burgeses són les engrunes que ens han deixat. Sóc del parer que no ens hem d’alimentar d’engrunes, però alguna vegada ens podem tapar el nas i empassar-nos-en alguna.

Trias ja ha començat la campanya de forma il·legal, per exemple, via Twitter

Vist el panorama, segurament la decisió la prendré el mateix 24 de maig, tot i que queda més d’un mes on encara poden passar força coses. El que tinc clar és que si continuen les campanyes d’agressió entre CUP i Guanyem per rascar unes dotzenes de vots, l’abstenció serà la tria definitiva. Sembla mentida que, després de tot el que ens ha ensenyat la història, hi hagi qui segueix atacant a qui té més a prop com si es tractés del gran enemic a batre.

Trias, tremola, perquè encara que ja has començat a fer campanya electoral des de l’Ajuntament (és a dir, amb recursos públics), confio plenament en què el 24 de maig et farem caure.