La gran estafa democràtica

Des de sempre ens han fet creure que els ciutadans tenim un poder de decisió important dins el sistema polític del qual formem part. Aquest mantra es repeteix des de la transició (al lloro que ja fa 40 anys!), quan es va passar d’una dictadura reconeguda a una dictadura encoberta on et deixaven votar cada quatre anys. La majoria de la ciutadania i dels agents polítics van comprar aquest nou sistema, on han viscut còmodament fins que ja no s’ha pogut amagar més que es tracta d’una estafa en tota regla.

Amb el bipartidisme es vivia molt bé, ja que els dos partits de l’stablishment espanyol han fingit sempre discrepàncies, però a l’hora de la veritat han dut a terme unes polítiques econòmiques (sobretot) i socials gairebé calcades. Des del 1978 fins fa pocs mesos, els ciments franquistes amb els quals s’ha edificat aquesta malanomenada democràcia no només no perillaven, sinó que tenien les espatlles ben cobertes gràcies a un maquillatge polític que s’anava alternant el govern mentre les decisions importants les prenien els de sempre.

El 20 de desembre de 2015, però, es va produir un fet que, sense ser rellevant políticament, sí que va començar a destapar l’estafa: després de més 3 mesos “sense govern”, queda clar que qui mana no és la classe política, ja que els engranatges de l’estat funcionen sense cap problema.

Sé que no és massa elegant que algú que no creu en el sistema electoralista justifiqui el seu vot el 20D amb l’argument que donaré ara… però és cert que els que vam votar per generar un parlament ingovernable, sens dubte no estem del tot descontents. S’ha demostrat, i amb escreix, que el nostre vot no serveix absolutament de res, perquè hi hagi govern o no n’hi hagi, les decisions es continuen prenent igual i les continuen prenent els que manen de veritat: Troika, FMI, BM, IBEX-35, grans multinacionals i altres poders fàctics, església catòlica…

És més que evident que PP, PSOE i C’s són exactament el mateix, i ja ni tan sols ho intenten camuflar amb el seu discurs (el pacte Sánchez-Rivera avalat per la militància "socialista" n'és un clar exemple). I Podemos, malgrat no ser el mateix, en l’hipotètic cas de governar algun dia, acabaria sent abduït per un sistema que es fa dir democràtic, però on la demo (el poble) no té cap mena de poder polític real.

Tres titelles al servei del capitalisme

I és una llàstima que ens hagin fet creure que l’únic àmbit on podem influir sigui, precisament,  l’àmbit on no podem fer-ho. Bé, està totalment buscat, la llàstima és que ens haguem menjat aquest engany amb patates. Perquè tindríem tant poder si volguéssim! A l’hora de consumir (fer-ho només si en tota la cadena de consum es respecten els drets de la terra i de les persones), al nostre entorn laboral (on som la veritable força encara que ens hagin fet creure que som esclaus), a l’hora de relacionar-nos… Per què hi ha tertúlies i debats sobre política i no n’hi ha sobre el TTIP, o sobre el model empresarial d’El Corte Inglés o Inditex al sudest asiàtic, o sobre la gran quantitat de presos polítics que té l’estat espanyol? Però vaja, aquest és un altre debat que ara no vull obrir.

El que sí que obriré, i aprofito per anar acabant, és el de la situació catalana. A diferència de l'estat espanyol, a Catalunya sí que hi ha un govern reconegut i formal (malgrat que va costar), però l’espectacle que ens ofereix és tan lamentable que, lligant-ho amb el tema principal del post, em referma encara més amb l’opció de l’abstenció electoral. Opció que, d'altra banda, sempre ha sigut la meva encara que l'hagi traït un parell de vegades.

Des de sempre, a Catalunya els poders fàctics han girat a l’entorn de Convergència, i malgrat trobar-se ara mateix en el seu moment més baix de reputació, ha sigut capaç d’abduir completament a ERC mitjançant la fórmula de Junts pel Sí i d’anul·lar políticament la CUP fent-la servir de crossa per formar govern.

Personalment, el paper de la CUP em va sorprendre en un principi i actualment m'esgarrifa. No em penedeixo d'haver-los votat el 2012, però evidentment no tornaré a caure al parany. I és que si una cosa queda clara és que les alternatives existeixen però s'han de buscar més enllà de la política de partits. I que la democràcia que ens volen vendre com a exemplar és la més gran de les estafes.

Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.

Quants anys més durarà el procés?

Aquesta és la pregunta que em feia tant abans de les eleccions com ara, una vegada han passat quatre dies. La situació està tan estancada que fins i tot unes eleccions que havien de ser decisives [sic] sembla que no ho han estat tant. El dia de la marmota.

De diumenge a la nit a avui, però, la situació ha adquirit un gir inesperat, ja que l’hipotètic guanyador dels comicis depèn d’un altre partit ideològicament oposat per investir el seu candidat, i sembla que aquesta és l’única prioritat d’aquella gent que deia que el “procés” l’encapçalava la societat civil.

D’altra banda, pels que l’eix nacional no és la nostra prioritat, el 27S ha posat fre als canvis progressistes (per dir-ho suaument) que es van iniciar el 24M. El context plebiscitari, que sens dubte ha estat assumit tant la gent partidària de la independència com per la que no, ha anul·lat la concepció marxista de la política com a lluita de classes i això ha produït un gir descaradament a la dreta en comparació als resultats de fa 4 mesos.

Sense més preàmbul, em disposo a analitzar breument els resultats dels set partits (que han acabat sent sis) des d’una òptica totalment subjectiva:

- Ciutadans. Comencem amb la notícia tràgica de la nit: la crescuda brutal de C’s, que ha colat 25 diputats al Parlament. Sens dubte C’s està format per gent espanyolista d’extrema dreta, però evidentment no han obtingut més de 700.000 vots de persones d’extrema dreta.

S’han fet moltes teories respecte a la crescuda de C’s, i per mi la més encertada és la següent (referida als votants en barris de classe obrera, la classe alta és normal que voti dreta): en comptes d’insultar als seus votants (incults, xarnegos, quillos…) cal reenganxar el discurs d’esquerres als votants de classe treballadora que han optat per l’opció taronja. Això evidentment no passa per les tertúlies sobre el "procés" on només hi ha suposats intel·lectuals, sinó per fer treball als barris i continuar teixint les xarxes de cooperació que tan bé van funcionar al postfranquisme. Cito un dels tuits més encertat que he trobat aquests dies: “Contra C’s, menys estelades i més vagues generals” (by @knysrb). Perquè sinó, per falta d’empatia, podem convertir els nostres barris en feus de l’extrema dreta, tal i com passa a França amb el FN. Si s’opta per la via d’enfrontament directe entre nacionalitats i s’obvia l’internacionalisme, hi ha moltes possibilitats que això suceeixi.

- Catalunya Sí Que Es Pot. Fins i tot ells han admès que els seus resultats han estat decebedors. Des del meu punt de vista, el gran error ha estat el pacte exclusivament entre cúpules, completament diferent del cas de Barcelona en Comú (per mi no equiparable), composta per una llista amb pocs polítics i força activistes dels moviments socials o professionals de diversos àmbits.

El segon error ha sigut la campanya, no només perquè la va fer gairebé exclusivament Pablo Iglesias, sinó perquè va adquirir protagonisme gent com Coscubiela i es va deixar en l’ostracisme una de les persones més vàlides que hi haurà al Parlament, l'Albano Dante. Això per no parlar d'Arcadi Oliveres, que va saltar del carro quan va veure de què anava CSQEP. Ell sí que hagués pogut ser un bon portaveu. Tornant a BeC, quina gran diferència també en el lideratge: s’ha demostrat que Ada Colau té molt més ganxo que Lluís Rabell.

El més curiós de CSQEP, però, és que ara tothom es vol acostar a ells per apropiar-se els seus vots (durant la campanya, Arrimadas titllava Rabell d’independentista i Mas ubicava CSQEP a la mateixa banda d’Aznar), quan CSQEP es van presentar amb un programa allunyat del marc plebiscitari, reforçant el discurs de classe, l’eix esquerra-dreta.

Pablo Iglesias li ha fet una campanya a Lluis Rabell que no ha enganxat

- Unió. La tercera gran notícia de la nit (després explicaré les dues primeres). La dreta catalana més rància (si alguna no ho és), la que va a missa, la que folla sense condó i té descendència per fer un equip de futbol, la que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot curar… tota aquesta xusma no tindrà representació al Parlament, com a mínim la que parla en català (la que parla en castellà encara en té però a veure quan de temps li dura), cosa que celebro a bastament. Que no tornin.

- PSC. M’aturaré poc en aquest partit, coincideixo amb la majoria que han aturat el cop. Només una dada: l’any 1999 amb Maragall van treure 52 diputats. 16 anys després, 16. Una diferència, de 36 escons, que es diu aviat.

- PP. La notícia bomba de les eleccions, tot i que era previsible. A diferència del PSC, el PP no ha aconseguit aturar el cop. S’han fotut una bona hòstia, com aquelles que repartia l’Albiol a la gent que protestava en contra seu l’any 2006. L’estratègia de portar un matón de discoteca com a candidat, amb discurs agressiu i racista, no ha donat els fruits desitjats… per sort. Cremada aquesta opció, sembla que el PP, també a diferència del PSOE, dóna per perduda Catalunya, tot i que no crec que de cara a les generals això els preocupi massa.

- Junts pel Sí. Malgrat haver arrasat (no oblidem que era una llista amb dos partits), durant la nit electoral es deduïa molta decepció entre els seus votants. No entraré a comptar percentatges de vots perquè em sembla ridícul, però una cosa és evident: s’han quedat a un diputat de dependre d’ells mateixos per tirar pel dret amb majoria simple. Cosa que celebro. No els serà fàcil, si és que ho aconsegueixen, convertir el seu messies novament en President de la Generalitat. Els hooligans del partit (altrament conegut com hiperventilats), que tan bé parlaven de la CUP durant la campanya i que no van entrar en un sol enfrontament directe, no han trigat ni dos dies en canviar d’estratègia: insults, comparacions de Baños amb Arrimadas, culpabilitzacions de descarrilament del procés, defensa aferrissada del líder com si fos un rock star… Pels que prioritzem la lluita de classes per davant de tot, aquest enfrontament és música per la nostra oïda (com diria aquell).

Si tan líder era Mas, com és que ni Romeva ni Junqueras van dir en campanya que era el seu candidat i ara sí que ho diuen? Com és que anava al número 4 de la llista? Com és que des del 27S a la nit les número 2 i 3 de la llista han desaparegut per art de màgia, si era una candidatura impulsada per la societat civil? I com és que aquells del discurs “primer independència i després ja treurem la dreta”, ara que es presenta l’ocasió no volen ni sentir a parlar d’un govern sense Mas?

Junts pel sí són una ensarronada ideada per Convergència on tota la gent que no ho és hi ha caigut de 4 grapes. No em fan cap pena, que haguessin tret 68 diputats i ara no dependrien d’un partit que durant tota la campanya s’ha cansat de repetir que no investiria a Artur Mas. I si es “descarrila el procés” tampoc em farà cap pena, els seus ideòlegs porten cinc anys marejant la perdiu i la seva intenció és allargar-ho tot ad eternum.

- CUP. Malgrat no votar-los aquesta vegada, per mi va ser la millor notícia de la nit. De 3 a 10 diputats, més del triple, però amb un creixement sostenible, que és com ha de créixer un partit que treballa des de la base. Deu diputats/des que dono per fet que no cediran a la pressió de l’entorn processista i que seguiran coherents com sempre. El Camamilla party (altaveus mediàtics de l’entorn convergent) ja ha engegat la campanya de desprestigi, amb entrevistes trampa als recentment escollits diputats des de tots els mitjans, però s’ha de ser ingenu per creure que activistes o sindicalistes anticapitalistes entraran al joc que proposa el quart poder.

Una proposta col·lectiva com la CUP no és incompatible amb grans individualitats, i gent potentíssima com Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra, Benet Salellas o Ramon Usall segur que donaran molta canya a l'stablishment tant espanyol com català.

La CUP celebrant els resultats a l'Aliança del Poblenou

Postdata: No vaig votar. El 2012 vaig dir que unes eleccions plebiscitàries em semblaven un frau i he sigut coherent amb aquest pensament. Malgrat tot, d’ara endavant, si la CUP aguanta i impedeix la investidura de Mas, encara que això suposi unes altres eleccions, els votaré (a nivell català, no a nivell municipal) malgrat no legitimar el sistema democràtic que tenim.

Barcelona: capgirar, guanyar o abstenir-se?

Difícil decisió la que se’ns presenta el 24 de maig a aquells que mai ens hem sentit propers a cap partit polític perquè no creiem en la política institucional de la falsa democràcia en la que vivim, però que som conscients que avui en dia els temps no estan per ser purista sinó que cal ser pragmàtic.

El panorama de l’actual Barcelona és el pitjor que recordo dels 27 anys que porto visquent a la ciutat. A més de l’evident degradació social conseqüència del saqueig econòmic (la mal anomenada crisi), Barcelona està en mans de la dreta neoliberal i els seus efectes es fan pal·lesos dia a dia: les diferències entre els barris i rics i barris pobres s’han eixamplat; el turisme és la gran prioritat de l’Ajuntament, i els turistes envaixen cada vegada més un espai públic que ja no és pel veïnat; es reformen grans avingudes per rics (Diagonal, Passeig de Gràcia) però continuen existint barris amb equipaments precaris; l’empresa privada està entrant cada vegada més dins de l’administració pública (al transport, a la sanitat, a escoles, instituts i universitats, a les biblioteques…); s’estan privatitzant espais que tota la vida havien sigut de lleure pels veïns (Parc Güell, Hospital de Sant Pau, Turó de la Rovira, el Port de Barcelona…). En resum, el mandat de Trias ha estat un desastre absolut pel ciutadà barceloní que no té ni negocis ni grans propietats.

Aturar la fúria neoliberal és el gran objectiu de les iniciatives per plantar cara al capitalisme que sempre han sorgit a la ciutat, però que s’han fet més visibles des que han adquirit una dimensió política més tradicional. Per aturar Trias, la sociovergència i la ultradreta en alça representada per Ciutadans tenim dues opcions clares que em disposo a analitzar, més una tercera (l’abstenció) que generalment per mi és l’opció prioritària.

Capgirem BCN (CUP)

    A favor: Vot segur perquè saps que en general no decebran. Són persones com tu o jo, no pas polítics. Treballadors/es, conseqüents, ambicios@s… i sobretot, amb un model de ciutat que s’assembla molt al que hauria de ser l’ideal, on el turisme i els interessos del capital no són la prioritat.

    En contra: la “poca utilitat” del vot, ja que algunes enquestes no dónen ni un/a sol/a regidor/a a la formació. A més, en cas de resultats ajustats, no crec que es produís un hipotètic pacte entre CUP i Guanyem perquè el dogmatisme d’ambdues formacions ara per ara és força elevat, així que tot i que sap greu admentre-ho, es pot pensar que votar-los és llençar el vot a la brossa.

BCN en Comú (Guanyem, Podemos, Procés Constituent… i ICV)

    A favor: És trist, però la gent necessita un/a referent a qui donar el seu suport. Ada Colau ha demostrat que és una molt bona portaveu, sense pèls a la llengua i sobretot, del nostre costat de la trinxera. Si a això se li suma “l’efecte Podemos”, que ha diluït la lluita al carrer però que ha despertat part de l’electorat que mai votava, tenim davant l’única candidatura amb possibilitats reals de ser l’alternativa a CiU i al nefast alcalde Trias.

    En contra: la presència d’ICV a BCN en Comú és el que em tira enrere i em fa dubtar molt a l’hora de donar-los suport. ICV és part de l’esquerra tradicional, de la que deu diners a la banca, de la que va baixar-se els pantalons al 78 i va trair a tantes i tants represaliats franquistes… i sobretot, és part de la suposada esquerra que ha governat Barcelona durant més o menys 30 anys. És cert que les coses no estan per ser puristes, però l’estratègia de rentat de cara que ICV pretén fer amb BCN en Comú em costa d'empassar.

Abstenció

A favor: Ideològicament, la meva opció preferida des de sempre. El motiu és fàcil: la classe treballadora mai es beneficiarà d’un sistema democràtic burgès, que per defecte sempre afavoreix els interessos de la dreta, ja sigui conservadora (PP) o liberal (PSOE). I sobretot afavoreix els interessos del capital, antagònics amb els interessos dels i les treballadores. Des de la Revolució Francesa (1789) s’ha demostrat que això és així, i a l’Octubre de 1917 uns quants treballadors emprenyats es van encarregar de confirmar-ho.

En contra: En un caixa o faixa contra Trias, l’abstenció no pren part del partit a cara o creu. És evident que hem de lluitar pel socialisme (no per la socialdemocràcia), però mentre aquest no arribi, la farsa de les eleccions burgeses són les engrunes que ens han deixat. Sóc del parer que no ens hem d’alimentar d’engrunes, però alguna vegada ens podem tapar el nas i empassar-nos-en alguna.

Trias ja ha començat la campanya de forma il·legal, per exemple, via Twitter

Vist el panorama, segurament la decisió la prendré el mateix 24 de maig, tot i que queda més d’un mes on encara poden passar força coses. El que tinc clar és que si continuen les campanyes d’agressió entre CUP i Guanyem per rascar unes dotzenes de vots, l’abstenció serà la tria definitiva. Sembla mentida que, després de tot el que ens ha ensenyat la història, hi hagi qui segueix atacant a qui té més a prop com si es tractés del gran enemic a batre.

Trias, tremola, perquè encara que ja has començat a fer campanya electoral des de l’Ajuntament (és a dir, amb recursos públics), confio plenament en què el 24 de maig et farem caure.