Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.

Com sobreviure a les sobretaules d’aquest nadal

Som a les vigílies de nadal i a poques hores de la primera celebració en família i, a diferència d’altres anys, les sobretaules dels dies festius incorporaran un element impossible d’evitar: la política. Entre les vacances d’estiu i les nadalenques els catalans hem viscut dues eleccions, i malgrat això encara no hi ha governs ni a Catalunya ni a Espanya.

Per tant, l’empatx de menjar i d’alcohol barrejat amb el col·lapse polític i la situació tensa que estem vivint faran que les tertúlies substitueixin les tradicionals nadales i segur que hi haurà enganxades amb els cunyats i amb els parents, propers o llunyans. Tant si voleu conservar l’harmonia familiar com si voleu buscar polèmica amb el parent més conservador, aquí van deu propostes per debatre que segur que donaran joc:

No perdem els nervis aquest nadal...

1) La ingovernabilitat en què queda l’estat. A molts i moltes aquest concepte els fa tremolar i serien capaços de considerar bons pactes inversemblants per tal que el Congreso tornés a la normalitat. En canvi, d’altres que no votem (gairebé) mai, aquesta vegada ho hem fet perquè hem olorat la sang i hem volgut contribuir en el caos polític a l’estat espanyol. Personalment, vaig prendre la decisió de votar perquè vaig creure que trollejava més la democràcia votant que abstenint-me, sempre entenent que a aquest estat franquista no se’l combatrà mai des de les urnes. Però ja va bé tenir l’enemic una mica desorientat.

2) Treure pit dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Per primera vegada, hi ha hagut una victòria incontestable dels que podríem considerar “els nostres”. Evidentment la política s’ha de fer 365 dies l’any i no una vegada cada quatre, però sempre és millor que guanyi l’esquerra que la dreta. Aquestes eleccions, a més, han servit per trencar el mite del debat monotemàtic que s’intenta vendre des dels mitjans afins al govern català: a la societat no tan sols hi ha sobre la taula el tema nacional (independència sí o no), sinó que els fronts són diversos i n’hi ha un (eix esquerra-dreta) que alguns volien enterrar i no han pogut. Tot i això, certa part de l’independentisme encara no s’ha adonat que la gent que ha votat En Comú Podem "potser" no ho ha fet només pel factor dret a decidir, sinó per molts altres.

Membres d'En Comú Podem celebrant la victòria de diumenge

3) Punxada escandalosa de Convergència (CDC) que els mitjans han intentat tapar amb mil excuses: que si la campanya era dolenta, que si el candidat no tenir carisma, que si eren unes eleccions difícils... Si amb el punt anterior encara no havíem aconseguit burxar al convergent de la família (tots en tenim algun), recordar-li que la gent està farta de seguir sustentant el partit de la corrupció a Catalunya és un pas més per començar a buscar gresca.

I aquí podem treure la part més fosca, classista i etnicista del nostre entranyable convergent: la culpa que no guanyin els sobiranistes és dels "botiflers" espanyolistes de la perifèria, tothom hauria de votar com els gironins i la gent de la Catalunya interior... i una sèrie de tòpics més que farien posar vermell al propi Heribert Barrera.

Per acabar amb CDC, dos exemples rotunds de la seva voluntat de "desconnexió" (no diguin desobediència, que no fa Upper Diagonal). Primer: què fa un partit que es s’autoanomena independentista presentant-se a unes eleccions generals? Segon: per què TV3, a mans dels convergents, emet el discurs del rei espanyol la nit de nadal?

4) L’assemblea de la CUP del 27 de desembre. Més actualitat impossible. I segurament el debat que generarà més tensions entre el bàndol pro CUP i el bàndol dels grouppies de Mas.

Cal deixar clar que la CUP NO ha d’investir Mas de cap de les maneres, i menys amb els resultats que ha tret CDC les passades eleccions (la meitat de diputats que en les darreres generals). A més, el pla de xoc que ha presentat Junts pel sí (JpS)  és una vergonya que un partit anticapitalista hauria de tirar enrere sense necessitat de fer una assemblea: menys d’un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest pla de xoc (per què aquests 270 milions d’euros que ara apareixen de sobte no havien sortit en la passada legislatura?); una proposta de mínims on la majoria dels punts apareixien al programa de JpS o havien estat aprovats al Parlament; aturar BCNWorld quan ja no hi ha ningú que hi vol invertir… en definitiva, una estafa en tota regla per fer passar la CUP per l’adreçador a canvi de res.

Si CDC s’ha plantat amb el tema Mas, per què la CUP no ho ha fet també i ara ho han de decidir en assemblea, quan en campanya havien dit per activa i per passiva que no investirien a Mas? Si l’acaben investint (que espero que no), per què no es van estalviar tràmits i van anar directament a la llista de JpS?

Finalment, sembla clar que malgrat tot el que borden els hooligans convergents, amb Mas el procés no aconseguirà més adeptes dels que ja té. I sembla clar també que en necessita força més per assolir l’objectiu del dret a l’autodeterminació (i no diguem de la independència).

Per això, a les sobretaules que s’aproximen, jo defensaré sense problemes unes noves eleccions al març; i assenyalaré com a únic culpable l’immobilisme de CDC, que ha abduït a ERC, per no voler deixar caure prematurament el que en un futur no molt llunyà està cridat a ser un cadàver polític.

La militant d'Endavant-OSAN Anna Gabriel és la cara visible dels que s'oposen a investir a Mas

5) Un tema molt ranciofact però que segur que apareixerà en algun moment és el de la diferència entre el vot català i el vot espanyol. En aquestes eleccions generals, certament, el vot a Catalunya (i a Euskadi) ha estat considerablement diferent al de la resta de l’estat. Però no podem destacar això sense parlar també de la diferència abismal entre el vot a la ciutat i al camp, entre el món urbà i el món rural.

L’independentisme no assolirà mai els seus objectius si no aconsegueix seduir la població de Barcelona i de l’àrea metropolitana, on el vot independentista resisteix mínimament gràcies a CUP i ERC, ja que cada vegada es fa més evident que CDC s’ensorra. Des de la distància, crec que "tornar al referèndum" i convèncer a partir d’aquí és el més assenyat que pot fer l’independentisme, vistos els resultats. Independència com a eina per canviar l’statu quo sí; com a objectiu per mantenir privilegis, no.

6) Factor Ada Colau. Després de la victòria a les generals a 8 de 10 districtes de Barcelona (evidentment a Sarrià-Sant Gervasi i a Les Corts va guanyar CDC, fet que evidencia que dins la pròpia ciutat també hi ha dos mons), sembla ben clar que la immensa majoria dels barcelonins donen suport a la gestió de l’alcladessa malgrat els continus atacs que des del primer dia ha rebut per part de mitjans com el Grupo Godó o de lobbies com el Gremi d’Hotels, per posar dos exemples evidents.

Aquí els barcelonins de la taula podem despullar qualsevol argument que vingui de fora. Per exemple, quan algú es queixi que "s’està intentant posar barreres al turisme" tan sols cal replicar que qui patim el turisme dia a dia som els barcelonins. "Tu pots passejar per la rambla principal del teu municipi, oi? Doncs nosaltres no, perquè està literalment presa pels turistes". "Tu pots dormir tranquil·la a la nit, oi? Doncs les veïnes de Ciutat Vella no, perquè els guiris borratxos que surten de festa es foten a cridar a les 5 de la matinada". I així de fàcil tot.

Barcelona: la lluita de classes representada en un mapa de vot segons el barri

7) Desaparició d’Unió. El tema llaminer, millor treure’l durant el pollastre rostit, ja que és ideal per sucar-hi pa. Dit això, aquest punt passarà de llarg força ràpid en la majoria de famílies.. algú coneix un votant d’Unió? Si teniu sort de tenir-ne un a taula, no dubteu en descollonar-vos sense pietat del vividor Duran i Lleida, que sembla que de suites d’hotels és un expert però que encara no coneix què se sent quan ets Ministre. Si els sis temes anteriors han generat picabaralles, la unanimitat en aquest setè punt farà que la matriarca de la casa no passi angoixes veient discutir els seus.

8) Patacada brutal de Ciutadans. Quina gran alegria passar d’un C’s que tenia la clau de la governabilitat a un C’s que no pinta absolutament res en l’aritmètica parlamentària espanyola. S’ha demostrat que des del minut 1 ha sigut un partit inflat per la premsa (especialment per El País i per La Sexta), per les grans multinacionals espanyoles i per les empreses de sondejos com Sigmados. La campanya electoral desastrosa que han fet, sumada als intents del seu líder suprem d’amagar que en realitat són un partit assimilacionista infectat per l’extrema dreta i que de regeneració en tenen poca, els han donat uns resultats molt i molt per sota del que esperaven.

Després del 27S vaig dir que C’s havia tocat sostre a Catalunya i que en dos mesos el tocaria a Espanya; crec que no m’he equivocat, i per sort el sostre a l’estat ha sigut més que discret. Tan de bo siguin un UPYD part II. I tan de bo no els donem mai més motius perquè taquin de taronja el nostre estimat cinturó roig (no roig del PSC, sinó roig rotllo bolxevic).

Albert Rivera celebrant que ha fracassat

9) La confluència de l’esquerra a nivell estatal, sumant-hi IU, hagués estat clau per convertir-se en la segona força electoral. No hi ha dubte que la batalla d’egos Iglesias-Garzón ha impedit aquesta confluència. I no hi ha dubte tampoc que, en cas de noves eleccions al maig, trobaran la manera d’entendre’s per sumar més. De fet, Podemos no hagués obtingut aquests grans resultats si no hagués estat gràcies a les diferents confluències amb agents polítics i socials de diferents pobles de l’estat espanyol. Jo mateix vaig votar a Xavi Domènech o a Marta Sibina, i no a Pablo Iglesias.

10) PP i PSOE. Alerta: treure el tema dels 123 escons del PP serà el moment més depriment de la sobretaula; treure el tema dels 90 del PSOE, potser serà el més còmic. En tots dos casos, millor no recrear-s’hi i passar-hi de puntetes.

L’exemple que el nacionalisme fa molt mal són els resultats del PP. Si nos fos pel discurs identitari, de garant de la unitat i d’oposició a la resta de nacionalismes de l’estat, el PP seria un partit torpedinat per la seva pròpia mala gestió corrupta i clientelista. Però el seu missatge espanyolista caduc continua venent a molts punts de l’estat, i la gent continua votant al PP (malgrat tot) perquè és el partit que garanteix la duresa contra els elements subversius. Sí, la Transició va ser una gran estafa, però tothom la va comprar i així estem.

Hi ha regions que donen un suport escandalós a aquest partit postfranquista, com ara les Castelles i Múrcia. Amb tot, a qualsevol votant de classe baixa de qualsevol part de l’estat li hauria de caure la cara de vergonya quan vota el PP.

Pel que fa al PSOE, només se’l creuen al sud. Tots i totes coneixem gent ben propera que fins fa cinc anys votaven el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya. I gairebé totes i tots han deixat de fer-ho. Al sud de l’estat, de moment, ho continuen fent. Precisament allà on més casos de corrupció han esquitxat el partit. Increïble.

El Partido Socialista Obrero Español és un autèntic desastre, i si aquesta és l’esquerra, no cal dreta. Per començar, el seu líder és un maniquí curt com el futur de Rafa Benítez al Madrid, que va ser assessor d’un peix gros de l’ONU durant la Guerra de Kosovo i conseller general de Caja Madrid. Un obrer socialista de tota la vida, vaja. I per acabar, les polítiques del PSOE s’escoren cada any una mica més a la dreta.

Sincerament, aniria molt bé un pacte del règim del 78 entre PP i PSOE perquè caiguessin les caretes i així la gent que es considera d’esquerres no tornés a donar mai més suport a aquesta colla de vividors i socialdemòcrates capitalistes.

Blindatge de l'estat: Rajoy i Sánchez tenen els dies comptats

0) Per si el tema polític es posa molt tens, sempre hi ha el comodí Barça: millor equip del món amb un any 2015 estratosfèric, inclosa una Champions després d’eliminar els campions de les principals lligues europees i un inoblidable 0-4 al Bernabéu. Si teniu família perica o madridista, incidiu i burxeu al màxim, no ho podràn suportar ;)

FCB, millor equip del món, també oficialment

Vist el panorama que ens espera, només desitjar-vos uns àpats calentets, unes sobretaules polèmiques i, sobretot, unes festes carregades de to polític. Si no toquem els temes tabú aquest nadal, ja no els tocarem mai. Salut i fins l’any que ve!

Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.