Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

La minoria sorollosa i la reconciliació històrica

La caspa més rància ha sigut la protagonista del darrer cap de setmana. Per sort ja és dilluns i ha tornat a sortir el sol, però hem viscut dos dies foscos amb olor de naftalina. Anem a pams.

Dissabte, 12 d’octubre, l’espanyolisme feixista (redundància?) va sortir al carrer per celebrar una data que va reincorporar Franco l’any 1940: el que abans era el Día de la Raza, avui es manté amb el nom de Día de la Hispanidad. O el que és el mateix, el Dia de la Resistència Indígena en alguns països de l’Amèrica llatina. Perquè no oblidem que aquest espanyolisme que crida a la llibertat en un país on se sent menystingut, està celebrant el genocidi de la població indígena per part dels colonialistes espanyols fa 521 anys, el vessament més gran de sang de tots els temps. Si són tan democràtics com ens volen fer creure, per què no celebren el dia 6 de desembre, dia de la seva Constitució?

12 d'octubre, res a celebrar

 

La majoria silenciosa a la qual apel·laven el passat 11 de setembre va sortir al carrer, i ni tan sols va poder omplir la Plaça Catalunya; plaça que, d’altra banda, es desboca en cada celebració per un títol del Barça o que els perroflautes (argot espanyolista) del 15M no van tenir cap problema en mantenir plena durant més d’un mes. Avui Enric Millo deia que no volia entrar en un ball de xifres; és evident que no vol fer-ho, perquè sap que sortirà perdent. En cas que la convocatòria hagués empès al carrer 300.000 persones, que d’altra banda seguirien sent minoria, ja veuríem si voldrien parlar de xifres o no. Però la realitat és que el seu poder de convocatòria va ser 10 vegades menor.

Per mi és una evidència que no tota la societat catalana és independentista. Però la majoria de la gent que en un hipotètic referèndum votarà que no (vot que els indepes hauran de respectar, sense retreure absolutament res), dissabte no van sortir al carrer. Allà només hi havia el feixisme pur i dur. La gent upper Diagonal. Peperos, cadells de Ciutadans i demés exemplars neonazis (Casal Tramuntana, La Falange, España 2000…). Els del cinturó metropolità es van quedar a casa, totalment aliens a aquesta celebració casposa i genocida. Perquè com van dir els Estopa, votar no no té cap relació amb celebrar el 12 d’octubre. Faltaria més.

Obviaré la convocatòria paral·lela al cèntric Montjuïc per part de grupuscles paramilitars neonazis, perquè tothom va poder veure el seu ampli poder de convocatòria. A la tarda, 35 periodistes van ser desplaçats per deixar constància dels crits, els salts i els gemecs de 28 patriotes que van passejar-se pel centre de Barcelona. Com que tothom ho va poder veure gràcies a l’àmplia cobertura i protecció policial (no podia faltar), no diré res més.

Les xifres enganyen, les imatges no

Diumenge, 13 d’octubre, el franquisme nostàlgic va abandonar Barcelona i es va desplaçar cap a Tarragona. L’objectiu era retre homenatge a 522 religiosos autoanomenats màrtirs, naturalment del bàndol nacional, morts a la Guerra Civil.

Com sempre l’Església catòlica, una de les institucions que històricament carrega més assassinats a les seves esquenes, fent-se la víctima en uns temps que no li són favorables. I encara ens haurem d’empassar que aquests 522 religiosos eren uns sants i que les seves morts van ser dolenteries d’incontrolats anarquistes. La realitat, però, si es contextualitza una mica, és que a la Guerra Civil es van produir morts en ambdós bàndols, i els cures que no van morir van acabar delatant a milers de republicans que posteriorment van ser afusellats. La diferència? Que els seus morts reben honors institucionals i els nostres encara estan oblidats a les cunetes i a les fosses comunes. O perduts a camps de refugiats de França, morts de fred sota la sorra d’Argelès. Todo atado y bien atado.

El bisbat avui parla d’un acte de reconciliació. I no els fa vergonya. Perquè hi hagi reconciliació abans hi ha d’haver justícia. I com que aquesta mai vindrà per part dels culpables de 40 anys de tirania, l’haurem de fer nosaltres, els avantpassats dels perdedors. Els nostres encara estan esperant una venjança que no arriba, mentre els seus ens van refregant la seva victòria i el seu despotisme. Veient les cartes que juga cada un dels bàndols, de reconciliació no n’hi haurà mai de la vida. Ni ganes.

Per acabar, vull destacar la presència del molt honorable president de la Generalitat a l’acte de beatificació de franquistes. És força paradoxal que l’home que guia el procés, l’heroi que ha d’alliberar tot un poble (però que no és capaç d’anar a les multitudinàries reivindicacions de les últimes Diades), assisteixi a un acte envoltat de l’església i la burgesia franquistes (tan espanyola com catalana). Em passa pel cap la idea que potser l’alliberador Mas és un d’ells i que no li interessa per res del món una ruptura amb l’estat espanyol i les seves estructures, amb les quals se sent tan còmode. Però, com us deia, això només em passa pel cap i no ho hauria d’expressar gaire, perquè a veure si se m’acusarà de voler posar pals a les rodes al procés.

Escrache sí o sí

No pretenia escriure sobre el tema de moda del moment, els escraches. Creia que no feia falta, que era obvi que si algú prenia una decisió havia de carregar amb la responsabilitat que aquesta comportava. Però veig que dia rere dia els mitjans van alimentant un debat ridícul: l’escrache és legítim o il·legítim? Jo ho tinc clar: l’escrache no només és legitim, sinó que és el mínim que poden fer les persones que ja ho han perdut (o els han robat) tot. Escrache sí, per descomptat.

Tot aquest debat ha aflorat arran del tema dels desnonaments. Recordem que els desnonaments són accions que emprenen entitats bancàries rescatades amb diners públics per deixar a famílies senceres sense llar; i una vegada sense casa, les entitats segueixen reclamant que les famílies acabin de pagar-la. Sí, tot molt absurd, però en consonància amb el país on vivim.

Com que darrerament els desnonaments estan afectant a centenars de milers de famílies de tot l’estat espanyol, la situació ha adquirit un notable dramatisme. La qüestió ha arribat al Congrés dels Diputats, però com que el domina un sol partit, la intenció és no frenar el drama humà i seguir com sempre: beneficiant a la banca i perjudicant al ciutadà de classe treballadora.

Vist el panorama... relament esperen que la gent afectada es quedi de braços plegats? Som conscients que el cristianisme sempre ha sigut una gran eina de manipulació que ha anat bé durant molts segles; però ja som al XXI, ens hem fet grans, i això de posar l’altra galta està passat de rosca.

Els diputats del PP que han rebut un escrache (4 enganxines i 4 crits a les portes del seu domicili, que no s’emocionin els amants de Mateu Morral) potser es pensen que la gent és imbècil o que ens mamem el dit; les decisions tenen responsables públics, i aquests han de saber que una acció on es perjudiquen milers de persones no sempre els ha de sortir gratuïta. Perquè en cas que això passés, estaríem parlant de la impunitat total.

Déu n’hi do el que ha aguantat el poble d’aquest país. Començant per una transició democràtica de fer riure i acabant per una família real que encara es manté tot i estar brutalment podrida. Així que els diputats escrachejats ja poden estar contents, perquè en un altre context històric ja haurien saltat pels aires.

També s’ha posat de moda fer comparacions absurdes: que si la PAH és Batasuna, que si les famílies desnonades són perroflautes... Aquest és el mecanisme d’autodefensa d’una dreta que fins ara mai l’havia necessitat: menysprear i dir xorrades; com si ser perroflauta o simpatitzar amb Batasuna fossin coses per les que hom s’hagués d’amagar. Quin nivell, la democràcia postfranquista...

Ja que fem comparacions, per què els mitjans no diuen que els primers que han rebut un escrache, i infinitament més greu, són els desnonats? Amb cops de porra inclosos, han vist com els defensors dels poderosos els feien fora de la seva pròpia llar. Però què és això que un feixista convertit a demòcrata per interès vagi titllant a gent desesperada de feixistes? Qui té els pebrots de comparar Ada Colau amb una nazi? Està força clar: la gent que comença a tenir por. Sempre han fet el que els ha donat la gana amb total impunitat, però ara s’adonen que s’està arribant a un límit de tensió social els espanta. O els comença a espantar. I ja és hora que la por canvïi de bàndol d’una vegada per totes, perquè les classes populars ja hem rebut prou òsties. De moment són només crits i enganxines, però no sembla que la cosa hagi d’anar a menys. Està arribant el dia en què els rics també plorin.

Mariano Rajoy, l'estratega

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ens ha ensenyat una nova forma de com s’ha de gestionar un país, especialment en l’aspecte econòmic. Fins ara crèiem que la millor manera era tenir pensada una estratègia a llarg plaç, i a partir d’aquí, traçar un camí de ruta coherent i pautat. Però, ai las, en Mariano ens ha demostrat que, per triomfar, és molt millor posar-se una bena als ulls i anar fotent cops de bastó; o el que és el mateix, prendre decisions trascendentals sense tenir ni estratègia, ni sentit comú, ni nocions d’economia capitalista.

Amb les noves mesures que ha pres, Rajoy ha demostrat que està totalment supeditat a la voluntat dels mercats i dels seus “líos europeos”. És un titella. No pot fer-hi res. I és tan patètic, que els que li mouen els fils li estan exigint que faci tot el que en campanya electoral va prometre que no faria; el més flagrant, pujar l’IVA. I ell ho fa, sense problemes.

Hem arribat a un punt en què estem massa acostumats al Donde dije digo ahora digo Diego. Ara ens sembla una cosa habitual, “tots els polítics són iguals” o “sempre ho han fet i ho seguiran fent”. Però si ens parem a pensar un minut, considerar normal l’estratègia d’enganyar per aconseguir el poder i quan ja el tens fer el contrari del que has dit és motiu de presó. I si a sobre, quan després de fer-ho, els del teu partit t’aplaudeixen, riuen xulescos i criden "que se jodan", és motiu de guillotina. Maria Antonieta ja els va recomanar als francesos que mengessin pastissos si no tenien pa... I la gracieta li va costar el cap. Més de 3 segles després, nosaltres encara no hem afilat la maquinària.

Vist tot això, sembla impossible que aquests desgraciats puguin tenir majoria absoluta. I és que cal admetre que han sigut hàbils, en el sentit que la gent ignorant s’ha empassat el seu discurs nacionalista, d’unitat d’Ecspanya i de la lluita contra el “terrorisme”... quan no hi ha més terrorisme que fer-se el patriota mentre de sotamà estas matant els ciutadans de la teva gran nació. No se suposa que un bon líder espanyol hauria de tenir cura dels habitants espanyols? Quan els pobres que van pel carrer amb banderes monàrquiques rojigualdes arribin a aquesta conclusió, a la gent del PP se’ls acabarà automàticament el xollo... la llàstima és que dubto molt que xixarel·los d’aquesta índole arribin mai a plantejar-se aquestes qüestions.

Els rics segueixen fent-nos creure que les mesures que adopten són necessàries en aquests moments; insisteixen en què ens manquen diners, però l’únic que falta és ètica per repartir-los, perquè de diners n’hi ha, com sempre. Justament el mateix dia que el govern decidia escanyar una miqueta més als pobres, un mitjà pubilcava que els ingressos dels alts executius han augmentat un 5% d’ençà de la crisi.

Arribats en aquest atzucac (per la classe treballadora, no pels senyorets) ens hem de plantejar seriosament la possibilitat de tirar endavant una vaga general indefinida. Ara mateix, al límit on som els desclassats, és l’única manera que tenim de fer pressió al govern. Aconseguir quelcom en les condicions que ens trobem és gairebé impensable, però com a mínim cal aturar la destrossa que està fent el PP... i això només és possible paralitzant la producció de manera indefinida i salvatge.

Quan trigarem per tornar endavant?

En poc més de cent dies de govern del Partit Popular, la societat espanyola ha viatjat 40 anys enrere. Sembla difícil que algú pugui esmicolar els avenços socials que s’han aconseguit amb l’esforç d’anys en tan sols 5 mesos. Però, com si es tractés d’un nen que rebenta un formiguer amb un cop de puny, el govern de Rajoy ho està aconseguint.

Els ciutadans, com les formigues, no hem mort tots de cop. Però el cop ens ha deixat desorientats, sense saber on som, amb el nostre hàbitat destrossat. El que ha fet el PP en tan poc temps ens dóna potestat per poder treure’ns les caretes i parlar sense embuts d’una vegada per totes: hem tornat al franquisme.

I no és una exageració. D’acord que les figures són unes altres. D’acord que el cop d’estat no es produeix amb les armes sinó mitjançant les urnes, tot i que tothom en coneixia el resultat. I aquesta és la gran diferència: per alguns aquest govern és legítim (perquè és “democràtic”), mentre que el de Franco era il·legítim. Per mi, no hi ha diferències.

Perquè, igual que l’any 1939 Franco va suprimir tot allò que la República havia creat, el PP està acabant amb tot allò que s’havia tornat a aconseguir després del franquisme (evidentment, adaptat als nous temps i amb la llosa del règim que encara pesa). Adéu a la sanitat pública. Adéu a l’educació pública. Adéu a la Llei de dependència, de l’avortament... de tot el que soni a progressisme. I tot això, repeteixo, en poc més de cent dies. Volem formar part de l’Europa cosmopolita, però tenim un pensament de l’Espanya inquisitiva, a més d’uns impostos que segueixen finançant ‘caceres reials’ i ‘pederàstia episcopal’.

Però quan parlem d’Espanya no podem oblidar què passa a Catalunya. Exactament el mateix. El desastre del PP és tan gran que CiU està quedant en un segon pla, però les seves polítiques privatitzadores són igual de corrossives en un i altre lloc. Potser algú es pensa que CiU defensa Catalunya i per això “és una mica diferent” al PP; però què és defensar Catalunya sinó defensar els seus ciutadans? CiU ens està deixant en pilotes, igual que els seus amics espanyols. I dic amics sí, però podria dir ídols, ja que els convergents no han tingut cap inconvenient de ser el gos falder del govern de Rajoy, des del primer dia.

Evidentment, el problema és de part de la ciutadania. Perquè cony, és força clar que no només els quatre rics, burgesos i adinerats han votat PP i CiU. Desgraciats que els costa arribar a final de mes no van tenir mala consciència quan van anar a una urna i van dipositar un paper reciclat amb les sigles de ‘Partido Popular’. Ara s’hauràn de pagar les receptes, i tantes altres coses. Als que els segueixi semblant bé és perquè el patriotisme ha arrelat en la seva incultura, i s’han cregut que el PP és el partit que més defensa Espanya (dic el mateix que abans, defensar Espanya no hauria de ser vetllar pels espanyols?). I als que han vist que l’han cagat i ara es penedeixen d’haver votat Rajoy per la seva rebequeria anti-ZP, només els dic una cosa: que els donguin pel cul.

Perquè és culpa dels ciutadans haver de carregar amb un govern com aquest. El problema ve de lluny, quan vam acceptar una transició que era una farsa i ens va semblar que aquest sistema ja ens anava bé. Ara patirem, i molt. A veure quants anys ens costarà tornar a assolir els avenços que estem perdent. A poc a poc. Perquè construir costa molt, és un procés lent que cal mesurar mil·limètricament per posar uns bons fonaments. Destruir, en canvi, es fa amb un cop de geni. La moda Pepera passarà, però haurà arrasat amb allò que es trobi de cara. Per això, ara que anem caminant cap endarrere, em pregunto: quan trigarem per tornar endavant?

I per fi la poma caigué de l'arbre...

La relació entre les pomes i el seu pomer té dos possibles finals. El primer, que algú les arrenqui de l’arbre; el segon, que caiguin per si soles. L’home del dia és Manuel Fraga, una poma (podrida) que ha caigut de l’arbre. A diferència de les persones a qui va signar la condemna a mort, que abans d’arribar al final de la seva vida, algú les va arrencar de l’arbre.

Per això, avui és un dia amb un regust agredolç per la gent d’esquerres. D’una banda, l’alegria de despertar-se amb un assassí menys visquent a prop. De l’altra, amb la decepció que aquest assassí ha mort de vell i sense ser jutjat pels crims que va cometre. Naturalment, aquí no se l’hagués jutjat (la dreta és intocable), però a països com Argentina ja s’estaven donant algunes passes (potser una mica massa lentes) per fer-ho. El cert és que aquest franquista declarat ha viscut amb els excessos que ha volgut, no hagut de donar explicacions i, una vegada mort, ha quedat impune. És més: la majoria dels diaris d’avui encara li donen les gràcies.

Alguns mitjans han obert amb una descripció adjectivada de la figura de Fraga al seu titular. Millor abstenir-se que intentar engalanar el nom d’un personatge, i més si es tracta d’algú que pot generar tantes suspicàcies. Tots aquells que han considerat Fraga ‘el arquitecto de la derecha democrática’ (ABC) o ‘el padre del centro derecha español’ (La Razón), desprenen un tuf a passat que no es pot aguantar. Primer, per intentar titllar de demòcrata a algú que no ho ha estat en la seva vida; i que si es va reconvertir, va ser només per interès propi, veient que la dictadura s’enfonsava i adoptant una nova disfressa com si es tractés de Mortadelo o d’un camaleó. I segon, per voler defensar els aspectes ‘positius’ (si és que n’hi ha) de la seva sanguinària carrera política, un fet d’allò més cínic, ja que una persona és tal com és, i no com ens agradaria que fos després de passar-se alegrement de dictador a polític .

#UnaCunetaParaFraga

En aquest país sempre s’ha perdonat a la dreta i els seus crims. No passaria en cap altre lloc del món que, després de la mort d’un dels botxins de la dictadura franquista, els mitjans de comunicació (tant conservadors com liberals) en parlessin bé i ressaltessin la seva implicació amb la transició democràtica. De fet, en cap país del món deixarien aquest assassí sense un judici perquè rendís comptes de la seva responsabilitat. Però ja sabem tots que Spain is different. I certament, Espanya fa fàstic. Posaré tres exemples:

1) Mariano Rajoy escriu avui un article (sí, jo també m’he sorprès: sap escriure) que titula ‘L’amor a Espanya, la passió per la llibertat’. Jo no sé si el que pretén és riure’s de totes les persones assassinades durant el franquisme o, senzillament, fer una mica d’humor. És innegable que Fraga estimava Espanya, la seva Espanya, la que fa olor a ranci, la que defensa idees feixistes, la que assassina impunement perquè sap que mai serà perseguida. I això de la passió de la llibertat, simplement és pixar-se a la boca de tothom qui tingui una mica de sentit històric.

 
2) Paco Marhuenda (director de La Razón), ha defensat Fraga sense amagar-se'n a ‘El Món a Rac1’. És més, s’ha atrevit a fer un anàlisi de les causes de la Guerra Civil i no ha dubtat en culpar de l’inici de l’enfrontament a la Segona República. Una República on es podia votar, el mateix model que ara defensen (per conveniència, naturalment, i perquè amb 36 anys de posterior dictadura es va tenir temps d’edificar uns fonaments per després poder passar a la democràcia comptant amb figures com la de Fraga) personatges com Marhuenda... i que va ser aniquilada pel cop d’Estat de Franco i el seu exèrcit.. Però Paco, tu segueix al teu aire tergiversant la història...

 
3) Artur Mas i el govern expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga. Per no dir que tota la culpa ve de fora: aquí també tenim molta tela; i és que si ahir era Duran qui presentava els seus respectes, avui és el president de la Generalitat, el que en teoria representa a tots els catalans, qui avui està de dol per la mort d’un assassí feixista impune. No cal dir que aquest govern és del tot indigne i, sobretot, que no té pebrots a fer les coses que cal fer. Però no ha parlat en nom meu ni en el de moltíssims ciutadans, ja que jo per un personatge com Fraga no expresso ni condol ni cap tipus de respecte.
 

Abans d’acabar, vull recordar 5 noms de la història d’aquest país: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Els 5 treballadors assassinats l’any 1976 a Vitòria sota la responsabilitat política de Fraga, aquest que avui tothom plora. Són 5 persones anònimes perquè eren obrers. Ningú els ha considerat víctimes del terrorisme, malgrat ser-ho. I ningú els recorda pel nom. Però per sort, algú els ha fet un homenatge que romandrà al llarg de la historia:

Avui és un dia per brindar per la memòria d’aquestes 5 persones i per la de milions de víctimes que va deixar la dictadura franquista. Els nostres avis i besavis no estarien orgullosos que Fraga hagi mort sense donar mai cap explicació (ni demanar perdó, això que ara volen els dretans que faci ETA), però sí que estarien contents de saber que ha costat però finalment ens ha deixat tranquils. Jo avui estic content per la mort d’aquest assassí, i penso brindar per celebrar-ho. Perquè mentre el poder segueixi en mans d’aquells que van guanyar la Guerra Civil, per nosaltres la guerra no ha acabat, i això és una petita alegria. I és que ahir la poma podrida per fi va caure de l’arbre. Per una fallida cardíaca. Si és que, en cas d’haver tingut cor, li hagués funcionat alguna vegada...