Més Trinxeres i menys tertúlies

Diumenge passat va finalitzar un programa força inèdit tenint en compte el model de televisió pública a què ens tenen acostumats. Per qui no l’hagi vist, el programa en qüestió és Trinxeres i repassa el front de Catalunya l’any 1938, des de la Vall d’Àneu fins al Delta de l’Ebre. I ho fa amb un format força innovador, a través de tres reporters (Eloi Vila, Carles Costa i Marc Juan) que fan a peu aquesta travessa per l’últim gran front de la Guerra Civil espanyola (GCE). Clicant a la imatge de sota podeu accedir als 8 episodis.

 

Els dos últims capítols, però, no s’han rodat a cap front, sinó que han mostrat l’impacte de la GCE a Barcelona, un, i l’exili republicà a França -la Retirada-, l’altre. Aquest darrer episodi va molt bé per parlar d’un tema que l’Estat espanyol ha volgut silenciar sempre: la recuperació de la memòria.

Precisament, un programa com Trinxeres és una eina útil (canal molt divulgatiu, explicació amena d’episodis històrics, senderisme com a fil conductor) perquè els crims que va cometre el franquisme ja des de l’inici de la guerra no quedin impunes. Com han demostrat els tres conductors del programa, Catalunya encara està plena d’elements que ens traslladen 80 anys enrere.

I si sortim del Principat, també. Fa dos anys vam fer una ruta amb la meva mare i la meva germana amb destí a Argelers-sur-mer (fotos al final del post). El viatge tenia la intenció de veure el lloc on va ser empresonat l’avi de la meva mare, el meu besavi, a qui no vaig arribar a conèixer. Malgrat tot, passar una estona en aquella platja que no fa tant va ser un camp de concentració on el Govern francès va tancar a desenes de milers d’exiliats republicans va ser un moment molt emotiu.

La platja d'Argelers va ser un camp de concentració entre 1939 i 1941

Tota aquesta gent que va acabar tancada en condicions infrahumanes, en una platja convertida en cementiri, va arribar a França pensant que el drama de la guerra s’acabava per fi. I ho va fer gràcies a la solidaritat dels soldats republicans, que amb la guerra ja perduda van aconseguir retenir les tropes franquistes perquè la població tingués temps d’arribar al pas fronterer.

Al país veí, però, els exiliats només van trobar repressió per part de l’Estat i el menyspreu de la major part de la ciutadania francesa (la mateixa que avui vota massivament el Front National per aturar la immigració i els refugiats i demostra que la història es repeteix).

Dels supervivents de la Retirada, molts no van poder tornar mai a la seva terra. El "govern" franquista es va caracteritzar des del primer moment per ser un règim genocida que volia esborrar físicament tot el que sonés a esquerra, progrés i república, per crear una societat on tothom que hi visqués combregués amb el nacionalcatolicisme oficial.

Convé no oblidar (ni perdonar) mai els crims que va cometre el franquisme, però tampoc la complicitat que va tenir de governs europeus com el francès o el britànic. Trinxeres no s’endinsa en les profunditats polítiques del conflicte, però sí que demostra la importància de tenir memòria. A la nostra televisió pública li manquen Trinxeres i li sobren debats d'opinió i d’actualitat.

Pas fronterer del Coll dels Belitres. Sobre el turó s'hi ubica un Espai de Memòria

La tomba d'Antonio Machado a Collioure

Un dels diversos monuments dedicats als exiliats republicans, al costat de la platja

Memorial dedicat als exiliats que van morir (o els van matar) al camp d'Argelers

A la maternitat d'Elna es van salvar unes 600 vides dels infants que hi van néixer entre 1939 i 1944

La minoria sorollosa i la reconciliació històrica

La caspa més rància ha sigut la protagonista del darrer cap de setmana. Per sort ja és dilluns i ha tornat a sortir el sol, però hem viscut dos dies foscos amb olor de naftalina. Anem a pams.

Dissabte, 12 d’octubre, l’espanyolisme feixista (redundància?) va sortir al carrer per celebrar una data que va reincorporar Franco l’any 1940: el que abans era el Día de la Raza, avui es manté amb el nom de Día de la Hispanidad. O el que és el mateix, el Dia de la Resistència Indígena en alguns països de l’Amèrica llatina. Perquè no oblidem que aquest espanyolisme que crida a la llibertat en un país on se sent menystingut, està celebrant el genocidi de la població indígena per part dels colonialistes espanyols fa 521 anys, el vessament més gran de sang de tots els temps. Si són tan democràtics com ens volen fer creure, per què no celebren el dia 6 de desembre, dia de la seva Constitució?

12 d'octubre, res a celebrar

 

La majoria silenciosa a la qual apel·laven el passat 11 de setembre va sortir al carrer, i ni tan sols va poder omplir la Plaça Catalunya; plaça que, d’altra banda, es desboca en cada celebració per un títol del Barça o que els perroflautes (argot espanyolista) del 15M no van tenir cap problema en mantenir plena durant més d’un mes. Avui Enric Millo deia que no volia entrar en un ball de xifres; és evident que no vol fer-ho, perquè sap que sortirà perdent. En cas que la convocatòria hagués empès al carrer 300.000 persones, que d’altra banda seguirien sent minoria, ja veuríem si voldrien parlar de xifres o no. Però la realitat és que el seu poder de convocatòria va ser 10 vegades menor.

Per mi és una evidència que no tota la societat catalana és independentista. Però la majoria de la gent que en un hipotètic referèndum votarà que no (vot que els indepes hauran de respectar, sense retreure absolutament res), dissabte no van sortir al carrer. Allà només hi havia el feixisme pur i dur. La gent upper Diagonal. Peperos, cadells de Ciutadans i demés exemplars neonazis (Casal Tramuntana, La Falange, España 2000…). Els del cinturó metropolità es van quedar a casa, totalment aliens a aquesta celebració casposa i genocida. Perquè com van dir els Estopa, votar no no té cap relació amb celebrar el 12 d’octubre. Faltaria més.

Obviaré la convocatòria paral·lela al cèntric Montjuïc per part de grupuscles paramilitars neonazis, perquè tothom va poder veure el seu ampli poder de convocatòria. A la tarda, 35 periodistes van ser desplaçats per deixar constància dels crits, els salts i els gemecs de 28 patriotes que van passejar-se pel centre de Barcelona. Com que tothom ho va poder veure gràcies a l’àmplia cobertura i protecció policial (no podia faltar), no diré res més.

Les xifres enganyen, les imatges no

Diumenge, 13 d’octubre, el franquisme nostàlgic va abandonar Barcelona i es va desplaçar cap a Tarragona. L’objectiu era retre homenatge a 522 religiosos autoanomenats màrtirs, naturalment del bàndol nacional, morts a la Guerra Civil.

Com sempre l’Església catòlica, una de les institucions que històricament carrega més assassinats a les seves esquenes, fent-se la víctima en uns temps que no li són favorables. I encara ens haurem d’empassar que aquests 522 religiosos eren uns sants i que les seves morts van ser dolenteries d’incontrolats anarquistes. La realitat, però, si es contextualitza una mica, és que a la Guerra Civil es van produir morts en ambdós bàndols, i els cures que no van morir van acabar delatant a milers de republicans que posteriorment van ser afusellats. La diferència? Que els seus morts reben honors institucionals i els nostres encara estan oblidats a les cunetes i a les fosses comunes. O perduts a camps de refugiats de França, morts de fred sota la sorra d’Argelès. Todo atado y bien atado.

El bisbat avui parla d’un acte de reconciliació. I no els fa vergonya. Perquè hi hagi reconciliació abans hi ha d’haver justícia. I com que aquesta mai vindrà per part dels culpables de 40 anys de tirania, l’haurem de fer nosaltres, els avantpassats dels perdedors. Els nostres encara estan esperant una venjança que no arriba, mentre els seus ens van refregant la seva victòria i el seu despotisme. Veient les cartes que juga cada un dels bàndols, de reconciliació no n’hi haurà mai de la vida. Ni ganes.

Per acabar, vull destacar la presència del molt honorable president de la Generalitat a l’acte de beatificació de franquistes. És força paradoxal que l’home que guia el procés, l’heroi que ha d’alliberar tot un poble (però que no és capaç d’anar a les multitudinàries reivindicacions de les últimes Diades), assisteixi a un acte envoltat de l’església i la burgesia franquistes (tan espanyola com catalana). Em passa pel cap la idea que potser l’alliberador Mas és un d’ells i que no li interessa per res del món una ruptura amb l’estat espanyol i les seves estructures, amb les quals se sent tan còmode. Però, com us deia, això només em passa pel cap i no ho hauria d’expressar gaire, perquè a veure si se m’acusarà de voler posar pals a les rodes al procés.

Blindar el franquisme

Aquests dies de febrer, sembla ser que el fred ha cedit el protagonisme a l’espanyolisme ranci i desfasat. Aquest pensament (si es pot anomenar així) ultra patriòtic que diu estar en contra dels nacionalismes... els que no siguin el seu, és clar, tret totalment paradoxal.

De tots els fets que han succeït en els darrers dies, el menys important és la guerra oberta amb França. I és el menys important perquè ningú pot oblidar que tan sols es tracta d’una reacció xovinista sorgida d’una sentència d’un tribunal esportiu cap a un ciclista espanyol. Abans de donar la meva opinió del tema, vull que quedi clar que el ciclisme és l’únic esport que m’interessa a més del futbol, i per tant, el segueixo amb regularitat i en tinc una opinió formada. Dic això perquè no vull semblar el típic oportunista que no ha seguit mai el ciclisme, però com que ara està de moda gràcies als èxits nacionals (vegin cas de F1 o tennis), es creu amb el dret de poder dir el que li roti.

És cert que a Alberto Contador se l’ha sancionat de manera molt rigorosa, si no injusta. És cert que des de l’obertura del seu cas, sempre hi ha hagut aspectes tèrbols que en molts moments han semblat una persecució cap al madrileny. Però també és veritat que ell ha fet quelcom de malament per arribar a ser aquí, ni que sigui consumir un producte d’una procedència incerta. Contador ha patinat, i el TAS l’ha jutjat fent-s’ho venir bé per aplicar-li una duríssima sanció. A partir d’aquí, l’espanyolet de base ha decidit fer cas a la premsa nacional (patètica la manera com s’ha tractat el tema, amb exemples extrems com ara Deportes Cuatro) i prestar més atenció al filet que s’ha menjat Contador que al filet que a ell li costa poder posar a taula cada dia.

La societat espanyola, una vegada més, està fent un ridícul espantós, exaltant el nacionalisme exclusiu i el victimisme com a exponents de ‘lluita’. Una lluita que sembla tenir com a rival a tot el poble francès (que no em desperta cap simpatia, ho dic per avançat), per uns guinyols que ha fet el Canal Plus France. Els espanyols, que han rigut i s’han burlat més o menys de tothom que no era com ell, ara s’ofenen per uns gags, força graciosos (cal dir-ho), en què apareixen els esportistes espanyols d'elit dopant-se. Com a resposta, els mitjans de comunicació han tret paquet amb mentides que s’han venut com a veritats: ‘somos los mejores en todo y nos tienen envidia’. En primer lloc, no és veritat perquè ni Nadal és el millor en tennis, ni Gasol el millor en bàsquet, ni Contador el millor en ciclisme. I tampoc és veritat perquè la situació políticosocioeconòmica d’Espanya no és per posar-se a fardar, precisament. Però s’agafen a qualsevol clau roent per intentar enganyar als seus ciutadans fent-los creure que són un poble millor que la resta. I aquí neix la intolerància.

... A salari mínim, ja veuràs com no pots!

Lligat amb la intolerància, el segon fet que està d’actualitat va donar-se dimecres a les 23 hores de la nit. En aquest instant, el Barça eliminava el València de la Copa del ‘Sogre del xoriç’, i es confirmava una final que no deixava dormir als patriotes espanyols (sobretot madridistes): Athletic-Barça. O el que és el mateix, camp ple d’aficions simpatitzants i/o militants en el nacionalisme basc i català, respectivament. Com deia abans, un nacionalisme que, des de l’òptica espanyolista, no es pot tolerar perquè no és el seu.

La premsa de Madrid ja viu al 26 de maig (dia després de la final, possiblement), i ja està criticant a bascos i catalans per haver xiulat l’himne espanyol abans que els fets hagin tingut lloc. També han intentat demanar que es respecti la cançó sense lletra que representa a ‘tots els espanyols’, però crec que tots els esforços seran inútils. És més que evident que el 25 de maig, tan quan soni l’himne com quan surti el rei a la tribuna (si és que no s’empesca alguna excusa per no poder-hi assistir, com ara un cop a l’altre l’ull amb una porta), el públic xiularà. I xiularà fort. Pel que representen un i altre. Perquè tots dos són hereus d’un franquisme que va sotmetre a tot el poble espanyol, però que sembla que no tothom té la valentia d’admetre.

Els himnes són absurds, les banderes són absurdes i els països són simplement limitacions geogràfiques marcades per les passes de la història cap als interessos polítics d’uns o altres. Però en aquest país anomenat Espanya, tot el que representa a les institucions el poble s’ho pren com a propi, i s’arriba a l’extrem de voler tot el mal cap a aquells que xiulen un himne. Perquè s’ho prenen com un atac a la seva persona. Aquesta gent s’hauria de preguntar si es xiula la cançó o si es xiula el que hi ha darrere. Perquè dubto molt que la gent xiulés si en comptes de l’himne monàrquic sortís el trompetista de la Copa Davis i toqués la seva cançó predilecta. Aleshores, potser simplement hi hauria indiferència, cosa que no aconsegueixen els ultrapatriòtes amenaçant a tot aquell qui no respecti els seus símbols nacionals. Franquistes.

Ni l'himne ni el rei tindran una bona rebuda a la seva final 

I no abandonem el tema, perquè ahir es va saber que el Tribunal Suprem ha inhabilitat Baltasar Garzón per 11 anys. Evidentment, en aquest article no faré una defensa, ni per mínima que sigui, del jutge andalús. I no per motius ideològics, que també, sinó per dos casos que poso com a exemple de la seva trajectòria repressiva: el tancament del diari Egin i les tortures a ciutadans catalans (d’ideologia independentista) l’any de les Olimpíades.

Partint d’aquesta base, en què per mi Garzón no mereix ni el mínim suport, contradictòriament s’ha evidenciat que el franquisme imperant es blinda més i més cada dia que passa. A Garzón se l’ha condemnat per les seves escoltes a la trama Gürtel, però de pas se l’ha privat de seguir investigant els crims comesos en l’època franquista. Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem ha donat a entendre dues coses: la primera, que es pot ser corrupte sense por a patir represàlies (i fins i tot sortir públicament reforçat, vegi’s Paco Camps). La segona, que el franquisme, en aquest país, és intocable. Perquè els estaments ho són, de franquistes. Perquè interessa que s’oblidi aquella època com si res, i ‘es miri al futur’. Un futur que es va forjant amb els valors d’aquella època obscura.

Sembla que els que volem combatre aquesta societat casposa i retrògrada, no tenim més remei que anar a França per riure una estona, o a l’Argentina perquè s’investigui i es faci una mica de justícia en matèria de memòria històrica. És clar que aquests països no són exemple de res. En canvi, Espanya ho és en una cosa: en tornar al model del franquisme aconseguint que ningú digui ni piu.

I per fi la poma caigué de l'arbre...

La relació entre les pomes i el seu pomer té dos possibles finals. El primer, que algú les arrenqui de l’arbre; el segon, que caiguin per si soles. L’home del dia és Manuel Fraga, una poma (podrida) que ha caigut de l’arbre. A diferència de les persones a qui va signar la condemna a mort, que abans d’arribar al final de la seva vida, algú les va arrencar de l’arbre.

Per això, avui és un dia amb un regust agredolç per la gent d’esquerres. D’una banda, l’alegria de despertar-se amb un assassí menys visquent a prop. De l’altra, amb la decepció que aquest assassí ha mort de vell i sense ser jutjat pels crims que va cometre. Naturalment, aquí no se l’hagués jutjat (la dreta és intocable), però a països com Argentina ja s’estaven donant algunes passes (potser una mica massa lentes) per fer-ho. El cert és que aquest franquista declarat ha viscut amb els excessos que ha volgut, no hagut de donar explicacions i, una vegada mort, ha quedat impune. És més: la majoria dels diaris d’avui encara li donen les gràcies.

Alguns mitjans han obert amb una descripció adjectivada de la figura de Fraga al seu titular. Millor abstenir-se que intentar engalanar el nom d’un personatge, i més si es tracta d’algú que pot generar tantes suspicàcies. Tots aquells que han considerat Fraga ‘el arquitecto de la derecha democrática’ (ABC) o ‘el padre del centro derecha español’ (La Razón), desprenen un tuf a passat que no es pot aguantar. Primer, per intentar titllar de demòcrata a algú que no ho ha estat en la seva vida; i que si es va reconvertir, va ser només per interès propi, veient que la dictadura s’enfonsava i adoptant una nova disfressa com si es tractés de Mortadelo o d’un camaleó. I segon, per voler defensar els aspectes ‘positius’ (si és que n’hi ha) de la seva sanguinària carrera política, un fet d’allò més cínic, ja que una persona és tal com és, i no com ens agradaria que fos després de passar-se alegrement de dictador a polític .

#UnaCunetaParaFraga

En aquest país sempre s’ha perdonat a la dreta i els seus crims. No passaria en cap altre lloc del món que, després de la mort d’un dels botxins de la dictadura franquista, els mitjans de comunicació (tant conservadors com liberals) en parlessin bé i ressaltessin la seva implicació amb la transició democràtica. De fet, en cap país del món deixarien aquest assassí sense un judici perquè rendís comptes de la seva responsabilitat. Però ja sabem tots que Spain is different. I certament, Espanya fa fàstic. Posaré tres exemples:

1) Mariano Rajoy escriu avui un article (sí, jo també m’he sorprès: sap escriure) que titula ‘L’amor a Espanya, la passió per la llibertat’. Jo no sé si el que pretén és riure’s de totes les persones assassinades durant el franquisme o, senzillament, fer una mica d’humor. És innegable que Fraga estimava Espanya, la seva Espanya, la que fa olor a ranci, la que defensa idees feixistes, la que assassina impunement perquè sap que mai serà perseguida. I això de la passió de la llibertat, simplement és pixar-se a la boca de tothom qui tingui una mica de sentit històric.

 
2) Paco Marhuenda (director de La Razón), ha defensat Fraga sense amagar-se'n a ‘El Món a Rac1’. És més, s’ha atrevit a fer un anàlisi de les causes de la Guerra Civil i no ha dubtat en culpar de l’inici de l’enfrontament a la Segona República. Una República on es podia votar, el mateix model que ara defensen (per conveniència, naturalment, i perquè amb 36 anys de posterior dictadura es va tenir temps d’edificar uns fonaments per després poder passar a la democràcia comptant amb figures com la de Fraga) personatges com Marhuenda... i que va ser aniquilada pel cop d’Estat de Franco i el seu exèrcit.. Però Paco, tu segueix al teu aire tergiversant la història...

 
3) Artur Mas i el govern expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga. Per no dir que tota la culpa ve de fora: aquí també tenim molta tela; i és que si ahir era Duran qui presentava els seus respectes, avui és el president de la Generalitat, el que en teoria representa a tots els catalans, qui avui està de dol per la mort d’un assassí feixista impune. No cal dir que aquest govern és del tot indigne i, sobretot, que no té pebrots a fer les coses que cal fer. Però no ha parlat en nom meu ni en el de moltíssims ciutadans, ja que jo per un personatge com Fraga no expresso ni condol ni cap tipus de respecte.
 

Abans d’acabar, vull recordar 5 noms de la història d’aquest país: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Els 5 treballadors assassinats l’any 1976 a Vitòria sota la responsabilitat política de Fraga, aquest que avui tothom plora. Són 5 persones anònimes perquè eren obrers. Ningú els ha considerat víctimes del terrorisme, malgrat ser-ho. I ningú els recorda pel nom. Però per sort, algú els ha fet un homenatge que romandrà al llarg de la historia:

Avui és un dia per brindar per la memòria d’aquestes 5 persones i per la de milions de víctimes que va deixar la dictadura franquista. Els nostres avis i besavis no estarien orgullosos que Fraga hagi mort sense donar mai cap explicació (ni demanar perdó, això que ara volen els dretans que faci ETA), però sí que estarien contents de saber que ha costat però finalment ens ha deixat tranquils. Jo avui estic content per la mort d’aquest assassí, i penso brindar per celebrar-ho. Perquè mentre el poder segueixi en mans d’aquells que van guanyar la Guerra Civil, per nosaltres la guerra no ha acabat, i això és una petita alegria. I és que ahir la poma podrida per fi va caure de l’arbre. Per una fallida cardíaca. Si és que, en cas d’haver tingut cor, li hagués funcionat alguna vegada...

Per què ha guanyat la dreta?

L’endemà d’unes eleccions, ja des de ben petit, m’he fet sempre aquesta pregunta: “Per què ha guanyat la dreta?”. És senzilla de formular, però fins fa poc, m’era molt difícil de respondre. I va arribar un bon dia en què ho vaig entendre absolutament tot.

El primer que em calia era emmarcar tot el que passa ara dins un context; el d’aquest país (o països, com preferiu), que precisament no ha estat senzill. Ens mourem 75 anys enrere, que no són res comparat amb la història de la humanitat. I què trobem? Una dreta que assoleix el poder mitjançant un cop d’estat. Això pot semblar retrògrad, passat, però jo més aviat ho veig al revés. Perquè des de llavors, la dreta ja no ha tornat a deixar mai el poder. Primer amb 36 anys de dictadura, i posteriorment amb la continuació directa d’aquesta, reanomenada “democràcia constitucional”, ja que per mantenir el poder era necessari un rentat de cara.

Una vegada contextualitzada la situació, vaig començar a pensar sobre un fet que em semblava evident alhora que incomprensible: com podia ser que en una població amb una majoria de gent humil, treballadora, de classe baixa o obrera, la dreta sempre assolís el poder. Una vegada rere l’altra, i malgrat els diferents escàndols: corrupció política, abusos de poder i una sèrie de llargs etcèteres.

Després de pensar-hi força només vaig trobar una resposta: la dreta mai ha abandonat el poder; i no només això, sinó que sota el sistema democràtic, mai l’abandonarà. Passi el que passi, la democràcia està tallada a mida per la dreta.

Tenint clar això, què es pot fer? Em sembla una resposta realment difícil de contestar, especialment per dos motius: el primer, perquè la dreta s’ha blindat amb uns mecanismes que s’han fet passar per democràtics per no perdre mai els privilegis. I el segon, potser el més important, perquè la gran majoria de la població està convençuda que té veu i vot en el desenvolupament de l’”estat de dret”.

Alguna gent d’esquerres, potser no revolucionària però sí amb idees de justícia social, va convençuda a les urnes a votar a PSOE, IU o d’altres. Molta altra, però, coneixedora que qualsevol d’aquests partits polítics s’emmarca en un context neoliberal que no té absolutament res d’esquerres, s’absté per no donar suport ni a cap dels partits en què no creu, ni en el sistema que no recolza.

En canvi, la dreta sempre vota. Sempre. I converteix cada jornada electoral en una festa. Deixant de banda els incomprensibles treballadors i treballadores que donen suport a partits pseudofeixistes com PP, CiU o UPyD, o neonazis com PxC i Falange, qui vota a la dreta mai són la majoria de ciutadans malgrat ser els que guanyen les eleccions.

I aquí arribem al punt on érem abans: la dreta guanya perquè el sistema democràtic l’afavoreix. És així: ells voten, ells guanyen. I aquí és on molta gent orgullosa d’una democràcia que sempre els fa perdre, culpen a la gent abstencionista (que són més de 9 milions i mig de votants potencials) de la derrota. Ja ho diuen, la culpa sempre és dels altres.

I és que si l’esquerra vol governar d’una vegada per totes (deixem-ho clar, un govern “socialista” que injecta crèdit a la banca mai a la vida serà d’esquerres), l’únic camí viable és abandonar radicalment el sistema democràtic (neoliberal i capitalista, per tant contrari a una postura d’esquerres).

L’esquerra ha de deixar de banda la idea que la democràcia és el millor que hi ha perquè, ho hem comprovat una vegada més, és totalment fals. Per l’esquerra, la democràcia és un sinònim de derrota i d’assentament de la dreta.

L’esquerra ha de començar a eliminar prejudicis desfasats com ara titllar de dictadura a l’autèntic socialisme. Perquè això és una invenció de la dreta, que l’únic que no considera una dictadura és que els mercats governin per damunt dels estats. És la pròpia dreta que ens fa veure com a “normal” que s’injecti diner públic a la banca, al mateix temps que demana que ens escandalitzem quan a Venezuela s’expropien bancs. I per la gent del poble, crec que és molt més escàndol el que passa aquí que el que passa allà.

L’esquerra s’ha de saber propagar tal i com ho fa la dreta. Un exemple: quants mitjans de comunicació d’ultradreta (i ja no dic de dretes només) majoritaris hi ha a l’estat espanyol? Com a mínim, sis: ABC, El Mundo, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Veo7... I quants realment d’esquerres (i ja no dic d’ultraesquerra)? Cap ni un.

En definitiva, l’esquerra s’ha de desvincular de l’herència franquista d’una vegada i cercar noves vies per dur a terme polítiques que afavoreixin a les classes baixes. I és que no podem oblidar que senzillament es tracta d’una qüestió quantitativa: els pobres i els treballadors som moltíssims més, i ja estem farts de ser titelles en mans de pocs.

Per acabar, faré l’únic esment al cas concret d’aquest 20N per intentar reforçar les meves afirmacions. El PP no ha deixat de fer tripijocs tant fa anys (Camps, Albiol, Prestige, Irak, atacs a l’homosexualitat i als immigrants...) com durant la mateixa jornada electoral (deixar paperetes marcades, prohibir el vot a gent amb samarretes verdes en favor de l’escola pública, el cas Bauzá...). En resum, que es passen els drets democràtics pel forro dels ous, però ho poden fer sortint impunes perquè són els amos d’aquesta “empresa”. I a sobre, guanyen per majoria absoluta. No cal dir res més per comprendre que la gent d’esquerres mai ens beneficiarem de la democràcia.

I és que si seguim donant suport a aquest sistema, els d’esquerres podrem participar cada quatre anys a la festa de la democràcia, però sempre ben allunyats de la “Sala VIP”.

PD: Paradoxalment, ahir va fer 75 anys que “algú” va assassinar a Durruti. Com que el considero un “avantpassat polític”, i com que estic segur que ni ell ni molts lluitadors no van deixar la vida per un model social i econòmic com el que tenim avui, com a homenatge no he acudit a votar. No sóc dels que m’agrada conformar-me amb “el menys dolent”... i, naturalment, seguiré queixant-me i denunciant el que considero una farsa. I recordant que, des del 36, com si fóssim boxejadors, estem a l’espera de tornar-los el cop (d’estat)...