La minoria sorollosa i la reconciliació històrica

La caspa més rància ha sigut la protagonista del darrer cap de setmana. Per sort ja és dilluns i ha tornat a sortir el sol, però hem viscut dos dies foscos amb olor de naftalina. Anem a pams.

Dissabte, 12 d’octubre, l’espanyolisme feixista (redundància?) va sortir al carrer per celebrar una data que va reincorporar Franco l’any 1940: el que abans era el Día de la Raza, avui es manté amb el nom de Día de la Hispanidad. O el que és el mateix, el Dia de la Resistència Indígena en alguns països de l’Amèrica llatina. Perquè no oblidem que aquest espanyolisme que crida a la llibertat en un país on se sent menystingut, està celebrant el genocidi de la població indígena per part dels colonialistes espanyols fa 521 anys, el vessament més gran de sang de tots els temps. Si són tan democràtics com ens volen fer creure, per què no celebren el dia 6 de desembre, dia de la seva Constitució?

12 d'octubre, res a celebrar

 

La majoria silenciosa a la qual apel·laven el passat 11 de setembre va sortir al carrer, i ni tan sols va poder omplir la Plaça Catalunya; plaça que, d’altra banda, es desboca en cada celebració per un títol del Barça o que els perroflautes (argot espanyolista) del 15M no van tenir cap problema en mantenir plena durant més d’un mes. Avui Enric Millo deia que no volia entrar en un ball de xifres; és evident que no vol fer-ho, perquè sap que sortirà perdent. En cas que la convocatòria hagués empès al carrer 300.000 persones, que d’altra banda seguirien sent minoria, ja veuríem si voldrien parlar de xifres o no. Però la realitat és que el seu poder de convocatòria va ser 10 vegades menor.

Per mi és una evidència que no tota la societat catalana és independentista. Però la majoria de la gent que en un hipotètic referèndum votarà que no (vot que els indepes hauran de respectar, sense retreure absolutament res), dissabte no van sortir al carrer. Allà només hi havia el feixisme pur i dur. La gent upper Diagonal. Peperos, cadells de Ciutadans i demés exemplars neonazis (Casal Tramuntana, La Falange, España 2000…). Els del cinturó metropolità es van quedar a casa, totalment aliens a aquesta celebració casposa i genocida. Perquè com van dir els Estopa, votar no no té cap relació amb celebrar el 12 d’octubre. Faltaria més.

Obviaré la convocatòria paral·lela al cèntric Montjuïc per part de grupuscles paramilitars neonazis, perquè tothom va poder veure el seu ampli poder de convocatòria. A la tarda, 35 periodistes van ser desplaçats per deixar constància dels crits, els salts i els gemecs de 28 patriotes que van passejar-se pel centre de Barcelona. Com que tothom ho va poder veure gràcies a l’àmplia cobertura i protecció policial (no podia faltar), no diré res més.

Les xifres enganyen, les imatges no

Diumenge, 13 d’octubre, el franquisme nostàlgic va abandonar Barcelona i es va desplaçar cap a Tarragona. L’objectiu era retre homenatge a 522 religiosos autoanomenats màrtirs, naturalment del bàndol nacional, morts a la Guerra Civil.

Com sempre l’Església catòlica, una de les institucions que històricament carrega més assassinats a les seves esquenes, fent-se la víctima en uns temps que no li són favorables. I encara ens haurem d’empassar que aquests 522 religiosos eren uns sants i que les seves morts van ser dolenteries d’incontrolats anarquistes. La realitat, però, si es contextualitza una mica, és que a la Guerra Civil es van produir morts en ambdós bàndols, i els cures que no van morir van acabar delatant a milers de republicans que posteriorment van ser afusellats. La diferència? Que els seus morts reben honors institucionals i els nostres encara estan oblidats a les cunetes i a les fosses comunes. O perduts a camps de refugiats de França, morts de fred sota la sorra d’Argelès. Todo atado y bien atado.

El bisbat avui parla d’un acte de reconciliació. I no els fa vergonya. Perquè hi hagi reconciliació abans hi ha d’haver justícia. I com que aquesta mai vindrà per part dels culpables de 40 anys de tirania, l’haurem de fer nosaltres, els avantpassats dels perdedors. Els nostres encara estan esperant una venjança que no arriba, mentre els seus ens van refregant la seva victòria i el seu despotisme. Veient les cartes que juga cada un dels bàndols, de reconciliació no n’hi haurà mai de la vida. Ni ganes.

Per acabar, vull destacar la presència del molt honorable president de la Generalitat a l’acte de beatificació de franquistes. És força paradoxal que l’home que guia el procés, l’heroi que ha d’alliberar tot un poble (però que no és capaç d’anar a les multitudinàries reivindicacions de les últimes Diades), assisteixi a un acte envoltat de l’església i la burgesia franquistes (tan espanyola com catalana). Em passa pel cap la idea que potser l’alliberador Mas és un d’ells i que no li interessa per res del món una ruptura amb l’estat espanyol i les seves estructures, amb les quals se sent tan còmode. Però, com us deia, això només em passa pel cap i no ho hauria d’expressar gaire, perquè a veure si se m’acusarà de voler posar pals a les rodes al procés.