Per què no assistiré a la Via Catalana

Vull deixar clar que aquest escrit no és ni molt menys una justificació per no assistir a un acte on sembla que tot bon català ha d’assistir. Simplement es tracta d’argumentar per què hi ha alguna gent antiespanyolista que no combreguem amb la convocatòria de l’ANC.

Fet aquest matís, jo l’11 de setembre no em sumaré a l’anomenada Via Catalana. De fet, mai he pensat en assistir-hi, però els mitjans de comunicació han aconseguit que darrerament em qüestioni per què no em desperta cap interès aquesta mobilització que es preveu massiva. Aquest és el primer argument: al llarg de la meva vida he assistit a moltes manifestacions, concentracions i accions, que mai s’han vist reflectides als mitjans de comunicació de masses (tret de quatre línies a l’apartat de societat d'algun diari); per contra, la Via Catalana apareix cada dia a totes les portades i a totes les tertúlies. Quan els mitjans de comunicació, el quart poder de la nostra societat que serveix als altres tres, et repeteixen tant una cosa, i tu no t’hi identifiques, acabes pensant que quelcom estàs fent bé. Perquè ningú ens ha de planificar, organitzar o dictar la nostra manera de pensar i actuar.

No sé per quina extranya raó l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha adquirit un protagonisme extrem aquest darrer any. No ho sé però m’ho imagino. L’ANC ha sigut un organisme a priori indepent del govern de Convergència, però que a l’hora de la veritat sempre li ha donat suport. Això té una recompensa i tant els mitjans públics com els privats (principalment els del Grup Godó), a mans de CiU, han sabut tornar els favors a l’ANC en forma de publicitat. I aquest és el segon argument pel qual no participo: no tinc cap punt en comú amb l’ANC. La seva presidenta no em representa, i la seva forma jeràrquica de funcionar, tampoc. I el missatge de "primer independència i després ja veurem" el trobo totalment excloent.

No em posaré mai al costat de gent classista i etnicista que pensa així

El tercer motiu pel qual no assistiré a la Via Catalana és perquè ideològicament no em considero independentista. Compte, això no vol dir que no cregui que la independència és una eina per deslliurar-nos del llast que representa l’estat espanyol. Però aquí no hi entren ni factors emocionals, ni nacionals, ni molt menys ètnics: simplement és un tema de pragmatisme.

Les classes populars catalanes tenim dos governs que vetllen pels interessos de les classes altes: l’espanyol i el català. Per tant, deslliurar-nos-en d’un sempre serà una gran notícia. Però la feina quedarà a mitges si ens segueixen governant aquests que s’estan venent el país: CiU i ERC no han tingut problemes en privatitzar la nostra aigua, i a poc a poc van fent el mateix amb la nostra sanitat i la nostra educació. A aquest ritme, quan Catalunya sigui independent, ja tindrem tots els recursos en mans d’empreses privades (espanyoles, bona part d’elles). Aquest panorama no motiva massa, la veritat.

Hi ha molts motius pels quals faria una cadena humana (i altres accions): per acabar amb la monarquia borbònica, per protestar contra l’acomiadament dels treballadors d’una empresa, perquè tornin els gulags i hi poguem enviar Todó i Serra (hehe), perquè s’acabin les retallades als serveis bàsics, per construir un món socialista... però la veritat és que per una nació, no.

Des de fa un any sembla que qui no s’identifica amb l’ANC i amb el “procés” passa a ser automàticament unionista o espanyolista. Dividir les tendències polítiques en dues opcions és una absurditat tan bèstia que no se la creu ni qui la pregona. Igual que mai em mobilitzaria al costat d'un votant de Rajoy o de Rivera, tampoc ho faré amb algú que ha votat a Mas o a Junqueras. Simplement perquè no hi tinc res en comú. Per això, l’11-S recordaré Allende i maleiré els Borbons i Pinochet, però no aniré a la Via Catalana.