Dues preguntes, quatre respostes

Passaven uns minuts de les dues del migdia d’ahir quan, per fi, es van donar a conèixer la pregunta i la data de la hipotètica consulta que s'ha de celebrar d’aquí menys d’un any. Quan vaig sentir la pregunta per primera vegada em va semblar una estafa descomunal. Ara, després d’analitzar-la més detingudament, m’ho segueix semblant, però hi he trobat matisos.

Aquest repetitiu tema (consulta, data, pregunta, dret a decidir, estelades fins i tot als pastorets del pessebre, preguntes de l'Albert Om als seus amfitrions...) em genera fortes contradiccions. Per una banda em cansa, i molt, perquè no suporto el caire identitari que la majoria de vegades agafen els discursos nacionalistes. Però per una altra banda, m’il·lusiona una confrontació política forta amb un ens històricament colonialista com és l’estat espanyol. És més, al meu parer, el millor de la jornada d’ahir és la reacció irada que han tingut i seguiran tenint les cúpules franquistes que encara governen Espanya.

Vull començar amb una premisa que no es pot obviar: crec sincerament que el 9 de novembre no se celebrarà cap consulta, com a mínim d’una manera seriosa*. La jornada d’ahir no deixa de ser una conseqüència inevitable de les darreres eleccions al Parlament (ja fa més d’un any, per cert): si Mas no lograva un consens amb les forces pro dret a decidir, s’autoimmolava políticament.

Partint d’aquesta base, i després de conèixer l’esperada pregunta, la meva reacció va ser immediata: no participaré d’aquesta pantomima, no penso votar. Fer dues preguntes és marejar la perdiu, no voler dir les coses clares. Ja que hem hagut d’aguantar tant de temps la pesadesa d’una banda i de l’altra, m’esperava que la tria fos, senzillament, per un d’aquests dos bàndols (parlo dels estats, no de les persones que hi viuen). I ho dic així però sense cap convicció, perquè evidentment detesto l’estat espanyol, però tal i com es presenten les coses amb la dupla neoliberal Mas-Junqueras, crec que el dia 10 de novembre de 2014 (hipotèticament) detestaré igual l’”estat català” (per coincidència amb el partit polític, el nom em dóna mal rotllo, per cert).

Alguns dels millors tuits sobre el tema que he trobat per la xarxa

Anem al tema: amb les dues preguntes és impossible una resposta binària, i entren en escena la varietat de respostes. Intentaré desglossar ràpidament cada una de les opcions:

1) Sí + No. Què passarà si el primer Sí guanya però si després la suma dels dos No fan majoria? Catalunya deixarà de ser una autonomia però tampoc serà un estat? Això és el que volia el PSC oi? Que, per cert, li ha trobat gust a això d’alinear-se sistemàticament amb els feixistes de PP i Ciutadans i l’únic que es pot esperar d’ells és que en les properes eleccions formin part del grup mixt perquè no hauran arribat al mínim per tenir grup propi. Al PSC la situació se li ha escapat de les mans.

Amb el pas de les hores he arribat a entendre que hi ha gent que no és independentista però tampoc se sent representada per l’espanyolisme caduc, i aquesta gent (molta, per cert) és la que se sentirà còmode amb aquest Sí + No. Jo no sóc independentista ni espanyolista, però tampoc m’hi sento còmode perquè em sembla massa ambigu.

2) No. La possibilitat de les dues respostes té només una cosa positiva: el treballador d’esquerres amb arrels espanyoles que no es declari obertament independentista no haurà de votar el mateix que l’empresari espanyolista que enyora els temps de Franco. Dit d’una altra manera, la majoria de vots al No els reuniran els votants de PP i Ciutadans (i Unió), la dreta espanyolista. Que per cert, ha reaccionat com ho ha fet al llarg de la història: volent imposar la seva força perquè sí. La tradició colonial no es pot perdre així com així. Ara tots van donant lliçons de legalitat i de respecte a certs articles de la Constitució quan tothom sap que ells són els primers en passar-se la Carta magna pel folre quan els convé. Escoltant-los, un votaria Sí a tot sense pensar-s’ho dues vegades.

3) No + Sí. L’alterativa que he vist darrerament és la que més m’agrada: No a l’estat, Sí a la independència (de tot, i per aconseguir una soberania real on les classes populars governin en comptes d’ésser governades). Evidentment comptarà com a vot nul, però pels que no ens sentim identificats amb cap de les altres opcions no és una mala idea. Seria una alternativa a l’abstenció, amb la diferència que participaria d’aquesta farsa (o cortina de fum), encara que fos de forma crítica.

4) Sí + Sí. Tinc clar que el tema nacional no és dels primers en la meva llista de prioritats polítiques. El primer és la construcció d’un estat socialista que garanteixi els drets bàsics que el capitalisme destrueix: sanitat, educació, feina, llar i cultura per a tothom i nacionalització dels mitjans de producció i la banca. És evident que un hipotètic estat català això no ho garantiria (d’entrada com a mínim), però l’estat espanyol tampoc. Fet i fet, prefereixo una ruptura amb allò establert encara que sigui des d’una vessant que no prioritzo, pel sol fet de capgirar la situació. Només aquest motiu em fa replantejar la meva abstenció (o el No + Sí) i canviar-la per un Sí + Sí.

Ara, igual que som crítics amb l’espanyolisme, hem de ser crítics amb el que tenim aquí, ja que la reacció de certs sectors independentistes no es queda curta. L’exemple més evident el trobem en Carme Forcadell, que de migdia a vespre va aparèixer en tots els mitjans catalans i més. Sincerament, escoltant a la “líder” de l’ANC (una associació més però que actualment té un poder de generar opinió que espanta), comparant-se amb Mandela i donant classes de democràcia per sobre la resta, a un li entren ganes de votar que No. Sort que aquesta senyora no representa a ningú més que als seus afiliats i, per tant, no seria lògic condicionar aquesta decisió per les seves desafortunades declaracions.

Com veieu el tema dóna molt de si i això vol dir que haurem d’estar aguantant “el debat sobiranista” durant molts mesos més. I els mitjans de comunicació faran el que calgui per alimentar-lo, perquè així poden tapar els acords i pactes que les elits polítiques (CiU i PP) i les elits empresarials d’ambdós bàndols van fent de sotamà, privatitzant una mica més el país cada dia que passa, mentre fan veure que es barallen.

* Mentre escrivia aquest post, els Mossos han desallotjat el bloc ocupat de Salt on hi vivien famílies reallotjades per la PAH. Si el Govern català no és capaç de desobeir a l’estat espanyol en aquesta qüestió, que ningú pretengui que ho faci amb un tema com l’autodeterminació.

Per què no assistiré a la Via Catalana

Vull deixar clar que aquest escrit no és ni molt menys una justificació per no assistir a un acte on sembla que tot bon català ha d’assistir. Simplement es tracta d’argumentar per què hi ha alguna gent antiespanyolista que no combreguem amb la convocatòria de l’ANC.

Fet aquest matís, jo l’11 de setembre no em sumaré a l’anomenada Via Catalana. De fet, mai he pensat en assistir-hi, però els mitjans de comunicació han aconseguit que darrerament em qüestioni per què no em desperta cap interès aquesta mobilització que es preveu massiva. Aquest és el primer argument: al llarg de la meva vida he assistit a moltes manifestacions, concentracions i accions, que mai s’han vist reflectides als mitjans de comunicació de masses (tret de quatre línies a l’apartat de societat d'algun diari); per contra, la Via Catalana apareix cada dia a totes les portades i a totes les tertúlies. Quan els mitjans de comunicació, el quart poder de la nostra societat que serveix als altres tres, et repeteixen tant una cosa, i tu no t’hi identifiques, acabes pensant que quelcom estàs fent bé. Perquè ningú ens ha de planificar, organitzar o dictar la nostra manera de pensar i actuar.

No sé per quina extranya raó l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha adquirit un protagonisme extrem aquest darrer any. No ho sé però m’ho imagino. L’ANC ha sigut un organisme a priori indepent del govern de Convergència, però que a l’hora de la veritat sempre li ha donat suport. Això té una recompensa i tant els mitjans públics com els privats (principalment els del Grup Godó), a mans de CiU, han sabut tornar els favors a l’ANC en forma de publicitat. I aquest és el segon argument pel qual no participo: no tinc cap punt en comú amb l’ANC. La seva presidenta no em representa, i la seva forma jeràrquica de funcionar, tampoc. I el missatge de "primer independència i després ja veurem" el trobo totalment excloent.

No em posaré mai al costat de gent classista i etnicista que pensa així

El tercer motiu pel qual no assistiré a la Via Catalana és perquè ideològicament no em considero independentista. Compte, això no vol dir que no cregui que la independència és una eina per deslliurar-nos del llast que representa l’estat espanyol. Però aquí no hi entren ni factors emocionals, ni nacionals, ni molt menys ètnics: simplement és un tema de pragmatisme.

Les classes populars catalanes tenim dos governs que vetllen pels interessos de les classes altes: l’espanyol i el català. Per tant, deslliurar-nos-en d’un sempre serà una gran notícia. Però la feina quedarà a mitges si ens segueixen governant aquests que s’estan venent el país: CiU i ERC no han tingut problemes en privatitzar la nostra aigua, i a poc a poc van fent el mateix amb la nostra sanitat i la nostra educació. A aquest ritme, quan Catalunya sigui independent, ja tindrem tots els recursos en mans d’empreses privades (espanyoles, bona part d’elles). Aquest panorama no motiva massa, la veritat.

Hi ha molts motius pels quals faria una cadena humana (i altres accions): per acabar amb la monarquia borbònica, per protestar contra l’acomiadament dels treballadors d’una empresa, perquè tornin els gulags i hi poguem enviar Todó i Serra (hehe), perquè s’acabin les retallades als serveis bàsics, per construir un món socialista... però la veritat és que per una nació, no.

Des de fa un any sembla que qui no s’identifica amb l’ANC i amb el “procés” passa a ser automàticament unionista o espanyolista. Dividir les tendències polítiques en dues opcions és una absurditat tan bèstia que no se la creu ni qui la pregona. Igual que mai em mobilitzaria al costat d'un votant de Rajoy o de Rivera, tampoc ho faré amb algú que ha votat a Mas o a Junqueras. Simplement perquè no hi tinc res en comú. Per això, l’11-S recordaré Allende i maleiré els Borbons i Pinochet, però no aniré a la Via Catalana.