La nit electoral de la classe treballadora

1 am. Apago la ràdio i em disposo a dormir. Impossible agafar el son, massa emocions viscudes en les darreres hores i una quantitat de bones notícies inimaginables fa uns dies. Em venen al cap nits electorals en què, a casa, hem anat a domir entre emprenyats i resignats, pensant que la democràcia burgesa només beneficia a qui la impulsa, la dreta adinerada. En la foscor absoluta, tanco el puny i colpejo el cel, eufòric: «Sí, joder, sí! Hem aconseguit fer fora al Trias!». I com nosaltres, tants altres. Ahir, l’esquerra va jugar al joc de la dreta, i aquesta vegada vam guanyar.

BARCELONA, CIUTAT ROJA

Quin orgull veure l’alegria dels vencedors. I quines ganes teníem de veure les cares que se’ls va quedar als representants de la dreta barcelonina, tant catalanista com espanyolista. Anem a pams.

- Ada alcaldessa. Sí, s’ha pogut. El front d’esquerres preparat per assaltar l’alcaldia de la ciutat ha aconseguit el seu objectiu. Barcelona, que sempre ha sigut una ciutat rebel, tindrà una activista com a alcaldessa. Sabíem que Barcelona en Comú podria ser la força més votada, però temíem una aliança a tres per tornar a fer Trias alcalde. Per sort, la desfragmentació del vot ha fet impossible construir un puzzle per sumar majoria, i l’Ada serà alcaldessa.

- La CUP entra amb prou força. Tres regidors no són una barbaritat, però s’està demostrant que el discurs rupturista de la CUP va quallant a poc a poc. Barcelona potser encara és un objectiu massa elevat, però a poc a poc van caient municipis més grans. Quan es treballa bé, res és impossible.

- Trias, perdedor absolut. Es feia el gallet durant la campanya, amb un discurs on no descartava la majoria absoluta. La realitat ha sigut que s’ha fotut una gran òstia i hem d’estar molt contents per això. Ha sigut un alcalde lamentable, sempre més preocupat pel turisme d’alt standing i per facilitar la vida a les granse empreses que per la gent que vivim a Barcelona. Trias ja ha caigut, el proper ha de ser Mas.

- La dreta espanyolista també baixa. Que el PP no pinta res a Catalunya ho sospitàvem (tot i això fins ahir eren els aliats de Trias a l’Ajuntament), i ahir es va confirmar. 3 regidors, els mateixos que la CUP. Està clar que la dreta rància i espanyolista ha passat a Ciutadans, però tot i així la suma de tots dos (8) és menor als resultats de 2011 (9 pel PP). El discurs de perdedor de Fernández Díaz és demencial, d’aquests per agafar crispetes i veure’l repetit.

- Fracàs del discurs nacionalista identitari. Quan només tens un punt en el programa, t’ho jugues tot a una carta. Bosch ha apostat pel Sí a la independència (batalla nacional) en unes eleccions municipals on l’únic que estava en joc era el model de ciutat (lluita esquerra-dreta). Ha fracassat i ni tan sols podrà fer-li de crossa a Trias. Alguns dels seus palmeros van oferir un gran espectacle de rabietes, especialment el bufó clenxinat Bernat Dedéu. Siga mamando.

- «Risto Mejide, estás expulsado». El PSC és una broma de mal gust. I el publicista que escriu llibres sobre com triomfar sense treballar li ha fet la campanya electoral a un candidat que passarà sense pena ni glòria. Collboni, em sembla que es deia.

- La lluita de classes més viva que mai. Comparant aquests dos mapes queda clar que la lluita de classes existeix. I que podem guanyar-la. És clar que formant part d’un sistema capitalista el marge d’actuació és molt limitat, però sempre és millor que ens governi l’esquerra que la dreta neoliberal. Ahir no va ser un dia feliç per la gent d'Upper-Diagonal.

Diferència de la renda per càpita segons els barris

En blau, els districtes on guanya CiU. En verd, on guanya Barcelona en Comú

Als districtes humils i treballadors de la ciutat, Barcelona en Comú ha arrasat. Per exemple, a Sant Martí, el meu, la candidatura de Colau ha tret un 29% per davant del 16% de CiU i l’11% d’ERC. Orgull roig d’un districte que el 2011 va decebre una mica, però que 4 anys més tard ha enfonsat la dreta.

Per contra, i per qui segueixi pensant que la lluita és entre pobles i no entre classes, a Sarrià-Sant Gervasi la dreta catalana ha tret un 41% dels vots, i la dreta espanyola sumada un 27%. Als rics, les banderetes els són igual.

La decepció barcelonina, per mi, ha estat Gràcia. Barri de tradició popular convertit en l’espai dels pijoprogres, CiU ha tingut el màxim suport, si bé és cert que amb Barcelona en Comú trepitjant-li els talons. No tot pot ser perfecte.

CORNELLÀ COMENÇA A DESPERTAR

5 regidors ha tret Cornellà en Comú-Crida per Cornellà. 5 regidors que li han fet perdre la majoria absoluta al PSC de l’alcalde Balmón. I en un dels bastions del pscisme català (em nego a anomenar-ho socialisme), això és molt. L’activisme i la militància de base han estat la segona força més votada i el Vidal, la MªJosé, l’Ángel, la Mari Carmen i el David entraran a l’Ajuntament per donar molta canya i per començar a desmuntar el xiringuito que des de temps de Montilla, tenen muntat Balmón i companyia. Destacar que CiU no ha tret ni un sol regidor a Cornellà. Visca el cinturó roig (i combatiu)!

LA CUP, VENCEDORA GLOBAL

Ho tuitejava ahir David Fernández amb una sola paraula: formiguetes. Als pocs ajuntaments on governava la CUP han aconseguit majoria absoluta. Però sobretot, han començat a caure ciutats importants (Capellades, Ripollet), capitals de comarca (Berga) i moltes regidories en ciutats clau com Sabadell, Terrassa, Girona… i Badalona, on si s’alien Badalona en Comú, PSC, ERC i ICV, l’alcalde racista Albiol pot deixar de ser-ho. A més, tindran regidors a les 4 capitals de província. Felicitats per la feina ben feta!

Els 3 regidors de la CUP a Barcelona

CIUTADANS PUJA PERÒ NO TANT

Molta gent s’alarmava per la pujada de Ciutadans. És cert que és preocupant que la dreta espanyolista, rància i sense programa polític pugi tant. Però fa la sensació que han tocat sostre i que no pujaran més. A més, queda claríssim el transvasament de vot de PP a Ciutadans, i la lectura positiva que se’n pot fer és que la dreta està pecant del que se li retreia a l’esquerra: la fragmentació.

DAVALLADA DEL FEIXISME

Una de les grans notícies positives, sens dubte, és la patacada del partit feixista Plataforma per Catalunya. De tenir 67 regidors a tot Catalunya passen a 8. El seu discurs de l’odi en part ha estat assumit per PP i Ciutadans, però cal estar orgullosos de la feina feta dins l’àmbit antifeixista (especialment gràcies a Unitat contra el Feixisme i el Racisme) a l’hora de denunciar qui s’amaga darrere de partits com Plataforma per Catalunya.

EL DRAMA DEL PP A ESPANYA

Un dels millors moments de la nit va ser veure les cares i escoltar els discursos dels dirigents populars de tot l’estat. No saben perdre perquè sempre guanyen, però ahir ni el seu caciquisme habitual ho va impedir. Segueix sent trist que en certs llocs continuïn sent el partit més votat, tot i que no els servirà de res perquè la gent està tan farta del seu clientelisme que proliferaran les aliances per xutar-los.

- Madrid. Una de les alegries de la nit, sens dubte, és saber que molt probablement Esperanza Aguirre no serà alcaldessa de Madrid. A diferència de Barcelona, però, Manuela Carmena no ha estat la força més votada (per poc), però l’aliança amb el PSM es preveu fàcil. Hasta otra, Esperanza. I seguint amb el que dèiem de la lluita de classes: a Vallecas, Ahora Madrid va treure més vots que PP i PSOE junts.

- País Valencià i Balears. Tant a la Generalitat com a València, sembla que el PP ho té cru. Una aliança de Compromís, PSPV i Podemos els fa fora del poder. Una de les imatges de la nit, d’aquestes que veuries repetida una vegada i una altra, és la del discurs de Rita Barberà, amb la cara més llarga que el seu mandat a la capital valenciana. El cromanyó Bauzá sembla que també té els dies comptats. Un altre bastió històric del PP que caurà.

Desolació

- Extremadura. El senyoret classista i xenòfob de Monago no podrà aplicar les brillants idees que va tenir durant la campanya electoral. El sud torna a l’esquerra, tot i que una esquerra més tradicional del que ens agradaria.



En general, doncs, la d'ahir va ser una nit en què es va mobilitzar la classe treballadora i va obtenir els seus fruits. Que no decaigui la cosa, perquè a més de les institucions, tenim molts altres àmbits per conquerir. Sempre des de l'esquerra.

El cas de Roura Cevasa, a La Directa

Avui el setmanari La Directa ha publicat un article meu sobre el cas de Roura Cevasa, empresa que ha tancat la seva seu de Barcelona i ha acomiadat la seva plantilla. Si el voleu llegir, cliqueu la imatge de sota:

Primera victòria en molt de temps

Avui Madrid s’ha llevat, per fi, amb normalitat. Feia molts dies que la ciutat presentava un aspecte de brutícia, ja que la vaga d’escombriaires (i també de jardiners, menys visibles) havia paralitzat el sector. Una vaga indefinida que no ha finalitzat fins que s’ha aconseguit la victòria dels i les treballadores.

Als temps que corren, costa recordar l’última victòria clara de la classe obrera. Warren Buffett, empresari multimillonari, s’encarrega de recordar-nos qui va guanyant la lluita de classes. Aquesta vegada, però, a Madrid s’ha girat la truita i l’organització i la solidaritat proletàries han vençut descaradament al poder.

Per resumir els fets, tot va començar amb la privatització dels serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid a empreses privades, empreses dels amiguets de la Botella: Koplowitz, Villar Mir, etc. Una privatització més en aquesta etapa de liberalisme sagnant que ens toca viure. Com marca la lògica del capitalisme, les condicions dels i les treballadores van empitjorar, i al cap de poc temps ja tenien l’ombra de l’ERO voleiant sobre els seus caps: més de 1.000 treballadors/es al carrer i reducció d’un 40% del salari dels “afortunats” que continuarien a l’empresa.

Demostració de poder de la classe treballadora: si ells no compleixen, nosaltres no netegem

Per sort no tothom està adormit, i els escombriaires i jardiners de Madrid van decidir posar-se en vaga indefinida per tal d’aturar aquestes mesures destructives. I ahir, finalment, va arribar l’acord. Ha costat molt d’aconseguir, ja que aquest cap de setmana ha sigut molt mogut: l’Ajuntament de Madrid s’ha passat pel folre el dret de vaga i, a través de l’empresa Tragsa, ha contractat un grup d’esquirols trencavagues que, per 85€ al dia, han perdut la dignitat i han traït vilment als i a les treballadores en vaga. Hi ha coses que mai canvien, i una són els esquirols, la vergonya de la classe obrera. La policia de Madrid els ha hagut d’escoltar mentre recollien la brossa (la dels barris alts en la majoria dels casos), i quan s’ha arribat a l’acord, l’Ajuntament ha prescindit d’ells. En resum, un dia treballat i 85€ com a preu per vendre’s a la patronal. Indignes.

Parlo d’acord perquè és el que diuen els mitjans, però en realitat ha sigut una victòria bestial dels escombriaires i jardiners, i una derrota imprevista (una més) en l’agenda d’Ann Bottle. Una de les claus de l’èxit ha sigut el suport popular que han rebut els i les treballadores, ja que la gent de Madrid sabia que aquesta reivindicació no era només una qüestió laboral; en joc hi havia el model de sistema públic vs privat, aturar l’abús sistemàtic dels empresaris contra els treballadors… en fi, demostrar quin dels dos bàndols té més força. I els escombriaires i jardiners s’ho han jugat tot a una carta i han acabat guanyant: s’atura l’ERO, cap treballador dels més de 1.000 se’n va al carrer i els sous no es toquen.

A més de la derrota de la patronal, l'altra conseqüència que deixa la vaga de neteja és la mala imatge nacional i internacional que ha adquirit Madrid, un fracàs més de l’alcaldessa del cafè amb llet no votada per la ciutadania. Voler mirar a una altra banda no li ha servit de res a la Botella, ja que ha acabat cedint igualment, força dies més tard i amb la capital espanyola feta un nyap. El preu que ha de pagar pel seu fanatisme.

Avui s’acaba l’excepció a Madrid i tothom torna a treballar. De ben segur que els escombriaires i els jardiners hi van amb un somriure a la cara, el somriure dels febles que, gràcies a la unió, s’han menjat al poderós. Dedicat a aquells que diuen que les vagues no serveixen per res. Enhorabona!

Un desig pel 2012

Són molts els desitjos que, de manera individual, em venen al cap per demanar-li a l'any 2012. Però aquests ja els demanaré aquesta nit, quan bufi les espelmes, mengi els raïms o vegi el Ramon García amb la seva mítica capa.

En canvi, de desitjos col·lectius me'n venen ben pocs. Els polítics ens diran, a través dels missatges televisius, que hem de demanar més prosperitat econòmica. Fals. Tot fals. Jo, al 2012, només li demano una cosa: que torni la consciència de classe.

Els treballadors estem vivint un dels moments més dolents per la nostra classe. Per això, el 2012 és un bon any per despertar del somni en què tots ens hem cregut propietaris i tornar a la realitat, als nostres orígens.

Bon any 2012 a la classe treballadora

Perquè ja n'hi ha prou que ens facin sentir privilegiats quan en realitat estem explotats.

Perquè no podem perdre any rere any allò que els nostres avantpassats han aconseguit després de molt esforç.

Perquè és vergonyós que els de l'altra classe robin i abusin de poder i quedin impunes.

Perquè deixem d'empatitzar d'una vegada amb aquells que són els nostres opressors.

Perquè deixem de plorar morts d'empresaris (Steve Jobs...) mentre treballadors anònims moren diàriament.

Perquè ens unim i organitzem en la mesura de les nostres possibilitats.

Perquè omplim de nou els carrers, i no només els comercials.

Perquè tornin les vagues que tenen data d'inici però no de final.

Perquè hi hagi més gent a les biblioteques que a les discoteques.

Perquè cap més dona mori a mans de la seva parella / botxí.

Perquè deixem de creure que els uniformats ens protegeixen, quan en realitat ens controlen.

Perquè ens adonem d'una vegada que l'enemic no ve de fora en patera, sinó que és compatriota nostre i viu en barris d'alta seguretat.

En resum, al 2012 li demano que tornem a l'esperit de fa uns quants anys, adaptant-los a la nostra realitat actual. I que la lluita de classes no s'aturi!

Per què ha guanyat la dreta?

L’endemà d’unes eleccions, ja des de ben petit, m’he fet sempre aquesta pregunta: “Per què ha guanyat la dreta?”. És senzilla de formular, però fins fa poc, m’era molt difícil de respondre. I va arribar un bon dia en què ho vaig entendre absolutament tot.

El primer que em calia era emmarcar tot el que passa ara dins un context; el d’aquest país (o països, com preferiu), que precisament no ha estat senzill. Ens mourem 75 anys enrere, que no són res comparat amb la història de la humanitat. I què trobem? Una dreta que assoleix el poder mitjançant un cop d’estat. Això pot semblar retrògrad, passat, però jo més aviat ho veig al revés. Perquè des de llavors, la dreta ja no ha tornat a deixar mai el poder. Primer amb 36 anys de dictadura, i posteriorment amb la continuació directa d’aquesta, reanomenada “democràcia constitucional”, ja que per mantenir el poder era necessari un rentat de cara.

Una vegada contextualitzada la situació, vaig començar a pensar sobre un fet que em semblava evident alhora que incomprensible: com podia ser que en una població amb una majoria de gent humil, treballadora, de classe baixa o obrera, la dreta sempre assolís el poder. Una vegada rere l’altra, i malgrat els diferents escàndols: corrupció política, abusos de poder i una sèrie de llargs etcèteres.

Després de pensar-hi força només vaig trobar una resposta: la dreta mai ha abandonat el poder; i no només això, sinó que sota el sistema democràtic, mai l’abandonarà. Passi el que passi, la democràcia està tallada a mida per la dreta.

Tenint clar això, què es pot fer? Em sembla una resposta realment difícil de contestar, especialment per dos motius: el primer, perquè la dreta s’ha blindat amb uns mecanismes que s’han fet passar per democràtics per no perdre mai els privilegis. I el segon, potser el més important, perquè la gran majoria de la població està convençuda que té veu i vot en el desenvolupament de l’”estat de dret”.

Alguna gent d’esquerres, potser no revolucionària però sí amb idees de justícia social, va convençuda a les urnes a votar a PSOE, IU o d’altres. Molta altra, però, coneixedora que qualsevol d’aquests partits polítics s’emmarca en un context neoliberal que no té absolutament res d’esquerres, s’absté per no donar suport ni a cap dels partits en què no creu, ni en el sistema que no recolza.

En canvi, la dreta sempre vota. Sempre. I converteix cada jornada electoral en una festa. Deixant de banda els incomprensibles treballadors i treballadores que donen suport a partits pseudofeixistes com PP, CiU o UPyD, o neonazis com PxC i Falange, qui vota a la dreta mai són la majoria de ciutadans malgrat ser els que guanyen les eleccions.

I aquí arribem al punt on érem abans: la dreta guanya perquè el sistema democràtic l’afavoreix. És així: ells voten, ells guanyen. I aquí és on molta gent orgullosa d’una democràcia que sempre els fa perdre, culpen a la gent abstencionista (que són més de 9 milions i mig de votants potencials) de la derrota. Ja ho diuen, la culpa sempre és dels altres.

I és que si l’esquerra vol governar d’una vegada per totes (deixem-ho clar, un govern “socialista” que injecta crèdit a la banca mai a la vida serà d’esquerres), l’únic camí viable és abandonar radicalment el sistema democràtic (neoliberal i capitalista, per tant contrari a una postura d’esquerres).

L’esquerra ha de deixar de banda la idea que la democràcia és el millor que hi ha perquè, ho hem comprovat una vegada més, és totalment fals. Per l’esquerra, la democràcia és un sinònim de derrota i d’assentament de la dreta.

L’esquerra ha de començar a eliminar prejudicis desfasats com ara titllar de dictadura a l’autèntic socialisme. Perquè això és una invenció de la dreta, que l’únic que no considera una dictadura és que els mercats governin per damunt dels estats. És la pròpia dreta que ens fa veure com a “normal” que s’injecti diner públic a la banca, al mateix temps que demana que ens escandalitzem quan a Venezuela s’expropien bancs. I per la gent del poble, crec que és molt més escàndol el que passa aquí que el que passa allà.

L’esquerra s’ha de saber propagar tal i com ho fa la dreta. Un exemple: quants mitjans de comunicació d’ultradreta (i ja no dic de dretes només) majoritaris hi ha a l’estat espanyol? Com a mínim, sis: ABC, El Mundo, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Veo7... I quants realment d’esquerres (i ja no dic d’ultraesquerra)? Cap ni un.

En definitiva, l’esquerra s’ha de desvincular de l’herència franquista d’una vegada i cercar noves vies per dur a terme polítiques que afavoreixin a les classes baixes. I és que no podem oblidar que senzillament es tracta d’una qüestió quantitativa: els pobres i els treballadors som moltíssims més, i ja estem farts de ser titelles en mans de pocs.

Per acabar, faré l’únic esment al cas concret d’aquest 20N per intentar reforçar les meves afirmacions. El PP no ha deixat de fer tripijocs tant fa anys (Camps, Albiol, Prestige, Irak, atacs a l’homosexualitat i als immigrants...) com durant la mateixa jornada electoral (deixar paperetes marcades, prohibir el vot a gent amb samarretes verdes en favor de l’escola pública, el cas Bauzá...). En resum, que es passen els drets democràtics pel forro dels ous, però ho poden fer sortint impunes perquè són els amos d’aquesta “empresa”. I a sobre, guanyen per majoria absoluta. No cal dir res més per comprendre que la gent d’esquerres mai ens beneficiarem de la democràcia.

I és que si seguim donant suport a aquest sistema, els d’esquerres podrem participar cada quatre anys a la festa de la democràcia, però sempre ben allunyats de la “Sala VIP”.

PD: Paradoxalment, ahir va fer 75 anys que “algú” va assassinar a Durruti. Com que el considero un “avantpassat polític”, i com que estic segur que ni ell ni molts lluitadors no van deixar la vida per un model social i econòmic com el que tenim avui, com a homenatge no he acudit a votar. No sóc dels que m’agrada conformar-me amb “el menys dolent”... i, naturalment, seguiré queixant-me i denunciant el que considero una farsa. I recordant que, des del 36, com si fóssim boxejadors, estem a l’espera de tornar-los el cop (d’estat)...