El cas de Roura Cevasa, a La Directa

Avui el setmanari La Directa ha publicat un article meu sobre el cas de Roura Cevasa, empresa que ha tancat la seva seu de Barcelona i ha acomiadat la seva plantilla. Si el voleu llegir, cliqueu la imatge de sota:

El final d’una empresa: Roura Cevasa

Avui és l’últim dia que el meu pare ha anat a la fàbrica del carrer Caracas on porta 25 anys treballant. Mitja vida dedicada a una empresa que ara, amb l’excusa de la crisi econòmica, li dóna una patada al cul, sense miraments. Això després d’haver-li rebaixat un 15% el seu sou i d’haver-lo obligat a treballar amb un ERO. I com ell, 125 treballadors/es més (24 dels quals més grans de 55 anys) se’n van directes a l’atur.

Abans de res posaré al lector en context, ja que sóc conscient que Roura Cevasa no és una marca aparentment massa coneguda. Es tracta de l’empresa més gran de retolació de l’estat espanyol, tant per història, com per clients, com per volum de ventes. Seu era, per exemple, el Mussol que es troba sobre un edifici on s’encreuen l’Avinguda Diagonal i el carrer Mallorca de Barcelona, tot i que l’Ajuntament se’l va quedar i ara és patrimoni urbà de la ciutat.

Rótulos Roura va començar el 1930 sent una empresa familiar fins que, cap als anys 80, la família Roura la va haver de vendre, començant un periple per diverses mans del sector empresarial. Finalment, a principis dels 2000 acaba definitivament sota el domini de Vias, un grup empresarial del gegant ACS, dirigit per Florentino Pérez. D’ençà d’aquest moment, la nova direcció pren mesures urgents per tapar el forat econòmic deixat per l’anterior direcció (inclosa una aventura llatinoamericana a Argentina i Brasil) i així poder evitar la fallida. D’aquesta manera, incrementa considerablement el volum de vendes, captant clients importants, fins a facturar algun any més de 50 milions d’Euros.

Però, evidentment, tot té un preu. Des del primer moment, la nova Roura Cevasa -dirigida per un nou Conseller Delegat i un nou Director General que no tenen cap coneixement del sector- actua únicament amb una finalitat especulativa, a favor de l’empresa i sense tenir en compte la plantilla de treballadors/es. Per fer un paral·lelisme futbolístic, Florentino actua igual a les seves empreses que al Madrid, on pren decisions sonades com ara fer fora l’entrenador després de guanyar la Champions. No es regeix per criteris productius, sinó especulatius. Així doncs, es perd el caràcter empresarial característic de les companyies catalanes (un bon exemple és que des del primer any se suprimeix el Lot de Nadal, una bona manera de tenir contents i agraïts els teus treballadors) per passar a ser una empresa depenent dels resultats econòmics immediats.

Com he dit, la direcció no té cap coneixement del sector, sinó que està col·locada “a dit”. No és estrany, doncs, que actualment Roura Cevasa no estigui dotada de la modernitat necessària per sobreviure al futur dins el sector: no s’ha invertit en I+D, el disseny i la tecnologia dels rètols és totalment antiquada, no hi ha hagut cap mena de formació… i un aspecte molt important: la gestió no ha sigut la d’una empresa formada per equips liderats per gent motivadora.

Però hi ha més qüestions. Una de molt important, la confiança. La direcció de Madrid no va confiar mai en la plantilla de Barcelona, tot i que la majoria de Departaments es portaven des d’aquí: el Departament Administratiu, l’Informàtic, el de Gestió de Projectes i el de Gestió de la Producció i la Fabricació.

Amb tots aquests factors tan adversos, la notícia sembla clara: Roura Cevasa decideix tancar la seva fàbrica de Barcelona, acció que ja tenia pensada executar fa deu anys. Dóna l’opció als treballadors/es de moure’s a Madrid, però amb unes condicions deplorables. Es tracta, doncs, d’un comiat encobert. Ho explicaré.

Amb un Estudi Econòmic de Viabilitat (fàcilment manipulable i elaborat per la consultoria Ernst&Young, basat en les auditories dels últims 5 anys; casualment, el Director General havia sigut auditor d’Ernst&Young), la Direcció decideix el trasllat de les instal·lacions de Barcelona a Madrid, que suposa clarament un tancament encobert. Si bé és cert que la fàbrica de Barcelona tenia dificultats logístiques (per la ubicació i l’estructura de la fàbrica) i possiblement Madrid podria substituir la fabricació, molts altres departaments podrien romandre perfectament a Barcelona. Eliminant aquests departaments, Roura es carrega també un dels actius principals que havia caracteritzat aquesta empresa: els coneixements del mercat i dels clients que tenen les persones que hi han treballat des de fa dècades.

Però la manca de confiança i d’interès de l’empresa amb els treballadors fa que, finalment, a Madrid només hi vagin una quinzena de persones. Objectiu de l’empresa aconseguit.

Una vegada vist tot això, es demostra que la crisi econòmica és tan sols un pretext idoni per poder acomiadar treballadors/es a la lleugera. La constant modificació de la reforma laboral, cada vegada més perjudicial pels treballadors/es, és el que permet actuar així a les empreses, demostrant una vegada més que la política està al servei del capital. I la plantilla de Roura Cevasa han sigut les darreres víctimes d’aquesta història que sembla no tenir final.

Molta sort a tots els i les treballadores que han lluitat

A diferència d’altres empreses de més renom, el cas de Roura Cevasa ha estat invisible als mitjans de comunicació malgrat haver deixat més d’un centenar de treballadors/es a l’estacada. Jo no podré evitar que els culpables quedin impunes, però sí que intentaré que aquest cas no caigui en l’oblit. Descansi en pau, Roura Cevasa.

* Text realitzat conjuntament amb el meu pare, que a partir d’avui i amb 56 anys l’han enviat a l’atur.

Primera victòria en molt de temps

Avui Madrid s’ha llevat, per fi, amb normalitat. Feia molts dies que la ciutat presentava un aspecte de brutícia, ja que la vaga d’escombriaires (i també de jardiners, menys visibles) havia paralitzat el sector. Una vaga indefinida que no ha finalitzat fins que s’ha aconseguit la victòria dels i les treballadores.

Als temps que corren, costa recordar l’última victòria clara de la classe obrera. Warren Buffett, empresari multimillonari, s’encarrega de recordar-nos qui va guanyant la lluita de classes. Aquesta vegada, però, a Madrid s’ha girat la truita i l’organització i la solidaritat proletàries han vençut descaradament al poder.

Per resumir els fets, tot va començar amb la privatització dels serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid a empreses privades, empreses dels amiguets de la Botella: Koplowitz, Villar Mir, etc. Una privatització més en aquesta etapa de liberalisme sagnant que ens toca viure. Com marca la lògica del capitalisme, les condicions dels i les treballadores van empitjorar, i al cap de poc temps ja tenien l’ombra de l’ERO voleiant sobre els seus caps: més de 1.000 treballadors/es al carrer i reducció d’un 40% del salari dels “afortunats” que continuarien a l’empresa.

Demostració de poder de la classe treballadora: si ells no compleixen, nosaltres no netegem

Per sort no tothom està adormit, i els escombriaires i jardiners de Madrid van decidir posar-se en vaga indefinida per tal d’aturar aquestes mesures destructives. I ahir, finalment, va arribar l’acord. Ha costat molt d’aconseguir, ja que aquest cap de setmana ha sigut molt mogut: l’Ajuntament de Madrid s’ha passat pel folre el dret de vaga i, a través de l’empresa Tragsa, ha contractat un grup d’esquirols trencavagues que, per 85€ al dia, han perdut la dignitat i han traït vilment als i a les treballadores en vaga. Hi ha coses que mai canvien, i una són els esquirols, la vergonya de la classe obrera. La policia de Madrid els ha hagut d’escoltar mentre recollien la brossa (la dels barris alts en la majoria dels casos), i quan s’ha arribat a l’acord, l’Ajuntament ha prescindit d’ells. En resum, un dia treballat i 85€ com a preu per vendre’s a la patronal. Indignes.

Parlo d’acord perquè és el que diuen els mitjans, però en realitat ha sigut una victòria bestial dels escombriaires i jardiners, i una derrota imprevista (una més) en l’agenda d’Ann Bottle. Una de les claus de l’èxit ha sigut el suport popular que han rebut els i les treballadores, ja que la gent de Madrid sabia que aquesta reivindicació no era només una qüestió laboral; en joc hi havia el model de sistema públic vs privat, aturar l’abús sistemàtic dels empresaris contra els treballadors… en fi, demostrar quin dels dos bàndols té més força. I els escombriaires i jardiners s’ho han jugat tot a una carta i han acabat guanyant: s’atura l’ERO, cap treballador dels més de 1.000 se’n va al carrer i els sous no es toquen.

A més de la derrota de la patronal, l'altra conseqüència que deixa la vaga de neteja és la mala imatge nacional i internacional que ha adquirit Madrid, un fracàs més de l’alcaldessa del cafè amb llet no votada per la ciutadania. Voler mirar a una altra banda no li ha servit de res a la Botella, ja que ha acabat cedint igualment, força dies més tard i amb la capital espanyola feta un nyap. El preu que ha de pagar pel seu fanatisme.

Avui s’acaba l’excepció a Madrid i tothom torna a treballar. De ben segur que els escombriaires i els jardiners hi van amb un somriure a la cara, el somriure dels febles que, gràcies a la unió, s’han menjat al poderós. Dedicat a aquells que diuen que les vagues no serveixen per res. Enhorabona!

Un desig pel 2012

Són molts els desitjos que, de manera individual, em venen al cap per demanar-li a l'any 2012. Però aquests ja els demanaré aquesta nit, quan bufi les espelmes, mengi els raïms o vegi el Ramon García amb la seva mítica capa.

En canvi, de desitjos col·lectius me'n venen ben pocs. Els polítics ens diran, a través dels missatges televisius, que hem de demanar més prosperitat econòmica. Fals. Tot fals. Jo, al 2012, només li demano una cosa: que torni la consciència de classe.

Els treballadors estem vivint un dels moments més dolents per la nostra classe. Per això, el 2012 és un bon any per despertar del somni en què tots ens hem cregut propietaris i tornar a la realitat, als nostres orígens.

Bon any 2012 a la classe treballadora

Perquè ja n'hi ha prou que ens facin sentir privilegiats quan en realitat estem explotats.

Perquè no podem perdre any rere any allò que els nostres avantpassats han aconseguit després de molt esforç.

Perquè és vergonyós que els de l'altra classe robin i abusin de poder i quedin impunes.

Perquè deixem d'empatitzar d'una vegada amb aquells que són els nostres opressors.

Perquè deixem de plorar morts d'empresaris (Steve Jobs...) mentre treballadors anònims moren diàriament.

Perquè ens unim i organitzem en la mesura de les nostres possibilitats.

Perquè omplim de nou els carrers, i no només els comercials.

Perquè tornin les vagues que tenen data d'inici però no de final.

Perquè hi hagi més gent a les biblioteques que a les discoteques.

Perquè cap més dona mori a mans de la seva parella / botxí.

Perquè deixem de creure que els uniformats ens protegeixen, quan en realitat ens controlen.

Perquè ens adonem d'una vegada que l'enemic no ve de fora en patera, sinó que és compatriota nostre i viu en barris d'alta seguretat.

En resum, al 2012 li demano que tornem a l'esperit de fa uns quants anys, adaptant-los a la nostra realitat actual. I que la lluita de classes no s'aturi!

Funcionaris i emprenedors

Tots sabem que, a dia d’avui, són èpoques difícils per a diversos col·lectius; en l’àmbit social, no ho tenen bé ni immigrants ni homosexuals; en l’àmbit polític, i més enllà dels que sempre han patit, no pinta gens bé per la gent d’esquerres; en l’àmbit econòmic, sembla que no pinta bé per ningú, tot i que sabem sobradament que això és mentida. I en l’àmbit laboral, del qual escriuré avui, la cosa està complicada per tota la classe obrera. Sí, em refereixo al poble ras i treballador amb aquests termes perquè, en contra del que diuen molts “experts”, la classe obrera no ha desaparegut. La classe obrera ha existit, existeix i existirà… el seu problema és que abans tenia consciència de classe i ara ja no en té... però existeix.

De qui avui vull parlar és d’un sector concret de la massa treballadora: els funcionaris. És cert que hi ha funcionaris de tota mena, inclosos alts càrrecs, policies... però naturalment, no em referiré pas a ells quan defensi al funcionariat.

La tertúlia que escolto als matins a la ràdio és la que m’ha fet posicionar-me clarament i escriure sobre aquest tema. Resulta que els tertulians, gent que es dedica a crear opinió a través del seu coneixement superflu i llunyà de la realitat, no estaven de bon humor i van decidir atacar sense miraments als funcionaris, fet gens original.

El motiu: considerar que, en els temps que corren, els funcionaris han de ser aquells que facin “més sacrificis pel bé global”; suposo que es refereixen al bé de tots excepte els funcionaris, és clar. Novament aquest col·lectiu de treballadors ha estat el blanc de les mossegades dels gossos de la premsa, que sempre ataquen als mateixos.

Els setciències de la ràdio van donar per fet que els funcionaris han d’acatar una nova rebaixa de sou (la que preveu el senyoret Mas) sense protestar; de fet, si fos per ells, encara haurien de donar les gràcies perquè això no és una precarització laboral, no, sinó que és “un pas per reactivar l’economia del país”. Qualsevol treballador de qualsevol empresa, ja sigui pública o privada, hauria de mostrar-se disconforme (com a mínim) quan li baixen el sou, i més en el context d’una societat on cada any augmenta el nivell de vida. Però sembla que als tertulians els molesta quan gent com els metges o els mestres protesten per mantenir (i ja no dic millorar, on vas a parar!) unes mínimes condicions laborals que ha costat anys d’aconseguir i que ara el model neoliberal vol esclafar sense miraments.

Però els xerrameques encara van anar més lluny: van titllar els funcionaris de malfeiners i de dropos, quan precisament la seva feina de seure, parlar i generar opinió aporta una productivitat 0. Van considerar que els funcionaris eren uns privilegiats i que estaven allà per una “qüestió” divina, quan tothom sap que, en major o menor mesura, un funcionari ha hagut de treballar dur i esforçar-se per aconseguir una plaça a l’administració pública. I, com deia al principi, van deixar per fet que els funcionaris han d’acceptar una rebaixa salarial perquè “tenen la feina assegurada” (i van arribar a dir que això hauria de canviar).

El primer que extrec d’aquesta barbaritat és: molt bé, en general els funcionaris tenen la feina assegurada... però quan cobra un funcionari? El suficient per aconseguir un poder adquisitiu que li permeti tenir comptes a les Caimán? O més aviat un sou “normal” que segons el seu tren de vida el fa arribar més o menys bé a final de mes? Que jo sàpiga, el problema de l’evasió fiscal i de l’especulació, entre d’altres, no recau en els funcionaris. Però, pel que sembla, han de ser ells els que paguin els plats trencats de la crisi econòmica (crisi que han generat els grans poders adquisitius, no ho oblidem).

Ara bé,  mentre el govern convergent de Mas va retallant sous als funcionaris, al mateix temps suprimeix l’anomenat “impost de successió”, un impost que perjudicava a aquells qui més tenien, que naturalment no són la majoria de la població.

I jo em pregunto, no seria més just tocar (només una mica, per descomptat) els privilegis d’aquesta gent poderosa (poca) que perjudicar milers de treballadors i, a sobre, treure el morrió als tertulians perquè ataquin indiscriminadament als funcionaris?

Doncs sembla que no, perquè el que ara es porta és ser emprenedor. Aquest és l’exemple a seguir pels bons ciutadans liberals. I és que, només uns minuts abans, a la mateixa ràdio estaven parlant meravelles d’un jove emprenedor que acaba d’estrenar una xarxa social (que té com a logotip un plàtan) avalada, compte eh, per Andreu Buenafuente. Aquest xaval encara no ha fet res i aquest “experiment” tan sols és un mer projecte que es desconeix si serà un èxit o serà un bluf.

Però és clar, un emprenedor de tals dimensions es mereix tots els elogis dels tertulians (no ho he dit, però podreu imaginar que la ràdio és de la branca convergent), mentre que funcionaris que porten treballant anys i anys, només es mereixen que se’ls tiri merda a sobre. Sembla que aquest és el model que volen els nous governants neoliberals, que evidentment no necessiten funcionaris, ja que tota la seva realitat passa per la iniciativa privada. Ara, sembla que a ells se’ls oblida que teòricament també són funcionaris, ja que som tots nosaltres qui paguem els seus capritxos, i precisament no són pocs.

De debò penses això del mestre que aguanta als teus fills cada dia?