Colpisme

Per tots és sabut que la dreta té una tradició centenària en adulterar resultats electorals; i si fracassen a les urnes, no dubten en utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius per dominar ciutats, països, regions o imperis sencers.

A casa nostra l’exemple més flagrant és l’enderrocament de la II República, nascuda democràticament el 1931, per part del feixisme espanyol, que es va imposar militarment l’any 1939, després de tres anys de guerra civil, als partidaris del govern legítim. Però arreu del món tenim altres exemples que il·lustren la no acceptació de la derrota per part de la dreta i, en la majoria de casos, del imperialisme nordamericà: Mèxic 1913, Grècia 1967, Xile 1973, Argentina 1976, Afganistan 1979, Venezuela 2002, Hondures 2009, Ucraïna 2014...

Situem-nos, però, al 2015, on el colpisme s’ha tret la disfressa militar i ha adquirit formes més subtils. I situem-nos a prop (Barcelona, Madrid), però també lluny (Grècia).

BARCELONA

Les eleccions del 24 de maig van donar com a guanyadora la candidatura de Barcelona en Comú; tres setmanes més tard, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Durant aquestes tres setmanes, i des del 13 de juny (dia en què es va celebrar la investidura), Ada Colau i el seu equip van rebre crítiques per totes bandes. Sorprenentment, no només des de la dreta, fet que es podia esperar (Convergència s’ha menjat els mocs a Barcelona durant lustres i només ha aguantat a l’alcaldia 4 anys), sinó també des de la suposada esquerra més radical, que no han donat ni un marge mínim de temps per sortir a demostrar que ells són més autèntics.

Però qui ha tret més bilis ha estat la nova fornada d’independentistes, aquests que es reconeixen a internet perquè al seu nickname afegeixen “DUI”, “27S2015”, “9N” o locucions similars que tenen com a objectiu amagar que darrere d’aquest nom en realitat s’hi amaga un votant de CiU de tota la vida. Aquest col·lectiu ha rabiat molt pel fet que el marit de Colau entri a formar part de BeC (a gent que no votarà mai BeC, li importa l’estructura interna del partit?), i malgrat que portes enfora barrejar la família amb la política mai ha estat el més aconsellable, és de domini públic que la parella es va conèixer militant en una organització per garantir el dret a la vivenda, i que han fet “carrera” junts.

I aquest només és un exemple. Un segon, i ja paro, és la crítica ferotge contra Águeda Bañón, activista feminista. Una imatge seva pixant enmig del carrer ha fet escandalitzar a la dreta rància, la mateixa gent que se’ns pixa a la boca i diu que plou.

Des del minut 1, les classes adinerades barcelonines, ajudades pels seus altaveus en forma de Godó o Zeta, han intentat desestabilitzar i deslegitimitzar cada pas fet per un nou govern que pocs vincles té amb l'status quo que porta tota la vida dirigint la ciutat.

La investidura d'Ada Colau va generar crítiques pel seu "elevat cost". Al final va resultar que la investidura de Trias el 2011 va costar 15.000€ més, el típic que et gastes en catifes i canapès

MADRID

Una cosa semblant al que ha passat a la capital catalana va succeir també a la capital de l’estat espanyol. Les rodes de premsa d’Esperanza Aguirre regalant l’alcaldia al PSOE “perquè no governés l’extrema esquerra” passaran a la història dels moments més ridículs de la política nacional. Malgrat l’anècdota, però, Aguirre demanava per tots els mitjans deslegitimar una opció política que havien escollit més de mig milió de madrilenys. Colpisme de l’stablishment que es veu derrotat per gent que no en foma part.

Una vegada investit el nou govern, la dreta va començar a tirar d’hemeroteca per veure què podia ser susceptible d’ésser denunciat a l’opinió pública. El cas més mediàtic va ser el de Guille Zapata, al qual van fer dimitir per uns tuits de fa 4 anys (malament per Ahora Madrid per cedir al xantatge de la dreta i no mantenir a Zapata al càrrec).

No contents amb això, els colpistes hereus de Franco van anar a per altres regidors, com ara Rita Maestre o Pablo Soto… La meva pregunta és: els peperos i altres col·lectius rancis es pensaven que el nou consistori estaria formats per pijets d’ESADE que tenen 2 carreres i 5 màsters i s’autoanomenen liberals malgrat ser els que, a l’hora de la veritat, xuclen més de la mamella pública? És clar que els nous regidors de l’Ajuntament de Madrid han participat en accions, manifestacions i ultratges a l’església catòlica. I espero que, malgrat tenir càrrec polític, ho continuïn fent.

Rita Maestre, canya contra el domini de l'església en llocs públics!

GRÈCIA

El cas de més actualitat, i segurament el més flagrant de tots, és el cop d’estat financer que la Troika, l’FMI, la UE o la forma que prengui el neoliberalisme més salvatge a Europa, està duent a terme a Grècia.

Encara cou la derrota que l’stablishment va patir ara fa mig any en mans de l’”esquerra radical” de Syriza, per això ara tothom aprofita per culpar a Tsipras i companyia de tots els mals endèmics que els diferents governs grecs no han sabut solucionar. Sembla que en mig any Syriza hagi arruïnat un país de conte de fades.

Fins ara, la resposta de PASOK o ND era simple: endeutar-se i tornar el crèdit baixant el cap i retallant per allà on volia Europa (pensions, funcionariat, sanitat… vaja, els serveis més bàsics). Les coses han canviat, com a mínim una mica, amb Syriza, que abans de passar per l’aro i empassar-s’ho tot ha decidit convocar un referèndum per consultar al poble grec si accepten les condicions de la Troika o no les accepten. La democràcia torna al seu bressol, i molts n’haurien d’aprendre.

Com era de preveure, a les elits la convocatòria del referèndum els ha sentat com una patada a l’estómac. Ja se sap que, per ells, com menys es consulti al poble, millor. Votar cada 4 anys no implica canvis, perquè manin uns o manin altres segueix manant el capitalisme. Ara, quan la votació ja toca temes econòmics vitals, les campanyes per criminalitzar la votació floreixen d’immediat. I això que com a molt els grecs podran escollir entre capitalisme salvatge i capitalisme criminal. Democràcia sí, però dins uns límits.

També era de preveure que l’estat espanyol, que té al·lèrgia dels referèndums, hagi carregat immediatament contra la decisió de Syriza. Però també ha sigut interessant veure com als opinòlegs del procés sobiranista el referèndum grec ja no els ha semblat tan collonut com el que demanen dia rere dia des de fa 3 anys.

Fa un parell de dies, el “professor” Josep Soler, evidentment crític amb la celebració del referèndum, ja emetia veredicte: si guanya el SÍ s’haurà de constituir un nou govern (li va faltar dir que un nou govern que accepti fil per randa les imposicions criminals d’Europa); i si guanya el NO Grècia haurà de sortir de l’Euro i Tsipras haurà fracassat. Vaja, que el resultat és el mateix: impedir que el poble grec pugui ser sobirà.

Espero que diumenge no guanyi el SÍ, sinó, l’όχι (NO en grec), i que els grecs puguin començar un camí allunyats de l’austericidi. I, de passada, ens demostrin a tots que el colpisme polític de la dreta i l'econòmic del neoliberalisme també poden perdre.

A menys de 48 hores per la celebració del referèndum, la plaça Syntagma d'Atenes era plena com un ou demanant el NO

Primera victòria en molt de temps

Avui Madrid s’ha llevat, per fi, amb normalitat. Feia molts dies que la ciutat presentava un aspecte de brutícia, ja que la vaga d’escombriaires (i també de jardiners, menys visibles) havia paralitzat el sector. Una vaga indefinida que no ha finalitzat fins que s’ha aconseguit la victòria dels i les treballadores.

Als temps que corren, costa recordar l’última victòria clara de la classe obrera. Warren Buffett, empresari multimillonari, s’encarrega de recordar-nos qui va guanyant la lluita de classes. Aquesta vegada, però, a Madrid s’ha girat la truita i l’organització i la solidaritat proletàries han vençut descaradament al poder.

Per resumir els fets, tot va començar amb la privatització dels serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid a empreses privades, empreses dels amiguets de la Botella: Koplowitz, Villar Mir, etc. Una privatització més en aquesta etapa de liberalisme sagnant que ens toca viure. Com marca la lògica del capitalisme, les condicions dels i les treballadores van empitjorar, i al cap de poc temps ja tenien l’ombra de l’ERO voleiant sobre els seus caps: més de 1.000 treballadors/es al carrer i reducció d’un 40% del salari dels “afortunats” que continuarien a l’empresa.

Demostració de poder de la classe treballadora: si ells no compleixen, nosaltres no netegem

Per sort no tothom està adormit, i els escombriaires i jardiners de Madrid van decidir posar-se en vaga indefinida per tal d’aturar aquestes mesures destructives. I ahir, finalment, va arribar l’acord. Ha costat molt d’aconseguir, ja que aquest cap de setmana ha sigut molt mogut: l’Ajuntament de Madrid s’ha passat pel folre el dret de vaga i, a través de l’empresa Tragsa, ha contractat un grup d’esquirols trencavagues que, per 85€ al dia, han perdut la dignitat i han traït vilment als i a les treballadores en vaga. Hi ha coses que mai canvien, i una són els esquirols, la vergonya de la classe obrera. La policia de Madrid els ha hagut d’escoltar mentre recollien la brossa (la dels barris alts en la majoria dels casos), i quan s’ha arribat a l’acord, l’Ajuntament ha prescindit d’ells. En resum, un dia treballat i 85€ com a preu per vendre’s a la patronal. Indignes.

Parlo d’acord perquè és el que diuen els mitjans, però en realitat ha sigut una victòria bestial dels escombriaires i jardiners, i una derrota imprevista (una més) en l’agenda d’Ann Bottle. Una de les claus de l’èxit ha sigut el suport popular que han rebut els i les treballadores, ja que la gent de Madrid sabia que aquesta reivindicació no era només una qüestió laboral; en joc hi havia el model de sistema públic vs privat, aturar l’abús sistemàtic dels empresaris contra els treballadors… en fi, demostrar quin dels dos bàndols té més força. I els escombriaires i jardiners s’ho han jugat tot a una carta i han acabat guanyant: s’atura l’ERO, cap treballador dels més de 1.000 se’n va al carrer i els sous no es toquen.

A més de la derrota de la patronal, l'altra conseqüència que deixa la vaga de neteja és la mala imatge nacional i internacional que ha adquirit Madrid, un fracàs més de l’alcaldessa del cafè amb llet no votada per la ciutadania. Voler mirar a una altra banda no li ha servit de res a la Botella, ja que ha acabat cedint igualment, força dies més tard i amb la capital espanyola feta un nyap. El preu que ha de pagar pel seu fanatisme.

Avui s’acaba l’excepció a Madrid i tothom torna a treballar. De ben segur que els escombriaires i els jardiners hi van amb un somriure a la cara, el somriure dels febles que, gràcies a la unió, s’han menjat al poderós. Dedicat a aquells que diuen que les vagues no serveixen per res. Enhorabona!

Judicis sospitosos i empats celebrats com a victòries...

Avui totes les portades dels diaris copsen dues grans notícies: l’absolució de Camps i el partit d’ahir al Camp Nou.

En el primer cas, Paco Camps ha estat absolt dels casos de corrupció de què se l’acusava. “Pobre innocent”, direu. No, simplement una mostra més que amb aquest sistema políticojudicial (poders totalment barrejats, contràriament al que diu la respectable Carta Magna), els dirigents poden fer el que vulguin amb total impunitat i després pixar-se a sobre dels ciutadans per celebrar-ho. “Però si l’ha absolt un jurat popular”. I tant popular... del Partit Popular, imagino. Un jurat popular al País Valencià és tan neutral com ho seríem jo, la meva germana i els meus avis si jutgessin la meva mare. Però ja se sap que d’aquest país no se’n pot demanar més, i ahir va ser absolt un corrupte (i els seus amiguets), que malgrat evitar la condemna penal, tothom sap que està al carrer pels favors del seu partit. I és que és força curiós que al PP sempre se li “agraeix” la corrupció amb majories absolutes. D’acudit.

Un culpable declarat innocent

El segon tema del dia també és controvertit. Si avui llegíssim el diari sense veure cap resultat numèric, ens deprimiríem pensant que el Real Madrid, per fi, ha pogut guanyar al Barça. Però resulta que no, i que Mourinho ha tornat a naufragar estrepitosament davant Guardiola. Fins i tot en la mateixa competició que havien aconseguit guanyar (l’única). Sabem que el Madrid, d’excuses en té mil: els àrbitres, els robatoris, la sort, “nos ha faltado un paso”, “que bien hemos jugado en el Camp Nou”... Tot mentida. Els fets són evidents: el Barça classificat i el Madrid cap a casa.

Ahir vaig veure un partit diferent que tots els periodistes de Madrid, imagino. Vaig veure un partit en què el Barça va sortir empanat i gairebé rep el primer gol als 11 segons, i en què Pinto en va fer de les seves (però cal reconèixer que va fer un bon partit)... tret d’això, domini del Barça amb moments de triangles al mig del camp on el Madrid va acabar marejat, dos golets (el d’Alves, increïble) i, amb l’eliminatoria gairebé guanyada, la relaxació inevitable, que aquesta vegada gairebé ens surt cara. L’únic mèrit del Madrid va ser saber aprofitar els 5 minutets d’empanada global, amb dues pèrdues estrepitoses de pilota que van propiciar els dos gols blancs. I para de comptar. El patiment va ser gegant, lògic, taquicàrdic... però amb fred, la reflexió és que el Barça va controlar com sempre, i va acabar amb un empat que li servia per passar l’eliminatòria.

Els del Madrid estan molt crescuts. En tots aquests anys han aconseguit una victòria (la Copa del Rei, ui sí) i dos empats (que en tots dos casos han servit perquè el Barça es classifiqui), però estan tan mermats emocionalment, que ho celebren com si fóssin victòries. I a tots aquells que parlen de robatori, els diré simplement una cosa: el robatori és que Pepe hagués pogut jugar ahir al Camp Nou.

Un altre lamentable cas d'absolució. A Képler encara li va quedar temps per provocar

Cercant els valors del madridisme...

5 de 10 TT van dedicats a Pepe

L’endemà d’una derrota, el normal seria que a Madrid es parlés de futbol, de trobar solucions, de per què el Madrid és l’equip que el Barça guanya amb més facilitat fora de casa. Però Spain is different, i per desviar l’atenció, avui a la capital es parlarà d’un concepte tan abstracte com són ‘els valors del madridisme’, lligat amb el grotesc jugador merengue Pepe. Sense anar més lluny, 12 hores després del partit, la meitat dels Trendic Topic a Twitter encara fan referència al portuguès.

Avui haurem de sentir que el madridisme no és el que fa Pepe, que els valors blancs des de sempre han estat els del señorío i l’elegància. Mentida. Des de ben petit, els únics valors que m’ha transmès el madridisme són l’arrogància, la prepotència, la fatxenderia, la intolerància... i sí, el joc brut. O és que hem de recordar a Fernando Hierro i a Roberto Carlos, per exemple?

El joc brut del Madrid no és cosa d'un sol jugador

 

Un altre valor típic del madridisme és aquell que consisteix en guanyar els partits abans de jugar-los. Durant tot el dia d’ahir semblava que havien après la lliçó dels darrers anys, i a la xarxa no estaven tan gallitos com és habitual. No vaig veure comentaris esmentant els 5 gols que ens marcarien o vaticinant un nou títol merengue. Però tranquils, que van sortir per una altra banda: sota el hashtag #NoEresDeLaMassia (sí, amb dues S, pobrets que incults són), els madridistes feien mofa dels valors (aquests sí) del Barça: que si els jugadors eren ‘enanos’, que si feien comèdia i teatre, que si llençaven pilotes al públic malintencionadament, que si es dopaven, que si no se’ls entenia al parlar (en al·lusió al català, com no podia ser altra)...

En el fons, una altra forma de prepotència i de falta de respecte, però una mica més subtil. Ara, la història de sempre: fer prediccions altives se t’acostuma a girar en contra. I ahir no va ser l’excepció. Primer, perquè aquests jugadors tan baixets, que no poden arribar al prestatge de la nevera per agafar un iogurt, ahir van empatar un partit en un llançament de córner. Gegants contra nans, i guanyen els segons. El gol el va fer Puyol, arribant des de darrere com si fos un tren bala, després de desfer-se del pèssim marcatge de Pepe. L’home del partit.

Perquè, i reprenent el fil anterior, aquells que es queixaven del teatre dels jugadors culers, ahir van poder assistir a la confirmació de l’intèrpret dramàtic més aclamat dels nostres temps, de nom Képler Laveran Lima Ferreira, però conegut artísticament com a Pepe. Ahir es va doctorar, començant per fingir una agressió a la cara de Cesc (que no li toca cap part del cos) i acabant per trepitjar al millor jugador del món, Leo Messi. Suposo que el portuguès volia donar-se a conèixer, i estratègicament va escollir com a víctima l’argentí, assegurant-se que tot el món veuria el seu recital.

Tots aquests que ara ataquen Pepe i diuen que no representa els seus ‘valors’ estan cercant una excusa per desviar l’atenció del seu gran problema: les constants humiliacions patides davant el Barça. Perquè des que va arribar al Madrid, Pepe ha demostrat que és més assassí que futbolista, i fins ara tot el madridisme li havia rigut les brometes. El recital d’ahir no és res de nou. De fet, mentre el club faci veure que no passa res, Pepe representa totalment el madridisme. I qui diu Pepe, també diu Coentrao, Carvalho (3 jugadors portats per Mourinho, portuguesos, potència futbolística mundial), Sergio Ramos, Xabi Alonso, Arbeloa quan hi és... ningú es queda curt en aquest Madrid dels ‘valors’.

Coentrao: a més de net, guapo

 

És molt significatiu que dos jugadors de la lliga anglesa com Wilshere i Rooney (que no es cap sant, precisament), expressin públicament el seu rebuig a Pepe. Els anglesos seran excèntrics i arrogants, però al terreny futbolístic són mil vegades més nobles que aquí; a la Premier es juga dur, al terra, però actituds com les de Pepe serien reprobades per absolutament tots els sectors que conformen la Premier League. A Espanya, la Federació mirarà cap a una altra banda, Mourinho no diguem, i Florentino farà el que digui el fracassat tècnic. I, naturalment, l’afició li donarà suport, perquè per molt que diguin ara, a Pepe ja el coneixien, i preferiran defensar el jugador propi que reconèixer els mèrits del rival.

I ho va dir Rooney en un dels gols: el Barça ha posat Pepe (l’idiota) al seu lloc. De fet, la frase serveix pels dos gols. En el primer, perquè Puyol li guanya la marca descaradament. En el segon, perquè malgrat les trepitjades i les patades, li deixa a Messi un instant per pensar, i l’argentí es treu de la màniga una assistència sublim per servir el gol a Abidal, que defineix amb l’exterior amb una subtilesa pròpia d’un davanter.

Efectivament, cada cosa al seu lloc. Pepe, a la banqueta sense haver aportat més que una imatge lamentable que veurà tot el planeta. I el Barça, a la glòria després de vèncer, una vegada més, al feu madridista.

Viure 'El Clàssic' en la llunyania

Per si algú encara no se n’ha assabentat, dissabte 10 de desembre va tenir lloc “el partit del segle” a l’estadi Santiago Bernabéu. Si algú no se n’ha assabentat, deia, tampoc crec que llegeixi aquest article. Però bé, anem al que ens ocupa.

Gairebé mai havia viscut un clàssic lluny de Barcelona, ja que la meva confiança en l’equip de la meva ciutat és tal que sempre estava a punt per agafar el metro i anar cap a Caneletes a celebrar la conquesta de la capital. Però aquesta vegada hi havia un pont pel mig, i va ser per això que vaig fer la maleta, sense oblidar-me que, fos quin fos el destí, m’hi acompanyaria una bandera blaugrana, la de les ocasions especials.

Durant la setmana de la Constitució més Concepció, molts madridistes s’havien crescut; és més, ja havien guanyat el partit abans que el Barça hagués començat a preparar-lo. Hem arribat a sentir que el Madrid està en millor forma que el Barça, que ens tornarien la maneta amb un gol de més (6-0 pels més optimistes), que Puyol està acabat i que Sergio Ramos el farà fora de la selecció, que Xabi Alonso i Ozil són millors que Xavi i Cesc respectivament... i també hem escoltat com els ‘senyorials’ seguidors blancs han defensat a mort el seu entrenador davant del gran Tito Vilanova, recordant així el lamentable incident del dit a l’ull que va convertir ‘The Special One’ en ‘One More’ (un més, vulgar i mediocre).

D'això se'n diu canviar de cara...

No n’aprenen. Des que Guardiola va arribar al Barça, cada any ha estat la mateixa cançoneta, i nosaltres que ens n’alegrem. A una setmana del clàssic, els madridistes obliden el passat immediat i revifen la cantarella de guanyar els partits abans de jugar-los. I cada any s’ho han de menjar amb patates. Aquest és un dels motius importants del meu odi visceral a tot allò que sona a blanc, però naturalment no és l’únic.

Dissabte passat, des de la llunyania de la Barcelona culé, uns crits em van despertar de la migdiada: uns antimadridistes del pis de dalt escalfaven motors. Bona senyal, bons auguris. El mateix pensarien el Tito Floren i el ‘One More’ als 22 segons de partit. Un miratge, naturalment. Potser alguns seguidors blaugrana ho van veure cru i van perdre la confiança en aquest equip; naturalment, jo no. I va arribar el recital, el festival, la humiliació en terra hostil... en resum, allò que tant ens agrada als culers antimadridistes, a aquells que hem callat durant tota la setmana per, després del partit, poder restregar la victòria a tots els merengues. I no ens n’amaguem: ells ens vacil·len abans del partit, nosaltres ho fem després. I a sobre, ens donen el gust de poder-nos recrear escoltant com el seu entrenador clama a 'La mala sort' (pseudònim d'algun àrbitre, potser?).

No vaig poder anar a Canaletes, però vaig poder compartir crits d’alegria i de ràbia amb la gent que, com jo, estava lluny de la ciutat del nostre equip. I és que portar la bandera blaugrana arreu és un orgull, i mirar per sobre l’espatlla a aquells que des de sempre s’han rigut de nosaltres, és la millor venjança.

Se las prometían felices...

Per acabar, faré el meu particular 1x1, tradició que vaig començar fa poc més d’un any, després de l’apoteòsic 5 a 0 al Camp Nou:

1. Valdés: Incomprensible error, però quan sempre la treus jugada tens certs riscos. Un ensurt.

2. Dani Alves: Se n’ha parlat poc, però pel meu gust immens a la banda dreta. Va ser qui va descol·locar el sistema del Madrid.

3. Piqué: Còmode al costat de Puyol, va estar fi al tall.

4. Cesc (Sex): Com volien els merengues, va marcar al Bernabéu. Llàstima que mai ho farà amb la samarreta blanca.

5. Puyol: Juntament amb Messi, l’únic imprescindible als clàssics. Quan en faci 60, el repesquem només per jugar contra el Madrid. Ho talla tot.

6. Xavi: Doncs sí, era millor que Xabi Alonso... Algú ho dubtava?

7. David Villa: Sorprenent suplència, però Guardiola demostra que va encertar buscant un altre perfil. És molt bo però no va tenir temps de demostrar-ho.

8. Andrés Iniesta: Bffffffffffffffffffffffffffff (Coentrao, qui??)

9. Alexis: Sublim. Per mi, la sorpresa. Lluita i dos collons. El xilè ja és 100% culé.

10. Messi: L’únic ‘Pilota d’Or’ sobre la gespa del Bernabéu. Pesats, no el compareu més amb CR7, no us convé, sobretot per una gran diferència: CR7 pretén guanyar a Messi i el clàssic és el seu mitjà; Messi vol guanyar el clàssic com a única finalitat. I ho logra. Ha de ser el Pilota d’Or sense cap mena de discussió. Que podia ser expulsat? No em feu riure, el seu toc a Xabi Alonso no és res comparat amb el que fan Pepe, Ramos, Lass, Coentrao i la mare que els va parir.

15. Keita: En ¼ d’hora va demostrar més classe que qualsevol dels migcampistes del Madrid.

16. Sergio: Recital tàctic dels que fan història. Si algun dia tinc un fill que juga de migcentre defensiu, li passaré el video del partit perquè aprengui del Busi. Imprescindible, com Puyi i Messi.

17. Pedro: Jo el volia a l’11, però ja hi serà a la tornada.

22. Abidal: Ho treu tot jugat, un plaer.