Colpisme

Per tots és sabut que la dreta té una tradició centenària en adulterar resultats electorals; i si fracassen a les urnes, no dubten en utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius per dominar ciutats, països, regions o imperis sencers.

A casa nostra l’exemple més flagrant és l’enderrocament de la II República, nascuda democràticament el 1931, per part del feixisme espanyol, que es va imposar militarment l’any 1939, després de tres anys de guerra civil, als partidaris del govern legítim. Però arreu del món tenim altres exemples que il·lustren la no acceptació de la derrota per part de la dreta i, en la majoria de casos, del imperialisme nordamericà: Mèxic 1913, Grècia 1967, Xile 1973, Argentina 1976, Afganistan 1979, Venezuela 2002, Hondures 2009, Ucraïna 2014...

Situem-nos, però, al 2015, on el colpisme s’ha tret la disfressa militar i ha adquirit formes més subtils. I situem-nos a prop (Barcelona, Madrid), però també lluny (Grècia).

BARCELONA

Les eleccions del 24 de maig van donar com a guanyadora la candidatura de Barcelona en Comú; tres setmanes més tard, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Durant aquestes tres setmanes, i des del 13 de juny (dia en què es va celebrar la investidura), Ada Colau i el seu equip van rebre crítiques per totes bandes. Sorprenentment, no només des de la dreta, fet que es podia esperar (Convergència s’ha menjat els mocs a Barcelona durant lustres i només ha aguantat a l’alcaldia 4 anys), sinó també des de la suposada esquerra més radical, que no han donat ni un marge mínim de temps per sortir a demostrar que ells són més autèntics.

Però qui ha tret més bilis ha estat la nova fornada d’independentistes, aquests que es reconeixen a internet perquè al seu nickname afegeixen “DUI”, “27S2015”, “9N” o locucions similars que tenen com a objectiu amagar que darrere d’aquest nom en realitat s’hi amaga un votant de CiU de tota la vida. Aquest col·lectiu ha rabiat molt pel fet que el marit de Colau entri a formar part de BeC (a gent que no votarà mai BeC, li importa l’estructura interna del partit?), i malgrat que portes enfora barrejar la família amb la política mai ha estat el més aconsellable, és de domini públic que la parella es va conèixer militant en una organització per garantir el dret a la vivenda, i que han fet “carrera” junts.

I aquest només és un exemple. Un segon, i ja paro, és la crítica ferotge contra Águeda Bañón, activista feminista. Una imatge seva pixant enmig del carrer ha fet escandalitzar a la dreta rància, la mateixa gent que se’ns pixa a la boca i diu que plou.

Des del minut 1, les classes adinerades barcelonines, ajudades pels seus altaveus en forma de Godó o Zeta, han intentat desestabilitzar i deslegitimitzar cada pas fet per un nou govern que pocs vincles té amb l'status quo que porta tota la vida dirigint la ciutat.

La investidura d'Ada Colau va generar crítiques pel seu "elevat cost". Al final va resultar que la investidura de Trias el 2011 va costar 15.000€ més, el típic que et gastes en catifes i canapès

MADRID

Una cosa semblant al que ha passat a la capital catalana va succeir també a la capital de l’estat espanyol. Les rodes de premsa d’Esperanza Aguirre regalant l’alcaldia al PSOE “perquè no governés l’extrema esquerra” passaran a la història dels moments més ridículs de la política nacional. Malgrat l’anècdota, però, Aguirre demanava per tots els mitjans deslegitimar una opció política que havien escollit més de mig milió de madrilenys. Colpisme de l’stablishment que es veu derrotat per gent que no en foma part.

Una vegada investit el nou govern, la dreta va començar a tirar d’hemeroteca per veure què podia ser susceptible d’ésser denunciat a l’opinió pública. El cas més mediàtic va ser el de Guille Zapata, al qual van fer dimitir per uns tuits de fa 4 anys (malament per Ahora Madrid per cedir al xantatge de la dreta i no mantenir a Zapata al càrrec).

No contents amb això, els colpistes hereus de Franco van anar a per altres regidors, com ara Rita Maestre o Pablo Soto… La meva pregunta és: els peperos i altres col·lectius rancis es pensaven que el nou consistori estaria formats per pijets d’ESADE que tenen 2 carreres i 5 màsters i s’autoanomenen liberals malgrat ser els que, a l’hora de la veritat, xuclen més de la mamella pública? És clar que els nous regidors de l’Ajuntament de Madrid han participat en accions, manifestacions i ultratges a l’església catòlica. I espero que, malgrat tenir càrrec polític, ho continuïn fent.

Rita Maestre, canya contra el domini de l'església en llocs públics!

GRÈCIA

El cas de més actualitat, i segurament el més flagrant de tots, és el cop d’estat financer que la Troika, l’FMI, la UE o la forma que prengui el neoliberalisme més salvatge a Europa, està duent a terme a Grècia.

Encara cou la derrota que l’stablishment va patir ara fa mig any en mans de l’”esquerra radical” de Syriza, per això ara tothom aprofita per culpar a Tsipras i companyia de tots els mals endèmics que els diferents governs grecs no han sabut solucionar. Sembla que en mig any Syriza hagi arruïnat un país de conte de fades.

Fins ara, la resposta de PASOK o ND era simple: endeutar-se i tornar el crèdit baixant el cap i retallant per allà on volia Europa (pensions, funcionariat, sanitat… vaja, els serveis més bàsics). Les coses han canviat, com a mínim una mica, amb Syriza, que abans de passar per l’aro i empassar-s’ho tot ha decidit convocar un referèndum per consultar al poble grec si accepten les condicions de la Troika o no les accepten. La democràcia torna al seu bressol, i molts n’haurien d’aprendre.

Com era de preveure, a les elits la convocatòria del referèndum els ha sentat com una patada a l’estómac. Ja se sap que, per ells, com menys es consulti al poble, millor. Votar cada 4 anys no implica canvis, perquè manin uns o manin altres segueix manant el capitalisme. Ara, quan la votació ja toca temes econòmics vitals, les campanyes per criminalitzar la votació floreixen d’immediat. I això que com a molt els grecs podran escollir entre capitalisme salvatge i capitalisme criminal. Democràcia sí, però dins uns límits.

També era de preveure que l’estat espanyol, que té al·lèrgia dels referèndums, hagi carregat immediatament contra la decisió de Syriza. Però també ha sigut interessant veure com als opinòlegs del procés sobiranista el referèndum grec ja no els ha semblat tan collonut com el que demanen dia rere dia des de fa 3 anys.

Fa un parell de dies, el “professor” Josep Soler, evidentment crític amb la celebració del referèndum, ja emetia veredicte: si guanya el SÍ s’haurà de constituir un nou govern (li va faltar dir que un nou govern que accepti fil per randa les imposicions criminals d’Europa); i si guanya el NO Grècia haurà de sortir de l’Euro i Tsipras haurà fracassat. Vaja, que el resultat és el mateix: impedir que el poble grec pugui ser sobirà.

Espero que diumenge no guanyi el SÍ, sinó, l’όχι (NO en grec), i que els grecs puguin començar un camí allunyats de l’austericidi. I, de passada, ens demostrin a tots que el colpisme polític de la dreta i l'econòmic del neoliberalisme també poden perdre.

A menys de 48 hores per la celebració del referèndum, la plaça Syntagma d'Atenes era plena com un ou demanant el NO

Per què guanya la dreta? (Part II)

El passat 21 de novembre, un dia després de les eleccions a l’estat espanyol, vaig escriure això. Aquest post, contextualitzat a la realitat de Grècia, és totalment vàlid avui. Perquè ahir, les eleccions gregues van proclamar vencedor un dels partits que ha conduït el país helè a la més absoluta misèria. Nova Democràcia formarà govern amb el PASOK. El primer vindria a ser el PP, i el segon el PSOE. El paral·lelisme és tan bèstia, que val la pena prendre nota del que li ha passat al poble grec: els dos partits responsables de la brutal crisi que pateixen els ciutadans tornaran a agafar les regnes del poder, encara que aquesta vegada gairebé els surt el tir per la culata.

I és que la segona força més votada, Syriza (coalició de l'esquerra radical), va ser la gran sorpresa a les primeres eleccions (celebrades fa unes setmanes), i ahir li va faltar ben poc per demuntar l’engranatge democràtic europeu. Una vegada més, però, i aprofitant una llei treta del barret que regala automàticament 50 diputats a la força més votada, la dreta va tornar a guanyar.

Què hagués passat si la primera força hagués estat Syriza, per la voluntat “del poble”? Doncs probablement, els poders fàctics grecs, amb la pressió de la UE, se n’haguéssin empescat alguna per tal que un partit amb idees adverses a l’austeritat i a subjugar-se a la voluntat d’Alemanya no arribés a assolir el poder.

Les coses són així, no cal enganyar-se, malgrat que ahir tots teníem l’esperança dipositada en un poble que s’ha de desempallegar d’influències externes si vol tornar a ser quelcom. Aquesta esperança es va esvair quan vam comprovar que, una vegada més, ha guanyat la dreta. I tant li fa si uns es fan dir conservadors (ND) i els altres socialistes (PASOK), ja que a efectes pràctics són la dreta: per la seva manera de fer política, per les inexistents mesures socials que proposen, per la manera com ofeguen al poble grec, pel seu aspecte físic (un socialista vingut de la classe obrera mai seria un gordo sebós com ho és el líder del PASOK; un obrer és un miner asturià, per exemple, quadrat i fort perquè treballa usant el seu cos, i no un polític que es dedica a menjar, a signar papers i a anar de putes, on ni tan sols aquí és capaç d’esforçar-se físicament).

Prototip del polític europeu. Ens diuen que és socialista i ens quedem tan "amples"

A Espanya ens han venut la moto amb el “sort que no ha guanyat Syriza, perquè volien sortir de l’Euro”. Aquesta frase és totalment falsa, ja que Syriza pretenia canviar la política des de dins de l’Euro. Rajoy i Rubalcaba, La Razón i El País, s’han posat d’acord per vendre’ns una mentida rere l'altra. Crec que hem de veure amb perspectiva el que ha passat a Grècia, perquè molt em temo que quan tornin a “celebrar-se” eleccions a l’estat espanyol, aquells que ens estan conduïnt a la ruïna (PP i PSOE) tornaràn a guanyar. Són els cicles d’aquest país, en part perquè no hi ha una esquerra política real (que no els ciutadans).

El poder, a qualsevol estat, està més que assegurat pels que sempre l’han regentat. Una vegada més vull remarcar que, si volem canviar les coses, la solució no està a les urnes. Aquesta és de les poques coses que tinc clares (políticament). Grècia i Syriza ho han demostrat una vegada més. Mentrestant, la democràcia segueix el seu curs, però ara els governants es troben al mateix atzucac una vegada rere l’altra i no tenen ni idea de com sortir-se’n. Als que no tenim res, sempre ens quedarà intentar fer realitat la magnífica frase de Julio Anguita: “Me gustaría volver a ser diputado por un solo día y decir desde el estrado, ¿Y ahora qué, hijos de puta?”.

Votar per votar

Jornada post-electoral a la vella Europa. Dia d’anàlisis, causes, conseqüències, repercussions i opinions de tot tipus als mitjans del nostre país. Tot en va, ja que ningú diu clarament el que està succeint: la població, ignorant i resultadista, cerca la solució fàcil que pot donar els seus fruits a curt termini.

Tal i com va passar a Espanya, a França ha guanyat el partit que fins ara estava a l’oposició. El més fàcil, condemnar al que ho ha fet malament votant-ne un altre perquè sí. Per poder treure a passejar el típic argument de “és bo per la democràcia l’alternança de govern”. Com s’ha vist a Espanya, aquesta manera d’analitzar les coses és d’una ignorància absoluta, ja que l’arribada del PP està conduint el país a la misèria (no només no estan solucionant res, sinó que s’estan carregant els drets socials).

Evidentment no estic criticant la decisió dels francesos de fer fora Sarkozy. Estic contentíssim que aquest nap-buf ensinistrat per Alemanya deixi per sempre la política! El seu grau de submissió a la Merkel cada dia s’assemblava més al del titella Philippe Pétain a Adolf Hitler a la França de 1940 a 1944. Au revoir, Sarko! Però alhora, i malgrat tenir propostes interessants com ara no supeditar-se a les polítiques d’austeritat o baixar la jubilació als 60 anys (fet que el PSOE aplaudeix, tot i haver-lo pujat als 67 anys a l’anterior legislatura espanyola) sembla que Hollande ha guanyat més pel desgast del petit ultradretà que per altra cosa.

Resulta que aquest és el sistema vol la població: votar cada quatre anys a un partit diferent per creure que tenim algun tipus d’impacte en l’esdevenir de les coses. Ara tu, ara jo, i el poble content. En poques paraules, la vella Europa no avança políticament i el joc d’alternança bipartidista està més viu que mai.

Fins mai, Sarko!

 

Bé, potser no del tot. A Grècia, les coses han anat d’una altra manera. La diferència amb la resta d’Europa? Els grecs ja comencen a tenir dificultats per portar un plat a taula cada dia. I en aquestes condicions extremes, el poble, tradicionalment acomodat, s’adona que ja no té res a perdre, i cadascú s’agafa al que pot. La caiguda de conservadors i ‘socialistes’ (el que seria PPSOE aquí) és tan bèstia que ni unint-se podrien formar govern. El problema de tot això és que bona part dels vots han anat a parar al partit nazi, format pels típics matons que et pots trobar a les grades d’un estadi de futbol. Ah, amics, els riscos de la democràcia capitalista... Ara, el parlament grec estarà ocupat, en part, per skinheads amb bats de beisbol. Està molt bé que la democràcia permeti que uns degenerats que volen col·locar mines antipersona a la frontera amb Turquia tinguin via lliure. El triomf del neoliberalisme en tota regla, sí senyor.

Des d’aquí es vol equiparar aquests malalts mentals amb l’esquerra radical (batejada així per aquells que no consideren radicals les mesures que Europa imposa al poble grec), argumentant que “Grècia serà ingobernable pel seu rumb cap als extrems”. En primer lloc, és insultant equiparar els neonazis amb el KKE (partit comunista) o amb Syriza (coalició d’esquerra). En segon lloc, és lamentable criticar que els grecs s’hagin desvinculat d’un bipartidisme que els ha conduït a la ruïna, només perquè amb la situació actual “costarà posar-se d’acord”. En tercer lloc, l’ascens nazi és preocupant, sí, però això no pot distreure l’atenció i fer oblidar que la segona força ha estat una coalició d’esquerra, Syriza, que ha desbancat el PASOK (com si aquí IU li robés el lloc al PSOE).

Syriza ha rebut el 16% dels vots del poble grec

 

Tant a França com a Grècia, el triomf de la teòrica esquerra és una realitat. Això pot suposar un canvi de rumb a les polítiques d’ajustos econòmics que dicta Europa i que països com Espanya obeeix. Això vol dir que el poble ha despertat i ha girat a l’esquerra d’una vegada per totes? Tot sembla indicar que no, i que el seu triomf és més una derrota de la dreta en una societat que va donant pals de cec i que vota per votar, sense plantejar-se les causes socials o històriques de la seva realitat (aquesta darrera frase la dedico als nazis grecs, que d’història en deuen haver llegit ben poca i que de raça ària no en tenen res).