Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris frança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris frança. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de juny del 2012

La meva Eurocopa

Aquesta tarda comença l’Eurocopa 2012, a Polònia i Ucraïna. Tots els mitjans de l’estat ja s’han encarregat de recordar-nos que Espanya és la gran favorita perquè té el millor joc (el tiqui-taca, criticat tot l’any excepte a l’estiu), els millors jugadors i perquè ha fet mèrits suficients per partir amb aquest paper.

L’empatx de roja és monumental, per això us presentaré les tres seleccions que jo seguiré a l’Eurocopa 2012, ja sigui per simpatia personal o perquè crec que són serioses aspirants al títol:

1) República d’Irlanda (Eire)
El meu equip. Des de fa molts anys sóc seguidor d’aquest país i de la seva selecció, si bé no de la seva lliga: dels 23 jugadors seleccionats, cap juga a la League of Ireland Premier Division, i 20 juguen a la lliga anglesa. Malgrat tot, la simpatia per un equip amb certes limitacions és tan gran que només sé trobar-li aspectes positius. El primer, que arriba a l’Eurocopa amb el cartell de ventafocs, però imbatuda els darrers 14 partits. El segon, una acceptable línia defensiva, composta per un dels millors porters que he vist mai (per regularitat i seguretat), Shay Given, i per defenses veterans com Dunne, St. Ledger, Ward i O’Shea... El tercer, la màgia dels seus dos extrems, l’ex-celtic Aiden McGeady i la jove revelació del Sunderland James McClean, nord-irlandès que ha refusat els unionistes per jugar amb els republicans. Finalment, el quart motiu per creure en Eire té nom i cognom: Robbie Keane, un dels grans killers del futbol europeu dels darrers temps, que estarà acompanyat per davanters Premier com Walters (Stoke), Doyle (Wolves) o Shane Long i Simon Cox (West Brom).  El dia 14 de juny juguen contra Espanya, i espero poder lluir amb orgull la samarreta verda un cop acabat el matx.

La revelació irlandesa, James McClean
 

2) Rússia
La meva (arriscada) aposta personal. Crec que guanyaran o, si més no, pujaran al podi. A més, és la selecció que em cau més simpàtica després d’Eire. I a una potència tan gran ja li toca una mica de glòria, perquè des de la URSS de 1960 amb el mític Lev Yashin (únic porter que ha guanyat una Pilota d’Or), els russos no han guanyat res. Aprofitant l’auge de la Lliga Russa, el seleccionador Dick Advocaat ha format un equip ple de jugadors que competeixen al seu país. Amb una defensa experimentada (germans Berezutski, Zhirkov) i un mig del camp amb talent (Dzagoev, Shirokov, Semshov), la principal esperança russa és la temible davantera: Arshavin (el més mediàtic, però no el que està més en forma), Pavlyuchenko, Pogrebniak i, sobretot, Kerzhakov. Tothom sap com lluiten els russos, i aquest any el futbol que està triomfant és el combatiu. Sincerament, crec que tenen molt a dir en aquesta Eurocopa.

Roman Shirokov, un fix al mig del camp

 

3) França
L’altra selecció que considero favorita. L’arribada de Monsieur Blanc als bleus em recorda una mica a l’arribada de Guardiola al Barça, amb la filosofia de destruir per construir de nou. Fora els jugadors que distorsionen mantenint la base (es podria resumir amb un jugador per posició: Lloris, Evra, Malouda, Benzema). I confiança plena en el talent i en la joventut. Bon porter. Línia defensiva acceptable (Blanc ha de decidir si deixa fora Koscienly, Mexés o Rami). Mig del camp talentós (Cabaye-M’Vila amb Nasri de mitja punta). I atac temible, segurament el més en forma d’Europa en aquests moments, amb la dupla Ribery-Benzema. I enmig de tot això, Blanc encara té una figura decisiva per triar, la que li pot canviar el sistema de joc segons convingui: Malouda si vol un extrem clàssic que centri, Menez si vol més talent o Ben Arfa si vol explosivitat. Difícil elecció. Aquesta Eurocopa és una bona oportunitat perquè França (campiona el 1984 i el 2000) iguali Alemania com a país amb més títols continentals: tres.
Yohan Cabaye ha fet un any esplèndit amb el Newcastle

PD. Triiiiiiiiiiiple a la cara de Pablo Laso (àlies Rabium rabiis)

dilluns, 7 de maig del 2012

Votar per votar


Jornada post-electoral a la vella Europa. Dia d’anàlisis, causes, conseqüències, repercussions i opinions de tot tipus als mitjans del nostre país. Tot en va, ja que ningú diu clarament el que està succeint: la població, ignorant i resultadista, cerca la solució fàcil que pot donar els seus fruits a curt termini.

Tal i com va passar a Espanya, a França ha guanyat el partit que fins ara estava a l’oposició. El més fàcil, condemnar al que ho ha fet malament votant-ne un altre perquè sí. Per poder treure a passejar el típic argument de “és bo per la democràcia l’alternança de govern”. Com s’ha vist a Espanya, aquesta manera d’analitzar les coses és d’una ignorància absoluta, ja que l’arribada del PP està conduint el país a la misèria (no només no estan solucionant res, sinó que s’estan carregant els drets socials).

Evidentment no estic criticant la decisió dels francesos de fer fora Sarkozy. Estic contentíssim que aquest nap-buf ensinistrat per Alemanya deixi per sempre la política! El seu grau de submissió a la Merkel cada dia s’assemblava més al del titella Philippe Pétain a Adolf Hitler a la França de 1940 a 1944. Au revoir, Sarko! Però alhora, i malgrat tenir propostes interessants com ara no supeditar-se a les polítiques d’austeritat o baixar la jubilació als 60 anys (fet que el PSOE aplaudeix, tot i haver-lo pujat als 67 anys a l’anterior legislatura espanyola) sembla que Hollande ha guanyat més pel desgast del petit ultradretà que per altra cosa.

Resulta que aquest és el sistema vol la població: votar cada quatre anys a un partit diferent per creure que tenim algun tipus d’impacte en l’esdevenir de les coses. Ara tu, ara jo, i el poble content. En poques paraules, la vella Europa no avança políticament i el joc d’alternança bipartidista està més viu que mai.

Fins mai, Sarko!
 
Bé, potser no del tot. A Grècia, les coses han anat d’una altra manera. La diferència amb la resta d’Europa? Els grecs ja comencen a tenir dificultats per portar un plat a taula cada dia. I en aquestes condicions extremes, el poble, tradicionalment acomodat, s’adona que ja no té res a perdre, i cadascú s’agafa al que pot. La caiguda de conservadors i ‘socialistes’ (el que seria PPSOE aquí) és tan bèstia que ni unint-se podrien formar govern. El problema de tot això és que bona part dels vots han anat a parar al partit nazi, format pels típics matons que et pots trobar a les grades d’un estadi de futbol. Ah, amics, els riscos de la democràcia capitalista... Ara, el parlament grec estarà ocupat, en part, per skinheads amb bats de beisbol. Està molt bé que la democràcia permeti que uns degenerats que volen col·locar mines antipersona a la frontera amb Turquia tinguin via lliure. El triomf del neoliberalisme en tota regla, sí senyor.

Des d’aquí es vol equiparar aquests malalts mentals amb l’esquerra radical (batejada així per aquells que no consideren radicals les mesures que Europa imposa al poble grec), argumentant que “Grècia serà ingobernable pel seu rumb cap als extrems”. En primer lloc, és insultant equiparar els neonazis amb el KKE (partit comunista) o amb Syriza (coalició d’esquerra). En segon lloc, és lamentable criticar que els grecs s’hagin desvinculat d’un bipartidisme que els ha conduït a la ruïna, només perquè amb la situació actual “costarà posar-se d’acord”. En tercer lloc, l’ascens nazi és preocupant, sí, però això no pot distreure l’atenció i fer oblidar que la segona força ha estat una coalició d’esquerra, Syriza, que ha desbancat el PASOK (com si aquí IU li robés el lloc al PSOE).

Syriza ha rebut el 16% dels vots del poble grec
 
Tant a França com a Grècia, el triomf de la teòrica esquerra és una realitat. Això pot suposar un canvi de rumb a les polítiques d’ajustos econòmics que dicta Europa i que països com Espanya obeeix. Això vol dir que el poble ha despertat i ha girat a l’esquerra d’una vegada per totes? Tot sembla indicar que no, i que el seu triomf és més una derrota de la dreta en una societat que va donant pals de cec i que vota per votar, sense plantejar-se les causes socials o històriques de la seva realitat (aquesta darrera frase la dedico als nazis grecs, que d’història en deuen haver llegit ben poca i que de raça ària no en tenen res).