L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.

Resum de la primera fase de l'Eurocopa

Aquí va un petit resum del primer assalt de l’Eurocopa, pels que estigueu a milers de quilòmetres d’aquí o pels que visqueu en un núvol (que feu bé, per cert):

GRUP A
Sorpresa per l’eliminació de Polònia i, sobretot, de Rússia. Aquest seria el gran titular. Han passat República Txeca com a primera (jo la feia lluitant la segona plaça amb Polònia) i Grècia com a segona. El cas grec és un punt i apart: dels 16 participants, són l’equip més fluix amb diferència, però ves per on estan classificats per quarts de final. El seu joc no ha variat ni una mica respecte a la Grècia campiona l’any 2004, i a veure fins quan fan sonar la flauta.
L’eliminació de Rússia me l’he pres com quelcom gairebé personal: eren la meva aposta pel títol (si més no, per arribar a semifinals), i després d’una estrena prometedora han llençat el torneig a les escombraries.

GRUP B
Holanda, la gran decepció del torneig. Zero punts i, el més preocupant, han deixat una imatge lamentable. No han jugat a res i s’han limitat a petites mostres de qualitat. El que ha estat el millor davanter de la Premier (Van Persie), una autèntica estafa. L’altra cara de la moneda ha sigut Alemanya, l’única selecció que arriba a quarts sumant els 9 punts. Els alemanys sí que han fet una bona transició, i han consolidat un equip on es barregen a la perfecció joventut i veterania, solidesa i talent. Des del meu punt de vista, dels 8 equips que queden són els clars favorits.

GRUP C
Sense sorpreses. Les potències clàssiques superen amb ofici el seu grup, malgrat el patiment. Itàlia sempre ha guanyat patint, i sembla que Espanya s’ha acostumat a fer el mateix. Tot i el canguelo de molts espanyols, ahir van guanyar a la fluixa Croàcia per la mínima i es van assegurar la primera plaça. Una llàstima els zero punts d’Eire, una selecció que ha fascinat més per la Green Army que li dóna suport que no pas pel joc desplegat. El Fields of Atherny és molt més que un càntic futbolístic, i encara que els diaris esportius el van descobrir la setmana passada, té més anys que el sol. Come On You Boys In Green!

GRUP D
La història s’imposa. França era evident que passaria, Anglaterra no tant, però al final s’ha classificat primera. Totes dues són a quarts, on ho batallaran tot, com sempre. Suècia ha maquillat l'inici decepcionant amb una victòria contundent contra els bleus. Per la seva banda, la co-amfitriona Ucraïna ha donat la talla, sobretot gràcies al seu millor jugador de tots els temps, Andrey Shevchenko, que incomprensiblement ahir no va ser titular.

Mario Gómez, MVP momentani de l'Eurocopa

QUARTS DE FINAL

Rep. Txeca - Portugal
Alemania - Grècia
Espanya - França
Anglaterra - Itàlia

La meva predicció en negreta, donant com a favorit tres primers de grup i un segon.

Portugal no té res més que enganxada a dalt, però com a mínim saben a què juguen: al mateix que ho fa el Madrid. Paulo Bento ha sabut fer girar l’equip a l’entorn de la seva figura, adaptant-lo amb els jugadors que té. Joc brut, tancadets al darrere i a córrer quan es recuperen pilotes. Nani i Cristiano són rapidíssims, i amb això n’hi ha prou per anar passant.

Alemania fa goig de veure. Bon futbol, bons jugadors (amb algunes excepcions com l’amic Sami) i el killer en més bona forma de tot Europa. Els grecs s’han d’encomanar a tots els seus déus, a la Troika i a Maria Callas si volen tenir una mínima opció de passar.

Espanya té el millor mig del camp, però això no és garantia de res. Han patit per arribar a quarts, patiran per superar-los, i crec que cauran a les semis. De moment, s’encomanaran a alguna genialitat d’Iniesta o al revulsiu Cesc, i tira milles. Però no s’estan trobant còmodes en aquesta competició (excepte el dia d’Eire, eliminada amb 0 punts). Crec que guanyaran a França per la fluixa defensa dels gavatxos, encara que sempre pot aparèixer una genialitat de Ménez o Ribery i au revoir.

Anglaterra ha tingut la sort de cara en la darrera jornada: guanyant pel pèls a Ucraïna (gràcies a un gol no concedit, demostrant que el jutge de línia és una autèntica xorrada) i aprofitant la derrota francesa, s'han classificat com a primers i han esquivat Espanya. I ja tenen a Rooney on fire. Se les veuràn amb Itàlia, que sempre pot sorprendre en eliminatòries a un partit.

La meva Eurocopa

Aquesta tarda comença l’Eurocopa 2012, a Polònia i Ucraïna. Tots els mitjans de l’estat ja s’han encarregat de recordar-nos que Espanya és la gran favorita perquè té el millor joc (el tiqui-taca, criticat tot l’any excepte a l’estiu), els millors jugadors i perquè ha fet mèrits suficients per partir amb aquest paper.

L’empatx de roja és monumental, per això us presentaré les tres seleccions que jo seguiré a l’Eurocopa 2012, ja sigui per simpatia personal o perquè crec que són serioses aspirants al títol:

1) República d’Irlanda (Eire)
El meu equip. Des de fa molts anys sóc seguidor d’aquest país i de la seva selecció, si bé no de la seva lliga: dels 23 jugadors seleccionats, cap juga a la League of Ireland Premier Division, i 20 juguen a la lliga anglesa. Malgrat tot, la simpatia per un equip amb certes limitacions és tan gran que només sé trobar-li aspectes positius. El primer, que arriba a l’Eurocopa amb el cartell de ventafocs, però imbatuda els darrers 14 partits. El segon, una acceptable línia defensiva, composta per un dels millors porters que he vist mai (per regularitat i seguretat), Shay Given, i per defenses veterans com Dunne, St. Ledger, Ward i O’Shea... El tercer, la màgia dels seus dos extrems, l’ex-celtic Aiden McGeady i la jove revelació del Sunderland James McClean, nord-irlandès que ha refusat els unionistes per jugar amb els republicans. Finalment, el quart motiu per creure en Eire té nom i cognom: Robbie Keane, un dels grans killers del futbol europeu dels darrers temps, que estarà acompanyat per davanters Premier com Walters (Stoke), Doyle (Wolves) o Shane Long i Simon Cox (West Brom).  El dia 14 de juny juguen contra Espanya, i espero poder lluir amb orgull la samarreta verda un cop acabat el matx.

La revelació irlandesa, James McClean

 

2) Rússia
La meva (arriscada) aposta personal. Crec que guanyaran o, si més no, pujaran al podi. A més, és la selecció que em cau més simpàtica després d’Eire. I a una potència tan gran ja li toca una mica de glòria, perquè des de la URSS de 1960 amb el mític Lev Yashin (únic porter que ha guanyat una Pilota d’Or), els russos no han guanyat res. Aprofitant l’auge de la Lliga Russa, el seleccionador Dick Advocaat ha format un equip ple de jugadors que competeixen al seu país. Amb una defensa experimentada (germans Berezutski, Zhirkov) i un mig del camp amb talent (Dzagoev, Shirokov, Semshov), la principal esperança russa és la temible davantera: Arshavin (el més mediàtic, però no el que està més en forma), Pavlyuchenko, Pogrebniak i, sobretot, Kerzhakov. Tothom sap com lluiten els russos, i aquest any el futbol que està triomfant és el combatiu. Sincerament, crec que tenen molt a dir en aquesta Eurocopa.

Roman Shirokov, un fix al mig del camp

 

3) França
L’altra selecció que considero favorita. L’arribada de Monsieur Blanc als bleus em recorda una mica a l’arribada de Guardiola al Barça, amb la filosofia de destruir per construir de nou. Fora els jugadors que distorsionen mantenint la base (es podria resumir amb un jugador per posició: Lloris, Evra, Malouda, Benzema). I confiança plena en el talent i en la joventut. Bon porter. Línia defensiva acceptable (Blanc ha de decidir si deixa fora Koscienly, Mexés o Rami). Mig del camp talentós (Cabaye-M’Vila amb Nasri de mitja punta). I atac temible, segurament el més en forma d’Europa en aquests moments, amb la dupla Ribery-Benzema. I enmig de tot això, Blanc encara té una figura decisiva per triar, la que li pot canviar el sistema de joc segons convingui: Malouda si vol un extrem clàssic que centri, Menez si vol més talent o Ben Arfa si vol explosivitat. Difícil elecció. Aquesta Eurocopa és una bona oportunitat perquè França (campiona el 1984 i el 2000) iguali Alemania com a país amb més títols continentals: tres.

Yohan Cabaye ha fet un any esplèndit amb el Newcastle

PD. Triiiiiiiiiiiple a la cara de Pablo Laso (àlies Rabium rabiis)

‘Opiament’, el millor estiu dels últims quatre anys... (o 'Les Prèvies')

Europa. Espanya. Catalunya. La situació econòmica és catastròfica. La tensió social va en augment. L’Estat espanyol s’enfonsa amb el govern perdut i supeditat a la voluntat d’Alemanya. Els mandataris catalans segueixen el doble joc de sempre, queixar-se de Madrid mentre jauen a la seu costat com un gos fidel. El poble treballador pateix retallades als serveis bàsics, participa en un préstec global a la banca (aquella que denega crèdits per accedir a una vivenda ara és ‘rescatada’ amb els diners d’aquestes persones) i contempla la impunitat amb la que són absolts els causants de la gran estafa mal anomenada crisi.

Però tranquils, perquè des d’ahir tenim en marxa l’estiu més frenètic, un d’aquells que només es viuen cada quatre anys (parells, per cert). Els amants de l’esport (en el meu cas, només ciclisme i futbol) tenim una bona dosi de droga per evadir-nos de la catàstrofe que regna a Espanya, que es convertirà en el millor país del món si guanyen l’Eurocopa de futbol i treuen alguna medalla inesperada (a més de les clàssiques de natació sincronitzada i rem) als Jocs Olímpics de Londres.

A petició del viatger més antiespanyol de la galàxia, en aquests dos mesos i mig bojos, faré un seguiment dels esdeveniments esportius més destacats, sempre amb un toc personal i , a poder ser, crític. M’agrada escriure cercant sempre la vessant social, i m’agrada l’esport (no la màfia que es mou darrere d’ell); per tant, tot i ser el gran opi del segle XXI, no em pedré les proves que detallo a continuació i en faré un seguiment més o menys específic (depenent dels meus interessos) en aquest blog. Ah, no oblideu que si Espanya guanya l’Eurocopa seguirà sent la mateixa merda de país; de fet serà pitjor, perquè el caradura del Rajoy serà capaç de dir que estem sortint de la crisi i colar-nos més imposicions aprofitant l’eufòria dels espanyolets ignorants. No m’enrotllo més (per ara):

Ahir -10 juny > CRITÉRIUM DU DAUPHINÉ

 Quan comença la Dauphiné, coneguda com ‘el petit Tour’, significa que ens apropem al punt àlgid de la temporada ciclista. A la Dauphiné competeixen els millors ciclistes (a part dels classicòmans, que han tingut el seu moment a l’abril) i mostren les seves sensacions de cara a l’esdeveniment ciclista per excel·lència: le Tour de France. Des d’ahir i fins diumenge, podeu gaudir de bon ciclisme cada migdia per TDP.

8 juny-1 juliol > EUROCOPA 2012

Encara no haurà acabat la Dauphiné que ja començarà l’Eurocopa. La gran esperança de Rajoy. Sento treure-li l’esperança, però aquest any veig complicat  que Espanya revalidi el títol. Tres motius: 1) la baixa de Puyol deixa en pilota picada la defensa espanyola, que haurà de jugar o amb Arbeloa o amb Albiol: un autèntic colader. 2) la baixa de Villa deixa l’equip sense killer; això compaginat amb l’estat lamentable de Torres i la decisió estúpida de portar dos sevillistes que s’han tocat els ous tot l’any (Navas i Negredo) farà que en l’hipotètic cas de creuar-se amb Ucraïna, Chigrinski pugui semblar Beckhenbauer. 3) em tocaria molt la moral que el Barça II guanyés quan no ho ha fet aquesta temporada; tot pot ser (vegi’s Iniesta, que espavila ara, o Busquets, excel·lent tot l’any), però no és el mateix tenir de MP/fals DC a Messi que tenir a Cazorla o a Silva.

La meva agosarada aposta és Rússia. No dic que guanyin, que m’agradaria, però estic convençut que pujaràn al podi. Als que em coneixeu bé, ja sabeu que el meu equip és Éire, tan de bo passem  de grups amb els grans Shay Given, Aiden McGeady, James McClean i, com no, Robbie Keane.

Els 31 partits de l’Eurocopa seràn en obert. Cada dia Cuatro en farà un a les 18 hores (per desgràcia, suposo que ignorants del futbol com Manu Carreño o Juanma Castaño seràn els narradors) i Telecinco un altre a les 20.45 hores. Us recomano tenir un comandament on funcioni el botó de mute.

30 juny- 22 juliol > TOUR DE FRANCE

 El meu esdeveniment preferit dels quatre comença el dia abans de la fina le l’Eurocopa. Tres setmanes de ciclisme por todo lo alto, i mai més ben dit perquè aquest any es pujaràn: Grand Colombier, Madeleine, Croix de Fer, Aubisque, Tourmalet i Bales. No és tan espectacular com l’any passat (on vaig veure en directe l’arribada a Plateau de Beille), però déu n’hi do. Aquí si que no faig apostes, perquè veig molt forts ciclistes com Nibali o Wiggins, equips com el Greenedge o el Garmin i incògnites com Andy Schleck (s’ho juga tot al Tour), Evans (que defensa títol) o Tony Martin. Imagino que els diaris espanyols no es faràn massa ressò d’aquesta edició del Tour perquè no corre Contador, però als que ens apassiona el ciclisme més enllà de noms i modes, aquest any ens espera un espectacle immens, que seguint la tradició intentaré presenciar en directe en algun indret del Pirineu francès.

27 juliol- 12 agost > JOCS OLÍMPICS DE LONDRES

Cinc dies de descans i més droga dura. Els Jocs Olímpics, aquell esdeveniment on ets capaç de veure esports que gairebé desconeixes. O aquells que no veuries la resta de l’any. Sóc capaç de veure taekwondo, bàsquet, handbol, tennis... Fins aquí. No se m’acudiria ni boig veure waterpolo, vela, equitació o rem. I dels que tinc ganes de veure, d’aquests que si m’he de despertar d’hora ho faré, són: futbol, ciclisme (pista i ruta), natació (finals) i atletisme (finals).

Si us interessa tot això ho podreu seguir de manera puntual en aquest blog, o momentàniament al meu twitter (@flipau). I partir del 13 d’agost ja faré vacances...