L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.

Tour de France: capítol 100

Després d’uns mesos de vacances bloggeres, L’ÚLTIM FILL DEL POBLE torna amb la prèvia de l’esdeveniment esportiu de l’any; aquell que estàs esperant des de l’inici d’agost fins a finals de juny; aquell que et fa estar enganxat a la televisió unes 3 o 4 hores diàries (de mitjana) els migdies de juliol. Parlo, evidentment, del Tour de France, la prova reina del ciclisme.

Enguany, el Tour compleix 100 edicions (la primera prova es va celebrar l’any 1903, però es va suspendre durant els dos períodes de Guerra Mundial) i els organitzadors han traçat un recorregut per tal que el Tour 100 sigui recordat durant molts anys. També els equips s’han posat les piles i han portat els seus millors homes (tret d’alguna excepció com l’Astana, que ha deixat a Nibali a casa després que l’italià guanyés el Giro), fet habitual ja que el Tour és una prova que ningú es vol perdre.

Els noms propis

Poca cosa puc aportar després de tot el que ja s’ha dit, tret de visions personals i d’apostes que probablement coincidiran amb les de la majoria. Amb la del favorit hi coincideixo àmpliament: Christopher Froome, sense cap mena de dubte; a més, considero que arrenca no un esglaó sinó dos per sobre de tothom, encara que 21 dies són molts i pot passar de tot. Un possible segon candidat no el veig tan clar: és probable que, com es diu, un espanyol pugi al podi (Contador, Valverde i Purito, però per què no Dani Navarro), però també podria ser que no ja que hi ha talent de sobres fora de la península ibèrica: TJ van Garderen o el mateix Richie Porte, que tot i que ve a treballar per Froome porta un any bestial (guanyador de la Paris-Nice i segon a la Itzulia i a la Dauphiné).

De ciclistes de “segona línia”, que són els que més m’agraden, en destacaria uns quants: Bauke Mollema, Dan Martin, Michal Kwiatkowski, Nairo Quintana, Jakob Fugslang i sobretot Thibaut Pinot, la jove esperança francesa. No crec que cap d’ells pugui optar a la general; per això, al córrer sense pressió, poden oferir un gran espectacle.

Els equips

En aquest quadre es pot apreciar com arriben els equips a la Grande Boucle. Al gener vaig apuntar una obvietat que s’ha confirmat: l’Omega i l’Sky són els equips més forts. El primer té com a objectiu les etapes (35 victòries, una bona part aconseguides gràcies a Mark Cavendish) i el segon, les generals (Porte, Froome, Henao, Thomas i Urán ja han pujat al podi en una prova World Tour aquesta temporada). El tercer millor equip d’aquesta temporada és, sorprenentment, el Movistar, que duu un any increïble gràcies a Quintana, Rui Costa, Valverde, Intxausti i companyia. L’Europcar, que serà al Tour com a un dels equips convidats, és la formació Continental (2a divisió del ciclisme d’elit) amb més victòries aconseguides, superant al Cannondale de Peter Sagan i a molts altres. També el Katusha, que va estar a punt de ser exclòs dels equips World Tour, porta un any brillant amb victòries de prestigi com la que va aconseguir Dani Moreno a la Flèche Wallone. Per la banda de sota, destaca el pobre vagatge del Saxo-Tinkoff, un equip que aquest any s’ha reforçat i pel que sembla, ho aposta tot al Tour. Tercer per la cua està l’Euskaltel amb una sola victòria World Tour, la de Samuel Sánchez a la setena etapa de la Dauphiné.

Malgrat totes les estadístiques, dissabte comença un escenari totalment nou per a tots els equips. Alguns, com l’Sky, tindran des del primer moment la responsabilitat de tirar del grup atès que duen el cartell de favorits; d’altres, com l’Omega o l’Argos s’ho jugaran tot a la carta dels sprints; i uns altres procuraran lluitar per aconseguir el premi d’una etapa (que no és poc): Europcar, Vacansoleil, Cofidis, Orica i el propi Euskaltel. També hi ha equips amb un clar objectiu: els maillots; el Cannondale buscarà el verd amb Sagan i el BMC i el FDJ el blanc amb Van Garderen i Pinot, respectivament.

Com a anècdota, aquesta edició del Tour coincideix amb el “debut” de l’equip Belkin, antic Blanco que canvia de patrocinador i de maillot però que manté la mateixa estructura (tal i com va passar amb el canvi de Rabobank a Blanco).

El traçat

Un dels atractius més grans del Tour del centenari és el recorregut. En primer lloc, perquè comença a Còrsega, on es disputaran 3 etapes força incertes, on (en principi) només s’arribarà a l’sprint pur en la primera.

En segon lloc, perquè les contrarrellotges tindran molta importància. N’hi ha tres, la primera per equips, la segona individual i clàssica (ideal per Tony Martin) i la tercera una cronoescalada que inclou l’ascensió a dos ports de segona categoria.

En tercer lloc, perquè és una edició on hi ha més muntanya que mai (tot i que no es passarà pel mític Tourmalet). De fet, les etapes que a priori acabaran en sprint pur (les que guanya Cavendish, tot i que l’any passat Greipel també es va posar les botes) només són sis. La resta, o mitja muntanya, o alta muntanya o ascensions a pocs quilòmetres de meta que seleccionaran el grup.

Els Pirineus tindran una etapa bestial on es pujarà Pailhères i Ax 3 Domaines (l’etapa més propera a Catalunya, per si algú s’anima; jo no me la perdré ni de conya) i una altra on s’encadenaran diversos ports tot i que acaba en descens.

Però aquest any l’espectacle el posaran els Alps, que començaran amb l’etapa del Mont Ventoux, un dels colosos més durs del ciclisme mundial (aquí va morir Tom Simpson en plena ascensió), i on s’espera l’afluència de mig milió d’espectadors, una bogeria. Seguiran amb una etapa amb dues ascensions a l’Alpe d’Huez (un tram s’ha arreglat expressament per la prova), l’etapa reina amb final a Le Grand-Bornard i l’etapa clau i l’última de muntanya: una trencacames de només 125 quilòmetres amb molts ports i una ascensió final a un port de categoria especial, on espero que hi hagi atacs des del minut 1, a l’estil Coppi.

Finalment, el darrer atractiu que ens oferirà el Tour del Centenari serà veure Paris i els Camps Elisis al capvespre. L’organització ha decidit que aquesta etapa ha d’acabar de nit (una mica abans de les 22 hores), amb el que això comporta: veure la ciutat de les llums il·luminada. La cirereta del pastís.

Per veure detalladament el recorregut del Tour, us linko un video amb el recorregut en 3D i un altre de 90 segons amb els perfils de totes les etapes.

El seguiment

Aquesta guia de l’espectador és una meravella per saber quines etapes són imprescindibles, quines es poden veure mentre es fan altres coses i de quines es pot prescindir (sempre que tinguis alguna cosa vital a fer abans de les cinc de la tarda i que hagis programat el video). A més, et diu cap a quina hora et pots connectar a TVE (La1, Teledeporte o TVE-HD) i quines són les etapes que s’han de veure íntegres (si per mi fos les veuria totes, però potser em farien fora de casa).

Per part meva, intentaré fer algun tipus de seguiment per aquest blog, però el que és segur és que el meu Twitter treurà fum durant les tres setmanes (esportives) més esperades de l’any. Em podeu seguir a @flipau. Vive le Tour!

L'SKY ja ho té on volia

Primera etapa de descans i primer moment per poder-nos aturar a reflexionar sobre el que estem visquent al Tour de France 2012.

Aquest està siguent un Tour de contrastos: sorpreses en les etapes planes i guió establert en les contrarrellotges i les etapes de muntanya. Però anem a pams...

Com és tradició, el pròleg d’aquest any, celebrat a terres belgues, se’l va adjudicar Cancellara, un dels millors contrarrellotgistes que ha conegut aquest esport. Fins aquí res d’estrany si no fos perquè aquest any Espartacus sortia d’una lesió que es va fer en caure al Tour de Flandes i no era el favorit.

Així doncs, començaven les etapes planes amb el corredor suís vestit de groc que, com era de preveure, mantindria el maillot de líder fins a la primera etapa de muntanya. En pla tot feia pensar que Cavendish mantindria la seva hegemonia, però els entesos ja deien que amb el canvi d’equip s’hauria de buscar la vida; i és que el britànic ha passat d’un equip que treballava exclusivament per ell (l’HTC només tenia l’objectiu de guanyar etapes) a un equip (SKY) que té com a prioritat la classificació general i que s’oblida totalment de les arribades massives (massa riscos i esforços innecessaris).

I què s’ha trobat Cavendish? Una situació totalment nova per ell, on ha de fer la guerra per la seva banda i on cap gregari el porta fins a 500 metres de la línia de meta. A la segona etapa se’n va sortir, però aquí s’ha quedat: una victòria a la primera setmana és un mal balanç per un ciclista que amb l’HTC, a aquestes altures, ja tenia dos o tres triomfs.

Tot el que no fossin victòries generalitzades de Cavendish en les arribades a l’sprint era una sorpresa. I així ha estat. Per trencar l’hegemonia del britànic, dos noms propis i un equip per sobre la resta: Peter Sagan, que de moment ja té el triplet assegurat (etapes 1, 3 i 6); i André Greipel + Lotto-Belisol, que es van endur les etapes 4 i 5. En el cas de Greipel, les dues etapes van ser el premi al treball de l’equip, que anteriorment ja havia tirat del grup; a més, una de les victòries va arribar en una etapa amb una caiguda massiva a falta de 24 km per la meta, on el Lotto no es va veure involucrat gràcies a mantanir-se sempre a les posicions capdavanteres.

Però sens dubte, el nom propi fins ara és el de l’eslovac Peter Sagan. A diferència de Greipel, no he esmentat el seu equip (Liquigas) perquè ell sí que s’ha hagut de buscar la vida i, al contrari que Cavendish, se n’ha sortit increïblement bé. Les arribades que piquen una mica amunt són la seva especialitat, tot i que jo em quedo amb la seva última victòria, on sortint del darrere va aconseguir guanyar posicions i imposar-se a l’sprint mostrant una potència de cames descomunal. La temporada que porta Sagan ja feia preveure que aquest podia ser el seu Tour (o un dels seus, ja que només té 22 anys): nombroses victòries d’etapa a la Volta a Suïssa i al Tour de California, campió de ciclisme del seu país i molt ben posicionat a les diverses clàssiques de primavera.

De moment, l'espectacle va a càrrec de Sagan

Arriba el primer tast de muntanya i tot canvia: per començar, el líder de la general, ja que Cancellara no va poder aguantar el ritme dels millors i va cedir el maillot groc a Bradley Wiggins, el claríssim favorit abans de començar. El britànic no és un escalador pur, però es defensa perfectament a la muntanya (en part gràcies a l’equipàs que té al darrere) i és una bèstia a les contrarrellotges llargues. Ahir ho va demostrar, guanyant la CRI i adjudicant-se la seva primera victòria d’etapa en aquest Tour 2012.

El problema que pot tenir Wiggins, ara per ara, no ve de fora sinó de dins: a les files de l’SKY hi ha un teòric gregari que va demostrar la seva potència a la setena etapa, on va guanyar, i a la crono d’ahir, on va fer el segon millor temps superant a un especialista com Cancellara. Es tracta del també britànic (però kenià de naixement) Chris Froome, que en la darrera edició de la Vuelta va ser segon a la general. I que promet moltíssim.

L’SKY és l’equip més fort del moment, amb dos dels seus homes copsant momentàniament el podi de la general (enmig de Wiggins i Froome hi trobem a Evans, que aquest any defensa títol). A més de lluitadors com Boasson Hagen, Michael Rogers o Richi Porte. I Cavendish. Està clar que estan farcits d’estrelles, i com acostuma a passar en aquests casos, en comptes de treballar en grup cadascú ho fa per la seva banda. Potser serà per això que de moment, l’equip que lidera la general és el RadioShack (encara que tampoc són l’exemple de treball en equip).

M’he deixat una etapa, la vuitena, la trencacames, plena de petits i mitjans ports, sempre constants, amb diversos intents d’escapada. L’única que va prosperar va ser la de Thibaut Pinot, que de moment és l’anècdota d’aquest Tour, ja que és el ciclista més jove i ja ha obtingut el valuós premi d’un triomf d’etapa.

Pel que fa a la representació espanyola, no cal dir que aquest no és el seu Tour: caigudes, abandonaments, problemes mecànics i petites lesions als moments més inoportuns... dels homes importants només queda Valverde, sense opcions a la general, i Zubeldia, amb alguna possibilitat molt remota de lluitar pel maillot groc. El que és pitjor, però, és que dels 5 escollits per anar als Jocs Olímpics de Londres, un ja està totalment descartat (Freire) i dos són seriós dubte (Rojas i Samu, que va caure al Tour i tot apunta que no podrà defensar l’or olímpic).

Que llarga s’ha fet la jornada de descans. Però per sort, només ha sigut un dia. Demà més, i sense stop fins el dia 17. Prepareu-vos perquè comença l’alta muntanya i l’espectacle continua! I no cal dir que Wiggins ja té la situació de carrera que somiava.

‘Opiament’, el millor estiu dels últims quatre anys... (o 'Les Prèvies')

Europa. Espanya. Catalunya. La situació econòmica és catastròfica. La tensió social va en augment. L’Estat espanyol s’enfonsa amb el govern perdut i supeditat a la voluntat d’Alemanya. Els mandataris catalans segueixen el doble joc de sempre, queixar-se de Madrid mentre jauen a la seu costat com un gos fidel. El poble treballador pateix retallades als serveis bàsics, participa en un préstec global a la banca (aquella que denega crèdits per accedir a una vivenda ara és ‘rescatada’ amb els diners d’aquestes persones) i contempla la impunitat amb la que són absolts els causants de la gran estafa mal anomenada crisi.

Però tranquils, perquè des d’ahir tenim en marxa l’estiu més frenètic, un d’aquells que només es viuen cada quatre anys (parells, per cert). Els amants de l’esport (en el meu cas, només ciclisme i futbol) tenim una bona dosi de droga per evadir-nos de la catàstrofe que regna a Espanya, que es convertirà en el millor país del món si guanyen l’Eurocopa de futbol i treuen alguna medalla inesperada (a més de les clàssiques de natació sincronitzada i rem) als Jocs Olímpics de Londres.

A petició del viatger més antiespanyol de la galàxia, en aquests dos mesos i mig bojos, faré un seguiment dels esdeveniments esportius més destacats, sempre amb un toc personal i , a poder ser, crític. M’agrada escriure cercant sempre la vessant social, i m’agrada l’esport (no la màfia que es mou darrere d’ell); per tant, tot i ser el gran opi del segle XXI, no em pedré les proves que detallo a continuació i en faré un seguiment més o menys específic (depenent dels meus interessos) en aquest blog. Ah, no oblideu que si Espanya guanya l’Eurocopa seguirà sent la mateixa merda de país; de fet serà pitjor, perquè el caradura del Rajoy serà capaç de dir que estem sortint de la crisi i colar-nos més imposicions aprofitant l’eufòria dels espanyolets ignorants. No m’enrotllo més (per ara):

Ahir -10 juny > CRITÉRIUM DU DAUPHINÉ

 Quan comença la Dauphiné, coneguda com ‘el petit Tour’, significa que ens apropem al punt àlgid de la temporada ciclista. A la Dauphiné competeixen els millors ciclistes (a part dels classicòmans, que han tingut el seu moment a l’abril) i mostren les seves sensacions de cara a l’esdeveniment ciclista per excel·lència: le Tour de France. Des d’ahir i fins diumenge, podeu gaudir de bon ciclisme cada migdia per TDP.

8 juny-1 juliol > EUROCOPA 2012

Encara no haurà acabat la Dauphiné que ja començarà l’Eurocopa. La gran esperança de Rajoy. Sento treure-li l’esperança, però aquest any veig complicat  que Espanya revalidi el títol. Tres motius: 1) la baixa de Puyol deixa en pilota picada la defensa espanyola, que haurà de jugar o amb Arbeloa o amb Albiol: un autèntic colader. 2) la baixa de Villa deixa l’equip sense killer; això compaginat amb l’estat lamentable de Torres i la decisió estúpida de portar dos sevillistes que s’han tocat els ous tot l’any (Navas i Negredo) farà que en l’hipotètic cas de creuar-se amb Ucraïna, Chigrinski pugui semblar Beckhenbauer. 3) em tocaria molt la moral que el Barça II guanyés quan no ho ha fet aquesta temporada; tot pot ser (vegi’s Iniesta, que espavila ara, o Busquets, excel·lent tot l’any), però no és el mateix tenir de MP/fals DC a Messi que tenir a Cazorla o a Silva.

La meva agosarada aposta és Rússia. No dic que guanyin, que m’agradaria, però estic convençut que pujaràn al podi. Als que em coneixeu bé, ja sabeu que el meu equip és Éire, tan de bo passem  de grups amb els grans Shay Given, Aiden McGeady, James McClean i, com no, Robbie Keane.

Els 31 partits de l’Eurocopa seràn en obert. Cada dia Cuatro en farà un a les 18 hores (per desgràcia, suposo que ignorants del futbol com Manu Carreño o Juanma Castaño seràn els narradors) i Telecinco un altre a les 20.45 hores. Us recomano tenir un comandament on funcioni el botó de mute.

30 juny- 22 juliol > TOUR DE FRANCE

 El meu esdeveniment preferit dels quatre comença el dia abans de la fina le l’Eurocopa. Tres setmanes de ciclisme por todo lo alto, i mai més ben dit perquè aquest any es pujaràn: Grand Colombier, Madeleine, Croix de Fer, Aubisque, Tourmalet i Bales. No és tan espectacular com l’any passat (on vaig veure en directe l’arribada a Plateau de Beille), però déu n’hi do. Aquí si que no faig apostes, perquè veig molt forts ciclistes com Nibali o Wiggins, equips com el Greenedge o el Garmin i incògnites com Andy Schleck (s’ho juga tot al Tour), Evans (que defensa títol) o Tony Martin. Imagino que els diaris espanyols no es faràn massa ressò d’aquesta edició del Tour perquè no corre Contador, però als que ens apassiona el ciclisme més enllà de noms i modes, aquest any ens espera un espectacle immens, que seguint la tradició intentaré presenciar en directe en algun indret del Pirineu francès.

27 juliol- 12 agost > JOCS OLÍMPICS DE LONDRES

Cinc dies de descans i més droga dura. Els Jocs Olímpics, aquell esdeveniment on ets capaç de veure esports que gairebé desconeixes. O aquells que no veuries la resta de l’any. Sóc capaç de veure taekwondo, bàsquet, handbol, tennis... Fins aquí. No se m’acudiria ni boig veure waterpolo, vela, equitació o rem. I dels que tinc ganes de veure, d’aquests que si m’he de despertar d’hora ho faré, són: futbol, ciclisme (pista i ruta), natació (finals) i atletisme (finals).

Si us interessa tot això ho podreu seguir de manera puntual en aquest blog, o momentàniament al meu twitter (@flipau). I partir del 13 d’agost ja faré vacances...