Cercant els valors del madridisme...

5 de 10 TT van dedicats a Pepe

L’endemà d’una derrota, el normal seria que a Madrid es parlés de futbol, de trobar solucions, de per què el Madrid és l’equip que el Barça guanya amb més facilitat fora de casa. Però Spain is different, i per desviar l’atenció, avui a la capital es parlarà d’un concepte tan abstracte com són ‘els valors del madridisme’, lligat amb el grotesc jugador merengue Pepe. Sense anar més lluny, 12 hores després del partit, la meitat dels Trendic Topic a Twitter encara fan referència al portuguès.

Avui haurem de sentir que el madridisme no és el que fa Pepe, que els valors blancs des de sempre han estat els del señorío i l’elegància. Mentida. Des de ben petit, els únics valors que m’ha transmès el madridisme són l’arrogància, la prepotència, la fatxenderia, la intolerància... i sí, el joc brut. O és que hem de recordar a Fernando Hierro i a Roberto Carlos, per exemple?

El joc brut del Madrid no és cosa d'un sol jugador

 

Un altre valor típic del madridisme és aquell que consisteix en guanyar els partits abans de jugar-los. Durant tot el dia d’ahir semblava que havien après la lliçó dels darrers anys, i a la xarxa no estaven tan gallitos com és habitual. No vaig veure comentaris esmentant els 5 gols que ens marcarien o vaticinant un nou títol merengue. Però tranquils, que van sortir per una altra banda: sota el hashtag #NoEresDeLaMassia (sí, amb dues S, pobrets que incults són), els madridistes feien mofa dels valors (aquests sí) del Barça: que si els jugadors eren ‘enanos’, que si feien comèdia i teatre, que si llençaven pilotes al públic malintencionadament, que si es dopaven, que si no se’ls entenia al parlar (en al·lusió al català, com no podia ser altra)...

En el fons, una altra forma de prepotència i de falta de respecte, però una mica més subtil. Ara, la història de sempre: fer prediccions altives se t’acostuma a girar en contra. I ahir no va ser l’excepció. Primer, perquè aquests jugadors tan baixets, que no poden arribar al prestatge de la nevera per agafar un iogurt, ahir van empatar un partit en un llançament de córner. Gegants contra nans, i guanyen els segons. El gol el va fer Puyol, arribant des de darrere com si fos un tren bala, després de desfer-se del pèssim marcatge de Pepe. L’home del partit.

Perquè, i reprenent el fil anterior, aquells que es queixaven del teatre dels jugadors culers, ahir van poder assistir a la confirmació de l’intèrpret dramàtic més aclamat dels nostres temps, de nom Képler Laveran Lima Ferreira, però conegut artísticament com a Pepe. Ahir es va doctorar, començant per fingir una agressió a la cara de Cesc (que no li toca cap part del cos) i acabant per trepitjar al millor jugador del món, Leo Messi. Suposo que el portuguès volia donar-se a conèixer, i estratègicament va escollir com a víctima l’argentí, assegurant-se que tot el món veuria el seu recital.

Tots aquests que ara ataquen Pepe i diuen que no representa els seus ‘valors’ estan cercant una excusa per desviar l’atenció del seu gran problema: les constants humiliacions patides davant el Barça. Perquè des que va arribar al Madrid, Pepe ha demostrat que és més assassí que futbolista, i fins ara tot el madridisme li havia rigut les brometes. El recital d’ahir no és res de nou. De fet, mentre el club faci veure que no passa res, Pepe representa totalment el madridisme. I qui diu Pepe, també diu Coentrao, Carvalho (3 jugadors portats per Mourinho, portuguesos, potència futbolística mundial), Sergio Ramos, Xabi Alonso, Arbeloa quan hi és... ningú es queda curt en aquest Madrid dels ‘valors’.

Coentrao: a més de net, guapo

 

És molt significatiu que dos jugadors de la lliga anglesa com Wilshere i Rooney (que no es cap sant, precisament), expressin públicament el seu rebuig a Pepe. Els anglesos seran excèntrics i arrogants, però al terreny futbolístic són mil vegades més nobles que aquí; a la Premier es juga dur, al terra, però actituds com les de Pepe serien reprobades per absolutament tots els sectors que conformen la Premier League. A Espanya, la Federació mirarà cap a una altra banda, Mourinho no diguem, i Florentino farà el que digui el fracassat tècnic. I, naturalment, l’afició li donarà suport, perquè per molt que diguin ara, a Pepe ja el coneixien, i preferiran defensar el jugador propi que reconèixer els mèrits del rival.

I ho va dir Rooney en un dels gols: el Barça ha posat Pepe (l’idiota) al seu lloc. De fet, la frase serveix pels dos gols. En el primer, perquè Puyol li guanya la marca descaradament. En el segon, perquè malgrat les trepitjades i les patades, li deixa a Messi un instant per pensar, i l’argentí es treu de la màniga una assistència sublim per servir el gol a Abidal, que defineix amb l’exterior amb una subtilesa pròpia d’un davanter.

Efectivament, cada cosa al seu lloc. Pepe, a la banqueta sense haver aportat més que una imatge lamentable que veurà tot el planeta. I el Barça, a la glòria després de vèncer, una vegada més, al feu madridista.

Viure 'El Clàssic' en la llunyania

Per si algú encara no se n’ha assabentat, dissabte 10 de desembre va tenir lloc “el partit del segle” a l’estadi Santiago Bernabéu. Si algú no se n’ha assabentat, deia, tampoc crec que llegeixi aquest article. Però bé, anem al que ens ocupa.

Gairebé mai havia viscut un clàssic lluny de Barcelona, ja que la meva confiança en l’equip de la meva ciutat és tal que sempre estava a punt per agafar el metro i anar cap a Caneletes a celebrar la conquesta de la capital. Però aquesta vegada hi havia un pont pel mig, i va ser per això que vaig fer la maleta, sense oblidar-me que, fos quin fos el destí, m’hi acompanyaria una bandera blaugrana, la de les ocasions especials.

Durant la setmana de la Constitució més Concepció, molts madridistes s’havien crescut; és més, ja havien guanyat el partit abans que el Barça hagués començat a preparar-lo. Hem arribat a sentir que el Madrid està en millor forma que el Barça, que ens tornarien la maneta amb un gol de més (6-0 pels més optimistes), que Puyol està acabat i que Sergio Ramos el farà fora de la selecció, que Xabi Alonso i Ozil són millors que Xavi i Cesc respectivament... i també hem escoltat com els ‘senyorials’ seguidors blancs han defensat a mort el seu entrenador davant del gran Tito Vilanova, recordant així el lamentable incident del dit a l’ull que va convertir ‘The Special One’ en ‘One More’ (un més, vulgar i mediocre).

D'això se'n diu canviar de cara...

No n’aprenen. Des que Guardiola va arribar al Barça, cada any ha estat la mateixa cançoneta, i nosaltres que ens n’alegrem. A una setmana del clàssic, els madridistes obliden el passat immediat i revifen la cantarella de guanyar els partits abans de jugar-los. I cada any s’ho han de menjar amb patates. Aquest és un dels motius importants del meu odi visceral a tot allò que sona a blanc, però naturalment no és l’únic.

Dissabte passat, des de la llunyania de la Barcelona culé, uns crits em van despertar de la migdiada: uns antimadridistes del pis de dalt escalfaven motors. Bona senyal, bons auguris. El mateix pensarien el Tito Floren i el ‘One More’ als 22 segons de partit. Un miratge, naturalment. Potser alguns seguidors blaugrana ho van veure cru i van perdre la confiança en aquest equip; naturalment, jo no. I va arribar el recital, el festival, la humiliació en terra hostil... en resum, allò que tant ens agrada als culers antimadridistes, a aquells que hem callat durant tota la setmana per, després del partit, poder restregar la victòria a tots els merengues. I no ens n’amaguem: ells ens vacil·len abans del partit, nosaltres ho fem després. I a sobre, ens donen el gust de poder-nos recrear escoltant com el seu entrenador clama a 'La mala sort' (pseudònim d'algun àrbitre, potser?).

No vaig poder anar a Canaletes, però vaig poder compartir crits d’alegria i de ràbia amb la gent que, com jo, estava lluny de la ciutat del nostre equip. I és que portar la bandera blaugrana arreu és un orgull, i mirar per sobre l’espatlla a aquells que des de sempre s’han rigut de nosaltres, és la millor venjança.

Se las prometían felices...

Per acabar, faré el meu particular 1x1, tradició que vaig començar fa poc més d’un any, després de l’apoteòsic 5 a 0 al Camp Nou:

1. Valdés: Incomprensible error, però quan sempre la treus jugada tens certs riscos. Un ensurt.

2. Dani Alves: Se n’ha parlat poc, però pel meu gust immens a la banda dreta. Va ser qui va descol·locar el sistema del Madrid.

3. Piqué: Còmode al costat de Puyol, va estar fi al tall.

4. Cesc (Sex): Com volien els merengues, va marcar al Bernabéu. Llàstima que mai ho farà amb la samarreta blanca.

5. Puyol: Juntament amb Messi, l’únic imprescindible als clàssics. Quan en faci 60, el repesquem només per jugar contra el Madrid. Ho talla tot.

6. Xavi: Doncs sí, era millor que Xabi Alonso... Algú ho dubtava?

7. David Villa: Sorprenent suplència, però Guardiola demostra que va encertar buscant un altre perfil. És molt bo però no va tenir temps de demostrar-ho.

8. Andrés Iniesta: Bffffffffffffffffffffffffffff (Coentrao, qui??)

9. Alexis: Sublim. Per mi, la sorpresa. Lluita i dos collons. El xilè ja és 100% culé.

10. Messi: L’únic ‘Pilota d’Or’ sobre la gespa del Bernabéu. Pesats, no el compareu més amb CR7, no us convé, sobretot per una gran diferència: CR7 pretén guanyar a Messi i el clàssic és el seu mitjà; Messi vol guanyar el clàssic com a única finalitat. I ho logra. Ha de ser el Pilota d’Or sense cap mena de discussió. Que podia ser expulsat? No em feu riure, el seu toc a Xabi Alonso no és res comparat amb el que fan Pepe, Ramos, Lass, Coentrao i la mare que els va parir.

15. Keita: En ¼ d’hora va demostrar més classe que qualsevol dels migcampistes del Madrid.

16. Sergio: Recital tàctic dels que fan història. Si algun dia tinc un fill que juga de migcentre defensiu, li passaré el video del partit perquè aprengui del Busi. Imprescindible, com Puyi i Messi.

17. Pedro: Jo el volia a l’11, però ja hi serà a la tornada.

22. Abidal: Ho treu tot jugat, un plaer.