Creure en la banca

En els temps que corren, el títol d’aquest post sembla una burla. Però no ho és. Avui m’agradaria trencar tabús i parlar d’una realitat força desconeguda, encara que cada vegada amb més presència al nostre país: la Banca Ètica. Per fer-ho, m’he inspirat en el llibre Dinero y conciencia: ¿A quién sirve mi dinero?, de Joan Antoni Melé.

La Banca Ètica no és un eslògan publicitari per vendre més, sinó una percepció humana i sostenible de l’economia. Ens han fet creure que l’economia són xifres i dades incomprensibles per la majoria de les persones; això és rotundament fals, ja que l’economia simplement és la relació de les persones amb els diners, que alhora són (o haurien de ser) mers mitjans d’intercanvi. Ens han venut la idea que els diners són l’objectiu pel qual han de lluitar les persones, i és per això que s’han empescat conceptes econòmics que ens semblen tan complicats; per fer-nos viure en la ignorància i donar-los via lliure.

M’explico. Tradicionalment, les persones han dipositat els seus diners a gent desconeguda (teòrics professionals qualificats), sense preguntar-se què feien amb ells. Per tant, es donava confiança plena en unes persones (banquers) i unes entitats (bancs) sense demanar res a canvi. Potser per això, per la ingenuitat dels clients i per l’avarícia dels financers, hem arribat on som ara: forats immensos en bancs insostenibles produïts per males i abusives gestions, que s’han de tapar amb diner públic. Concretament, amb uns 1.800€ per cada ciutadà de l’estat espanyol (de moment). Vergonyós.

Deixar de ser els pringats només depèn de nosaltres

Paral·lelament a tot això, existeix una altra realitat (ha existit sempre, però ara es fa més necessària i present), una banca que no té com a finalitat generar ingressos sense parar. Perquè s’ha vist que créixer i créixer i créixer és impossible fora dels contes Disney. Com he dit, es tracta de la Banca Ètica i sostenible i es caracteritza, entre altres coses, per:

- Transparència: els usuaris tenen dret a saber on i en què s’inverteixen els seus diners. A La Caixa o CatalunyaCaixa (o qualsevol banca tradicional) els nostres diners s’inverteixen en armes o activitats que destrueixen el medi ambient (conreus massius a l’Amazones, per exemple); activitats que “de boquilla” reprovem, però a la vegada financem. A la Banca Ètica coneixem on van els nostres diners, que serveixen per finançar projectes amb contingut social, sempre respectuosos amb el medi ambient.

- Criteris de selecció. La Banca Ètica aplica uns criteris abans de finançar projectes:

- Criteris negatius: no inverteix ni realitza operacions com la producció i venda d’armament, la producció d’energia nuclear, l’especulació financera (borsa...), la utilització de paradisos fiscals o les deslocalitzacions amb pràctiques d’explotació laboral.

- Criteris positius: prioritza les inversions en determinats sectors com el suport a projectes mediambientals, activitats de comerç just, i micro-crèdits a persones amb recursos escassos.

- Bona gestió: no només financera, sinó també compromesa socialment i respectuosa amb el medi ambient. Pel que fa a la gestió financera, la banca ètica no donarà mai un crèdit sense investigar amb què s’invertiran els diners i estudiarà la viabilitat del projecte; només assegurant-se que qui demana el crèdit el podrà tornar, es prestaran els diners. Diferència absimal amb Bankia (o qualsevol altre), que van donar crèdits a la babalà, i van acabar arruïnats; ara ja no donen crèdits a ningú, ni tan sols a les persones que els mereixerien.

- Humana: no veurem un desnonament a mans d’algun banc ètic. És inconcebible pels motius explicats anteriorment: el banc no dóna crèdit si no està segur que se li podrà tornar amb la seva deguda comissió. Recordem que en aquest país portem 80.000 desnonaments, algun dels quals ha acabat amb la vida de les persones denonades (suïcidis per desesperació...). Es tracta de terrorisme financer, sense matissos, resultat d’un neoliberalisme corrosiu que ho enverina tot.

- Solvència: malgrat tot l’explicat anteriorment, la Banca Ètica no és una ONG; per tant, la banca obté beneficis aplicant en la seva activitat tots els criteris esmentats, benefici que serveix per retornar els fons als dipositaris (sense ajudes de l’estat) i per garantir la seva continuïtat. En aquests moments d’estafa financera global (que els mitjans malanomenen crisi), la Banca Ètica garanteix una solvència absoluta; aquesta garantia és el resultat d’un treball ben fet, de no malgastar els diners dels clients de forma abusiva, de no especular i de no invertir en activitats intangibles, com han fet tots els bancs tradicionals que han de ser “rescatats”.

- No abusiva: la banca ètica és conscient que ha d’obtenir beneficis, però això no vol dir cobrar comissions fins i tot per anar a pixar. Per una banda, l’interès a les persones o grups que demanen crèdit no és desmesurat. L’interès que guanya el banc es veu com un robatori (en segons quins casos ho és), però si s’adequa a la realitat, simplement és una manera de retornar els beneficis que s’obtenen d’una activitat gràcies als diners que anteriorment t’ha deixat el banc per poder-la realitzar; d’aquest interès se’n beneficia el banc, però també el client que ha dipositat els seus diners (veure següent apartat).
Per altra banda, la Banca Ètica assumeix la comissió per fer transferències a altres entitats (amb un màxim per mes), fet del tot impensable en la banca tradicional.

- Amb consciència: la banca ètica és conscient del que pot oferir i el que no, i ho diu orgullosa, sense amagar-se’n. Mai competirà amb un banc tradicional per donar-te un benefici superior si tens els diners a determinat compte, ni tampoc et regalarà una bateria de cuina o una vaixella (totalment prescindibles en la nostra vida diària). No és aquest el seu objectiu. Dipositant els diners a un banc ètic obtindràs interessos, sí, però no et faràs ric amb ells. I em sembla el més normal del món; els diners són una recompensa per un treball ben fet i, com a tal, te’ls has de guanyar.

- Estalvi en infraestructures: la Banca Ètica es caracteritza per donar totes les facilitats per poder operar des d’internet (també per telèfon). No hi ha sucursals a cada cantonada, fet que suposa un evident estalvi en locals, electricitat, material i sous. Això són molts diners, diners que el client no ha d’assumir.

La Banca Ètica és una realitat per fer front a la banca tradicional

Vist això, per mi és evident els moltíssims avantatges que té la Banca Ètica respecte la banca tradicional. És més, quan la vaig conèixer m’hi vaig aderhir, vaig estar un temps compaginant-la amb la banca tradicional i, finalment, vaig decidir donar-me de baixa d’aquesta última. Quan el banquer de torn em va preguntar per què em donava de baixa, vaig contestar-li: “Per principis ideològics. Perquè no vull saber res d’un banc “rescatat” amb diners públics”. Ell va callar i jo em vaig sentir tan a gust.

Actualment, només sóc client d’un banc ètic. He abandonat la banca tradicional i, si miro enrere, em penedeixo d’haver-hi estat tants anys. Encara que entenc que aquest error és fruit de la ignorància generalitzada: el carrer està ple de sucursals de La Caixa, CatalunyaCaixa, Banco Santander, Banc Sabadell i demés estafadors. Per tant, el més senzill és seguir el camí fàcil i anar a caure a la seva trampa. I a això cal sumar-hi el fet que la banca ètica no té els mitjans de difusió ni les facilitats que rep la banca tradicional i, per tant, és una realitat força desconeguda. Però és una realitat. I estic orgullós de formar-hi part.

Naturalment, això no es pot acabar aquí, i cal donar-hi continuitat en els diversos àmbits de la vida, per tal de ser coherent, viure de forma socialment justa i respectar un planeta Terra ferit. Les alternatives al neoliberalisme són una realitat que cal tenir present a l’hora de consumir (comerç just i responsable, prioritzar cooperatives i petits establiments enfront de grans superfícies), a l’hora de desplaçar-se (bicicleta com a mitjà principal)... i el més important, a l’hora de concebre la vida: prefereixo tenir més temps per invertir en coses que m’agraden que tenir poc temps lliure perquè l’he gastat acumulant diners. Estalviar és bo per tenir un suport quan les coses no van bé, però acumular per sistema i voler tenir sempre més no té ni cap ni peus.

Per acabar aquesta reflexió sobre la Banca Ètica, us presento quatre entitats que actualment operen a Catalunya, i us convido a aderir-vos-hi i a abandonar els bancs tradicionals, responsables principals de la malanomenada crisi financera:

- Triodos Bank: referent de la banca ètica a nivell europeu. Té 400.000 clients.

- Coop57: només presta a entitats, però les persones poden dipositar els seus estalvis.
- Banca Popolare Etica: amb seu a Pàdua, té més de 30.000 clients.
- Oikocredit: cooperativa de crèdit holandesa.

Funcionaris i emprenedors

Tots sabem que, a dia d’avui, són èpoques difícils per a diversos col·lectius; en l’àmbit social, no ho tenen bé ni immigrants ni homosexuals; en l’àmbit polític, i més enllà dels que sempre han patit, no pinta gens bé per la gent d’esquerres; en l’àmbit econòmic, sembla que no pinta bé per ningú, tot i que sabem sobradament que això és mentida. I en l’àmbit laboral, del qual escriuré avui, la cosa està complicada per tota la classe obrera. Sí, em refereixo al poble ras i treballador amb aquests termes perquè, en contra del que diuen molts “experts”, la classe obrera no ha desaparegut. La classe obrera ha existit, existeix i existirà… el seu problema és que abans tenia consciència de classe i ara ja no en té... però existeix.

De qui avui vull parlar és d’un sector concret de la massa treballadora: els funcionaris. És cert que hi ha funcionaris de tota mena, inclosos alts càrrecs, policies... però naturalment, no em referiré pas a ells quan defensi al funcionariat.

La tertúlia que escolto als matins a la ràdio és la que m’ha fet posicionar-me clarament i escriure sobre aquest tema. Resulta que els tertulians, gent que es dedica a crear opinió a través del seu coneixement superflu i llunyà de la realitat, no estaven de bon humor i van decidir atacar sense miraments als funcionaris, fet gens original.

El motiu: considerar que, en els temps que corren, els funcionaris han de ser aquells que facin “més sacrificis pel bé global”; suposo que es refereixen al bé de tots excepte els funcionaris, és clar. Novament aquest col·lectiu de treballadors ha estat el blanc de les mossegades dels gossos de la premsa, que sempre ataquen als mateixos.

Els setciències de la ràdio van donar per fet que els funcionaris han d’acatar una nova rebaixa de sou (la que preveu el senyoret Mas) sense protestar; de fet, si fos per ells, encara haurien de donar les gràcies perquè això no és una precarització laboral, no, sinó que és “un pas per reactivar l’economia del país”. Qualsevol treballador de qualsevol empresa, ja sigui pública o privada, hauria de mostrar-se disconforme (com a mínim) quan li baixen el sou, i més en el context d’una societat on cada any augmenta el nivell de vida. Però sembla que als tertulians els molesta quan gent com els metges o els mestres protesten per mantenir (i ja no dic millorar, on vas a parar!) unes mínimes condicions laborals que ha costat anys d’aconseguir i que ara el model neoliberal vol esclafar sense miraments.

Però els xerrameques encara van anar més lluny: van titllar els funcionaris de malfeiners i de dropos, quan precisament la seva feina de seure, parlar i generar opinió aporta una productivitat 0. Van considerar que els funcionaris eren uns privilegiats i que estaven allà per una “qüestió” divina, quan tothom sap que, en major o menor mesura, un funcionari ha hagut de treballar dur i esforçar-se per aconseguir una plaça a l’administració pública. I, com deia al principi, van deixar per fet que els funcionaris han d’acceptar una rebaixa salarial perquè “tenen la feina assegurada” (i van arribar a dir que això hauria de canviar).

El primer que extrec d’aquesta barbaritat és: molt bé, en general els funcionaris tenen la feina assegurada... però quan cobra un funcionari? El suficient per aconseguir un poder adquisitiu que li permeti tenir comptes a les Caimán? O més aviat un sou “normal” que segons el seu tren de vida el fa arribar més o menys bé a final de mes? Que jo sàpiga, el problema de l’evasió fiscal i de l’especulació, entre d’altres, no recau en els funcionaris. Però, pel que sembla, han de ser ells els que paguin els plats trencats de la crisi econòmica (crisi que han generat els grans poders adquisitius, no ho oblidem).

Ara bé,  mentre el govern convergent de Mas va retallant sous als funcionaris, al mateix temps suprimeix l’anomenat “impost de successió”, un impost que perjudicava a aquells qui més tenien, que naturalment no són la majoria de la població.

I jo em pregunto, no seria més just tocar (només una mica, per descomptat) els privilegis d’aquesta gent poderosa (poca) que perjudicar milers de treballadors i, a sobre, treure el morrió als tertulians perquè ataquin indiscriminadament als funcionaris?

Doncs sembla que no, perquè el que ara es porta és ser emprenedor. Aquest és l’exemple a seguir pels bons ciutadans liberals. I és que, només uns minuts abans, a la mateixa ràdio estaven parlant meravelles d’un jove emprenedor que acaba d’estrenar una xarxa social (que té com a logotip un plàtan) avalada, compte eh, per Andreu Buenafuente. Aquest xaval encara no ha fet res i aquest “experiment” tan sols és un mer projecte que es desconeix si serà un èxit o serà un bluf.

Però és clar, un emprenedor de tals dimensions es mereix tots els elogis dels tertulians (no ho he dit, però podreu imaginar que la ràdio és de la branca convergent), mentre que funcionaris que porten treballant anys i anys, només es mereixen que se’ls tiri merda a sobre. Sembla que aquest és el model que volen els nous governants neoliberals, que evidentment no necessiten funcionaris, ja que tota la seva realitat passa per la iniciativa privada. Ara, sembla que a ells se’ls oblida que teòricament també són funcionaris, ja que som tots nosaltres qui paguem els seus capritxos, i precisament no són pocs.

De debò penses això del mestre que aguanta als teus fills cada dia?