Escalfar la cadira per obligació

Durant l’etapa d’escolarització, a qui no li han dit alguna vegada que no està a classe per escalfar la cadira? Fa uns anys, aquesta expressió tenia una connotació negativa, un toc d’atenció pels alumnes menys implicats i menys participatius. Però la cosa ha canviat, i actualment els alumnes no tenen més remei que escalfar la cadira i passar les hores sense aprendre res.

No es tracta d’una actitud destructiva envers el model educatiu; senzillament, aquest model està sent destruït per les retallades i les polítiques neoliberals. M’explico. Parlant des del coneixement més immediat, m’he trobat amb grups escolars que, de 6 hores diàries de classe, 5 les han passat fent guàrdies. És a dir, han anat a l’institut per estar-se un 83% de l’estona sense fer classe. Han anat a l’institut a seure i no emprenyar, a ser guardats mentre els seus pares estan treballant. En resum, a escalfar la cadira.

L’exemple que he posat no és el d’un país del tercer món, ni tan sols de Cuba (impensable, si tenim en compte que l’índex d’escolarització és del 100%), sinó que estic parlant de Barcelona, Catalunya, “primer món”. El motiu pel qual els nens no poden rebre classe és ben senzill: Ensenyament ha decidit que fins al quinzè dia de baixa d’un professor (a l’hora de la veritat, però, acostumen a ser 20 dies), a aquest no se li posarà un substitut. Resultat? Els alumnes tenen hores mortes (i improductives) cada dos per tres.

 

Els més espavilats diran que això és culpa dels professors perquè “s’agafen moltes baixes”. Ai amics, haureu de canviar de discurs perquè per cada dia de baixa, al mestre se li retreu una part important del seu sou (he calculat que uns 20 dies de baixa són aproximadament 400 euros menys)... així que aquesta infàmia ja no serveix.

No cal buscar excuses barates ni ocultar una veritat vergonyosa: les retallades del govern de la Generalitat s’estan carregant el model educatiu. No hi ha més. Les reivindicacions dels mestres ara queden curtes, ja que és la societat qui s’ha d’implicar en revertir la situació; perquè cada dia que passa, la ferida a l’educació pública es va eixamplant, i arribarà un moment en què el mal serà irreversible. Els pares dels alumnes que fan un 83% de guàrdies en hores de classe no poden mirar cap a una altra banda, perquè els seus fills estan destinats a formar part d’una generació perduda (una més).

I parlo de l’educació perquè és el tema que domino, però si tot això s’aplica a la sanitat, la no escolarització es tradueix en morts per culpa d’un sistema que no inverteix el suficient en allò que és vital. Que ens destrueixin l’educació és una vergonya important, però que ho facin amb la sanitat es converteix en una qüestió de vida o mort.

Les retallades són una ideologia

Ja fa uns anys que els ciutadans catalans i espanyols patim les retallades en les nostres pròpies carns. I en aquests anys hem hagut de sentir que aquestes retallades són inevitables pel context econòmic que vivim, que ens hem d’apretar el cinturó, que hem de ser comprensibles i fer un esforç, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Una mentida darrere l’altra.

Com he escrit moltes vegades, és evident que de diners n’hi ha, i molts: només cal preguntar a la banca de quants diners públics s’ha beneficiat. Per tant, en el moment que es destinen milionades inimaginables a entitats financeres i s’obvien les necessitats de les classes baixes, hem de parlar de decisions ideològiques.

Donar a uns i treure als altres és ideologia i és història. Robin Hood ho va fer al seu dia: ell robava als rics i ho donava als pobres. Per aquestes accions va ser perseguit, però es va guanyar l’estima de tot el poble ras. Les coses han canviat radicalment, i ara el que es porta és robar als pobres per donar-ho als rics, i així augmentar les diferències entre tots dos segments socials. Contràriament al que passava als boscos de Sherwood, avui no es persegueix a ningú i, per sort, les retallades i la privatització no són benvinguts entre els desclassats.

M’he referit a les retallades com a robatori. I no se m’ha escapat, sinó que ho he dit a conciència: retallar és robar al poble. Privatitzar és robar al poble. I més si els diners que es guanyen amb aquestes accions es regalen a entitats privades que tenen pèrdues per culpa de la mala gestió al llarg dels anys.

Amb tot això, es pot afirmar que quan CiU ens retalla a Catalunya i el PP a Espanya, no ho fan per necessitat sinó per ideologia; una ideologia en comú entre els dos partits. Ara sembla que es barallin per qüestions nacionals; però això només és careta, perquè a l’hora de fer política són exactament iguals. Dretans, privatitzadors i burgesos. Les seves retallades són el pretext idoni per poder desmantellar l’estat del benestar sense ser massa descarats.

Si algú creu que no hi ha un altre camí que el de l’austeritat, que es pregunti pels sous dels alts càrrecs o per la inversió constant en “defensa” i fe cristiana. Per posar dos exemples fàcils. Evidentment que hi ha molts camins per sortir d’una crisi que no ho és (és una estafa, un abús de poder d’uns pocs sobre la majoria), però el primer que cal fer és deslligar-se del jou al que ens sotmet Europa i negar-nos a seguir pagant un deute que els ciutadans no tenim amb ningú.

El 25N no canviarà res perquè a Catalunya, igual que a Espanya, seguirà manant la Troika. Però si heu decidit votar, estaria bé superar la cortina de fum que ens ha venut CiU i pensar si volem que el partit dels corruptes ens segueixin retallant els serveis públics. Jo, evidentment, no ho vull, i convido a tothom que voti, que no ho faci per CiU.


PD: Corren rumors que, després de les eleccions, Artur Mas té previst privatitzar l’Hospital Clínic. Té molta tela, però no es pot esperar altra cosa d’aquesta gent.