Escalfar la cadira per obligació

Durant l’etapa d’escolarització, a qui no li han dit alguna vegada que no està a classe per escalfar la cadira? Fa uns anys, aquesta expressió tenia una connotació negativa, un toc d’atenció pels alumnes menys implicats i menys participatius. Però la cosa ha canviat, i actualment els alumnes no tenen més remei que escalfar la cadira i passar les hores sense aprendre res.

No es tracta d’una actitud destructiva envers el model educatiu; senzillament, aquest model està sent destruït per les retallades i les polítiques neoliberals. M’explico. Parlant des del coneixement més immediat, m’he trobat amb grups escolars que, de 6 hores diàries de classe, 5 les han passat fent guàrdies. És a dir, han anat a l’institut per estar-se un 83% de l’estona sense fer classe. Han anat a l’institut a seure i no emprenyar, a ser guardats mentre els seus pares estan treballant. En resum, a escalfar la cadira.

L’exemple que he posat no és el d’un país del tercer món, ni tan sols de Cuba (impensable, si tenim en compte que l’índex d’escolarització és del 100%), sinó que estic parlant de Barcelona, Catalunya, “primer món”. El motiu pel qual els nens no poden rebre classe és ben senzill: Ensenyament ha decidit que fins al quinzè dia de baixa d’un professor (a l’hora de la veritat, però, acostumen a ser 20 dies), a aquest no se li posarà un substitut. Resultat? Els alumnes tenen hores mortes (i improductives) cada dos per tres.

 

Els més espavilats diran que això és culpa dels professors perquè “s’agafen moltes baixes”. Ai amics, haureu de canviar de discurs perquè per cada dia de baixa, al mestre se li retreu una part important del seu sou (he calculat que uns 20 dies de baixa són aproximadament 400 euros menys)... així que aquesta infàmia ja no serveix.

No cal buscar excuses barates ni ocultar una veritat vergonyosa: les retallades del govern de la Generalitat s’estan carregant el model educatiu. No hi ha més. Les reivindicacions dels mestres ara queden curtes, ja que és la societat qui s’ha d’implicar en revertir la situació; perquè cada dia que passa, la ferida a l’educació pública es va eixamplant, i arribarà un moment en què el mal serà irreversible. Els pares dels alumnes que fan un 83% de guàrdies en hores de classe no poden mirar cap a una altra banda, perquè els seus fills estan destinats a formar part d’una generació perduda (una més).

I parlo de l’educació perquè és el tema que domino, però si tot això s’aplica a la sanitat, la no escolarització es tradueix en morts per culpa d’un sistema que no inverteix el suficient en allò que és vital. Que ens destrueixin l’educació és una vergonya important, però que ho facin amb la sanitat es converteix en una qüestió de vida o mort.