Escrache sí o sí

No pretenia escriure sobre el tema de moda del moment, els escraches. Creia que no feia falta, que era obvi que si algú prenia una decisió havia de carregar amb la responsabilitat que aquesta comportava. Però veig que dia rere dia els mitjans van alimentant un debat ridícul: l’escrache és legítim o il·legítim? Jo ho tinc clar: l’escrache no només és legitim, sinó que és el mínim que poden fer les persones que ja ho han perdut (o els han robat) tot. Escrache sí, per descomptat.

Tot aquest debat ha aflorat arran del tema dels desnonaments. Recordem que els desnonaments són accions que emprenen entitats bancàries rescatades amb diners públics per deixar a famílies senceres sense llar; i una vegada sense casa, les entitats segueixen reclamant que les famílies acabin de pagar-la. Sí, tot molt absurd, però en consonància amb el país on vivim.

Com que darrerament els desnonaments estan afectant a centenars de milers de famílies de tot l’estat espanyol, la situació ha adquirit un notable dramatisme. La qüestió ha arribat al Congrés dels Diputats, però com que el domina un sol partit, la intenció és no frenar el drama humà i seguir com sempre: beneficiant a la banca i perjudicant al ciutadà de classe treballadora.

Vist el panorama... relament esperen que la gent afectada es quedi de braços plegats? Som conscients que el cristianisme sempre ha sigut una gran eina de manipulació que ha anat bé durant molts segles; però ja som al XXI, ens hem fet grans, i això de posar l’altra galta està passat de rosca.

Els diputats del PP que han rebut un escrache (4 enganxines i 4 crits a les portes del seu domicili, que no s’emocionin els amants de Mateu Morral) potser es pensen que la gent és imbècil o que ens mamem el dit; les decisions tenen responsables públics, i aquests han de saber que una acció on es perjudiquen milers de persones no sempre els ha de sortir gratuïta. Perquè en cas que això passés, estaríem parlant de la impunitat total.

Déu n’hi do el que ha aguantat el poble d’aquest país. Començant per una transició democràtica de fer riure i acabant per una família real que encara es manté tot i estar brutalment podrida. Així que els diputats escrachejats ja poden estar contents, perquè en un altre context històric ja haurien saltat pels aires.

També s’ha posat de moda fer comparacions absurdes: que si la PAH és Batasuna, que si les famílies desnonades són perroflautes... Aquest és el mecanisme d’autodefensa d’una dreta que fins ara mai l’havia necessitat: menysprear i dir xorrades; com si ser perroflauta o simpatitzar amb Batasuna fossin coses per les que hom s’hagués d’amagar. Quin nivell, la democràcia postfranquista...

Ja que fem comparacions, per què els mitjans no diuen que els primers que han rebut un escrache, i infinitament més greu, són els desnonats? Amb cops de porra inclosos, han vist com els defensors dels poderosos els feien fora de la seva pròpia llar. Però què és això que un feixista convertit a demòcrata per interès vagi titllant a gent desesperada de feixistes? Qui té els pebrots de comparar Ada Colau amb una nazi? Està força clar: la gent que comença a tenir por. Sempre han fet el que els ha donat la gana amb total impunitat, però ara s’adonen que s’està arribant a un límit de tensió social els espanta. O els comença a espantar. I ja és hora que la por canvïi de bàndol d’una vegada per totes, perquè les classes populars ja hem rebut prou òsties. De moment són només crits i enganxines, però no sembla que la cosa hagi d’anar a menys. Està arribant el dia en què els rics també plorin.