Però no estàvem en Bankiarota?

Ens hem fet un fart de protestar per cada retallada que han patit dos dels pilars de la nostra societat: la sanitat i l’educació. Per cada cop que rebíem del govern del PP des de Madrid, o per cada bufetada que ens donava el govern de CiU, hem intentat respondre-la amb arguments a favor de com són d’imprescindibles els serveis públics. Per cada sou retallat a un mestre, per cada tancament d’un CAP, hem imaginat alternatives per seguir endavant. Ens han repetit que són temps difícils, que ens hem d’apretar el cinturó, però nosaltres no ens ho hem empassat, observant com cada dia un ric es convertia en poderós, i un poderós es trobava immers en casos de corrupció dels quals sortia impune. Ens han repetit per tot arreu que estavem en crisi, però ni així ens han pogut fer creure que no es tracta d’una crisi sinó d’una estafa, d’un abús de poder constant que naturalment no podia acabar bé. Ens han jurat que no hi havia diners, però hem comprovat que n'hi havia pel que interessava. Ens han dit que hem de seguir treballant, tirar el país endavant, però han engegat mesures que dificulten trobar feina i, en canvi, faciliten l’acomiadament si ja la tens. Han posat, i segueixen posat, milions de traves a la classe treballadora, i mentre ens putegen, nosaltres ens seguim aixecant ben d’hora ben d’hora i complint amb el nostre deure.

I tot això per què? Perquè el partit del govern regali més de 10.000 milions d’Euros a un banc que, curiosament, està (i ha estat) dirigit per membres d’aquest partit. I d’on surten aquests diners? Naturalment, del fons públic, dels diners que tots els ciutadans paguem en forma d’impostos, d’aquests impostos que han retallat, casualment, 10.000 milions d’Euros i que ja no es destinen ni en sanitat ni en educació.

Els nostres pares ens deien que els impostos serveien per fer carreteres, per construir hospitals, per pagar els professors; ens ho vam creure i no ens va semblar malament, perquè tots en sortíem guanyant. Ara el discurs ha canviat, i el que haurem d’ensenyar als nostres fills és que els impostos serveixen per regalar diners als bancs, els grans afectats d’aquella crisi devastadora... 

↑ Un escàndol més, però la gent seguirà votant el PP

Quan trigarem per tornar endavant?

En poc més de cent dies de govern del Partit Popular, la societat espanyola ha viatjat 40 anys enrere. Sembla difícil que algú pugui esmicolar els avenços socials que s’han aconseguit amb l’esforç d’anys en tan sols 5 mesos. Però, com si es tractés d’un nen que rebenta un formiguer amb un cop de puny, el govern de Rajoy ho està aconseguint.

Els ciutadans, com les formigues, no hem mort tots de cop. Però el cop ens ha deixat desorientats, sense saber on som, amb el nostre hàbitat destrossat. El que ha fet el PP en tan poc temps ens dóna potestat per poder treure’ns les caretes i parlar sense embuts d’una vegada per totes: hem tornat al franquisme.

I no és una exageració. D’acord que les figures són unes altres. D’acord que el cop d’estat no es produeix amb les armes sinó mitjançant les urnes, tot i que tothom en coneixia el resultat. I aquesta és la gran diferència: per alguns aquest govern és legítim (perquè és “democràtic”), mentre que el de Franco era il·legítim. Per mi, no hi ha diferències.

Perquè, igual que l’any 1939 Franco va suprimir tot allò que la República havia creat, el PP està acabant amb tot allò que s’havia tornat a aconseguir després del franquisme (evidentment, adaptat als nous temps i amb la llosa del règim que encara pesa). Adéu a la sanitat pública. Adéu a l’educació pública. Adéu a la Llei de dependència, de l’avortament... de tot el que soni a progressisme. I tot això, repeteixo, en poc més de cent dies. Volem formar part de l’Europa cosmopolita, però tenim un pensament de l’Espanya inquisitiva, a més d’uns impostos que segueixen finançant ‘caceres reials’ i ‘pederàstia episcopal’.

Però quan parlem d’Espanya no podem oblidar què passa a Catalunya. Exactament el mateix. El desastre del PP és tan gran que CiU està quedant en un segon pla, però les seves polítiques privatitzadores són igual de corrossives en un i altre lloc. Potser algú es pensa que CiU defensa Catalunya i per això “és una mica diferent” al PP; però què és defensar Catalunya sinó defensar els seus ciutadans? CiU ens està deixant en pilotes, igual que els seus amics espanyols. I dic amics sí, però podria dir ídols, ja que els convergents no han tingut cap inconvenient de ser el gos falder del govern de Rajoy, des del primer dia.

Evidentment, el problema és de part de la ciutadania. Perquè cony, és força clar que no només els quatre rics, burgesos i adinerats han votat PP i CiU. Desgraciats que els costa arribar a final de mes no van tenir mala consciència quan van anar a una urna i van dipositar un paper reciclat amb les sigles de ‘Partido Popular’. Ara s’hauràn de pagar les receptes, i tantes altres coses. Als que els segueixi semblant bé és perquè el patriotisme ha arrelat en la seva incultura, i s’han cregut que el PP és el partit que més defensa Espanya (dic el mateix que abans, defensar Espanya no hauria de ser vetllar pels espanyols?). I als que han vist que l’han cagat i ara es penedeixen d’haver votat Rajoy per la seva rebequeria anti-ZP, només els dic una cosa: que els donguin pel cul.

Perquè és culpa dels ciutadans haver de carregar amb un govern com aquest. El problema ve de lluny, quan vam acceptar una transició que era una farsa i ens va semblar que aquest sistema ja ens anava bé. Ara patirem, i molt. A veure quants anys ens costarà tornar a assolir els avenços que estem perdent. A poc a poc. Perquè construir costa molt, és un procés lent que cal mesurar mil·limètricament per posar uns bons fonaments. Destruir, en canvi, es fa amb un cop de geni. La moda Pepera passarà, però haurà arrasat amb allò que es trobi de cara. Per això, ara que anem caminant cap endarrere, em pregunto: quan trigarem per tornar endavant?