Com sobreviure a les sobretaules d’aquest nadal

Som a les vigílies de nadal i a poques hores de la primera celebració en família i, a diferència d’altres anys, les sobretaules dels dies festius incorporaran un element impossible d’evitar: la política. Entre les vacances d’estiu i les nadalenques els catalans hem viscut dues eleccions, i malgrat això encara no hi ha governs ni a Catalunya ni a Espanya.

Per tant, l’empatx de menjar i d’alcohol barrejat amb el col·lapse polític i la situació tensa que estem vivint faran que les tertúlies substitueixin les tradicionals nadales i segur que hi haurà enganxades amb els cunyats i amb els parents, propers o llunyans. Tant si voleu conservar l’harmonia familiar com si voleu buscar polèmica amb el parent més conservador, aquí van deu propostes per debatre que segur que donaran joc:

No perdem els nervis aquest nadal...

1) La ingovernabilitat en què queda l’estat. A molts i moltes aquest concepte els fa tremolar i serien capaços de considerar bons pactes inversemblants per tal que el Congreso tornés a la normalitat. En canvi, d’altres que no votem (gairebé) mai, aquesta vegada ho hem fet perquè hem olorat la sang i hem volgut contribuir en el caos polític a l’estat espanyol. Personalment, vaig prendre la decisió de votar perquè vaig creure que trollejava més la democràcia votant que abstenint-me, sempre entenent que a aquest estat franquista no se’l combatrà mai des de les urnes. Però ja va bé tenir l’enemic una mica desorientat.

2) Treure pit dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Per primera vegada, hi ha hagut una victòria incontestable dels que podríem considerar “els nostres”. Evidentment la política s’ha de fer 365 dies l’any i no una vegada cada quatre, però sempre és millor que guanyi l’esquerra que la dreta. Aquestes eleccions, a més, han servit per trencar el mite del debat monotemàtic que s’intenta vendre des dels mitjans afins al govern català: a la societat no tan sols hi ha sobre la taula el tema nacional (independència sí o no), sinó que els fronts són diversos i n’hi ha un (eix esquerra-dreta) que alguns volien enterrar i no han pogut. Tot i això, certa part de l’independentisme encara no s’ha adonat que la gent que ha votat En Comú Podem "potser" no ho ha fet només pel factor dret a decidir, sinó per molts altres.

Membres d'En Comú Podem celebrant la victòria de diumenge

3) Punxada escandalosa de Convergència (CDC) que els mitjans han intentat tapar amb mil excuses: que si la campanya era dolenta, que si el candidat no tenir carisma, que si eren unes eleccions difícils... Si amb el punt anterior encara no havíem aconseguit burxar al convergent de la família (tots en tenim algun), recordar-li que la gent està farta de seguir sustentant el partit de la corrupció a Catalunya és un pas més per començar a buscar gresca.

I aquí podem treure la part més fosca, classista i etnicista del nostre entranyable convergent: la culpa que no guanyin els sobiranistes és dels "botiflers" espanyolistes de la perifèria, tothom hauria de votar com els gironins i la gent de la Catalunya interior... i una sèrie de tòpics més que farien posar vermell al propi Heribert Barrera.

Per acabar amb CDC, dos exemples rotunds de la seva voluntat de "desconnexió" (no diguin desobediència, que no fa Upper Diagonal). Primer: què fa un partit que es s’autoanomena independentista presentant-se a unes eleccions generals? Segon: per què TV3, a mans dels convergents, emet el discurs del rei espanyol la nit de nadal?

4) L’assemblea de la CUP del 27 de desembre. Més actualitat impossible. I segurament el debat que generarà més tensions entre el bàndol pro CUP i el bàndol dels grouppies de Mas.

Cal deixar clar que la CUP NO ha d’investir Mas de cap de les maneres, i menys amb els resultats que ha tret CDC les passades eleccions (la meitat de diputats que en les darreres generals). A més, el pla de xoc que ha presentat Junts pel sí (JpS)  és una vergonya que un partit anticapitalista hauria de tirar enrere sense necessitat de fer una assemblea: menys d’un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest pla de xoc (per què aquests 270 milions d’euros que ara apareixen de sobte no havien sortit en la passada legislatura?); una proposta de mínims on la majoria dels punts apareixien al programa de JpS o havien estat aprovats al Parlament; aturar BCNWorld quan ja no hi ha ningú que hi vol invertir… en definitiva, una estafa en tota regla per fer passar la CUP per l’adreçador a canvi de res.

Si CDC s’ha plantat amb el tema Mas, per què la CUP no ho ha fet també i ara ho han de decidir en assemblea, quan en campanya havien dit per activa i per passiva que no investirien a Mas? Si l’acaben investint (que espero que no), per què no es van estalviar tràmits i van anar directament a la llista de JpS?

Finalment, sembla clar que malgrat tot el que borden els hooligans convergents, amb Mas el procés no aconseguirà més adeptes dels que ja té. I sembla clar també que en necessita força més per assolir l’objectiu del dret a l’autodeterminació (i no diguem de la independència).

Per això, a les sobretaules que s’aproximen, jo defensaré sense problemes unes noves eleccions al març; i assenyalaré com a únic culpable l’immobilisme de CDC, que ha abduït a ERC, per no voler deixar caure prematurament el que en un futur no molt llunyà està cridat a ser un cadàver polític.

La militant d'Endavant-OSAN Anna Gabriel és la cara visible dels que s'oposen a investir a Mas

5) Un tema molt ranciofact però que segur que apareixerà en algun moment és el de la diferència entre el vot català i el vot espanyol. En aquestes eleccions generals, certament, el vot a Catalunya (i a Euskadi) ha estat considerablement diferent al de la resta de l’estat. Però no podem destacar això sense parlar també de la diferència abismal entre el vot a la ciutat i al camp, entre el món urbà i el món rural.

L’independentisme no assolirà mai els seus objectius si no aconsegueix seduir la població de Barcelona i de l’àrea metropolitana, on el vot independentista resisteix mínimament gràcies a CUP i ERC, ja que cada vegada es fa més evident que CDC s’ensorra. Des de la distància, crec que "tornar al referèndum" i convèncer a partir d’aquí és el més assenyat que pot fer l’independentisme, vistos els resultats. Independència com a eina per canviar l’statu quo sí; com a objectiu per mantenir privilegis, no.

6) Factor Ada Colau. Després de la victòria a les generals a 8 de 10 districtes de Barcelona (evidentment a Sarrià-Sant Gervasi i a Les Corts va guanyar CDC, fet que evidencia que dins la pròpia ciutat també hi ha dos mons), sembla ben clar que la immensa majoria dels barcelonins donen suport a la gestió de l’alcladessa malgrat els continus atacs que des del primer dia ha rebut per part de mitjans com el Grupo Godó o de lobbies com el Gremi d’Hotels, per posar dos exemples evidents.

Aquí els barcelonins de la taula podem despullar qualsevol argument que vingui de fora. Per exemple, quan algú es queixi que "s’està intentant posar barreres al turisme" tan sols cal replicar que qui patim el turisme dia a dia som els barcelonins. "Tu pots passejar per la rambla principal del teu municipi, oi? Doncs nosaltres no, perquè està literalment presa pels turistes". "Tu pots dormir tranquil·la a la nit, oi? Doncs les veïnes de Ciutat Vella no, perquè els guiris borratxos que surten de festa es foten a cridar a les 5 de la matinada". I així de fàcil tot.

Barcelona: la lluita de classes representada en un mapa de vot segons el barri

7) Desaparició d’Unió. El tema llaminer, millor treure’l durant el pollastre rostit, ja que és ideal per sucar-hi pa. Dit això, aquest punt passarà de llarg força ràpid en la majoria de famílies.. algú coneix un votant d’Unió? Si teniu sort de tenir-ne un a taula, no dubteu en descollonar-vos sense pietat del vividor Duran i Lleida, que sembla que de suites d’hotels és un expert però que encara no coneix què se sent quan ets Ministre. Si els sis temes anteriors han generat picabaralles, la unanimitat en aquest setè punt farà que la matriarca de la casa no passi angoixes veient discutir els seus.

8) Patacada brutal de Ciutadans. Quina gran alegria passar d’un C’s que tenia la clau de la governabilitat a un C’s que no pinta absolutament res en l’aritmètica parlamentària espanyola. S’ha demostrat que des del minut 1 ha sigut un partit inflat per la premsa (especialment per El País i per La Sexta), per les grans multinacionals espanyoles i per les empreses de sondejos com Sigmados. La campanya electoral desastrosa que han fet, sumada als intents del seu líder suprem d’amagar que en realitat són un partit assimilacionista infectat per l’extrema dreta i que de regeneració en tenen poca, els han donat uns resultats molt i molt per sota del que esperaven.

Després del 27S vaig dir que C’s havia tocat sostre a Catalunya i que en dos mesos el tocaria a Espanya; crec que no m’he equivocat, i per sort el sostre a l’estat ha sigut més que discret. Tan de bo siguin un UPYD part II. I tan de bo no els donem mai més motius perquè taquin de taronja el nostre estimat cinturó roig (no roig del PSC, sinó roig rotllo bolxevic).

Albert Rivera celebrant que ha fracassat

9) La confluència de l’esquerra a nivell estatal, sumant-hi IU, hagués estat clau per convertir-se en la segona força electoral. No hi ha dubte que la batalla d’egos Iglesias-Garzón ha impedit aquesta confluència. I no hi ha dubte tampoc que, en cas de noves eleccions al maig, trobaran la manera d’entendre’s per sumar més. De fet, Podemos no hagués obtingut aquests grans resultats si no hagués estat gràcies a les diferents confluències amb agents polítics i socials de diferents pobles de l’estat espanyol. Jo mateix vaig votar a Xavi Domènech o a Marta Sibina, i no a Pablo Iglesias.

10) PP i PSOE. Alerta: treure el tema dels 123 escons del PP serà el moment més depriment de la sobretaula; treure el tema dels 90 del PSOE, potser serà el més còmic. En tots dos casos, millor no recrear-s’hi i passar-hi de puntetes.

L’exemple que el nacionalisme fa molt mal són els resultats del PP. Si nos fos pel discurs identitari, de garant de la unitat i d’oposició a la resta de nacionalismes de l’estat, el PP seria un partit torpedinat per la seva pròpia mala gestió corrupta i clientelista. Però el seu missatge espanyolista caduc continua venent a molts punts de l’estat, i la gent continua votant al PP (malgrat tot) perquè és el partit que garanteix la duresa contra els elements subversius. Sí, la Transició va ser una gran estafa, però tothom la va comprar i així estem.

Hi ha regions que donen un suport escandalós a aquest partit postfranquista, com ara les Castelles i Múrcia. Amb tot, a qualsevol votant de classe baixa de qualsevol part de l’estat li hauria de caure la cara de vergonya quan vota el PP.

Pel que fa al PSOE, només se’l creuen al sud. Tots i totes coneixem gent ben propera que fins fa cinc anys votaven el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya. I gairebé totes i tots han deixat de fer-ho. Al sud de l’estat, de moment, ho continuen fent. Precisament allà on més casos de corrupció han esquitxat el partit. Increïble.

El Partido Socialista Obrero Español és un autèntic desastre, i si aquesta és l’esquerra, no cal dreta. Per començar, el seu líder és un maniquí curt com el futur de Rafa Benítez al Madrid, que va ser assessor d’un peix gros de l’ONU durant la Guerra de Kosovo i conseller general de Caja Madrid. Un obrer socialista de tota la vida, vaja. I per acabar, les polítiques del PSOE s’escoren cada any una mica més a la dreta.

Sincerament, aniria molt bé un pacte del règim del 78 entre PP i PSOE perquè caiguessin les caretes i així la gent que es considera d’esquerres no tornés a donar mai més suport a aquesta colla de vividors i socialdemòcrates capitalistes.

Blindatge de l'estat: Rajoy i Sánchez tenen els dies comptats

0) Per si el tema polític es posa molt tens, sempre hi ha el comodí Barça: millor equip del món amb un any 2015 estratosfèric, inclosa una Champions després d’eliminar els campions de les principals lligues europees i un inoblidable 0-4 al Bernabéu. Si teniu família perica o madridista, incidiu i burxeu al màxim, no ho podràn suportar ;)

FCB, millor equip del món, també oficialment

Vist el panorama que ens espera, només desitjar-vos uns àpats calentets, unes sobretaules polèmiques i, sobretot, unes festes carregades de to polític. Si no toquem els temes tabú aquest nadal, ja no els tocarem mai. Salut i fins l’any que ve!

Quants anys més durarà el procés?

Aquesta és la pregunta que em feia tant abans de les eleccions com ara, una vegada han passat quatre dies. La situació està tan estancada que fins i tot unes eleccions que havien de ser decisives [sic] sembla que no ho han estat tant. El dia de la marmota.

De diumenge a la nit a avui, però, la situació ha adquirit un gir inesperat, ja que l’hipotètic guanyador dels comicis depèn d’un altre partit ideològicament oposat per investir el seu candidat, i sembla que aquesta és l’única prioritat d’aquella gent que deia que el “procés” l’encapçalava la societat civil.

D’altra banda, pels que l’eix nacional no és la nostra prioritat, el 27S ha posat fre als canvis progressistes (per dir-ho suaument) que es van iniciar el 24M. El context plebiscitari, que sens dubte ha estat assumit tant la gent partidària de la independència com per la que no, ha anul·lat la concepció marxista de la política com a lluita de classes i això ha produït un gir descaradament a la dreta en comparació als resultats de fa 4 mesos.

Sense més preàmbul, em disposo a analitzar breument els resultats dels set partits (que han acabat sent sis) des d’una òptica totalment subjectiva:

- Ciutadans. Comencem amb la notícia tràgica de la nit: la crescuda brutal de C’s, que ha colat 25 diputats al Parlament. Sens dubte C’s està format per gent espanyolista d’extrema dreta, però evidentment no han obtingut més de 700.000 vots de persones d’extrema dreta.

S’han fet moltes teories respecte a la crescuda de C’s, i per mi la més encertada és la següent (referida als votants en barris de classe obrera, la classe alta és normal que voti dreta): en comptes d’insultar als seus votants (incults, xarnegos, quillos…) cal reenganxar el discurs d’esquerres als votants de classe treballadora que han optat per l’opció taronja. Això evidentment no passa per les tertúlies sobre el "procés" on només hi ha suposats intel·lectuals, sinó per fer treball als barris i continuar teixint les xarxes de cooperació que tan bé van funcionar al postfranquisme. Cito un dels tuits més encertat que he trobat aquests dies: “Contra C’s, menys estelades i més vagues generals” (by @knysrb). Perquè sinó, per falta d’empatia, podem convertir els nostres barris en feus de l’extrema dreta, tal i com passa a França amb el FN. Si s’opta per la via d’enfrontament directe entre nacionalitats i s’obvia l’internacionalisme, hi ha moltes possibilitats que això suceeixi.

- Catalunya Sí Que Es Pot. Fins i tot ells han admès que els seus resultats han estat decebedors. Des del meu punt de vista, el gran error ha estat el pacte exclusivament entre cúpules, completament diferent del cas de Barcelona en Comú (per mi no equiparable), composta per una llista amb pocs polítics i força activistes dels moviments socials o professionals de diversos àmbits.

El segon error ha sigut la campanya, no només perquè la va fer gairebé exclusivament Pablo Iglesias, sinó perquè va adquirir protagonisme gent com Coscubiela i es va deixar en l’ostracisme una de les persones més vàlides que hi haurà al Parlament, l'Albano Dante. Això per no parlar d'Arcadi Oliveres, que va saltar del carro quan va veure de què anava CSQEP. Ell sí que hagués pogut ser un bon portaveu. Tornant a BeC, quina gran diferència també en el lideratge: s’ha demostrat que Ada Colau té molt més ganxo que Lluís Rabell.

El més curiós de CSQEP, però, és que ara tothom es vol acostar a ells per apropiar-se els seus vots (durant la campanya, Arrimadas titllava Rabell d’independentista i Mas ubicava CSQEP a la mateixa banda d’Aznar), quan CSQEP es van presentar amb un programa allunyat del marc plebiscitari, reforçant el discurs de classe, l’eix esquerra-dreta.

Pablo Iglesias li ha fet una campanya a Lluis Rabell que no ha enganxat

- Unió. La tercera gran notícia de la nit (després explicaré les dues primeres). La dreta catalana més rància (si alguna no ho és), la que va a missa, la que folla sense condó i té descendència per fer un equip de futbol, la que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot curar… tota aquesta xusma no tindrà representació al Parlament, com a mínim la que parla en català (la que parla en castellà encara en té però a veure quan de temps li dura), cosa que celebro a bastament. Que no tornin.

- PSC. M’aturaré poc en aquest partit, coincideixo amb la majoria que han aturat el cop. Només una dada: l’any 1999 amb Maragall van treure 52 diputats. 16 anys després, 16. Una diferència, de 36 escons, que es diu aviat.

- PP. La notícia bomba de les eleccions, tot i que era previsible. A diferència del PSC, el PP no ha aconseguit aturar el cop. S’han fotut una bona hòstia, com aquelles que repartia l’Albiol a la gent que protestava en contra seu l’any 2006. L’estratègia de portar un matón de discoteca com a candidat, amb discurs agressiu i racista, no ha donat els fruits desitjats… per sort. Cremada aquesta opció, sembla que el PP, també a diferència del PSOE, dóna per perduda Catalunya, tot i que no crec que de cara a les generals això els preocupi massa.

- Junts pel Sí. Malgrat haver arrasat (no oblidem que era una llista amb dos partits), durant la nit electoral es deduïa molta decepció entre els seus votants. No entraré a comptar percentatges de vots perquè em sembla ridícul, però una cosa és evident: s’han quedat a un diputat de dependre d’ells mateixos per tirar pel dret amb majoria simple. Cosa que celebro. No els serà fàcil, si és que ho aconsegueixen, convertir el seu messies novament en President de la Generalitat. Els hooligans del partit (altrament conegut com hiperventilats), que tan bé parlaven de la CUP durant la campanya i que no van entrar en un sol enfrontament directe, no han trigat ni dos dies en canviar d’estratègia: insults, comparacions de Baños amb Arrimadas, culpabilitzacions de descarrilament del procés, defensa aferrissada del líder com si fos un rock star… Pels que prioritzem la lluita de classes per davant de tot, aquest enfrontament és música per la nostra oïda (com diria aquell).

Si tan líder era Mas, com és que ni Romeva ni Junqueras van dir en campanya que era el seu candidat i ara sí que ho diuen? Com és que anava al número 4 de la llista? Com és que des del 27S a la nit les número 2 i 3 de la llista han desaparegut per art de màgia, si era una candidatura impulsada per la societat civil? I com és que aquells del discurs “primer independència i després ja treurem la dreta”, ara que es presenta l’ocasió no volen ni sentir a parlar d’un govern sense Mas?

Junts pel sí són una ensarronada ideada per Convergència on tota la gent que no ho és hi ha caigut de 4 grapes. No em fan cap pena, que haguessin tret 68 diputats i ara no dependrien d’un partit que durant tota la campanya s’ha cansat de repetir que no investiria a Artur Mas. I si es “descarrila el procés” tampoc em farà cap pena, els seus ideòlegs porten cinc anys marejant la perdiu i la seva intenció és allargar-ho tot ad eternum.

- CUP. Malgrat no votar-los aquesta vegada, per mi va ser la millor notícia de la nit. De 3 a 10 diputats, més del triple, però amb un creixement sostenible, que és com ha de créixer un partit que treballa des de la base. Deu diputats/des que dono per fet que no cediran a la pressió de l’entorn processista i que seguiran coherents com sempre. El Camamilla party (altaveus mediàtics de l’entorn convergent) ja ha engegat la campanya de desprestigi, amb entrevistes trampa als recentment escollits diputats des de tots els mitjans, però s’ha de ser ingenu per creure que activistes o sindicalistes anticapitalistes entraran al joc que proposa el quart poder.

Una proposta col·lectiva com la CUP no és incompatible amb grans individualitats, i gent potentíssima com Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra, Benet Salellas o Ramon Usall segur que donaran molta canya a l'stablishment tant espanyol com català.

La CUP celebrant els resultats a l'Aliança del Poblenou

Postdata: No vaig votar. El 2012 vaig dir que unes eleccions plebiscitàries em semblaven un frau i he sigut coherent amb aquest pensament. Malgrat tot, d’ara endavant, si la CUP aguanta i impedeix la investidura de Mas, encara que això suposi unes altres eleccions, els votaré (a nivell català, no a nivell municipal) malgrat no legitimar el sistema democràtic que tenim.