Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Che. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Che. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de gener del 2014

Aprendre a no renunciar

Gamonal és un barri situat al nordest de Burgos, ciutat castellanolleonesa propera a Palencia, Logroño o Gasteiz. Fins la setmana passada era un barri treballador qualsevol d’una ciutat com n’hi ha moltes a l’estat espanyol. Amb una particularitat: des de l’any 2011 els i les veïnes de Gamonal protestaven en contra de la construcció d’un bulevard comercial que suposava un canvi bestial en la idiosincràsia del barri.

Gairebé tres anys de protestes pacífiques no havien servit perquè l’Ajuntament estigués a punt d’iniciar les obres que transformarien el barri. L’asfalt ja estava aixecat i el perímetre envoltat de tanques quan, divendres al vespre, els i les humils veïnes del barri van dir prou. Després de cinc dies (i nits) d’avalots, enfrontaments amb la policia, joves detinguts i murs humans per impedir el pas de la maquinària que havia d’iniciar les obres, els habitants de Gamonal han aconseguit una primera victòria: suspendre momentàniament la construcció del bulevard. L’alcalde s’ha donat entre 15 i 20 dies per arribar a un consens, però els veïns ho tenen clar: arribar amb la lluita fins al final, guanyar tots els assalts del combat. Probablement això implica tornar a sortir al carrer, però també exigir la llibertat de tots els detinguts amb què s'ha saldat el conflicte.

El cas de Gamonal té una particularitat sorprenent: els interessats en fer el bulevard (alcalde i constructor, que casualment és propietari del Diario de Burgos, però també l’estat espanyol) s’han afanyat en intentar criminalitzar la lluita de les veïnes amb els arguments que utilitzen sempre. Fins i tot hem arribat a escoltar que els que creen avalots són joves descontrolats que ni tan sols viuen al barri, sinó que van itinerant de conflicte en conflicte (i tiro perquè em toca). Però aquesta vegada no els han servit declaracions del Ministre de l’Interior ni editorials infames a diaris afins al règim. Aquest cop la majoria de la població s’ha posicionat (i en molts casos solidaritzat) al costat dels veïns, farts d’haver de cedir a les imposicions dictades per tercers.

És probable que aquest suport als habitants de Gamonal es produeixi per l’efecte mirall. Que la gent, farta també de les injustícies que pateixen els seus barris, s’hagi vist identificada amb aquesta lluita i hagi aplaudit el valor que han demostrat els burgalesos, l’amor propi de qui no té res a perdre.

El següent pas és preguntar-se “Per què no ho fem nosaltres, amb tot el que hem de suportar?”. Ja ho va dir el Che pocs mesos abans de ser assassinat: “Crear dos, tres... muchos Gamonal, es la consigna” (o no era ben bé així?). Exacte. Gamonal només ha de ser l’inici d’una flama que es vagi propagant arreu. Només a Barcelona se m’ocorren uns quants casos per paralitzar la ciutat seguint l’exemple de Burgos: l’augment abusiu del preu del transport, els projectes de transformació de la ciutat pensada pels rics i pels turistes (el Port Vell, el Born…). I casos així a tots i cadascun dels municipis.

Gamonal ja s'ha encès, a veure quant triguem la resta

D'altra banda, Gamonal també ens llança un missatge molt important: ja està bé d’anar amb el lliri a la mà. A cada una de les protestes pacífiques a les quals hem assistit s’han pixat a la nostra cara. De fet, s’estan rient de nosaltres a una velocitat d’escàndol, tornant als anys 40 en temes com l’avortament o el control al ciutadà. Els opressors (sí, faré servir els termes de sempre ja que encara són vigents) han aconseguit fer creure als oprimits que ens podem queixar de tot, sempre que sigui pacíficament. En canvi, ells poden deixar la gent al carrer (sense feina i/o sense casa), destinar els nostres impostos a salvar la banca i pagar el deute o retallar salvatgement la sanitat i l’educació, però com que no exerceixen una “violència directa” (per entendre’ns) estan legitimats per fer-ho.

La culpa també és nostra per haver-nos empassat el seu discurs victimista quan en realitat són els botxins, per haver cregut que estàvem més a prop seu perquè formàvem part de la classe mitjana (invent ridícul), per creure’ns que un contenidor en flames té més valor que la dignitat de les persones o per pensar que es perd credibilitat si s’exerceix l’autodefensa. Hem volgut articular un discurs políticament correcte que ens ha servit perquè ens destrossin tots els drets que teníem.

Ara que ja ho han aconseguit, hem de repensar seriosament les nostres estratègies de lluita, i sobretot no tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada. Si la lluita és legítima, que cadascú l’exerceixi com cregui convenient; creure que es té una superioritat moral envers certs temes (violència, sobretot) només serveix per ajudar a criminalitzar als nostres, i això els mitjans de comunicació en mans dels poderosos ja ho fan molt bé.

A Gamonal s’ha tornat a demostrar que l’única manera d’aconseguir les coses és muntant un pollastre que desboqui a les “autoritats”. Renunciarem als nostres drets només per poder dir que som políticament correctes?

dilluns, 2 de gener del 2012

Sempre hi ha quelcom a celebrar...

Corren uns dies en què les celebracions són més aviat escasses. Sobretot totes aquelles que no són individuals, sinó col·lectives. I sobretot, aquelles que són motiu d'alegria per la gent d'esquerres, en un context social en què la dreta està en un auge que fa por. Però sempre hi ha motius de celebració. De fet, cada 1 de gener, l'esquerra revolucionària té, com a mínim, un parell d'esdeveniments per celebrar.

1) Ahir va fer exactament 18 anys que l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) es va aixecar en armes a la Selva Lacandona (Chiapas, Mèxic) per denunciar els abusos dels poders polítics i militars i per reclamar justícia pels indígenes. L'aixecament zapatista va permetre ocupar alguns ajuntaments de l'estat de Chiapas de manera sorpresiva, agafant desprevingut tot l'aparell repressiu. Liderat pel carismàtic home del passamuntanyes i la pipa, el subcomandante Marcos, els zapatistes van fer trontollar els fonaments del regim mexicà, que des de 1994 ha tingut una guerrilla fent front als seus abusos, especialment els que es produeixen contra la comunitat indígena. Ja fa 18 anys de la insurrecció armada, i el crit de “Zapata vive, la lucha sigue” segueix ben viu.

1 de gener de 1994, alçament zapatista

2) Però l’esquerra revolucionària no només està de celebració a Chiapas, sinó també a Cuba. L’1 de gener de 1959, fa exactament 53 anys, la Revolució Cubana va triomfar, va prendre el poder que residia a les mans del titella yanqui Fulgencio Batista i va instaurar el socialisme. I encara avui, enmig del domini mundial de l’imperialisme, el neoliberalisme i el capitalisme (tots tres en estat pur), segueix existint un reducte que des de sempre ha tocat la moral als EUA, els amos del món. Molts han estat els intents dels gringos d’acabar amb el socialisme: el famós bloqueig que endureix les condicions del poble cubà, els més de 600 intents d’assassinat que la CIA ha perpetrat contra Fidel Castro, l’emboscada que va acabar amb el Che, el cop d’Estat fallit de Bahía de Cochinos, els atemptats provocats per terroristes com Luis Posada Carriles, la criminalització del règim cubà per part dels mitjans de comunicació afins als americans (és a dir, gairebé els de tot el món), mentre s’enalteixen personatges com Orlando Zapata... Però el continu desprestigi no ha aconseguit el seu objectiu, i el poble cubà segueix resistint amb una dignitat que avui en dia no té comparativa.

És cert que a Cuba es tortura, i és que no cal oblidar que Guantanamo forma part de l’illa. També és cert que hi ha presos polítics cubans; concretament 5, són antiterroristes i estan empresonats als EUA. És cert que hi ha violents, i acostumen a residir a Miami. I és cert que el poble passa gana, ho demostra l’índex de 0% de desnutrició infantil. I tot això tenint ben present que el bloqueig americà és un dels atemptats contra els drets humans més heavis que existeixen... però naturalment, si ho fa l’Oncle Sam no passa res.

1 de gener de 1959, Revolució Cubana

Per sort, no tothom s’ha rendit a la voluntat dels McDonalds, dels marines i dels balls de final de curs. Mexicans i cubans segueixen demostrant que la dignitat no s’ha de suplicar, sinó que s’aconsegueix amb la lluita. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, sento enveja sana quan veig parets amb cartells on diu ¡Venceremos! o veig indígenes mobilitzant-se per un objectiu comú. Perquè miro les parets d’aquí i només apareixen Rajoys i Botins, i perquè miro a la gent i tothom va a la seva.

Però això és una altra història; jo em quedo amb la idea que, dins de tanta mala noticia, sempre hi ha alguna cosa bona per celebrar…