Per què si no sóc indepe estic a favor de la independència

Dir que mai he sigut indepe seria mentida. L’últim any de primària i el primer de l’ESO tenia la carpeta amb enganxines i eslògans de l’esquerra indepe; és el que té haver nascut i crescut en un barri rojoseparatista. Transcorregut aquest curt interval de temps, la part roja (i negra) va guanyar força envers la separatista i em vaig centrar en cos i ànima a intentar practicar la lluita de classes.

Han passat molts anys d’això, període de temps en què els indepes han anat creixent, passant de ser poquets a cada barri (en el meu, ben avinguts amb els altres moviments anticapitalistes) a ser aproximadament la meitat de la població. Durant aquests anys, els que no tenim cap simpatia pel patriotisme hem avorrit el Procés (i el processisme) fins a la sacietat, per motius diversos que he anat enumerant en anteriors posts.

I així va arribar l’1 d’octubre. Fins pocs dies abans no tenia clar si participaria o no del referèndum, principalment perquè em semblava la clàssica estratègia convergent d’anar guanyant temps mentre mames poder. La meva decisió va ser, finalment, participar-hi i arran del que vaig veure a tot el país, en certa manera vaig canviar de xip: la violència policial contra els meus veïns i familiars és quelcom que no podia tolerar.

A St. Iscle, poble d'uns 1300 habitants, la repressió l'1-O va ser brutal. Les forces militars, però, no van trobar les urnes, ja que els vilatans les van amagar entre els nínxols del cementiri.

Ahir va succeir una cosa que estava convençut que el Govern no s’atreviria a fer: aplicar el resultat del referèndum. No sé si amb efecte jurídic, però segur amb efecte mediàtic. Els ha costat, però ho han fet. I malgrat no tenir cap simpatia pels dirigents catalans (que quedi ben clar), avui escric això per argumentar per què algú no indepe com jo, avui, està a favor de la independència.

En primer lloc, es tracta simplement d’una qüestió de convicció política i de memòria històrica. Sempre he sigut un profund detractor de l’actual estat espanyol nascut durant el franquisme (prefereixo anomenar-lo règim del 39 que del 78) i si aquest es trenca en mil pedaços m’és impossible no celebrar-ho. A diferència d’un dels pocs parlamentaris que em representa, l’Albano-Dante Fachin, a mi la via amb què s’aconsegueixi dinamitar els fonaments de l’estat m’és absolutament indiferent; l’important és que es faci. I pels que es posin llepafils amb la legalitat, és tan senzill com recordar-los quina legitimitat té un estat sorgit arran d’un cop d’estat a la II República: zero.

En segon lloc, per un tema de sistema polític. Qui, al segle XXI, pot preferir viure en una monarquia que en una república, més enllà dels aristòcrates i els carlins? Tan senzill com això. I que consti que la república que teòricament es construirà no seria el meu ideal. Preferiria una República Popular amb un sistema socialista sense necessitat d’eleccions, perquè no hi ha res més democràtic que governi el poble. Avui som molt lluny d’aquest model, però convé recordar que a Cuba van passar 61 anys des que es van independitzar d’Espanya fins que van assolir el sistema socialista que ha sigut un referent per a molta gent, entre els quals m’incloc.

En tercer lloc, per pragmatisme: cal acabar d’una vegada per totes amb el processisme i amb les batalletes nacionalistes. S’ha d’admetre que Catalunya és un país força ric on l’elit governant sempre ha sigut privilegiada i, per tant, ha tingut molt a perdre. Els que s’han embarcat en l’aventura indepe no ho han fet per altra cosa que no fos pel tacticisme. Aquest problema no el tenim les classes populars, que generalment no tenim res a perdre (més enllà d’una feina temporal, com és el meu cas) i per això una situació de desestabilització ja ens sembla bé. Tal i com es preveu que vagin les coses, hi haurà tema per anys (o dècades), però la gràcia seria que es deixés de parlar de batusses nacionals per centrar-se en les lluites socials.

Amb aquests arguments, per mi més que suficients, ara cal veure si la proclamació d’ahir és simple postureo o si realment hi ha un rerefons tangible, com ara estructures recaptatòries que permetin que la suposada República pugui ser econòmicament viable. I més enllà d’això, ara és el moment en què els governants catalans hauran d’estar disposats a ignorar i desobeir qualsevol ordre que arribi des de l’estat.

Sóc conscient que l’opció independentista no té el suport d’una majoria prou gran per garantir la seva viabilitat de manera immediata, però després d’un referèndum que l’estat va intentar dinamitar amb una violència salvatge, l’aplicació dels resultats era l’única opció legítima. I, paradoxalment, aquesta només triomfarà gràcies a l’autoorganització i la resistència populars.

A l’altra banda, el PP, cinquena força a Catalunya a les últimes generals i amb la inestimable col·laboració dels feixistes de C’s i de l’””esquerra”” de boquilla del PSOE, sisena i quarta força respectivament, ja han anunciat que es posen al capdavant del govern de Catalunya. Per fer front a aquesta imposició, em remeto a una frase mítica del Che amb la qual estic totalment d’acord: “crear dos, tres... muchos Vietnam és la consigna”. Desobediència total als llocs de treball (especialment als públics); ingovernabilitat a cada un dels barris per fer que la lluita local tingui un impacte global; aturar la producció, els transports i tot allò que garanteixi una certa estabilitat en un país. En definitiva, no fer cap cas de les imposicions que vindran.

Els tres partits amb representació parlamentària menys votats volen imposar unes eleccions a Catalunya

Per justificar la intervenció del Govern i la il·legítima convocatòria d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre, recorreran al ja clàssic “ells s’ho han buscat”. El mateix que van fer per justificar l’Alzamiento. També s’ompliran de raons davant dels seus amb l’argument de “la major part de la gent del NO no va votar l’1 d’octubre perquè el referèndum era il·legal”. No tingueu cap dubte, però, que aquesta mateixa gent anirà en massa a votar en unes hipotètiques eleccions imposades i convocades per estaments que no tenen potestat per fer-ho, gràcies a 3 partits que a Catalunya només representen al 38% de la població.

Si finalment aquestes eleccions s’acaben celebrant, què hem de fer des de l’esquerra? El cor ens diu boicot i abstenció, sens dubte, però el cap ens recorda que, depèn de com vagin les coses, la presidència de la Generalitat la pot ostentar Ciudadanos. I això no només seria un drama polític, sinó que seria una ferida de mort per l’educació i la cultura que, malgrat les crítiques que se’ls poden fer, a Catalunya sempre han actuat com a element de cohesió per a les classes populars.

Per concloure, reitero que les lluites entre nacions, les banderes i els himnes mai seran la meva prioritat. Però hem arribat a un punt en què l’estat espanyol (el govern del qual és més patriota i ultranacionalista que ningú) ha aprofitat el context actual per posar en pràctica el que sempre ha desitjat: exterminar a qui no li segueix el joc i li planta cara. Ho van fer durant el franquisme, ho han fet a Euskal Herria (Patxi López, el lehendakari amb menys suport social de la història) i ara ho estan fent amb el poble català. I enfront a aquesta repressió i vulneració sistemàtica de drets, encara que no siguem indepes, ens hi trobaran.

Can Vies no es toca

Que Can Vies era (és) un símbol ho sap qualsevol barceloní i, no cal dir-ho, qualsevol veí de Sants. L’Ajuntament de Barcelona ja fa anys que està disposat a acabar amb les alternatives que no passin pel seu sedàs i a poc a poc s’ha anat carregant els anomenats “espais alternatius”. Però fins ara no s’havien atrevit amb una icona d’aquestes dimensions. Han volgut tibar massa, i la corda s’ha trencat. Resultat: tres nits seguides d’avalots, i les que possiblement encara quedin.

Fa uns mesos ja vaig parlar de Gamonal, i evidentment no podia deixar de dedicar un post a un tema que em queda molt més a prop, també geogràficament. Can Vies ha centrat tots els debats i tertúlies, com al gener va fer el barri bugalès. Els generadors d’opinió, acostumats a donar lliçons sense conèixer pràcticament res del que parlen, s’han afanyat a amparar-se en l’excusa de sempre: si no condemnes la violència contra contenidors en flames, no se’t pot considerar humà.

Com que ja estic fart de tanta hipocresia i de tanta moralitat de sofà, aprofitaré aquest humil mitjà per NO condemnar l’assalt a entitats bancàries o les barricades fetes amb contenidors. En primer lloc, perquè ho trobo una reacció lògica: l’odi genera més odi i les accions injustes no poden esperar altra reacció que no sigui la venjança. És més, cada dia em sorprenc que un país amb més del 25% d’atur no estigui tot ell en flames.

Poques hores després del desallotjament, l'Ajuntament es va afanyar a enderrocar Can Vies. Les autoritats prefereixen un solar que un espai autogestionat.

Tampoc condemno els “greus aldarulls” perquè m’importen poc els contenidors, les seus de Convergència o les entitats bancàries atacades. És cert que aquesta opinió podria considerar-se subjectiva; el que és objectiu, però, és que dos lladres com Millet i Montull portin anys rient-se d’un poble i que el jutge els consideri innocents. També és objectiu que aquells que obliguen a condemnar la violència són els mateixos que mai han condemnat el franquisme o que ordenen reprimir el poble amb desenes de furgonetes plenes d’antiavalots. Diuen que els contenidors costen no sé quants milers d’euros, potser es pensen que la brigada mòbil i un helicòpter sobrevolant Sants tota la nit és gratuït per l’erari públic.

Finalment, no condemno els que “generen aldarulls” perquè no he vist ni un sol petit comerç atacat. Això demostra que l’ira està ben canalitzada i que la violència no és gratuïta (aquesta, juntament amb la violència d’estat, són les úniques que no tolero). Els responsables de l’actual situació són evidents, i queda clar que ells i ningú més són l’objectiu dels atacs.

Així que L’ÚLTIM FILL DEL POBLE dóna tot el suport als i les que lluiten, ho facin com ho facin, per defensar el que s’ha anat construïnt amb els anys. I confiem que l’ #EfecteCanVies es propagui i els santsencs i les santsenques guanyin aquesta batalla.

Aprendre a no renunciar

Gamonal és un barri situat al nordest de Burgos, ciutat castellanolleonesa propera a Palencia, Logroño o Gasteiz. Fins la setmana passada era un barri treballador qualsevol d’una ciutat com n’hi ha moltes a l’estat espanyol. Amb una particularitat: des de l’any 2011 els i les veïnes de Gamonal protestaven en contra de la construcció d’un bulevard comercial que suposava un canvi bestial en la idiosincràsia del barri.

Gairebé tres anys de protestes pacífiques no havien servit perquè l’Ajuntament estigués a punt d’iniciar les obres que transformarien el barri. L’asfalt ja estava aixecat i el perímetre envoltat de tanques quan, divendres al vespre, els i les humils veïnes del barri van dir prou. Després de cinc dies (i nits) d’avalots, enfrontaments amb la policia, joves detinguts i murs humans per impedir el pas de la maquinària que havia d’iniciar les obres, els habitants de Gamonal han aconseguit una primera victòria: suspendre momentàniament la construcció del bulevard. L’alcalde s’ha donat entre 15 i 20 dies per arribar a un consens, però els veïns ho tenen clar: arribar amb la lluita fins al final, guanyar tots els assalts del combat. Probablement això implica tornar a sortir al carrer, però també exigir la llibertat de tots els detinguts amb què s'ha saldat el conflicte.

El cas de Gamonal té una particularitat sorprenent: els interessats en fer el bulevard (alcalde i constructor, que casualment és propietari del Diario de Burgos, però també l’estat espanyol) s’han afanyat en intentar criminalitzar la lluita de les veïnes amb els arguments que utilitzen sempre. Fins i tot hem arribat a escoltar que els que creen avalots són joves descontrolats que ni tan sols viuen al barri, sinó que van itinerant de conflicte en conflicte (i tiro perquè em toca). Però aquesta vegada no els han servit declaracions del Ministre de l’Interior ni editorials infames a diaris afins al règim. Aquest cop la majoria de la població s’ha posicionat (i en molts casos solidaritzat) al costat dels veïns, farts d’haver de cedir a les imposicions dictades per tercers.

És probable que aquest suport als habitants de Gamonal es produeixi per l’efecte mirall. Que la gent, farta també de les injustícies que pateixen els seus barris, s’hagi vist identificada amb aquesta lluita i hagi aplaudit el valor que han demostrat els burgalesos, l’amor propi de qui no té res a perdre.

El següent pas és preguntar-se “Per què no ho fem nosaltres, amb tot el que hem de suportar?”. Ja ho va dir el Che pocs mesos abans de ser assassinat: “Crear dos, tres... muchos Gamonal, es la consigna” (o no era ben bé així?). Exacte. Gamonal només ha de ser l’inici d’una flama que es vagi propagant arreu. Només a Barcelona se m’ocorren uns quants casos per paralitzar la ciutat seguint l’exemple de Burgos: l’augment abusiu del preu del transport, els projectes de transformació de la ciutat pensada pels rics i pels turistes (el Port Vell, el Born…). I casos així a tots i cadascun dels municipis.

Gamonal ja s'ha encès, a veure quant triguem la resta

D'altra banda, Gamonal també ens llança un missatge molt important: ja està bé d’anar amb el lliri a la mà. A cada una de les protestes pacífiques a les quals hem assistit s’han pixat a la nostra cara. De fet, s’estan rient de nosaltres a una velocitat d’escàndol, tornant als anys 40 en temes com l’avortament o el control al ciutadà. Els opressors (sí, faré servir els termes de sempre ja que encara són vigents) han aconseguit fer creure als oprimits que ens podem queixar de tot, sempre que sigui pacíficament. En canvi, ells poden deixar la gent al carrer (sense feina i/o sense casa), destinar els nostres impostos a salvar la banca i pagar el deute o retallar salvatgement la sanitat i l’educació, però com que no exerceixen una “violència directa” (per entendre’ns) estan legitimats per fer-ho.

La culpa també és nostra per haver-nos empassat el seu discurs victimista quan en realitat són els botxins, per haver cregut que estàvem més a prop seu perquè formàvem part de la classe mitjana (invent ridícul), per creure’ns que un contenidor en flames té més valor que la dignitat de les persones o per pensar que es perd credibilitat si s’exerceix l’autodefensa. Hem volgut articular un discurs políticament correcte que ens ha servit perquè ens destrossin tots els drets que teníem.

Ara que ja ho han aconseguit, hem de repensar seriosament les nostres estratègies de lluita, i sobretot no tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada. Si la lluita és legítima, que cadascú l’exerceixi com cregui convenient; creure que es té una superioritat moral envers certs temes (violència, sobretot) només serveix per ajudar a criminalitzar als nostres, i això els mitjans de comunicació en mans dels poderosos ja ho fan molt bé.

A Gamonal s’ha tornat a demostrar que l’única manera d’aconseguir les coses és muntant un pollastre que desboqui a les “autoritats”. Renunciarem als nostres drets només per poder dir que som políticament correctes?