Es tracta d’un southern, un spaghetti western ambientat al sud més profund dels Estats Units. Personalment, sempre m’ha cridat l’atenció la zona de Texas, Mississipi, Tennessee, etc., ja que mai he entès per què és aquí on es troben algunes de les mentalitats més carques, retrògrades i conservadores del planeta. Lligat amb això, Tarantino no ha fet un western qualsevol, sinó que ha camuflat una pel·lícula de venjança contra les injustícies en aquest gènere cinematogràfic.
Potser perquè es tracta d’una peli de vendetta he gaudit tant amb Django Unchained. El context històric on transcorre l’acció també és interessant, ja que el film comença l’any 1858, tres anys abans d’esclatar la Guerra Civil dels Estats Units, en plena època d’esclavitud.
Es poden fer diverses reflexions després de veure aquesta pel·lícula, però aquestes són les que a mi m’han cridat més l’atenció:
- La primera escena. Brutal, imparable, no es pot començar millor. Tarantino ens presenta al Doctor Schultz, interpretat pel mateix actor que el bastard suprem de Malditos Bastardos. Però de seguida es veu que el rol que jugarà a Django Unchained serà totalment diferent. Gairebé no ha començat la pel·lícula i ja has gaudit de l’execució de dos negrers texans, un d’ell venjat pels propis esclaus.
- La segona matança. És la missió que porta Schultz a alliberar Django. Enmig d’unes finques plenes d’esclaus negres, l’estrambòtica parella es carrega a un trio de germans esclavistes, torturadors i maltractadors. Per Schultz és un ofici, però per Django és una vendetta pura i dura, i l’espectador gaudeix amb l’escarni violent tan típic de Tarantino.
 |
| A Candyland es produeix una matança de les que marquen època |
- L’aparició del Ku Klux Klan. Aquest grup racista es va crear oficialment l’any 1865 a l’estat de Tennessee (d’on és Quentin), però en una escena se’n fa una clara menció. No apareixen com un grup perillós i organitzat, sinó que es podria dir que Tarantino es pren la llicència de mostrar-nos el seu origen, set anys abans de la seva creació oficial. L’escena mostra uns 30 homes a cavall, que busquen a Schultz i Django per passar comptes després de la mort dels tres germans Brittle. La peculiaritat d’aquests homés és que duen la cara tapada amb un llençol blanc amb forats a l’altura dels ulls, forats que condueixen a una de les escenes més gracioses de la pel·lícula i que, en realitat, és un pretext per ridiculitzar el Ku Klux Klan.
- El toc tarantinià. No podien faltar les llicències que es pren Tarantino a les seves pel·lícules. Començant pel seu “cameo” i acabant per les escenes intencionades a càmera lenta, amb música èpica i amb desenes de bales que inexplicablement no encerten el protagonista. Sense deixar de banda les lletres estridents que de tant en tant apareixen en pantalla i el resultat dels trets, que mai saps quin serà: a vegades fa retrocedir cinc metres a la víctima, d’altres fa que els budells surtin disparats... Però el millor de tot és el balanç de víctimes que deixa el protagonista, tot i que no supera a les de la Mamba Negra a l’escena dels samurais japonesos a Kill Bill.
- El paper de Samuel L. Jackson. És esfereïdor veure com una persona negra pot arribar a ser el pitjor racista de tots. Sembla inversemblant, però no s’allunya gens de la realitat. La història de la humanitat està plena d’exemples d’autoodi, ja sigui per gènere (quin mal ha fet el patriarcat creant dones més masclistes que els propis homes), per classe social (en cada vaga es pot veure com molts treballadors es posicionen a favor de les empreses), per ideologia (els partits polítics que roben al poble són els que guanyen per majories abrumadores)... Samuel L. Jackson en realitat interpreta a un esclau, però com es demostra a la pel·lícula, els esclaus amb privilegis acaben oblidant la seva condició d’esclaus. Més o menys com li passa a la mal anomenada “classe mitjana” dels nostres temps...
- El final. Acaba com ha d’acabar perquè el públic surti satisfet i dient: “quin crac aquest Django”. La venjança portada fins a l’última conseqüència i de la forma més èpica possible: els esclaus negres alliberats, els esclavistes blancs morts i l’esclau amb privilegis agonitzant fins que surt volant pels aires gràcies a una bona dosi de dinamita. I Django s’ho mira darrere de les seves ulleres de sol, perquè l’explosió no li danyi la vista. Petó amb la seva dona (també esclava) i a emprendre al camí de la llibertat definitiva muntats a cavall. Chapeau. Això sí, surts pensant que és una llàstima que els esclaus que van patir el mateix que Django no haguéssin tingut la possibilitat d'una venjança similar.
