(escrit el 26-11-2012)
Com tots sabem, ahir
es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Quedaven dos
anys per acabar el mandat, però el president de la Generalitat es va fer
el milhomes i va anticipar les eleccions pensant que en la situació
actual (debilitat de l’esquerra tradicional) treuria una majoria
absoluta que li donaria via lliure a la seva política neoliberal. Li va
sortir el tiro por la culata i això va ser motiu de celebració a
moltes famílies catalanes. Per exemple, a la meva.
Avui
no faré un anàlisi tradicional i objectiu, sinó que em limitaré a
esmentar els aspectes que jo considero positius i negatius de la jornada
d’ahir. Ja us aviso, n’hi ha més de positius.
A
FAVOR
- La patacada de CiU.
El millor de la nit, sens dubte. No em vaig adormir fins la 1.30 perquè
no podia. Massa emoció, massa dies imaginant aquest moment i repetint-me
que era difícil. Ahir es va confirmar: retallar no surt gratis,
privatitzar tampoc i la corrupció es paga. I contra això, no hi ha cap
bandera suficientment gran per enganyar a tot un poble. El MASsies es
va pensar que erem imbècils, ens va infravalorar com va infravalorar als
seus rivals, i va anar a dormir calent. Veure la cara de pal dels
militants de CiU (joves repentinadets amb camisa i mares pijes que se’ls
veu d’una hora lluny) fora el Majestic va ser el millor de la jornada.
Es pensaven que Francesc MASià proclamaria l’estat català des del
balcó i es van quedar amb els ous a la gola. Ridícul espantós.
A
més, és gratificant veure l’embolic en què s’han posat ells mateixos:
han passat de tenir un govern plàcid on han fet el que els ha donat la
gana a veure’s en una situació d’”inestabilitat” política (m’encanta
escoltar aquesta paraula sortint de la boca d’algun tertulià
convergent), on hauran de buscar suports fora de casa. L'estratega de CiU, que saludi.
- L’entrada de la CUP.
Al sistema se li han colat 3 anticapitalistes. Tres militants que
formaran part del grup mitx, però al ser els únics, tindran la mateixa
participació que si tinguéssin grup propi. I si en comptes de tenir una
llei electoral de fer riure en tinguéssim una que equipara vots amb
escons, la CUP hagués entrat amb més de 3. Mentre a CiU un diputat li
costa poc més de 20.000 vots, a la CUP li costa 40.000. Una vergonya. (A
Girona, més del 4% dels vots i s’ha quedat sense representació)
La
CUP ha rebut més de 126.000 vots arreu de tot el territori, amb un
discurs clarament anticapitalista. Això vol dir que el rebuig frontal a
les polítiques neoliberals és més gran del que creiem. És cert que la
CUP ha aglutinat molt vot entre els joves, però no exclusivament. Per
posar un exemple proper, a la meva família com a mínim dues persones de
cada una de les tres generacions ha votat la CUP.
Queda
preguntar-se què hagués passat si la CUP no hagués estat ignorada pels
mitjans de comunicació i hagués tingut una campanya en igualtat de
condicions que qualsevol dels altres partits amb representació
parlamentària. Probablement, la seva entrada hagués sigut encara més
bèstia.
Les tres prioritats que va destacar David
Fernández (periodista a La Directa i número 1, que entra amb Georgina
Rieradevall i Quim Arrufat) en saber-se els resultats són clars i
imminents: aturar els desnonaments, aturar les retallades i negar-se a
pagar el deute. Evidentment no podran fer res al respecte, però ara els
polítics de sempre hauran d’escoltar a tres activistes que venen del
carrer i que intentaran “fer-los la vida impossible”.
-
Les dues Catalunyes. Mentre que la Catalunya central segueix demostrant
que és majoritàriament dretana i burgesa, sort en tenim l’esquerra de
l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment del Baix Llobregat.
Evidentment no simpatitzo per res del món amb el PSC (només ha sigut primera força al
Baix Llobregat, totes les altres comarques són convergents, pitjor), però m’agrada veure que a ciutats importants com Cornellà (a la
que li tinc molta estima), CiU ha sigut la 5a força. Una cosa és el
partit (PSC) i una altra a vegades força diferent la gent que el vota, i prefereixo
mil i una vegades un votant socialista que un de convergent (igual que dic això, també penso que s'hauria de deixar de votar "per tradició" o pel "vot útil" d'una vegada per totes, com ha fet molta gent propera).
-
Molt poc avenç del PP. Encara que el PP té el do de guanyar totes les
eleccions a les que es presenta, independentment de si han quedat
primers o quarts, aquí han guanyat ben poc. Amb la radicalització de
postures nacionals dels darrers mesos, els espanyolistes més radicals
havien de pujar per lògica. Però repeteixo, ho han fet molt poc. Guanyen
alguns vots (amb la líder botoxiana que tenen ja és molt), però passen
de 3a a 4a força.
- L’ascens
d’ICV. Tot i que mai els he
votat, també me n'alegro. Com a partit i estructura política
no em mereixen cap respecte (tots recordem Saura i els deutes que tenen
amb La Caixa), però és el que comentava abans amb els votants del PSC,
augmentat i corregit: els votants d’ICV són d’esquerres, potser no tots
rupturistes o anticapitalistes, però sens dubte d’esquerres. Em mereixen
tot el respecte i celebro el seu èxit.
-
La sortida de SI. S’ha demostrat que SI va ser un boom que va irrompre
al panorama polític gràcies al vividor Jan Laporta. La manca de carisma
dels seus actuals líders i el programa tan pobre amb què es presentaven
els han passat factura i han acabat al carrer. Sincerament, me n’alegro.
-
Davallada de vots de PxC. És cert que PxC han tret més o menys la
meitat de vots respecte a les últimes autonòmiques. Però també és cert
que gairebé no han fet campanya. Aquesta primera batalla guanyada és
motiu d’alegria, però no ens podem adormir perquè la seva estratègia és
fer-se forts a les municipals. No podem ser un país com Grècia, on Alba
Daurada (partit neonazi, com PxC) ja és la tercera força en intenció de
vot. També és cert que a Catalunya, gran part del vot racista i xenòfob
se’n va a PP, CiU i Ciutadans.
-
Augment de la participació. Sens dubte, la clau del no-èxit de CiU.
Sempre he sigut conscient que l’abstenció beneficiava la dreta, ja que
es mouen en un sistema creat a mida per la transició. La dreta sempre
vota i, per si un cas, controla les empreses i els mitjans de
comunicació per tal de “recordar” a qui se li ha de donar el vot.
Malgrat ser-ne conscient, mai havia votat perquè considero precisament
això, que aquest sistema és una farsa, i no volia participar-hi. Però
com un cenetista l’any 1936 quan va donar el seu vot al Front Popular,
ahir em vaig empassar l’orgull (i els ideals) i vaig donar el meu suport
a la CUP. No sóc purista, i realment estic content d’haver contribuit a
l’entrada de la CUP al Parlament (institució en la que no crec) per
despertar consciències i, sobretot, d’haver frenat la majoria absoluta
estratègica que demanava Mas, fent-lo caure 12 diputats i deixant-lo en
ridícul davant el món sencer. Com jo, molts abstencionistes actius hem
votat aquesta vegada com a fet excepcional, per això és probable que no
ho tornem a fer. Ja es veurà...
 |
| L'estratègia de CiU és per plorar |
EN
CONTRA
- 4 anys més del
mateix president. Tot i que era evident, CiU s’ha assegurat 4 anys més
de poltrona. Com he dit abans, la situació es produeix perquè la dreta
es beneficia d’un sistema que esborra l’esquerra. De mèrit no en tenen
cap, més aviat el contrari després dels resultats, però tocarà aguantar 4
anys més d’un president supeditat als mercats que castiga el poble amb
polítiques neoliberals.
-
Augment de Ciutadans. Des de l’oposició, el discurs oportunista de
qüestionar-ho tot mentre et beneficies d’allò què et qüestiones ha calat
entre les capes més ignorants de la societat. Les claus del seu èxit:
radicalitat de postures nacionals i carisma del seu líder (malgrat el
seu discurs buit de contingut, sap parlar més que la majoria de líders, i
així ha aconseguit embaucar a molts votants, força limitats
d’intel·ligència, per cert). Igual que conec poca gent de CiU però són
molts, amb els de Ciutadans això és multiplica, i realment no sé on
s’amaguen.
- Augment d’ERC. Fa
temps que vaig deixar de considerar ERC com un partit d’esquerres, i per això no estic
content que hagin doblat diputats. Primer, perquè gran part dels vots
venen de renegats de CiU (que al seu dia van renegar d’ERC i van anar
amb els convergents). Per tant, l’electorat d’ERC està ple de saltimbanquis
neoliberetis que posen per davant la nació a la classe social, i això
d’esquerres no en té res. Dit això, sóc conscient que la militància més
fidel (la que no els abandona per CiU depenent dels temps que corrin) sí
que es planteja un cert canvi social, encara que sempre des del
reformisme. Finalment, tampoc estic content del seu augment perquè són
un partit amb tendència a baixar-se els pantalons a les primeres de
canvi, i no tinc cap dubte que a la llarga ho acabaran pactant tot amb
Convergència.
- Vergonya de
Barcelona. És penós que a districtes amb una llarga tradició obrera
(Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Gràcia...) CiU sigui la
primera força. Ni ho entenc ni tinc ganes de saber qui són els bastards
que desafien la nostra història més immediata d’aquesta manera.
-
Anàlisi periodístic. Una de les coses més repugnants és l’anàlisi que
aquests dies estan fent tertulians, periodistes i intel·lectuals per
apropiar-se els resultats. El discurs més simple consisteix en fer dos
blocs: els sobiranistes (on engloben CiU+ERC+ICV+CUP) i els unionistes
(PSC+PP+C’s). Sens dubte, és una estratègia dels perdedors morals per no
assumir la derrota. Un exemple clar: la hooligan convergent Pilar
Rahola es negava a admetre el fracàs de Mas al·legant que el poble
seguia estant pel referèndum d’autodeterminació. Per argumentar aquesta
afirmació, s’apropiava ICV i CUP, els posava al seu bàndol. Estem
parlant d’una senyora que sempre que pot tira merda sobre l’esquerra,
però quan li interessa, se’ls fa seus. Lamentable i vomitiu. El mateix
va fer Paco Marhuenda (hooligan popular) apropiant-se el PSC.
Realment,
els “experts” (és a dir, tots els mitjans de comunicació) que fan
aquests anàlisis de merda no han entès res de res. El votant de CUP i
ICV no vol que el dia després del fracàs convergent el posin al mateix
sac per tal de fer la seva derrota més digerible.
Uns
altres il·luminats són els que lladren que si els partits
independentistes s’haguéssin presentat tots junts, sumant els vots
haurien tret més diputats. Ja els puc assegurar que, com a mínim un vot
perdrien, el meu (i crec que uns quants més). Si de forma excepcional he
votat, ho he fet per una opció concreta que aportava coses diferents a
totes les altres: anticapitalisme, esquerra pura i dura i moviments
socials). La qüestió nacional l’he deixat de banda perquè, sincerament,
és el que menys m’importa avui en dia. Perquè encara que sembli
impopular des de fa 3 mesos, ni sóc nacionalista ni em pararé a discutir
per una pàtria més de 5 segons. Amb això vull dir que els que fan
anàlisis gratuïts i superflus s’ho haurien de fer mirar, perquè
d’experts i intel·lectuals en tenen ben poc. Però ja se sap, qui paga
mana i si és qui fracassa, ho amaga.
