Mariano Rajoy, l'estratega

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ens ha ensenyat una nova forma de com s’ha de gestionar un país, especialment en l’aspecte econòmic. Fins ara crèiem que la millor manera era tenir pensada una estratègia a llarg plaç, i a partir d’aquí, traçar un camí de ruta coherent i pautat. Però, ai las, en Mariano ens ha demostrat que, per triomfar, és molt millor posar-se una bena als ulls i anar fotent cops de bastó; o el que és el mateix, prendre decisions trascendentals sense tenir ni estratègia, ni sentit comú, ni nocions d’economia capitalista.

Amb les noves mesures que ha pres, Rajoy ha demostrat que està totalment supeditat a la voluntat dels mercats i dels seus “líos europeos”. És un titella. No pot fer-hi res. I és tan patètic, que els que li mouen els fils li estan exigint que faci tot el que en campanya electoral va prometre que no faria; el més flagrant, pujar l’IVA. I ell ho fa, sense problemes.

Hem arribat a un punt en què estem massa acostumats al Donde dije digo ahora digo Diego. Ara ens sembla una cosa habitual, “tots els polítics són iguals” o “sempre ho han fet i ho seguiran fent”. Però si ens parem a pensar un minut, considerar normal l’estratègia d’enganyar per aconseguir el poder i quan ja el tens fer el contrari del que has dit és motiu de presó. I si a sobre, quan després de fer-ho, els del teu partit t’aplaudeixen, riuen xulescos i criden "que se jodan", és motiu de guillotina. Maria Antonieta ja els va recomanar als francesos que mengessin pastissos si no tenien pa... I la gracieta li va costar el cap. Més de 3 segles després, nosaltres encara no hem afilat la maquinària.

Vist tot això, sembla impossible que aquests desgraciats puguin tenir majoria absoluta. I és que cal admetre que han sigut hàbils, en el sentit que la gent ignorant s’ha empassat el seu discurs nacionalista, d’unitat d’Ecspanya i de la lluita contra el “terrorisme”... quan no hi ha més terrorisme que fer-se el patriota mentre de sotamà estas matant els ciutadans de la teva gran nació. No se suposa que un bon líder espanyol hauria de tenir cura dels habitants espanyols? Quan els pobres que van pel carrer amb banderes monàrquiques rojigualdes arribin a aquesta conclusió, a la gent del PP se’ls acabarà automàticament el xollo... la llàstima és que dubto molt que xixarel·los d’aquesta índole arribin mai a plantejar-se aquestes qüestions.

Els rics segueixen fent-nos creure que les mesures que adopten són necessàries en aquests moments; insisteixen en què ens manquen diners, però l’únic que falta és ètica per repartir-los, perquè de diners n’hi ha, com sempre. Justament el mateix dia que el govern decidia escanyar una miqueta més als pobres, un mitjà pubilcava que els ingressos dels alts executius han augmentat un 5% d’ençà de la crisi.

Arribats en aquest atzucac (per la classe treballadora, no pels senyorets) ens hem de plantejar seriosament la possibilitat de tirar endavant una vaga general indefinida. Ara mateix, al límit on som els desclassats, és l’única manera que tenim de fer pressió al govern. Aconseguir quelcom en les condicions que ens trobem és gairebé impensable, però com a mínim cal aturar la destrossa que està fent el PP... i això només és possible paralitzant la producció de manera indefinida i salvatge.

L'SKY ja ho té on volia

Primera etapa de descans i primer moment per poder-nos aturar a reflexionar sobre el que estem visquent al Tour de France 2012.

Aquest està siguent un Tour de contrastos: sorpreses en les etapes planes i guió establert en les contrarrellotges i les etapes de muntanya. Però anem a pams...

Com és tradició, el pròleg d’aquest any, celebrat a terres belgues, se’l va adjudicar Cancellara, un dels millors contrarrellotgistes que ha conegut aquest esport. Fins aquí res d’estrany si no fos perquè aquest any Espartacus sortia d’una lesió que es va fer en caure al Tour de Flandes i no era el favorit.

Així doncs, començaven les etapes planes amb el corredor suís vestit de groc que, com era de preveure, mantindria el maillot de líder fins a la primera etapa de muntanya. En pla tot feia pensar que Cavendish mantindria la seva hegemonia, però els entesos ja deien que amb el canvi d’equip s’hauria de buscar la vida; i és que el britànic ha passat d’un equip que treballava exclusivament per ell (l’HTC només tenia l’objectiu de guanyar etapes) a un equip (SKY) que té com a prioritat la classificació general i que s’oblida totalment de les arribades massives (massa riscos i esforços innecessaris).

I què s’ha trobat Cavendish? Una situació totalment nova per ell, on ha de fer la guerra per la seva banda i on cap gregari el porta fins a 500 metres de la línia de meta. A la segona etapa se’n va sortir, però aquí s’ha quedat: una victòria a la primera setmana és un mal balanç per un ciclista que amb l’HTC, a aquestes altures, ja tenia dos o tres triomfs.

Tot el que no fossin victòries generalitzades de Cavendish en les arribades a l’sprint era una sorpresa. I així ha estat. Per trencar l’hegemonia del britànic, dos noms propis i un equip per sobre la resta: Peter Sagan, que de moment ja té el triplet assegurat (etapes 1, 3 i 6); i André Greipel + Lotto-Belisol, que es van endur les etapes 4 i 5. En el cas de Greipel, les dues etapes van ser el premi al treball de l’equip, que anteriorment ja havia tirat del grup; a més, una de les victòries va arribar en una etapa amb una caiguda massiva a falta de 24 km per la meta, on el Lotto no es va veure involucrat gràcies a mantanir-se sempre a les posicions capdavanteres.

Però sens dubte, el nom propi fins ara és el de l’eslovac Peter Sagan. A diferència de Greipel, no he esmentat el seu equip (Liquigas) perquè ell sí que s’ha hagut de buscar la vida i, al contrari que Cavendish, se n’ha sortit increïblement bé. Les arribades que piquen una mica amunt són la seva especialitat, tot i que jo em quedo amb la seva última victòria, on sortint del darrere va aconseguir guanyar posicions i imposar-se a l’sprint mostrant una potència de cames descomunal. La temporada que porta Sagan ja feia preveure que aquest podia ser el seu Tour (o un dels seus, ja que només té 22 anys): nombroses victòries d’etapa a la Volta a Suïssa i al Tour de California, campió de ciclisme del seu país i molt ben posicionat a les diverses clàssiques de primavera.

De moment, l'espectacle va a càrrec de Sagan

Arriba el primer tast de muntanya i tot canvia: per començar, el líder de la general, ja que Cancellara no va poder aguantar el ritme dels millors i va cedir el maillot groc a Bradley Wiggins, el claríssim favorit abans de començar. El britànic no és un escalador pur, però es defensa perfectament a la muntanya (en part gràcies a l’equipàs que té al darrere) i és una bèstia a les contrarrellotges llargues. Ahir ho va demostrar, guanyant la CRI i adjudicant-se la seva primera victòria d’etapa en aquest Tour 2012.

El problema que pot tenir Wiggins, ara per ara, no ve de fora sinó de dins: a les files de l’SKY hi ha un teòric gregari que va demostrar la seva potència a la setena etapa, on va guanyar, i a la crono d’ahir, on va fer el segon millor temps superant a un especialista com Cancellara. Es tracta del també britànic (però kenià de naixement) Chris Froome, que en la darrera edició de la Vuelta va ser segon a la general. I que promet moltíssim.

L’SKY és l’equip més fort del moment, amb dos dels seus homes copsant momentàniament el podi de la general (enmig de Wiggins i Froome hi trobem a Evans, que aquest any defensa títol). A més de lluitadors com Boasson Hagen, Michael Rogers o Richi Porte. I Cavendish. Està clar que estan farcits d’estrelles, i com acostuma a passar en aquests casos, en comptes de treballar en grup cadascú ho fa per la seva banda. Potser serà per això que de moment, l’equip que lidera la general és el RadioShack (encara que tampoc són l’exemple de treball en equip).

M’he deixat una etapa, la vuitena, la trencacames, plena de petits i mitjans ports, sempre constants, amb diversos intents d’escapada. L’única que va prosperar va ser la de Thibaut Pinot, que de moment és l’anècdota d’aquest Tour, ja que és el ciclista més jove i ja ha obtingut el valuós premi d’un triomf d’etapa.

Pel que fa a la representació espanyola, no cal dir que aquest no és el seu Tour: caigudes, abandonaments, problemes mecànics i petites lesions als moments més inoportuns... dels homes importants només queda Valverde, sense opcions a la general, i Zubeldia, amb alguna possibilitat molt remota de lluitar pel maillot groc. El que és pitjor, però, és que dels 5 escollits per anar als Jocs Olímpics de Londres, un ja està totalment descartat (Freire) i dos són seriós dubte (Rojas i Samu, que va caure al Tour i tot apunta que no podrà defensar l’or olímpic).

Que llarga s’ha fet la jornada de descans. Però per sort, només ha sigut un dia. Demà més, i sense stop fins el dia 17. Prepareu-vos perquè comença l’alta muntanya i l’espectacle continua! I no cal dir que Wiggins ja té la situació de carrera que somiava.