Què no em compraré mai per Sant Jordi...

Cada any la mateixa història. No se sap com, però gent famosa, entre ells algun semi-analfabet, s’inspiren amb l’arribada de les flors, les papallones i la primavera i, miraculosament, produeixen una “brillant” creació literària.

No els fa falta ser bons. De fet, no ho són. Però són famosos i tenen un mercat que, com a tal, es mou simplement per interessos econòmics. Són gent que surt a la televisió. Periodistes. Futbolistes. Polítics. I algun altre oportunista més. Saben que per Sant Jordi la gent compra llibres com qui compra joies el dia de la mare al Corte Inglés.

Amb això no estic renegant de la Diada de Sant Jordi, que em sembla un dels dies més bonics de l’any (si més no, com ho vivim a Barcelona). Ara, m’indigna veure l’oportunisme de professionals d’altres àmbits en un dia que hauria d’estar dedicat únicament als escriptors. La gent de la televisió ja té els seus moments, masses, i tots en gaudim quan toca. Acaparar massa afany de protagonisme no és bo en cap cas, i per això un dia vaig decidir no tornar a comprar mai més un llibre d’algú del món de la “faràndula”.

Quin percentatge d'"intrusos" hi deu haver en aquesta paradeta?

M’agrada gent com el Berto o l’Albert Espinosa... m’agraden quan em fan riure o emocionar pel mitjà més estès: la tele. M’agraden futbolistes com Messi... però únicament quan defensen els colors blaugrana al camp. M’agraden alguns periodistes... però quan es limiten a fer bé la seva feina. (Qui no m’ha agradat mai són els polítics, però això ja és un altre tema...)

Tot canvia quan es posen a escriure. Si és que realment escriuen ells (algú creu que l’analfabet de l’Aznar i esposa van ser capaços d’escriure un sol paràgraf?). Un llibre d’un humorista, d’un guionista, d’un futbolista i, evidentment, d’un famós que no ha treballat en la seva vida, és un llibre totalment buit, que et deixa indiferent. Tots s’afanyen per escriure alguna parida, totalment guiats per l’editorial que s’enriquirà amb ells, per tal de seguir inflant el seu patrimoni. Sembla que no en tenen prou amb tot allò que els reporta el seu àmbit professional. I d’un llibre curt, merdós i gens premeditat, aconsegueixen una cua de 200 persones que esperen ansioses una signatura a la banda dreta de la Rambla Catalunya.

Mentrestant, a l’altra banda, o directament al seu costat, hi ha els escriptors de veritat. Persones que et fan viure els llibres, o bé per com escriuen o bé pel que diuen. Homes i dones que han abocat un treball intel·lectual extens en cada pàgina de les seves obres. I ningú els fa cas. Així és com anem: mentre el Boris Izaguirre de torn ha d’anar amb compte de no ser envaït per les masses “lectores”, l’autèntic professional de la literatura, aquell el qual la Diada hauria de ser la seva festa, es pregunta per què va escollir escriure en comptes de baixar-se els calçotets a un plató indeterminat d’una cadena privada qualsevol.

El meu únic Cristiano...

No és portuguès, ni té una nòvia exuberant, ni és un dels futbolistes més ben pagats del món. No desafia l’adversari amb actituds xul·lesques, ni es creu un déu, ni fa anuncis per grans marques comercials.

Avui en dia, quan s’associen les paraules “futbol” i “Cristiano”, a tothom li ve al cap la mateixa imatge. Sembla inevitable. Però ara serem diferents i parlarem del que, des del meu punt de vista, és un dels jugadors més grans que mai han trepitjat un terreny de joc.

El meu Cristiano és italià de la Toscana, està “casat” amb el seu municipi natal (Livorno) i en ocasions s’ha baixat el sou per poder defensar la samarreta de l’equip dels seus orígens. És un jugador humil que podria haver estat un fora de sèrie, però que ha preferit jugar en un club d’un nivell més baix del que li pertocaria (l’AS Livorno) perquè, senzillament, és l’equip de la seva vida.

Cristiano Lucarelli (4 d’octubre de 1975) va néixer, el mes de la Revolució Russa, en una família d’obrers marítims a la ciutat on es va fundar el Partit Comunista d’Itàlia. Massa factors com per no influir en la seva vida. Ha jugat en molts equips (entre ells, el València, el Shakthar Donetsk o el Nàpols, on milita en l’actualitat) però, com he dit abans, el seu nom sempre anirà lligat inevitablement a l’AS Livorno. Sobretot, perquè a més de jugador, és un hooligan de l’equip des de petit (ho demostra el tatuatge de l’escut del Livorno que llueix a un braç). Va arribar al club l’any 2003 després de rebutjar ofertes milionàries, i va marxar l’any 2007 havent marcat 92 gols en 146 partits. I el més important, es va guanyar per sempre la seva afició.

Un jugador irrepetible

Lucarelli no és un jugador normal. No és un jugador que només marca i cobra a final de mes. Lucarelli és un jugador amb opinió i ideals que mai s’ha amagat de res, i això en ocasions l’ha perjudicat. Com quan una vegada, amb la selecció sub-21 va celebrar un gol mostrant una samarreta interior del Che Guevara, que li va costar no anar convocat amb l’azzura fins l’any 2005 (quan ja en tenia 30). O com quan va denunciar públicament la persecució arbitral que patia el seu equip per tenir una afició obertament d’ultra-esquerra (“al poder li interessa un Livorno a la Serie B”), que li va costar una dura sanció econòmica.

Lucarelli marca gols. Molts. I sempre els celebra alçant el puny esquerre. Un símbol com un altre, però que no és habitual als camps de futbol. Quan a Lucarelli el truquen, li sona el Bandiera Rossa. Lucarelli duu a l’esquena un número impropi d’un davanter centre: el 99. No és casualitat, ja que és l’any en què es va fundar el grup Brigate Autonome Livornesi (BAL), els supporters del Livorno, que destaquen a les graderies per les seves banderes amb la falç i el martell o els seus eslògans contra el racisme. Lucarelli...

És evident que el futbol, un esport que s’ha convertit en un exponent del capitalisme més bestial, no ens té acostumat a jugadors com Lucarelli. Per això, per ell, hi ha vegades que sí em sento catòlic... perdó, Cristiano.