Són molts els desitjos que, de manera individual, em venen al cap per demanar-li a l'any 2012. Però aquests ja els demanaré aquesta nit, quan bufi les espelmes, mengi els raïms o vegi el Ramon García amb la seva mítica capa.
En canvi, de desitjos col·lectius me'n venen ben pocs. Els polítics ens diran, a través dels missatges televisius, que hem de demanar més prosperitat econòmica. Fals. Tot fals. Jo, al 2012, només li demano una cosa: que torni la consciència de classe.
Els treballadors estem vivint un dels moments més dolents per la nostra classe. Per això, el 2012 és un bon any per despertar del somni en què tots ens hem cregut propietaris i tornar a la realitat, als nostres orígens.
Bon any 2012 a la classe treballadora
Perquè ja n'hi ha prou que ens facin sentir privilegiats quan en realitat estem explotats.
Perquè no podem perdre any rere any allò que els nostres avantpassats han aconseguit després de molt esforç.
Perquè és vergonyós que els de l'altra classe robin i abusin de poder i quedin impunes.
Perquè deixem d'empatitzar d'una vegada amb aquells que són els nostres opressors.
Perquè deixem de plorar morts d'empresaris (Steve Jobs...) mentre treballadors anònims moren diàriament.
Perquè ens unim i organitzem en la mesura de les nostres possibilitats.
Perquè omplim de nou els carrers, i no només els comercials.
Perquè tornin les vagues que tenen data d'inici però no de final.
Perquè hi hagi més gent a les biblioteques que a les discoteques.
Perquè cap més dona mori a mans de la seva parella / botxí.
Perquè deixem de creure que els uniformats ens protegeixen, quan en realitat ens controlen.
Perquè ens adonem d'una vegada que l'enemic no ve de fora en patera, sinó que és compatriota nostre i viu en barris d'alta seguretat.
En resum, al 2012 li demano que tornem a l'esperit de fa uns quants anys, adaptant-los a la nostra realitat actual. I que la lluita de classes no s'aturi!
El transport. Sempre el mateix maldecap. Si viatges en vehicle particular, has de pagar benzina; i si viatges en transport públic, has de pagar el bitllet. El millor és tenir-ho tot a prop de casa, limitar-te a moure’t pel barri...
Però gairebé ningú es troba en aquesta situació. I per moure’t per Barcelona, està clar que el transport públic és la millor opció... però ja no és la més econòmica. Per aquest 2012, l’honorable alcalde Xavier Trias ha decidit fer-nos un regal especial i pujar-nos 1€ el tiquet de transport utilitzat pel 70% de la població, la T-10. Un increment del 12% (si fa no fa, el mateix increment que experimentaran els sous dels treballadors... no?) que fa que el preu per viatge rondi l’euro.
Els discursos per justificar aquesta barbàrie seran diversos, però principalment escoltarem el comodí que serveix per tot: ”cal ajustar-se el cinturó en aquests temps de crisi”, o “hem de fer un esforç entre tots per tirar això endavant”. I compte, perquè això ens ho diran persones situades a les altes esferes que fan servir el cotxe oficial com a mitjà de transport diari.
Després també trobarem el ciutadà que s’ha deixat abduir pel discurs del poderós, i influït pels mitjans de comunicació, ens recordarà que “si jo pago, que pagui tothom”, fent referència a aquells reductes de bàrbars que tenen la indecència de saltar el torn.
I, finalment, escoltarem una excusa inversemblant i cínica, una excusa que més aviat és un joc de mans dels dirigents convergents; atents: “les noves tarifes del transport afavoriran l’ús intensiu”. Perquè és cert que hi ha tres bitllets que baixaran de preu. Podríem pensar que tenim sort d’estar governats per uns senyors que pensen en els bons ciutadans, aquells que viuen aquí i es desplacen molt per la ciutat. Una fal·làcia immensa.
M’explico: els tres bitllets que disminuïran de preu respecte el 2011 són la T-Mes, la T-Trimestre i la T-Jove. La primera, utilitzada per un 9,7% de la població (i només serà 1€ més econòmica); però la segona i la tercera, només utilitzades per un 0,5% i un 0,9% respectivament! La conclusió és claríssima: una minimíssima part dels ciutadans de Barcelona es beneficiaran del canvi de tarifes es miri per on es miri. L’argument d’afavorir l’ús intensiu és completament fals, ja que a l’Ajuntament li surt a compte inflar un 10% (T-50/30) i un 12% (T-10) les targetes que utilitza el 86,2% de la població mentre baixa el preu d’aquelles que només fa servir l’11,1%. I és que per comprar-te un dels títols rebaixats has de fer un mínim de 68 viatges al mes perquè et surti a compte, i naturalment, no hi ha prou temps.
Real como la vida misma...
Una enganyifa més que ens volen fer empassar. I que nosaltres decidim si ens empassem o si no. Respondre a aquest nou atac convergent és ben senzill, i no cal recórrer ni a la violència, ni a la desobediència civil, ni a res que ens comprometi. Simplement, està a les nostres mans aturar-ho tal i com ho van fer els nostres pares i els nostres avis l’any 1951 amb la vaga de tramvies: si pugen els preus del bitllet, la resposta és no fer servir el transport públic.
De fet, ja estan començant a sortir iniciatives en blocs i a Twitterper prendre’ns seriosament aquesta lluita gens complexa. És cert que molta gent necessita el transport públic i no pot anar amb el privat, però també és cert que hi ha alternatives per moure’s: la bicicleta pròpia, el Bicing (que també augmenta una barbaritat, però ja és un altre tema), la moto, caminar (Barcelona no és tan gran), rentabilitzar el cotxe...
Tot és bo mentre no fem servir metro, bus, tramvia, ferrocarrils i renfe a partir del 2012. En aquest cas, això sí que és una qüestió que depèn de tots i totes, ja que si aquesta iniciativa prospera, l’Ajuntament no tindrà més remei que tirar enrere aquesta mesura recaptatòria (no li sortirà a compte perdre viatgers).
És cert que han passat 61 anys d’aquella vaga que va marcar un abans i un després en l’etapa del franquisme. Però, com podem comprovar, tot torna. Sembla que ara som nosaltres qui hem d’ensenyar els nostres avis, però estem realment equivocats. Potser no sabran enviar un missatge de text pel telèfon mòbil, però en canvi ens apallissen en allò de ‘El pueblo unido jamás será vencido’ i en aconseguir objectius factibles a curt termini amb l’esforç de tots plegats.
No vull acabar viatjant 61 anys enrere, sinó 3. El video que enllaço és de l’any 2009. Crec que no cal que comenti res, tot cau pel seu propi pes:
La mort. Un tema difícil, dur i, en principi, força íntim. O això sembla. En les darreres hores han mort dos personatges de renom dins l'àmbit polític: Kim Jong-Il, cap d’estat de la República Popular de Corea, i Václav Havel, el primer president de la República Txeca.
En un principi, les morts prematures en persones adultes no són cap notícia extraordinària. Ara, el tractament del tema que en fan els mitjans de comunicació és una de les hipocresies més grans del món hipòcrita en què vivim. I és que ha arribat un moment en què ja no podem ni decidir per qui volem sentir pena o per qui indiferència quan es mor: ja s’encarreguen els poders fàctics (a través dels seus fidels mitjans) de fer-nos la feina i de crear-nos la nostra opinió.
Avui no hi havia ni un diari que no parlés de l’heroicisme de Václav Havel que, pel que deduireu, a mi no em desperta cap simpatia. Tothom lloava la seva lluita als anys 70 en contra del comunisme soviètic, aquell 'monstre' que no permetia fer polítiques neoliberals.
Al mateix temps que llegia això a qualsevol dels diaris (de tendència ‘dretana’ o ‘esquerrana’ pels experts, però amb un mateix fi: servir de propaganda pel capitalisme), no hi havia un sol periodista que no celebrés la mort del dictador Kim Jong-Il. I, per ser justos, diré que aquest tampoc em desperta cap simpatia, però he d’admetre que encara me’n desperten menys polítics ‘honorables’ com Artur Mas o Mariano Rajoy (per quedar-nos a prop de casa).
Dos caps d'estat. La premsa s'encarrega de dir qui és el bo i qui el dolent.
El que jo pensi és igual. Però el que és absolutament lamentable (però no ens ha d’extranyar tenint en compte la societat controladora en què vivim) és que ja no poguem ser capaços d’escollir qui ens desperta simpatia i qui no. Els mitjans de comunicació catalans i espanyols des de sempre s’han dedicat a tirar merda sobre els dirigents de Corea del Nord, de Cuba o de Venezuela (per posar els 3 exemples més evidents), sense ni tan sols preocupar-se per la patètica situació política del nostre país, on dominen les mòmies i els hereus d’aquells que durant gairebé 40 anys van tenir el poble sota una terrible dictadura. Hipocresia pura i dura.
‘L’heroi’ Havel va donar suport insistentment a l’entrada de la República Txeca a l’OTAN, una organització que precisament no té les mans netes de sang. I és que aquí tothom té moltes vergonyes per amagar, i per això no em convenç la doble moral purista democràtica de celebrar la mort de certs dicadors (tots els que provenen de règims comunistes, per ser exactes) mentre participants de dictadures feixistes com Fraga segueixen vivint impunement.
Avui s’està celebrant un judici polític a l’Audiència de Barcelona. Pot semblar estrany venint d’una “democràcia exemplar” com la nostra; i malgrat que ningú ho admetrà, sí, avui s’està celebrant un judici polític. Com els d'abans, i amb els carrers vallats i tot, perquè a ningú se li acudeixi alçar la veu i pugui ser escoltat.
Els fets es remunten al passat 15 de juny, quan una sèrie de persones (tant li fa si eren indignats, ciutadans civilitzats o, senzillament, gent que ja té els ous més que inflats) van escridassar i bloquejar els diputats en la seva entrada al Parlament de Catalunya (que, com tots sabeu, es troba ben a prop del Zoo), quan aquests anaven a aprovar les retallades imposades pel govern d’Artur ‘Ctrl X’ Mas. Les imatges van donar la volta al món, o si més no al país, ja que ni els polítics ni els mass media estaven acostumats a un “espectacle lamentable” com aquell.
Fins llavors havien viscut la mar de bé: a la seva poltrona, menjant canapès en cada acte oficial i evadint-se dels problemes que pateix la ciutadania “normal i corrent”. Però aquell “fatídic” 15 de juny va ser un punt d’inflexió per ells, ja que van comprovar que bona part dels ciutadans es deixaven de tonteries per denunciar el que tard o d’hora havia de ser denunciat: el sistema classista en el qual vivim.
La premsa va remoure cel i terra, titllant d’impresentables els ‘indignats’ (tan ciutadans com ells, que ningú ho oblidi), i considerant l’escena com una agressió a la democràcia. En canvi, de la rebequeria xul·lesca del Conseller d’Interior (i Mala Hòstia), Felip Puig, creient-se més intel·ligent que tothom, els mitjans no en van dir massa cosa. I la premsa encara ara segueix posant-hi cullerada. Un exemple el tenim en la periodista de l’independent Grup Godó, Gemma Liñán, que al llarg del dia d’avui s’ha dedicat a englobar les novetats relacionades amb el judici sota l’etiqueta de #diputatsagredits.
Sens dubte, una etiqueta falsa i tendenciosa es miri per on es miri. A mi se m’acuden altres etiquetes, com ara #indignatsassetjats, #periodistesvenuts o #diputatsploramiques. Sobretot aquesta última. No pot ser que tinguem una classe política que s’autoproclami intocable, ja que això, de democràtic, no en té un pèl.
El circ ha arribat a la ciutat
Precisament avui, els diputats ploramiques declaren a l’Audiència de Barcelona com a víctimes, quan tothom sap que més aviat són botxins (això sí, escollits per cens, que sempre dóna més prestigi, però mai per consens). No sé com pretenen seguir vivint envoltats de privilegis quan la resta estem cada dia més fotuts (ja arribem als nivells de vida de l’any 2002). No sé com pretenen seguir movent els fils de les nostres vides sense que, a sobre, no ens poguem queixar. I no sé com pretenen aprovar quelcom que va en contra de la majoria de la població sense que intentem aturar-ho.
Ben mirat, és normal que els mitjans vulguin crear opinió i ens vulguin fer creure que els diputats són unes víctimes que han estat agredides. Qui paga mana, i ells cobren cada final de mes. Però a nosaltres, la gent del carrer, que no ens emboliquin en els seus assumptes i que no es pensin que sentirem una engruna d’empatia per aquesta gent. Si tenen aquests problemes, potser és que s’ho han buscat; el que és evident és que no ens posarem del seu costat com els periodistes pretenen. I és que on ells veuen uns “diputats agredits” jo segueixo veient uns “privilegiats ploramiques”.
Per si algú encara no se n’ha assabentat, dissabte 10 de desembre va tenir lloc “el partit del segle” a l’estadi Santiago Bernabéu. Si algú no se n’ha assabentat, deia, tampoc crec que llegeixi aquest article. Però bé, anem al que ens ocupa.
Gairebé mai havia viscut un clàssic lluny de Barcelona, ja que la meva confiança en l’equip de la meva ciutat és tal que sempre estava a punt per agafar el metro i anar cap a Caneletes a celebrar la conquesta de la capital. Però aquesta vegada hi havia un pont pel mig, i va ser per això que vaig fer la maleta, sense oblidar-me que, fos quin fos el destí, m’hi acompanyaria una bandera blaugrana, la de les ocasions especials.
Durant la setmana de la Constitució més Concepció, molts madridistes s’havien crescut; és més, ja havien guanyat el partit abans que el Barça hagués començat a preparar-lo. Hem arribat a sentir que el Madrid està en millor forma que el Barça, que ens tornarien la maneta amb un gol de més (6-0 pels més optimistes), que Puyol està acabat i que Sergio Ramos el farà fora de la selecció, que Xabi Alonso i Ozil són millors que Xavi i Cesc respectivament... i també hem escoltat com els ‘senyorials’ seguidors blancs han defensat a mort el seu entrenador davant del gran Tito Vilanova, recordant així el lamentable incident del dit a l’ull que va convertir ‘The Special One’ en ‘One More’ (un més, vulgar i mediocre).
D'això se'n diu canviar de cara...
No n’aprenen. Des que Guardiola va arribar al Barça, cada any ha estat la mateixa cançoneta, i nosaltres que ens n’alegrem. A una setmana del clàssic, els madridistes obliden el passat immediat i revifen la cantarella de guanyar els partits abans de jugar-los. I cada any s’ho han de menjar amb patates. Aquest és un dels motius importants del meu odi visceral a tot allò que sona a blanc, però naturalment no és l’únic.
Dissabte passat, des de la llunyania de la Barcelona culé, uns crits em van despertar de la migdiada: uns antimadridistes del pis de dalt escalfaven motors. Bona senyal, bons auguris. El mateix pensarien el Tito Floren i el ‘One More’ als 22 segons de partit. Un miratge, naturalment. Potser alguns seguidors blaugrana ho van veure cru i van perdre la confiança en aquest equip; naturalment, jo no. I va arribar el recital, el festival, la humiliació en terra hostil... en resum, allò que tant ens agrada als culers antimadridistes, a aquells que hem callat durant tota la setmana per, després del partit, poder restregar la victòria a tots els merengues. I no ens n’amaguem: ells ens vacil·len abans del partit, nosaltres ho fem després. I a sobre, ens donen el gust de poder-nos recrear escoltant com el seu entrenador clama a 'La mala sort' (pseudònim d'algun àrbitre, potser?).
No vaig poder anar a Canaletes, però vaig poder compartir crits d’alegria i de ràbia amb la gent que, com jo, estava lluny de la ciutat del nostre equip. I és que portar la bandera blaugrana arreu és un orgull, i mirar per sobre l’espatlla a aquells que des de sempre s’han rigut de nosaltres, és la millor venjança.
Se las prometían felices...
Per acabar, faré el meu particular 1x1, tradició que vaig començar fa poc més d’un any, després de l’apoteòsic 5 a 0 al Camp Nou:
1. Valdés: Incomprensible error, però quan sempre la treus jugada tens certs riscos. Un ensurt.
2. Dani Alves: Se n’ha parlat poc, però pel meu gust immens a la banda dreta. Va ser qui va descol·locar el sistema del Madrid.
3. Piqué: Còmode al costat de Puyol, va estar fi al tall.
4. Cesc (Sex): Com volien els merengues, va marcar al Bernabéu. Llàstima que mai ho farà amb la samarreta blanca.
5. Puyol: Juntament amb Messi, l’únic imprescindible als clàssics. Quan en faci 60, el repesquem només per jugar contra el Madrid. Ho talla tot.
6. Xavi: Doncs sí, era millor que Xabi Alonso... Algú ho dubtava?
7. David Villa: Sorprenent suplència, però Guardiola demostra que va encertar buscant un altre perfil. És molt bo però no va tenir temps de demostrar-ho.
9. Alexis: Sublim. Per mi, la sorpresa. Lluita i dos collons. El xilè ja és 100% culé.
10. Messi: L’únic ‘Pilota d’Or’ sobre la gespa del Bernabéu. Pesats, no el compareu més amb CR7, no us convé, sobretot per una gran diferència: CR7 pretén guanyar a Messi i el clàssic és el seu mitjà; Messi vol guanyar el clàssic com a única finalitat. I ho logra. Ha de ser el Pilota d’Or sense cap mena de discussió. Que podia ser expulsat? No em feu riure, el seu toc a Xabi Alonso no és res comparat amb el que fan Pepe, Ramos, Lass, Coentrao i la mare que els va parir.
15. Keita: En ¼ d’hora va demostrar més classe que qualsevol dels migcampistes del Madrid.
16. Sergio: Recital tàctic dels que fan història. Si algun dia tinc un fill que juga de migcentre defensiu, li passaré el video del partit perquè aprengui del Busi. Imprescindible, com Puyi i Messi.
17. Pedro: Jo el volia a l’11, però ja hi serà a la tornada.
