La mort. Un tema difícil, dur i, en principi, força íntim. O això sembla. En les darreres hores han mort dos personatges de renom dins l'àmbit polític: Kim Jong-Il, cap d’estat de la República Popular de Corea, i Václav Havel, el primer president de la República Txeca.
En un principi, les morts prematures en persones adultes no són cap notícia extraordinària. Ara, el tractament del tema que en fan els mitjans de comunicació és una de les hipocresies més grans del món hipòcrita en què vivim. I és que ha arribat un moment en què ja no podem ni decidir per qui volem sentir pena o per qui indiferència quan es mor: ja s’encarreguen els poders fàctics (a través dels seus fidels mitjans) de fer-nos la feina i de crear-nos la nostra opinió.
Avui no hi havia ni un diari que no parlés de l’heroicisme de Václav Havel que, pel que deduireu, a mi no em desperta cap simpatia. Tothom lloava la seva lluita als anys 70 en contra del comunisme soviètic, aquell 'monstre' que no permetia fer polítiques neoliberals.
Al mateix temps que llegia això a qualsevol dels diaris (de tendència ‘dretana’ o ‘esquerrana’ pels experts, però amb un mateix fi: servir de propaganda pel capitalisme), no hi havia un sol periodista que no celebrés la mort del dictador Kim Jong-Il. I, per ser justos, diré que aquest tampoc em desperta cap simpatia, però he d’admetre que encara me’n desperten menys polítics ‘honorables’ com Artur Mas o Mariano Rajoy (per quedar-nos a prop de casa).
En un principi, les morts prematures en persones adultes no són cap notícia extraordinària. Ara, el tractament del tema que en fan els mitjans de comunicació és una de les hipocresies més grans del món hipòcrita en què vivim. I és que ha arribat un moment en què ja no podem ni decidir per qui volem sentir pena o per qui indiferència quan es mor: ja s’encarreguen els poders fàctics (a través dels seus fidels mitjans) de fer-nos la feina i de crear-nos la nostra opinió.
Avui no hi havia ni un diari que no parlés de l’heroicisme de Václav Havel que, pel que deduireu, a mi no em desperta cap simpatia. Tothom lloava la seva lluita als anys 70 en contra del comunisme soviètic, aquell 'monstre' que no permetia fer polítiques neoliberals.
Al mateix temps que llegia això a qualsevol dels diaris (de tendència ‘dretana’ o ‘esquerrana’ pels experts, però amb un mateix fi: servir de propaganda pel capitalisme), no hi havia un sol periodista que no celebrés la mort del dictador Kim Jong-Il. I, per ser justos, diré que aquest tampoc em desperta cap simpatia, però he d’admetre que encara me’n desperten menys polítics ‘honorables’ com Artur Mas o Mariano Rajoy (per quedar-nos a prop de casa).
 |
| Dos caps d'estat. La premsa s'encarrega de dir qui és el bo i qui el dolent. |
El que jo pensi és igual. Però el que és absolutament lamentable (però no ens ha d’extranyar tenint en compte la societat controladora en què vivim) és que ja no poguem ser capaços d’escollir qui ens desperta simpatia i qui no. Els mitjans de comunicació catalans i espanyols des de sempre s’han dedicat a tirar merda sobre els dirigents de Corea del Nord, de Cuba o de Venezuela (per posar els 3 exemples més evidents), sense ni tan sols preocupar-se per la patètica situació política del nostre país, on dominen les mòmies i els hereus d’aquells que durant gairebé 40 anys van tenir el poble sota una terrible dictadura. Hipocresia pura i dura.
‘L’heroi’ Havel va donar suport insistentment a l’entrada de la República Txeca a l’OTAN, una organització que precisament no té les mans netes de sang. I és que aquí tothom té moltes vergonyes per amagar, i per això no em convenç la doble moral purista democràtica de celebrar la mort de certs dicadors (tots els que provenen de règims comunistes, per ser exactes) mentre participants de dictadures feixistes com Fraga segueixen vivint impunement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada