1) Qüestionar la "llibertat" del dret de vaga
Estem cansats de sentir que la vaga és un dret que tenen tots els treballadors i que l’han d’exercir lliurement. Discrepo per dos motius:
a) L’amenaça (i posterior aplicació) de la reducció del salari (que no és d’un dia, sinó que inclou proporcions de pagues extra, vacances...) és molt pesada i determinant a l’hora de decidir si fer o no fer la vaga. En aquest punt, el treballador parteix amb un clar desventatge envers l’empresari.
b) La coacció i les represàlies per part de l’empresa. S’ha posat de moda amenaçar als treballadors vaguistes amb l’acomiadament. Hi ha gent que es baralla per llocs de treball infames, i la facilitat amb què es pot acomiadar fan que les amenaces siguin una pràctica fàcil.
Per tot això, crec que de llibertat no n’hi ha cap ni una, ja que el treballador surt molt condicionat d’inici, des de dos fronts diferents.
2) El pa per avui, la fam per demà
Un bon argument de l’esquirol és acollir-se a la subsistència. “No em puc permetre que em treguin 100€”. És evident que això és un abús, com he dit abans, per coaccionar els vaguistes. Però als que tenen aquest discurs, cal recordar-los que entre la reforma laboral i els governs retalladors de dretes, el global del que perdràn serà molt més elevat que els 100€ del dia de vaga. Paradoxalment, es queixen de la vaga però accepten retallades de sous i condicions laborals dinouseglàries sense protestar.
3) Legitimar els piquets
Lligant-ho amb el primer punt, relacionar piquet amb pràctica tèrbola és una barbaritat. Com he comentat, la llibertat de vaga no existeix, i si no es qüestiona l’amenaça d’acomiadament i la pèrdua del salari, és d’una hipocresia espantosa qüestionar l’existència de piquets. O què passa, que uns poden atemptar contra la “llibertat de vaga” però els altres no? Un piquet és necessari en empreses com Mercadona o El Corte Inglés, empreses que amenacen els treballadors que volen anar a la vaga. En comptes d’encaixar els cops (com fem habitualment), hi ha solucions dignes i legítimes per intentar tornar-los.
4) Quan la vaga no serveix de res
Al món actual (en aquest país com a mínim) la classe treballadora no té el poder. Això és innegable. Però també és cert que, afortunadament, la vaga general és una eina de lluita que no s’ha perdut. Paralitzar el país un dia potser no serveix de massa, però el que és evident és que treballar el dia de la vaga general encara serveix de menys (si es vol canviar la situació, en aquest cas aturar la reforma laboral, és clar). Si el dia 30 em vull queixar contra els pressupostos que s’aprovin, el mínim que puc fer el dia 29 és moure el cul.
5) Cap a la vaga indefinida
Això de les vagues d’un dia són coses del nostre temps, com els iPods o la família reial (ai, això no). De fet, jo no comprenc una vaga que no sigui salvatge (sense avís de quan comença, i sense serveis mínims, tret de casos puntuals com la sanitat) i indefinida (no es finalitza fins que la mesura de pressió doni els seus fruits). Sent realistes, no veig la societat preparada per afrontar una vaga seriosa d’aquestes dimensions, així que si un dia serveix per aturar la producció del país, tot això que tenim. El dia de la vaga, naturalment també és important no consumir ni productes en establiments esquirols, ni cap tipus de servei (transport públic...). No és coherent no fer la vaga general perquè es reclama una vaga indefinida.
