Avui em ve de gust mirar enrere i fer una pinzellada d’història. No és casualitat que torni a escriure, després d’un temps, un 26 de juliol. Es tracta d’una data molt important per un poble, el cubà, ja que és el dia en què va començar tot.
El 26 de juliol de 1953, 60 anys enrere, més d’un centenar de militants cubans contraris al dictador Fulgencio Batista, liderats per l’advocat Fidel Castro, van assaltar dues casernes militars: Moncada (la segona més important de l’illa, situada a Santiago de Cuba) i Carlos Manuel de Céspedes (no tan important, ubicada a Bayamo).
Els dos assalts a les casernes van fracassar, però sens dubte van assentar les bases del que esdevindria la Revolució Cubana. Qui els havia de dir, als 130 activistes que van preparar i executar els assalts, que tindrien un paper clau en la història contemporània de Cuba i del món.
 |
| El "Cuartel" Moncada |
Després de la revolta frustrada, i com és imaginable, la repressió del règim de Batista (titella posat pel govern nordamericà) va ser desmesurada, i una cinquantena de militants van ser executats. El principal instigador dels fets del 26 de juliol, Fidel Castro, va ser detingut i jutjat. En aquest judici, que va començar 3 mesos després dels assalts, Fidel (advocat) va assumir la seva autodefensa amb un dels manifestos més mítics de tots els temps: La historia me absolverá (clicant el link podeu llegir el manifest íntegre).
Castro va ser condemnat a presó i alliberat el mes de maig de 1955, va marxar a l’exili i va tornar a Cuba amb el recent fundat Movimiento 26 de Julio, que prengué el nom de la data de l’assalt a les dues casernes. La intenció del Movimiento 26-J era envair l’illa des del vaixell Granma, però novament l’acció va fracassar i els pocs supervivents que van quedar després de la resposta de l’exèrcit es van haver d’amagar a Sierra Maestra, on van començar a cuinar el cop definitiu al règim de Batista en forma de guerra de guerrilles.
El conflicte va començar amb un desequilibri brutal pel que fa al nombre d’efectius: 800 guerrillers per 70.000 militars del règim. Però els suports populars, la persistència i l’efectivitat de la guerra de guerrilles (l’especialitat del Che, que es va fer palesa a la Batalla de Santa Clara, clau en la victòria final i on els revoltats van vèncer a un exèrcit 10 vegades més nombrós) van provocar un tomb radical de la situació. Així, l’1 de gener de 1959, cinc anys i mig després de l’assalt a la caserna Moncada, la Revolució Cubana va triomfar i Fulgencio Batista va haver-se d’exiliar.
 |
| ¡Venceremos! |
Seixanta anys després, l’imperialisme s’ho ha endut gairebé tot per davant. Però no tot. Amb Cuba no han pogut ni mitjans d’informació amb l’únic objectiu de difamar; ni la CIA amb els seus més de 600 intents d’assassinat a Fidel Castro; ni les invasions il·legítimes frustrades com la de Bahía de Cochinos; ni els gusanos residents a Miami; ni tan sols el bloqueig econòmic que tan durament colpeja la població.
Encara som molts que ens fascinem amb el poble cubà, tant pel que van aconseguir aleshores com pel que resisteixen avui a contracorrent. Assalts com els de la caserna Moncada demostren que tot és possible. Cal tenir-ho present i no oblidar que cada dia és 26 de juliol. Per molts anys, cubans!
*Nota: Aquest post ha estat escrit inspirat en el llibre A un kilómetro de distancia, d’Enrique Algora.
