Des de sempre ens han fet creure que els ciutadans tenim un poder de decisió important dins el sistema polític del qual formem part. Aquest mantra es repeteix des de la transició (al lloro que ja fa 40 anys!), quan es va passar d’una dictadura reconeguda a una dictadura encoberta on et deixaven votar cada quatre anys. La majoria de la ciutadania i dels agents polítics van comprar aquest nou sistema, on han viscut còmodament fins que ja no s’ha pogut amagar més que es tracta d’una estafa en tota regla.
Amb el bipartidisme es vivia molt bé, ja que els dos partits de l’stablishment espanyol han fingit sempre discrepàncies, però a l’hora de la veritat han dut a terme unes polítiques econòmiques (sobretot) i socials gairebé calcades. Des del 1978 fins fa pocs mesos, els ciments franquistes amb els quals s’ha edificat aquesta malanomenada democràcia no només no perillaven, sinó que tenien les espatlles ben cobertes gràcies a un maquillatge polític que s’anava alternant el govern mentre les decisions importants les prenien els de sempre.
El 20 de desembre de 2015, però, es va produir un fet que, sense ser rellevant políticament, sí que va començar a destapar l’estafa: després de més 3 mesos “sense govern”, queda clar que qui mana no és la classe política, ja que els engranatges de l’estat funcionen sense cap problema.
Sé que no és massa elegant que algú que no creu en el sistema electoralista justifiqui el seu vot el 20D amb l’argument que donaré ara… però és cert que els que vam votar per generar un parlament ingovernable, sens dubte no estem del tot descontents. S’ha demostrat, i amb escreix, que el nostre vot no serveix absolutament de res, perquè hi hagi govern o no n’hi hagi, les decisions es continuen prenent igual i les continuen prenent els que manen de veritat: Troika, FMI, BM, IBEX-35, grans multinacionals i altres poders fàctics, església catòlica…
És més que evident que PP, PSOE i C’s són exactament el mateix, i ja ni tan sols ho intenten camuflar amb el seu discurs (el pacte Sánchez-Rivera avalat per la militància "socialista" n'és un clar exemple). I Podemos, malgrat no ser el mateix, en l’hipotètic cas de governar algun dia, acabaria sent abduït per un sistema que es fa dir democràtic, però on la demo (el poble) no té cap mena de poder polític real.
 |
| Tres titelles al servei del capitalisme |
I és una llàstima que ens hagin fet creure que l’únic àmbit on podem influir sigui, precisament, l’àmbit on no podem fer-ho. Bé, està totalment buscat, la llàstima és que ens haguem menjat aquest engany amb patates. Perquè tindríem tant poder si volguéssim! A l’hora de consumir (fer-ho només si en tota la cadena de consum es respecten els drets de la terra i de les persones), al nostre entorn laboral (on som la veritable força encara que ens hagin fet creure que som esclaus), a l’hora de relacionar-nos… Per què hi ha tertúlies i debats sobre política i no n’hi ha sobre el TTIP, o sobre el model empresarial d’El Corte Inglés o Inditex al sudest asiàtic, o sobre la gran quantitat de presos polítics que té l’estat espanyol? Però vaja, aquest és un altre debat que ara no vull obrir.
El que sí que obriré, i aprofito per anar acabant, és el de la situació catalana. A diferència de l'estat espanyol, a Catalunya sí que hi ha un govern reconegut i formal (malgrat que va costar), però l’espectacle que ens ofereix és tan lamentable que, lligant-ho amb el tema principal del post, em referma encara més amb l’opció de l’abstenció electoral. Opció que, d'altra banda, sempre ha sigut la meva encara que l'hagi traït un parell de vegades.
Des de sempre, a Catalunya els poders fàctics han girat a l’entorn de Convergència, i malgrat trobar-se ara mateix en el seu moment més baix de reputació, ha sigut capaç d’abduir completament a ERC mitjançant la fórmula de Junts pel Sí i d’anul·lar políticament la CUP fent-la servir de crossa per formar govern.
Personalment, el paper de la CUP em va sorprendre en un principi i actualment m'esgarrifa. No em penedeixo d'haver-los votat el 2012, però evidentment no tornaré a caure al parany. I és que si una cosa queda clara és que les alternatives existeixen però s'han de buscar més enllà de la política de partits. I que la democràcia que ens volen vendre com a exemplar és la més gran de les estafes.
