Avui és l’últim dia que el meu pare ha anat a la fàbrica del carrer Caracas on porta 25 anys treballant. Mitja vida dedicada a una empresa que ara, amb l’excusa de la crisi econòmica, li dóna una patada al cul, sense miraments. Això després d’haver-li rebaixat un 15% el seu sou i d’haver-lo obligat a treballar amb un ERO. I com ell, 125 treballadors/es més (24 dels quals més grans de 55 anys) se’n van directes a l’atur.
Abans de res posaré al lector en context, ja que sóc conscient que Roura Cevasa no és una marca aparentment massa coneguda. Es tracta de l’empresa més gran de retolació de l’estat espanyol, tant per història, com per clients, com per volum de ventes. Seu era, per exemple, el Mussol que es troba sobre un edifici on s’encreuen l’Avinguda Diagonal i el carrer Mallorca de Barcelona, tot i que l’Ajuntament se’l va quedar i ara és patrimoni urbà de la ciutat.
Rótulos Roura va començar el 1930 sent una empresa familiar fins que, cap als anys 80, la família Roura la va haver de vendre, començant un periple per diverses mans del sector empresarial. Finalment, a principis dels 2000 acaba definitivament sota el domini de Vias, un grup empresarial del gegant ACS, dirigit per Florentino Pérez. D’ençà d’aquest moment, la nova direcció pren mesures urgents per tapar el forat econòmic deixat per l’anterior direcció (inclosa una aventura llatinoamericana a Argentina i Brasil) i així poder evitar la fallida. D’aquesta manera, incrementa considerablement el volum de vendes, captant clients importants, fins a facturar algun any més de 50 milions d’Euros.
Però, evidentment, tot té un preu. Des del primer moment, la nova Roura Cevasa -dirigida per un nou Conseller Delegat i un nou Director General que no tenen cap coneixement del sector- actua únicament amb una finalitat especulativa, a favor de l’empresa i sense tenir en compte la plantilla de treballadors/es. Per fer un paral·lelisme futbolístic, Florentino actua igual a les seves empreses que al Madrid, on pren decisions sonades com ara fer fora l’entrenador després de guanyar la Champions. No es regeix per criteris productius, sinó especulatius. Així doncs, es perd el caràcter empresarial característic de les companyies catalanes (un bon exemple és que des del primer any se suprimeix el Lot de Nadal, una bona manera de tenir contents i agraïts els teus treballadors) per passar a ser una empresa depenent dels resultats econòmics immediats.
Com he dit, la direcció no té cap coneixement del sector, sinó que està col·locada “a dit”. No és estrany, doncs, que actualment Roura Cevasa no estigui dotada de la modernitat necessària per sobreviure al futur dins el sector: no s’ha invertit en I+D, el disseny i la tecnologia dels rètols és totalment antiquada, no hi ha hagut cap mena de formació… i un aspecte molt important: la gestió no ha sigut la d’una empresa formada per equips liderats per gent motivadora.
Però hi ha més qüestions. Una de molt important, la confiança. La direcció de Madrid no va confiar mai en la plantilla de Barcelona, tot i que la majoria de Departaments es portaven des d’aquí: el Departament Administratiu, l’Informàtic, el de Gestió de Projectes i el de Gestió de la Producció i la Fabricació.
Amb tots aquests factors tan adversos, la notícia sembla clara: Roura Cevasa decideix tancar la seva fàbrica de Barcelona, acció que ja tenia pensada executar fa deu anys. Dóna l’opció als treballadors/es de moure’s a Madrid, però amb unes condicions deplorables. Es tracta, doncs, d’un comiat encobert. Ho explicaré.
Amb un Estudi Econòmic de Viabilitat (fàcilment manipulable i elaborat per la consultoria Ernst&Young, basat en les auditories dels últims 5 anys; casualment, el Director General havia sigut auditor d’Ernst&Young), la Direcció decideix el trasllat de les instal·lacions de Barcelona a Madrid, que suposa clarament un tancament encobert. Si bé és cert que la fàbrica de Barcelona tenia dificultats logístiques (per la ubicació i l’estructura de la fàbrica) i possiblement Madrid podria substituir la fabricació, molts altres departaments podrien romandre perfectament a Barcelona. Eliminant aquests departaments, Roura es carrega també un dels actius principals que havia caracteritzat aquesta empresa: els coneixements del mercat i dels clients que tenen les persones que hi han treballat des de fa dècades.
Però la manca de confiança i d’interès de l’empresa amb els treballadors fa que, finalment, a Madrid només hi vagin una quinzena de persones. Objectiu de l’empresa aconseguit.
Una vegada vist tot això, es demostra que la crisi econòmica és tan sols un pretext idoni per poder acomiadar treballadors/es a la lleugera. La constant modificació de la reforma laboral, cada vegada més perjudicial pels treballadors/es, és el que permet actuar així a les empreses, demostrant una vegada més que la política està al servei del capital. I la plantilla de Roura Cevasa han sigut les darreres víctimes d’aquesta història que sembla no tenir final.
 |
| Molta sort a tots els i les treballadores que han lluitat |
A diferència d’altres empreses de més renom, el cas de Roura Cevasa ha estat invisible als mitjans de comunicació malgrat haver deixat més d’un centenar de treballadors/es a l’estacada. Jo no podré evitar que els culpables quedin impunes, però sí que intentaré que aquest cas no caigui en l’oblit. Descansi en pau, Roura Cevasa.
* Text realitzat conjuntament amb el meu pare, que a partir d’avui i amb 56 anys l’han enviat a l’atur.
