Dues preguntes, quatre respostes

Passaven uns minuts de les dues del migdia d’ahir quan, per fi, es van donar a conèixer la pregunta i la data de la hipotètica consulta que s'ha de celebrar d’aquí menys d’un any. Quan vaig sentir la pregunta per primera vegada em va semblar una estafa descomunal. Ara, després d’analitzar-la més detingudament, m’ho segueix semblant, però hi he trobat matisos.

Aquest repetitiu tema (consulta, data, pregunta, dret a decidir, estelades fins i tot als pastorets del pessebre, preguntes de l'Albert Om als seus amfitrions...) em genera fortes contradiccions. Per una banda em cansa, i molt, perquè no suporto el caire identitari que la majoria de vegades agafen els discursos nacionalistes. Però per una altra banda, m’il·lusiona una confrontació política forta amb un ens històricament colonialista com és l’estat espanyol. És més, al meu parer, el millor de la jornada d’ahir és la reacció irada que han tingut i seguiran tenint les cúpules franquistes que encara governen Espanya.

Vull començar amb una premisa que no es pot obviar: crec sincerament que el 9 de novembre no se celebrarà cap consulta, com a mínim d’una manera seriosa*. La jornada d’ahir no deixa de ser una conseqüència inevitable de les darreres eleccions al Parlament (ja fa més d’un any, per cert): si Mas no lograva un consens amb les forces pro dret a decidir, s’autoimmolava políticament.

Partint d’aquesta base, i després de conèixer l’esperada pregunta, la meva reacció va ser immediata: no participaré d’aquesta pantomima, no penso votar. Fer dues preguntes és marejar la perdiu, no voler dir les coses clares. Ja que hem hagut d’aguantar tant de temps la pesadesa d’una banda i de l’altra, m’esperava que la tria fos, senzillament, per un d’aquests dos bàndols (parlo dels estats, no de les persones que hi viuen). I ho dic així però sense cap convicció, perquè evidentment detesto l’estat espanyol, però tal i com es presenten les coses amb la dupla neoliberal Mas-Junqueras, crec que el dia 10 de novembre de 2014 (hipotèticament) detestaré igual l’”estat català” (per coincidència amb el partit polític, el nom em dóna mal rotllo, per cert).

Alguns dels millors tuits sobre el tema que he trobat per la xarxa

Anem al tema: amb les dues preguntes és impossible una resposta binària, i entren en escena la varietat de respostes. Intentaré desglossar ràpidament cada una de les opcions:

1) Sí + No. Què passarà si el primer Sí guanya però si després la suma dels dos No fan majoria? Catalunya deixarà de ser una autonomia però tampoc serà un estat? Això és el que volia el PSC oi? Que, per cert, li ha trobat gust a això d’alinear-se sistemàticament amb els feixistes de PP i Ciutadans i l’únic que es pot esperar d’ells és que en les properes eleccions formin part del grup mixt perquè no hauran arribat al mínim per tenir grup propi. Al PSC la situació se li ha escapat de les mans.

Amb el pas de les hores he arribat a entendre que hi ha gent que no és independentista però tampoc se sent representada per l’espanyolisme caduc, i aquesta gent (molta, per cert) és la que se sentirà còmode amb aquest Sí + No. Jo no sóc independentista ni espanyolista, però tampoc m’hi sento còmode perquè em sembla massa ambigu.

2) No. La possibilitat de les dues respostes té només una cosa positiva: el treballador d’esquerres amb arrels espanyoles que no es declari obertament independentista no haurà de votar el mateix que l’empresari espanyolista que enyora els temps de Franco. Dit d’una altra manera, la majoria de vots al No els reuniran els votants de PP i Ciutadans (i Unió), la dreta espanyolista. Que per cert, ha reaccionat com ho ha fet al llarg de la història: volent imposar la seva força perquè sí. La tradició colonial no es pot perdre així com així. Ara tots van donant lliçons de legalitat i de respecte a certs articles de la Constitució quan tothom sap que ells són els primers en passar-se la Carta magna pel folre quan els convé. Escoltant-los, un votaria Sí a tot sense pensar-s’ho dues vegades.

3) No + Sí. L’alterativa que he vist darrerament és la que més m’agrada: No a l’estat, Sí a la independència (de tot, i per aconseguir una soberania real on les classes populars governin en comptes d’ésser governades). Evidentment comptarà com a vot nul, però pels que no ens sentim identificats amb cap de les altres opcions no és una mala idea. Seria una alternativa a l’abstenció, amb la diferència que participaria d’aquesta farsa (o cortina de fum), encara que fos de forma crítica.

4) Sí + Sí. Tinc clar que el tema nacional no és dels primers en la meva llista de prioritats polítiques. El primer és la construcció d’un estat socialista que garanteixi els drets bàsics que el capitalisme destrueix: sanitat, educació, feina, llar i cultura per a tothom i nacionalització dels mitjans de producció i la banca. És evident que un hipotètic estat català això no ho garantiria (d’entrada com a mínim), però l’estat espanyol tampoc. Fet i fet, prefereixo una ruptura amb allò establert encara que sigui des d’una vessant que no prioritzo, pel sol fet de capgirar la situació. Només aquest motiu em fa replantejar la meva abstenció (o el No + Sí) i canviar-la per un Sí + Sí.

Ara, igual que som crítics amb l’espanyolisme, hem de ser crítics amb el que tenim aquí, ja que la reacció de certs sectors independentistes no es queda curta. L’exemple més evident el trobem en Carme Forcadell, que de migdia a vespre va aparèixer en tots els mitjans catalans i més. Sincerament, escoltant a la “líder” de l’ANC (una associació més però que actualment té un poder de generar opinió que espanta), comparant-se amb Mandela i donant classes de democràcia per sobre la resta, a un li entren ganes de votar que No. Sort que aquesta senyora no representa a ningú més que als seus afiliats i, per tant, no seria lògic condicionar aquesta decisió per les seves desafortunades declaracions.

Com veieu el tema dóna molt de si i això vol dir que haurem d’estar aguantant “el debat sobiranista” durant molts mesos més. I els mitjans de comunicació faran el que calgui per alimentar-lo, perquè així poden tapar els acords i pactes que les elits polítiques (CiU i PP) i les elits empresarials d’ambdós bàndols van fent de sotamà, privatitzant una mica més el país cada dia que passa, mentre fan veure que es barallen.

* Mentre escrivia aquest post, els Mossos han desallotjat el bloc ocupat de Salt on hi vivien famílies reallotjades per la PAH. Si el Govern català no és capaç de desobeir a l’estat espanyol en aquesta qüestió, que ningú pretengui que ho faci amb un tema com l’autodeterminació.

Primera victòria en molt de temps

Avui Madrid s’ha llevat, per fi, amb normalitat. Feia molts dies que la ciutat presentava un aspecte de brutícia, ja que la vaga d’escombriaires (i també de jardiners, menys visibles) havia paralitzat el sector. Una vaga indefinida que no ha finalitzat fins que s’ha aconseguit la victòria dels i les treballadores.

Als temps que corren, costa recordar l’última victòria clara de la classe obrera. Warren Buffett, empresari multimillonari, s’encarrega de recordar-nos qui va guanyant la lluita de classes. Aquesta vegada, però, a Madrid s’ha girat la truita i l’organització i la solidaritat proletàries han vençut descaradament al poder.

Per resumir els fets, tot va començar amb la privatització dels serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid a empreses privades, empreses dels amiguets de la Botella: Koplowitz, Villar Mir, etc. Una privatització més en aquesta etapa de liberalisme sagnant que ens toca viure. Com marca la lògica del capitalisme, les condicions dels i les treballadores van empitjorar, i al cap de poc temps ja tenien l’ombra de l’ERO voleiant sobre els seus caps: més de 1.000 treballadors/es al carrer i reducció d’un 40% del salari dels “afortunats” que continuarien a l’empresa.

Demostració de poder de la classe treballadora: si ells no compleixen, nosaltres no netegem

Per sort no tothom està adormit, i els escombriaires i jardiners de Madrid van decidir posar-se en vaga indefinida per tal d’aturar aquestes mesures destructives. I ahir, finalment, va arribar l’acord. Ha costat molt d’aconseguir, ja que aquest cap de setmana ha sigut molt mogut: l’Ajuntament de Madrid s’ha passat pel folre el dret de vaga i, a través de l’empresa Tragsa, ha contractat un grup d’esquirols trencavagues que, per 85€ al dia, han perdut la dignitat i han traït vilment als i a les treballadores en vaga. Hi ha coses que mai canvien, i una són els esquirols, la vergonya de la classe obrera. La policia de Madrid els ha hagut d’escoltar mentre recollien la brossa (la dels barris alts en la majoria dels casos), i quan s’ha arribat a l’acord, l’Ajuntament ha prescindit d’ells. En resum, un dia treballat i 85€ com a preu per vendre’s a la patronal. Indignes.

Parlo d’acord perquè és el que diuen els mitjans, però en realitat ha sigut una victòria bestial dels escombriaires i jardiners, i una derrota imprevista (una més) en l’agenda d’Ann Bottle. Una de les claus de l’èxit ha sigut el suport popular que han rebut els i les treballadores, ja que la gent de Madrid sabia que aquesta reivindicació no era només una qüestió laboral; en joc hi havia el model de sistema públic vs privat, aturar l’abús sistemàtic dels empresaris contra els treballadors… en fi, demostrar quin dels dos bàndols té més força. I els escombriaires i jardiners s’ho han jugat tot a una carta i han acabat guanyant: s’atura l’ERO, cap treballador dels més de 1.000 se’n va al carrer i els sous no es toquen.

A més de la derrota de la patronal, l'altra conseqüència que deixa la vaga de neteja és la mala imatge nacional i internacional que ha adquirit Madrid, un fracàs més de l’alcaldessa del cafè amb llet no votada per la ciutadania. Voler mirar a una altra banda no li ha servit de res a la Botella, ja que ha acabat cedint igualment, força dies més tard i amb la capital espanyola feta un nyap. El preu que ha de pagar pel seu fanatisme.

Avui s’acaba l’excepció a Madrid i tothom torna a treballar. De ben segur que els escombriaires i els jardiners hi van amb un somriure a la cara, el somriure dels febles que, gràcies a la unió, s’han menjat al poderós. Dedicat a aquells que diuen que les vagues no serveixen per res. Enhorabona!

El balanç de la temporada ciclista 2013

Ara que ja coneixem els traçats del Giro i del Tour 2014, és un bon moment per fer balanç de com ha anat la temporada ciclista en competicions World Tour, que va acabar oficialment amb el triomf de Beñat Intxausti al Tour de Beijing.

En general, ha sigut una temporada sense massa sorpreses, on els favorits s’han imposat (Cancellara a les clàssiques, Froome al Tour, Nibali al Giro, Sagan al global de victòries…). Cal dir, però, que hi ha hagut triomfs inesperats, com el de Horner a la Vuelta o el de Rui Costa al Mundial, prova que no puntua al rànquing del World Tour. També podríem parlar de l’any del ressorgiment dels ciclistes colombians (especialment Quintana, Betancur, Uran i Henao). En fi, la temporada ha tingut força alicients, i aquí em proposo fer un repàs estadístic de com han acabat les proves a la màxima divisió del ciclisme mundial.

Resultats dels primers classificats del rànquing UCI World Tour

	Primer	Segon	Tercer
1. Joaquim Rodriguez	1	2	1
2. Chris Froome	3	1	0
3. Alejandro Valverde	0	3	2
4. Peter Sagan	2	3	0
5. Vincenzo Nibali	2	1	0
6. Daniel Martin	2	1	0
7. Fabian Cancellara	3	0	1
8. Nairo Quintana	1	1	0
9. Rui Costa	1	0	1
10. Richie Porte	1	2	0
11. Roman Kreuziger	1	0	2
12. Dani Moreno	1	0	1
13. Chris Horner	1	0	0

La taula mostra les vegades que els primers classificats al rànquing UCI World Tour han pujat al podi, ja sigui a les proves d’un dia o a les generals de proves per etapes. Joaquim Purito Rodríguez, el primer classificat, només va guanyar una prova, Il Lombardia, però la seva regularitat l’ha fet ser el número 1 per tercera vegada a la seva carrera.

Purito, el número 1 del ciclisme mundial

La primera sorpresa que es cola al rànquing és el sisè classificat: l’irlandès Dan Martin, que ha fet una temporada molt bona i ha salvat els mobles al seu equip (Garmin); llàstima que les dues victòries que ha aconseguit (Volta a Catalunya i Liège-Bastogne-Liège) les hi hagi pres al Purito…

Nairo Quintana no es pot catalogar de sorpresa, ja que la temporada passada va ser una declaració d’intencions del que pretenia fer en aquesta; i estic convençut que el 2014 aconseguirà més triomfs. El 2013 ha pujat només dues vegades al podi, però quines dues: primer a la Volta al País Basc i segon al Tour de France. Brutal.

En les primeres posicions d'aquest rànquing sorprenen dues absències: Bradley Wiggins i , sobretot, Alberto Contador. La temporada del ciclista madrileny ha sigut molt decepcionant, ja que qui havia de ser el líder indiscutible del Saxo Tinkoff s’ha vist superat pels seus companys d’equip Kreuziger (guanyador de l’Amstel Gold Race) i, en menor mesura, Majka i Roche.

Finalment, destacar els dos ciclistes que han aconseguit més triomfs a les proves World Tour: Cancellara gràcies a les clàssiques (E3 Harelbeke, Tour de Flandes i Paris-Roubaix) i Froome a les proves per etapes (Tour de Romandie, Dauphiné i Tour de France).

Resultats dels primers equips classificats del rànquing UCI World Tour

	Primer	Segon	Tercer
1. Movistar Team	3	5	3
2. Team Sky	4	5	4
3. Katusha	2	3	3
4. Radioshack	5	1	1
5. Astana	2	3	1
6. Saxo Tinkoff	1	0	4
7. Omega Pharma Quick Step	2	0	1
8. Garmin	2	2	1

Pel que fa als equips tampoc hi ha massa sorpreses, ja que els més forts estan a dalt. Menció especial mereix el Katusha, equip que va estar a punt de no entrar al World Tour i que finalment ha acabat tercer del rànquing gràcies a ciclistes com Purito, Moreno i, en menor mesura, Spilak i Kristoff. El Movistar s’ha consagrat com el millor equip de la temporada gràcies a la constància de Valverde, als podis de mèrit de Quintana i a les actuacions puntuals però brillants de Rui Costa, Javi Moreno i Beñat Intxausti.

El Movistar Team preparant la crono per equips

 

L’Sky ho ha basat tot en un tàndem de luxe: Froome i el seu gregari (amb llibertats) Porte; a més, ha comptat amb una brillant primera meitat de temporada dels colombians Henao i Urán (segon al Giro), i podis puntuals d’homes com Geraint Thomas o David López.

L’equip que ha aconseguit més victòries en proves UCI ha sigut el Radioshack, gràcies a les tres ja esmentades de Cancellara, el triomf de Horner a La Vuelta i la victòria de Tony Gallopin a la Clásica de San Sebastián.

Hi ha equips que haguessin pogut acabar més amunt al rànquing, sobretot l’Omega, que tot i tenir una bona plantilla no té homes per les generals (les coses poden canviar el 2014 amb el fitxatge d’Uran); a més Boonen, el seu classicòman, ha tingut una temporada per oblidar. Tampoc poden estar massa contents el Saxo (els seus fitxatges per donar suport a Contador s’han hagut d’espavilar pel seu compte) i el Garmin, on han decebut Hesjedal, Talansky o Farrar.

La minoria sorollosa i la reconciliació històrica

La caspa més rància ha sigut la protagonista del darrer cap de setmana. Per sort ja és dilluns i ha tornat a sortir el sol, però hem viscut dos dies foscos amb olor de naftalina. Anem a pams.

Dissabte, 12 d’octubre, l’espanyolisme feixista (redundància?) va sortir al carrer per celebrar una data que va reincorporar Franco l’any 1940: el que abans era el Día de la Raza, avui es manté amb el nom de Día de la Hispanidad. O el que és el mateix, el Dia de la Resistència Indígena en alguns països de l’Amèrica llatina. Perquè no oblidem que aquest espanyolisme que crida a la llibertat en un país on se sent menystingut, està celebrant el genocidi de la població indígena per part dels colonialistes espanyols fa 521 anys, el vessament més gran de sang de tots els temps. Si són tan democràtics com ens volen fer creure, per què no celebren el dia 6 de desembre, dia de la seva Constitució?

12 d'octubre, res a celebrar

 

La majoria silenciosa a la qual apel·laven el passat 11 de setembre va sortir al carrer, i ni tan sols va poder omplir la Plaça Catalunya; plaça que, d’altra banda, es desboca en cada celebració per un títol del Barça o que els perroflautes (argot espanyolista) del 15M no van tenir cap problema en mantenir plena durant més d’un mes. Avui Enric Millo deia que no volia entrar en un ball de xifres; és evident que no vol fer-ho, perquè sap que sortirà perdent. En cas que la convocatòria hagués empès al carrer 300.000 persones, que d’altra banda seguirien sent minoria, ja veuríem si voldrien parlar de xifres o no. Però la realitat és que el seu poder de convocatòria va ser 10 vegades menor.

Per mi és una evidència que no tota la societat catalana és independentista. Però la majoria de la gent que en un hipotètic referèndum votarà que no (vot que els indepes hauran de respectar, sense retreure absolutament res), dissabte no van sortir al carrer. Allà només hi havia el feixisme pur i dur. La gent upper Diagonal. Peperos, cadells de Ciutadans i demés exemplars neonazis (Casal Tramuntana, La Falange, España 2000…). Els del cinturó metropolità es van quedar a casa, totalment aliens a aquesta celebració casposa i genocida. Perquè com van dir els Estopa, votar no no té cap relació amb celebrar el 12 d’octubre. Faltaria més.

Obviaré la convocatòria paral·lela al cèntric Montjuïc per part de grupuscles paramilitars neonazis, perquè tothom va poder veure el seu ampli poder de convocatòria. A la tarda, 35 periodistes van ser desplaçats per deixar constància dels crits, els salts i els gemecs de 28 patriotes que van passejar-se pel centre de Barcelona. Com que tothom ho va poder veure gràcies a l’àmplia cobertura i protecció policial (no podia faltar), no diré res més.

Les xifres enganyen, les imatges no

Diumenge, 13 d’octubre, el franquisme nostàlgic va abandonar Barcelona i es va desplaçar cap a Tarragona. L’objectiu era retre homenatge a 522 religiosos autoanomenats màrtirs, naturalment del bàndol nacional, morts a la Guerra Civil.

Com sempre l’Església catòlica, una de les institucions que històricament carrega més assassinats a les seves esquenes, fent-se la víctima en uns temps que no li són favorables. I encara ens haurem d’empassar que aquests 522 religiosos eren uns sants i que les seves morts van ser dolenteries d’incontrolats anarquistes. La realitat, però, si es contextualitza una mica, és que a la Guerra Civil es van produir morts en ambdós bàndols, i els cures que no van morir van acabar delatant a milers de republicans que posteriorment van ser afusellats. La diferència? Que els seus morts reben honors institucionals i els nostres encara estan oblidats a les cunetes i a les fosses comunes. O perduts a camps de refugiats de França, morts de fred sota la sorra d’Argelès. Todo atado y bien atado.

El bisbat avui parla d’un acte de reconciliació. I no els fa vergonya. Perquè hi hagi reconciliació abans hi ha d’haver justícia. I com que aquesta mai vindrà per part dels culpables de 40 anys de tirania, l’haurem de fer nosaltres, els avantpassats dels perdedors. Els nostres encara estan esperant una venjança que no arriba, mentre els seus ens van refregant la seva victòria i el seu despotisme. Veient les cartes que juga cada un dels bàndols, de reconciliació no n’hi haurà mai de la vida. Ni ganes.

Per acabar, vull destacar la presència del molt honorable president de la Generalitat a l’acte de beatificació de franquistes. És força paradoxal que l’home que guia el procés, l’heroi que ha d’alliberar tot un poble (però que no és capaç d’anar a les multitudinàries reivindicacions de les últimes Diades), assisteixi a un acte envoltat de l’església i la burgesia franquistes (tan espanyola com catalana). Em passa pel cap la idea que potser l’alliberador Mas és un d’ells i que no li interessa per res del món una ruptura amb l’estat espanyol i les seves estructures, amb les quals se sent tan còmode. Però, com us deia, això només em passa pel cap i no ho hauria d’expressar gaire, perquè a veure si se m’acusarà de voler posar pals a les rodes al procés.