Resum de la primera fase de l'Eurocopa

Aquí va un petit resum del primer assalt de l’Eurocopa, pels que estigueu a milers de quilòmetres d’aquí o pels que visqueu en un núvol (que feu bé, per cert):

GRUP A
Sorpresa per l’eliminació de Polònia i, sobretot, de Rússia. Aquest seria el gran titular. Han passat República Txeca com a primera (jo la feia lluitant la segona plaça amb Polònia) i Grècia com a segona. El cas grec és un punt i apart: dels 16 participants, són l’equip més fluix amb diferència, però ves per on estan classificats per quarts de final. El seu joc no ha variat ni una mica respecte a la Grècia campiona l’any 2004, i a veure fins quan fan sonar la flauta.
L’eliminació de Rússia me l’he pres com quelcom gairebé personal: eren la meva aposta pel títol (si més no, per arribar a semifinals), i després d’una estrena prometedora han llençat el torneig a les escombraries.

GRUP B
Holanda, la gran decepció del torneig. Zero punts i, el més preocupant, han deixat una imatge lamentable. No han jugat a res i s’han limitat a petites mostres de qualitat. El que ha estat el millor davanter de la Premier (Van Persie), una autèntica estafa. L’altra cara de la moneda ha sigut Alemanya, l’única selecció que arriba a quarts sumant els 9 punts. Els alemanys sí que han fet una bona transició, i han consolidat un equip on es barregen a la perfecció joventut i veterania, solidesa i talent. Des del meu punt de vista, dels 8 equips que queden són els clars favorits.

GRUP C
Sense sorpreses. Les potències clàssiques superen amb ofici el seu grup, malgrat el patiment. Itàlia sempre ha guanyat patint, i sembla que Espanya s’ha acostumat a fer el mateix. Tot i el canguelo de molts espanyols, ahir van guanyar a la fluixa Croàcia per la mínima i es van assegurar la primera plaça. Una llàstima els zero punts d’Eire, una selecció que ha fascinat més per la Green Army que li dóna suport que no pas pel joc desplegat. El Fields of Atherny és molt més que un càntic futbolístic, i encara que els diaris esportius el van descobrir la setmana passada, té més anys que el sol. Come On You Boys In Green!

GRUP D
La història s’imposa. França era evident que passaria, Anglaterra no tant, però al final s’ha classificat primera. Totes dues són a quarts, on ho batallaran tot, com sempre. Suècia ha maquillat l'inici decepcionant amb una victòria contundent contra els bleus. Per la seva banda, la co-amfitriona Ucraïna ha donat la talla, sobretot gràcies al seu millor jugador de tots els temps, Andrey Shevchenko, que incomprensiblement ahir no va ser titular.

Mario Gómez, MVP momentani de l'Eurocopa

QUARTS DE FINAL

Rep. Txeca - Portugal
Alemania - Grècia
Espanya - França
Anglaterra - Itàlia

La meva predicció en negreta, donant com a favorit tres primers de grup i un segon.

Portugal no té res més que enganxada a dalt, però com a mínim saben a què juguen: al mateix que ho fa el Madrid. Paulo Bento ha sabut fer girar l’equip a l’entorn de la seva figura, adaptant-lo amb els jugadors que té. Joc brut, tancadets al darrere i a córrer quan es recuperen pilotes. Nani i Cristiano són rapidíssims, i amb això n’hi ha prou per anar passant.

Alemania fa goig de veure. Bon futbol, bons jugadors (amb algunes excepcions com l’amic Sami) i el killer en més bona forma de tot Europa. Els grecs s’han d’encomanar a tots els seus déus, a la Troika i a Maria Callas si volen tenir una mínima opció de passar.

Espanya té el millor mig del camp, però això no és garantia de res. Han patit per arribar a quarts, patiran per superar-los, i crec que cauran a les semis. De moment, s’encomanaran a alguna genialitat d’Iniesta o al revulsiu Cesc, i tira milles. Però no s’estan trobant còmodes en aquesta competició (excepte el dia d’Eire, eliminada amb 0 punts). Crec que guanyaran a França per la fluixa defensa dels gavatxos, encara que sempre pot aparèixer una genialitat de Ménez o Ribery i au revoir.

Anglaterra ha tingut la sort de cara en la darrera jornada: guanyant pel pèls a Ucraïna (gràcies a un gol no concedit, demostrant que el jutge de línia és una autèntica xorrada) i aprofitant la derrota francesa, s'han classificat com a primers i han esquivat Espanya. I ja tenen a Rooney on fire. Se les veuràn amb Itàlia, que sempre pot sorprendre en eliminatòries a un partit.

Per què guanya la dreta? (Part II)

El passat 21 de novembre, un dia després de les eleccions a l’estat espanyol, vaig escriure això. Aquest post, contextualitzat a la realitat de Grècia, és totalment vàlid avui. Perquè ahir, les eleccions gregues van proclamar vencedor un dels partits que ha conduït el país helè a la més absoluta misèria. Nova Democràcia formarà govern amb el PASOK. El primer vindria a ser el PP, i el segon el PSOE. El paral·lelisme és tan bèstia, que val la pena prendre nota del que li ha passat al poble grec: els dos partits responsables de la brutal crisi que pateixen els ciutadans tornaran a agafar les regnes del poder, encara que aquesta vegada gairebé els surt el tir per la culata.

I és que la segona força més votada, Syriza (coalició de l'esquerra radical), va ser la gran sorpresa a les primeres eleccions (celebrades fa unes setmanes), i ahir li va faltar ben poc per demuntar l’engranatge democràtic europeu. Una vegada més, però, i aprofitant una llei treta del barret que regala automàticament 50 diputats a la força més votada, la dreta va tornar a guanyar.

Què hagués passat si la primera força hagués estat Syriza, per la voluntat “del poble”? Doncs probablement, els poders fàctics grecs, amb la pressió de la UE, se n’haguéssin empescat alguna per tal que un partit amb idees adverses a l’austeritat i a subjugar-se a la voluntat d’Alemanya no arribés a assolir el poder.

Les coses són així, no cal enganyar-se, malgrat que ahir tots teníem l’esperança dipositada en un poble que s’ha de desempallegar d’influències externes si vol tornar a ser quelcom. Aquesta esperança es va esvair quan vam comprovar que, una vegada més, ha guanyat la dreta. I tant li fa si uns es fan dir conservadors (ND) i els altres socialistes (PASOK), ja que a efectes pràctics són la dreta: per la seva manera de fer política, per les inexistents mesures socials que proposen, per la manera com ofeguen al poble grec, pel seu aspecte físic (un socialista vingut de la classe obrera mai seria un gordo sebós com ho és el líder del PASOK; un obrer és un miner asturià, per exemple, quadrat i fort perquè treballa usant el seu cos, i no un polític que es dedica a menjar, a signar papers i a anar de putes, on ni tan sols aquí és capaç d’esforçar-se físicament).

Prototip del polític europeu. Ens diuen que és socialista i ens quedem tan "amples"

A Espanya ens han venut la moto amb el “sort que no ha guanyat Syriza, perquè volien sortir de l’Euro”. Aquesta frase és totalment falsa, ja que Syriza pretenia canviar la política des de dins de l’Euro. Rajoy i Rubalcaba, La Razón i El País, s’han posat d’acord per vendre’ns una mentida rere l'altra. Crec que hem de veure amb perspectiva el que ha passat a Grècia, perquè molt em temo que quan tornin a “celebrar-se” eleccions a l’estat espanyol, aquells que ens estan conduïnt a la ruïna (PP i PSOE) tornaràn a guanyar. Són els cicles d’aquest país, en part perquè no hi ha una esquerra política real (que no els ciutadans).

El poder, a qualsevol estat, està més que assegurat pels que sempre l’han regentat. Una vegada més vull remarcar que, si volem canviar les coses, la solució no està a les urnes. Aquesta és de les poques coses que tinc clares (políticament). Grècia i Syriza ho han demostrat una vegada més. Mentrestant, la democràcia segueix el seu curs, però ara els governants es troben al mateix atzucac una vegada rere l’altra i no tenen ni idea de com sortir-se’n. Als que no tenim res, sempre ens quedarà intentar fer realitat la magnífica frase de Julio Anguita: “Me gustaría volver a ser diputado por un solo día y decir desde el estrado, ¿Y ahora qué, hijos de puta?”.

L'any de Wiggins i l'Sky

Ahir va acabar el Critérium du Dauphiné 2012 amb una victòria d’etapa per Dani Moreno (Katusha), la segona en aquesta prova. Alhora, la general va finalitzar amb el mateix vencedor que l’any passat: el britànic Bradley Wiggins, de l’Sky. Aquesta carrera d’una setmana, avantsala del Tour, ens reafirma una idea que ja teníem: Wiggins arriba al Tour de France en un estat de forma espectacular.

La temporada del britànic, un ciclista que va deixar la pista després de ser tres vegades campió del món, no pot ser més exitosa: a més de la Dauphiné ja ha guanyat la Paris-Nice i el Tour de Romandia (Suïssa). A falta de 19 dies perquè comenci la prova ciclista més important (que l'any passat va haver d'abandonar per culpa d'una caiguda a la setena etapa), Wiggins és el candidat número u per adjudicar-se-la, molt per davant d’Evans, Nocentini o Schleck, que ara mateix es troba en un estat de forma deplorable. Però no només això, sinó que el seu equip, l’Sky, es consolida com la formació del moment, amb una varietat de ciclistes que fa por: esprinters com Mark Cavendish, Davide Appollonio o Bernhard Eissel; rodadors com Danny Pate, Geraint Tomas o Joan Antoni Flecha; lluitadors toterreny com Boasson Hagen o Rigoberto Urán; contrarrellotgistes com Michael Rogers o Richie Porte; i, finalment, ciclistes completíssims que lluiten per les generals, com Chris Froome i, sobretot, Bradley Wiggins. Es diu que aquest equip entrena tan dur que les competicions són el més suau que afronta. Si ara em donéssin 1.000 Euros per gastar-los en apostes, els apostaria tots a l’Sky, sense pensar-m’ho.

Part del Team Sky, amb Wiggins al capdavant

 

Per acabar amb la Dauphiné 2012, que no passarà a la història, m’agradaria destacar alguns moments: primer, les dues victòries d’etapa de Dani Moreno, sorprenent en els finals amb cert desnivell amb una arrencada potent. Molt bé el madrileny, donant dos triomfs a un Katusha que sap anar més enllà de Purito. Segon, la victòria de Nairo Quintana (22 anys) a l’etapa reina, baixant magistralment i tot sol el Col de Joux-Plane (HC). I tercer, la que hagués pogut ser la imatge de l’any però no ho va ser per 17 segons: Wiggins doblant Evans a la contrarrellotge de dijous passat. El britànic no va deixar de veure l’australià, però no el va acabar atrapant.

Com he dit, tot llest perquè en 19 dies comenci Le Tour de France. Si se l’adjudica Wiggins, el 2012 serà recordat com el seu any, amb el permís de Tom Boonen, el gran classicòman de la temporada.

La meva Eurocopa

Aquesta tarda comença l’Eurocopa 2012, a Polònia i Ucraïna. Tots els mitjans de l’estat ja s’han encarregat de recordar-nos que Espanya és la gran favorita perquè té el millor joc (el tiqui-taca, criticat tot l’any excepte a l’estiu), els millors jugadors i perquè ha fet mèrits suficients per partir amb aquest paper.

L’empatx de roja és monumental, per això us presentaré les tres seleccions que jo seguiré a l’Eurocopa 2012, ja sigui per simpatia personal o perquè crec que són serioses aspirants al títol:

1) República d’Irlanda (Eire)
El meu equip. Des de fa molts anys sóc seguidor d’aquest país i de la seva selecció, si bé no de la seva lliga: dels 23 jugadors seleccionats, cap juga a la League of Ireland Premier Division, i 20 juguen a la lliga anglesa. Malgrat tot, la simpatia per un equip amb certes limitacions és tan gran que només sé trobar-li aspectes positius. El primer, que arriba a l’Eurocopa amb el cartell de ventafocs, però imbatuda els darrers 14 partits. El segon, una acceptable línia defensiva, composta per un dels millors porters que he vist mai (per regularitat i seguretat), Shay Given, i per defenses veterans com Dunne, St. Ledger, Ward i O’Shea... El tercer, la màgia dels seus dos extrems, l’ex-celtic Aiden McGeady i la jove revelació del Sunderland James McClean, nord-irlandès que ha refusat els unionistes per jugar amb els republicans. Finalment, el quart motiu per creure en Eire té nom i cognom: Robbie Keane, un dels grans killers del futbol europeu dels darrers temps, que estarà acompanyat per davanters Premier com Walters (Stoke), Doyle (Wolves) o Shane Long i Simon Cox (West Brom).  El dia 14 de juny juguen contra Espanya, i espero poder lluir amb orgull la samarreta verda un cop acabat el matx.

La revelació irlandesa, James McClean

 

2) Rússia
La meva (arriscada) aposta personal. Crec que guanyaran o, si més no, pujaran al podi. A més, és la selecció que em cau més simpàtica després d’Eire. I a una potència tan gran ja li toca una mica de glòria, perquè des de la URSS de 1960 amb el mític Lev Yashin (únic porter que ha guanyat una Pilota d’Or), els russos no han guanyat res. Aprofitant l’auge de la Lliga Russa, el seleccionador Dick Advocaat ha format un equip ple de jugadors que competeixen al seu país. Amb una defensa experimentada (germans Berezutski, Zhirkov) i un mig del camp amb talent (Dzagoev, Shirokov, Semshov), la principal esperança russa és la temible davantera: Arshavin (el més mediàtic, però no el que està més en forma), Pavlyuchenko, Pogrebniak i, sobretot, Kerzhakov. Tothom sap com lluiten els russos, i aquest any el futbol que està triomfant és el combatiu. Sincerament, crec que tenen molt a dir en aquesta Eurocopa.

Roman Shirokov, un fix al mig del camp

 

3) França
L’altra selecció que considero favorita. L’arribada de Monsieur Blanc als bleus em recorda una mica a l’arribada de Guardiola al Barça, amb la filosofia de destruir per construir de nou. Fora els jugadors que distorsionen mantenint la base (es podria resumir amb un jugador per posició: Lloris, Evra, Malouda, Benzema). I confiança plena en el talent i en la joventut. Bon porter. Línia defensiva acceptable (Blanc ha de decidir si deixa fora Koscienly, Mexés o Rami). Mig del camp talentós (Cabaye-M’Vila amb Nasri de mitja punta). I atac temible, segurament el més en forma d’Europa en aquests moments, amb la dupla Ribery-Benzema. I enmig de tot això, Blanc encara té una figura decisiva per triar, la que li pot canviar el sistema de joc segons convingui: Malouda si vol un extrem clàssic que centri, Menez si vol més talent o Ben Arfa si vol explosivitat. Difícil elecció. Aquesta Eurocopa és una bona oportunitat perquè França (campiona el 1984 i el 2000) iguali Alemania com a país amb més títols continentals: tres.

Yohan Cabaye ha fet un any esplèndit amb el Newcastle

PD. Triiiiiiiiiiiple a la cara de Pablo Laso (àlies Rabium rabiis)

Biblioteques amb segurata i biblioteques amb educador/a

Les gairebé 40 biblioteques de la ciutat de Barcelona s'assemblen en funcionament, però no són exactament iguals. Un dels trets que les diferencia és el personal. La columna vertebral (estructura vertical) són el director/a, els bibliotecaris/es i els/les auxiliars, però després la cosa varia.

Aquests dies he estat treballant en una biblioteca d'un barri conflictiu de la perifèria barcelonina, i he descobert la figura de l'educador social dins el personal de la biblioteca. Necessària i imprescindible en un context social on hi ha una gran manca de cultura i d'educació.

Per l'experiència en altres biblioteques, abans d'arribar pensava que em trobaria un segurata, contractat per una empresa que també ofereix serveis a camps de futbol o centres comercials, per exemple. La meva sorpresa a l'arribar va ser grata, ja que en comptes d'un vigilant de seguretat vaig trobar una educadora social. Una persona que, des de la sala infantil (però que també actua a la resta de seccions de la biblioteca), està a sobre dels nens i nenes del barri, infants que si no fossin a la biblioteca estarien rondant pels carrers del barri.

Les biblioteques no són l'FNAC. Ens poden fer creure que tots dos estan relacionats amb la cultura, però no és així. L'FNAC (per seguir amb l'exemple) és una empresa que té com a objectiu el benefici econòmic, independentment del material amb què comerciï. Una biblioteca pública és un servei que paguem tots els ciutadans i l'objectiu de la qual no és el benefici econòmic sinó l'alfabetització de la ciutadania.

En un barri difícil, la biblioteca és més necessària que mai. Els bibliotecaris coneixem el target en aquestes zones: persones que no llegeixen Boris Vian o Saramago, però que veuen sèries de televisió, juguen a videojocs o llegeixen revistes, per exemple. Dues maneres diferents de fer ús del servei bibliotecari, totes dues vàlides i legítimes. Partint d'aquí, hem de potenciar el seu ús i aconseguir que els ciutadans entrin a la biblioteca. Si un treballador, després de la seva jornada, entra a la biblioteca (servei gratuït) en comptes d'anar al gimnàs (negoci abusivament car), ens podem donar per satisfets.

Per això, a les biblioteques dels barris conflictius, un educador social és necessari i convida els usuaris a fer ús del servei; en canvi, un segurata només generarà recel i poques ganes d'entrar-hi.

‘Opiament’, el millor estiu dels últims quatre anys... (o 'Les Prèvies')

Europa. Espanya. Catalunya. La situació econòmica és catastròfica. La tensió social va en augment. L’Estat espanyol s’enfonsa amb el govern perdut i supeditat a la voluntat d’Alemanya. Els mandataris catalans segueixen el doble joc de sempre, queixar-se de Madrid mentre jauen a la seu costat com un gos fidel. El poble treballador pateix retallades als serveis bàsics, participa en un préstec global a la banca (aquella que denega crèdits per accedir a una vivenda ara és ‘rescatada’ amb els diners d’aquestes persones) i contempla la impunitat amb la que són absolts els causants de la gran estafa mal anomenada crisi.

Però tranquils, perquè des d’ahir tenim en marxa l’estiu més frenètic, un d’aquells que només es viuen cada quatre anys (parells, per cert). Els amants de l’esport (en el meu cas, només ciclisme i futbol) tenim una bona dosi de droga per evadir-nos de la catàstrofe que regna a Espanya, que es convertirà en el millor país del món si guanyen l’Eurocopa de futbol i treuen alguna medalla inesperada (a més de les clàssiques de natació sincronitzada i rem) als Jocs Olímpics de Londres.

A petició del viatger més antiespanyol de la galàxia, en aquests dos mesos i mig bojos, faré un seguiment dels esdeveniments esportius més destacats, sempre amb un toc personal i , a poder ser, crític. M’agrada escriure cercant sempre la vessant social, i m’agrada l’esport (no la màfia que es mou darrere d’ell); per tant, tot i ser el gran opi del segle XXI, no em pedré les proves que detallo a continuació i en faré un seguiment més o menys específic (depenent dels meus interessos) en aquest blog. Ah, no oblideu que si Espanya guanya l’Eurocopa seguirà sent la mateixa merda de país; de fet serà pitjor, perquè el caradura del Rajoy serà capaç de dir que estem sortint de la crisi i colar-nos més imposicions aprofitant l’eufòria dels espanyolets ignorants. No m’enrotllo més (per ara):

Ahir -10 juny > CRITÉRIUM DU DAUPHINÉ

 Quan comença la Dauphiné, coneguda com ‘el petit Tour’, significa que ens apropem al punt àlgid de la temporada ciclista. A la Dauphiné competeixen els millors ciclistes (a part dels classicòmans, que han tingut el seu moment a l’abril) i mostren les seves sensacions de cara a l’esdeveniment ciclista per excel·lència: le Tour de France. Des d’ahir i fins diumenge, podeu gaudir de bon ciclisme cada migdia per TDP.

8 juny-1 juliol > EUROCOPA 2012

Encara no haurà acabat la Dauphiné que ja començarà l’Eurocopa. La gran esperança de Rajoy. Sento treure-li l’esperança, però aquest any veig complicat  que Espanya revalidi el títol. Tres motius: 1) la baixa de Puyol deixa en pilota picada la defensa espanyola, que haurà de jugar o amb Arbeloa o amb Albiol: un autèntic colader. 2) la baixa de Villa deixa l’equip sense killer; això compaginat amb l’estat lamentable de Torres i la decisió estúpida de portar dos sevillistes que s’han tocat els ous tot l’any (Navas i Negredo) farà que en l’hipotètic cas de creuar-se amb Ucraïna, Chigrinski pugui semblar Beckhenbauer. 3) em tocaria molt la moral que el Barça II guanyés quan no ho ha fet aquesta temporada; tot pot ser (vegi’s Iniesta, que espavila ara, o Busquets, excel·lent tot l’any), però no és el mateix tenir de MP/fals DC a Messi que tenir a Cazorla o a Silva.

La meva agosarada aposta és Rússia. No dic que guanyin, que m’agradaria, però estic convençut que pujaràn al podi. Als que em coneixeu bé, ja sabeu que el meu equip és Éire, tan de bo passem  de grups amb els grans Shay Given, Aiden McGeady, James McClean i, com no, Robbie Keane.

Els 31 partits de l’Eurocopa seràn en obert. Cada dia Cuatro en farà un a les 18 hores (per desgràcia, suposo que ignorants del futbol com Manu Carreño o Juanma Castaño seràn els narradors) i Telecinco un altre a les 20.45 hores. Us recomano tenir un comandament on funcioni el botó de mute.

30 juny- 22 juliol > TOUR DE FRANCE

 El meu esdeveniment preferit dels quatre comença el dia abans de la fina le l’Eurocopa. Tres setmanes de ciclisme por todo lo alto, i mai més ben dit perquè aquest any es pujaràn: Grand Colombier, Madeleine, Croix de Fer, Aubisque, Tourmalet i Bales. No és tan espectacular com l’any passat (on vaig veure en directe l’arribada a Plateau de Beille), però déu n’hi do. Aquí si que no faig apostes, perquè veig molt forts ciclistes com Nibali o Wiggins, equips com el Greenedge o el Garmin i incògnites com Andy Schleck (s’ho juga tot al Tour), Evans (que defensa títol) o Tony Martin. Imagino que els diaris espanyols no es faràn massa ressò d’aquesta edició del Tour perquè no corre Contador, però als que ens apassiona el ciclisme més enllà de noms i modes, aquest any ens espera un espectacle immens, que seguint la tradició intentaré presenciar en directe en algun indret del Pirineu francès.

27 juliol- 12 agost > JOCS OLÍMPICS DE LONDRES

Cinc dies de descans i més droga dura. Els Jocs Olímpics, aquell esdeveniment on ets capaç de veure esports que gairebé desconeixes. O aquells que no veuries la resta de l’any. Sóc capaç de veure taekwondo, bàsquet, handbol, tennis... Fins aquí. No se m’acudiria ni boig veure waterpolo, vela, equitació o rem. I dels que tinc ganes de veure, d’aquests que si m’he de despertar d’hora ho faré, són: futbol, ciclisme (pista i ruta), natació (finals) i atletisme (finals).

Si us interessa tot això ho podreu seguir de manera puntual en aquest blog, o momentàniament al meu twitter (@flipau). I partir del 13 d’agost ja faré vacances...