Per què guanya la dreta? (Part II)

El passat 21 de novembre, un dia després de les eleccions a l’estat espanyol, vaig escriure això. Aquest post, contextualitzat a la realitat de Grècia, és totalment vàlid avui. Perquè ahir, les eleccions gregues van proclamar vencedor un dels partits que ha conduït el país helè a la més absoluta misèria. Nova Democràcia formarà govern amb el PASOK. El primer vindria a ser el PP, i el segon el PSOE. El paral·lelisme és tan bèstia, que val la pena prendre nota del que li ha passat al poble grec: els dos partits responsables de la brutal crisi que pateixen els ciutadans tornaran a agafar les regnes del poder, encara que aquesta vegada gairebé els surt el tir per la culata.

I és que la segona força més votada, Syriza (coalició de l'esquerra radical), va ser la gran sorpresa a les primeres eleccions (celebrades fa unes setmanes), i ahir li va faltar ben poc per demuntar l’engranatge democràtic europeu. Una vegada més, però, i aprofitant una llei treta del barret que regala automàticament 50 diputats a la força més votada, la dreta va tornar a guanyar.

Què hagués passat si la primera força hagués estat Syriza, per la voluntat “del poble”? Doncs probablement, els poders fàctics grecs, amb la pressió de la UE, se n’haguéssin empescat alguna per tal que un partit amb idees adverses a l’austeritat i a subjugar-se a la voluntat d’Alemanya no arribés a assolir el poder.

Les coses són així, no cal enganyar-se, malgrat que ahir tots teníem l’esperança dipositada en un poble que s’ha de desempallegar d’influències externes si vol tornar a ser quelcom. Aquesta esperança es va esvair quan vam comprovar que, una vegada més, ha guanyat la dreta. I tant li fa si uns es fan dir conservadors (ND) i els altres socialistes (PASOK), ja que a efectes pràctics són la dreta: per la seva manera de fer política, per les inexistents mesures socials que proposen, per la manera com ofeguen al poble grec, pel seu aspecte físic (un socialista vingut de la classe obrera mai seria un gordo sebós com ho és el líder del PASOK; un obrer és un miner asturià, per exemple, quadrat i fort perquè treballa usant el seu cos, i no un polític que es dedica a menjar, a signar papers i a anar de putes, on ni tan sols aquí és capaç d’esforçar-se físicament).

Prototip del polític europeu. Ens diuen que és socialista i ens quedem tan "amples"

A Espanya ens han venut la moto amb el “sort que no ha guanyat Syriza, perquè volien sortir de l’Euro”. Aquesta frase és totalment falsa, ja que Syriza pretenia canviar la política des de dins de l’Euro. Rajoy i Rubalcaba, La Razón i El País, s’han posat d’acord per vendre’ns una mentida rere l'altra. Crec que hem de veure amb perspectiva el que ha passat a Grècia, perquè molt em temo que quan tornin a “celebrar-se” eleccions a l’estat espanyol, aquells que ens estan conduïnt a la ruïna (PP i PSOE) tornaràn a guanyar. Són els cicles d’aquest país, en part perquè no hi ha una esquerra política real (que no els ciutadans).

El poder, a qualsevol estat, està més que assegurat pels que sempre l’han regentat. Una vegada més vull remarcar que, si volem canviar les coses, la solució no està a les urnes. Aquesta és de les poques coses que tinc clares (políticament). Grècia i Syriza ho han demostrat una vegada més. Mentrestant, la democràcia segueix el seu curs, però ara els governants es troben al mateix atzucac una vegada rere l’altra i no tenen ni idea de com sortir-se’n. Als que no tenim res, sempre ens quedarà intentar fer realitat la magnífica frase de Julio Anguita: “Me gustaría volver a ser diputado por un solo día y decir desde el estrado, ¿Y ahora qué, hijos de puta?”.