Avui Madrid s’ha llevat, per fi, amb normalitat. Feia molts dies que la ciutat presentava un aspecte de brutícia, ja que la vaga d’escombriaires (i també de jardiners, menys visibles) havia paralitzat el sector. Una vaga indefinida que no ha finalitzat fins que s’ha aconseguit la victòria dels i les treballadores.
Als temps que corren, costa recordar l’última victòria clara de la classe obrera. Warren Buffett, empresari multimillonari, s’encarrega de recordar-nos qui va guanyant la lluita de classes. Aquesta vegada, però, a Madrid s’ha girat la truita i l’organització i la solidaritat proletàries han vençut descaradament al poder.
Per resumir els fets, tot va començar amb la privatització dels serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid a empreses privades, empreses dels amiguets de la Botella: Koplowitz, Villar Mir, etc. Una privatització més en aquesta etapa de liberalisme sagnant que ens toca viure. Com marca la lògica del capitalisme, les condicions dels i les treballadores van empitjorar, i al cap de poc temps ja tenien l’ombra de l’ERO voleiant sobre els seus caps: més de 1.000 treballadors/es al carrer i reducció d’un 40% del salari dels “afortunats” que continuarien a l’empresa.
 |
| Demostració de poder de la classe treballadora: si ells no compleixen, nosaltres no netegem |
Per sort no tothom està adormit, i els escombriaires i jardiners de Madrid van decidir posar-se en vaga indefinida per tal d’aturar aquestes mesures destructives. I ahir, finalment, va arribar l’acord. Ha costat molt d’aconseguir, ja que aquest cap de setmana ha sigut molt mogut: l’Ajuntament de Madrid s’ha passat pel folre el dret de vaga i, a través de l’empresa Tragsa, ha contractat un grup d’esquirols trencavagues que, per 85€ al dia, han perdut la dignitat i han traït vilment als i a les treballadores en vaga. Hi ha coses que mai canvien, i una són els esquirols, la vergonya de la classe obrera. La policia de Madrid els ha hagut d’escoltar mentre recollien la brossa (la dels barris alts en la majoria dels casos), i quan s’ha arribat a l’acord, l’Ajuntament ha prescindit d’ells. En resum, un dia treballat i 85€ com a preu per vendre’s a la patronal. Indignes.
Parlo d’acord perquè és el que diuen els mitjans, però en realitat ha sigut una victòria bestial dels escombriaires i jardiners, i una derrota imprevista (una més) en l’agenda d’Ann Bottle. Una de les claus de l’èxit ha sigut el suport popular que han rebut els i les treballadores, ja que la gent de Madrid sabia que aquesta reivindicació no era només una qüestió laboral; en joc hi havia el model de sistema públic vs privat, aturar l’abús sistemàtic dels empresaris contra els treballadors… en fi, demostrar quin dels dos bàndols té més força. I els escombriaires i jardiners s’ho han jugat tot a una carta i han acabat guanyant: s’atura l’ERO, cap treballador dels més de 1.000 se’n va al carrer i els sous no es toquen.
A més de la derrota de la patronal, l'altra conseqüència que deixa la vaga de neteja és la mala imatge nacional i internacional que ha adquirit Madrid, un fracàs més de l’alcaldessa del cafè amb llet no votada per la ciutadania. Voler mirar a una altra banda no li ha servit de res a la Botella, ja que ha acabat cedint igualment, força dies més tard i amb la capital espanyola feta un nyap. El preu que ha de pagar pel seu fanatisme.
Avui s’acaba l’excepció a Madrid i tothom torna a treballar. De ben segur que els escombriaires i els jardiners hi van amb un somriure a la cara, el somriure dels febles que, gràcies a la unió, s’han menjat al poderós. Dedicat a aquells que diuen que les vagues no serveixen per res. Enhorabona!
