El nou 9N? No, gràcies

Quan es va conèixer la doble pregunta per la consulta vaig pensar dues coses: la primera, que aquesta consulta no es faria mai, i menys si depenia de la iniciativa de Convergència i Unió. La segona, que després de tants mesos donant-hi voltes i pactant, la pregunta estava redactada amb menys gràcia que un show de Los Morancos.

A mesura que van anar passant els mesos, i sempre convençut que el 9N no votaríem, la meva idea de doble resposta va anar variant: vaig començar posicionant-me per l’abstenció, després vaig evolucionar cap al vot nul (No-Sí, opció que ideològicament em continua semblant la més propera) i finalment, per un tema pragmàtic, vaig inclinar-me cap al Sí-Sí. I ara que ho tenia clar, es confirma que Convergència i Unió s’han cagat als calçotets.

La roda de premsa d’Artur Mas, dimarts 14 d’octubre al matí, va ser de les coses més esperpèntiques que ha viscut la política catalana. Per resumir-ho: el 9N havíem de jugar una final de la Champions i acabarem jugant un partit de costellada de solters contra casats. I la resta que ens vulguin vendre és només fum (el fum de les costelles a la brasa de després del partidet).

El que va fer Mas, en un país normal (com volen els amics de l’ANC), hagués suposat el cessament immediat del President de la Generalitat: per incomplir el programa, per trencar els pactes i, en definitiva, per enganyar a la població. Però a Catalunya tenim una camarilla d’amics de CiU (F.M. Álvaro, Rahola, Cardús, Soler i sobretot Forcadell…) que s’encarreguen que Mas sigui intocable reforçant el seu discurs: la culpa és d’Espanya i dels partits catalans que no han preservat “la unitat” per sobre de tot.

El nou 9N, l’alternativa a la consulta que va presentar ahir Mas, és tan ridícul que a la resta del món es deuen estar descollonant. La consulta, en comptes d’un referèndum, acabarà sent una trobada d’independentistes de nova fornada (és a dir, propers a l’entorn CiU-ERC, molts dels quals històricament “només” han sigut catalanistes moderats), una macroenquesta del CEO on podran dir: «Sí, estic a favor que Catalunya esdevingui un estat independent»… i res més. Dos anys de teatret i de menjar-nos informatius sencers parlant del “procés” per acabar en una jornada reivindicativa que no servirà absolutament per res.

Una cosa queda clara: el President no és tonto. Des del principi ha sabut que la consulta no se celebraria (molts també ho sabíem, és cert), però ha gesticulat i ha parlat (fins i tot en anglès, escoltin) com si ho tingués tot controlat. L’única dificultat podia sorgir al moment de fer la marxa enrere, però com tothom va comprovar, amb uns grams de maquillatge i unes unces de culpabilitzar l’altri ja tenim una poció màgica que ha fet efecte a un bon nombre de fidels seguidors, els mateixos que fan servir seriosament el hashtag #totsambelpresident.

Qui també sembla que, de moment, ha picat és ERC (perdonin que no els anomeni Esquerra, em fa mal a la ideologia). Un partit que s’ha menjat dos anys de les pitjors retallades que hem sofert mai a canvi del paripè en què s’ha convertit la pseudoconsulta del 9N. La voluntat de CiU és clara, i vol arrossegar ERC fins al final: allargar el mandat, perpetuar-se a la poltrona i continuar amb les polítiques de privatització i de retallades mentre es tapen els escàndols de corrupció. I què poden fer perquè això no els desgasti tal i com ja indiquen les enquestes? Tatxan! Segona poció màgica: eleccions plebiscitàries, llista conjunta (on Artur Mas, evidentment, no anirà de suplent) i qui no hi estigui d’acord és que no creu en la unitat política i s’ha baixat del tren d’aquest  magnífic procés encapçalat per aquest brillant líder.

Vist això és evident que el 9N no seré jo qui doni suport al joc de mans que s’ha empescat el President i que aprofitaré el diumenge per fer altres coses més interessants. No accepto una falsa consulta que obeeix l'estratègia personal de Mas quan ell no s’ha atrevit a desobeir l'estat espanyol en cap moment (ho va dir David Bou i jo ho comparteixo). A la llarga, espero que sigui veritat això que ens han venut que tenim una societat civil mobilitzada i autònoma, que s’adoni que qui enganya i menteix ho ha de pagar, i que destrossi d’una vegada per totes el xiringuito que tenen muntat des de fa dècades els representats la dreta a Catalunya.

Mundial 2014: les opcions de les 32 seleccions

Malgrat les controvèrsies que ha generat el Mundial de Brasil 2014, amb fortes mobilitzacions de la ciutadania contrària a la celebració de l'esdeveniment en un país on el futbol no hauria de ser prioritari, no hi ha dubte que pels amants de l'esport és una de les cites més esperades. En aquest post em disposo a valorar les opcions de victòria que tenen les 32 seleccions nacionals que participaran al Mundial, seguint un varem d'1 a 5 estrelles (com més opcions, més estrelles).

GRUP A

Brasil *****

La gran favorita, entre altres coses perquè juga a casa i perquè va guanyar la Copa Confederacions, l’avantsala del Mundial (topicazo). Però també perquè té un bloc molt competitiu, que és el més important en un torneig d’un mes. Defensar bé i enxufar les oportunitats que se’t presentin. En defensa tenen el central més desitjat del món, Thiago Silva, a més de migcentres rocosos com Fernandinho, Paulinho i Luiz Gustavo. I a dalt els sobra talent amb Neymar i amb el mitjapunta Oscar.

Croàcia **

A priori és l’equip del grup A que ha d’acompanyar Brasil a vuitens de final, i tenen jugadors per lograr-ho, tot i que cada partit és un món (topicazo II). Defensa experimentada (Pranjic, Srna, Corluka), mig del camp talentós (Rakitic, Modric) i davantera en forma (Mandzukic, Jelavic, Olic)... serà suficient?

Mèxic **

Chicharito i 10 més. Aquestes són les opcions mexicanes per passar a vuitens. És clar que el jugador del Manchester United estarà ben acompanyat per Dos Santos, que ha fet un any excel·lent a Villareal, a més d’altres coneguts de la lliga espanyola com són Guardado, Moreno o Márquez. La meva opinió és que disputaran tres partits i marxaran de vacances.

Camerun *

L’equip africà és un dels més fluixos de tots els participants al Mundial, malgrat que a 10 dies de la cita van empatar amb Alemanya en un partit de preparació. Amb un Eto’o en decadència i un Song que porta dos anys desubicat a Barcelona (i que entre ells no es poden ni veure), potser els jugadors més destacats són els migcampistes Matip i Mbia. Abans de començar el Mundial, els jugadors de Camerun ja han donat la nota fent un amago de plantar-se per la qüestió de les primes.

Oscar i Neymar, les armes més potents de Brasil

GRUP B

Espanya *****

La gran favorita en cas que Brasil punxi. La història recent avala a aquests jugadors, si bé és cert que el bloc de La Roja (format per jugadors del Barça) arriba en un moment de forma molt baix. Piqué, Xavi, Iniesta, Pedro o Cesc ja no són el que eren. Per contra, entren joves valors com  Koke o Azpilicueta, úniques “revolucions” d’un Del Bosque que ha apostat per les vaques sagrades de sempre. Per exemple, a la davantera hi trobem dos veterans que s’han arrossegat aquesta temporada: Villa i Torres; amb ells, Diego Costa, el teòric titular, arriba justet després de perdre’s el tram final de temporada per una successió de lesions mal recuperades. Pel que fa al porter, el que estava en més bona forma es perd el torneig per una greu lesió; un maldecap menys pel Marquès, que donarà la titularitat a un porter que ha sigut suplent a la lliga espanyola.

Holanda ***

Poca cosa queda de l’actual subcampiona. La taronja mecànica s’ha oxidat al ritme que ho han fet els seus jugadors: a Sneijder, Van Persie i companyia se’ls comença a passar l’arròs. Robben tampoc es pot dir que hagi brillat gaire aquest any, i potser qui més se salva són Huntelaar i Kuyt. La porteria està ben coberta amb dos porters Premier, Krul i Vorm.

Xile ***

Bloc força competitiu que pot donar guerra, amb un nivell semblant a Colòmbia, però amb jugadors més destacats al futbol europeu. Les seves dues estrelles són Alexis i Vidal, però també destaquen altres jugadors com Medel, Isla, Matías Fernández o Vargas. Xile pot ser un rival incòmode per Espanya; en tot cas, el partit que l’enfrontarà amb Holanda serà decisiu per conèixer l’equip que acompanyarà els de Del Bosque a vuitens de final.

Austràlia *

Probablement, la ventafocs del torneig (topicazo III). El típic equip que acaba la competició amb zero punts i amb zero gols a favor. No prevec un desenllaç massa diferent per Austràlia en aquest Mundial. La selecció d’Oceania disputa la fase prèvia al grup d’Àsia per ser més competitiva, però en un grup amb els actuals campions, subcampions i amb un dels millors equips llatinoamericans, Austràlia no té res a fer. Jugadors destacats? els veterans Cahill i Bresciano i para de comptar.

Diego Costa és la gran esperança espanyola per revalidar el títol

GRUP C

Colòmbia ***

Després de triomfar al ciclisme, Colòmbia està de moda i es presenta a la cita mundialista com a una de les grans revelacions de la fase prèvia. Però la greu lesió que Falcao es va fer al genoll i que finalment li ha impedit ser a la cita mundialista minvaran molt les opcions del conjunt llatinoamericà. Tenen alternatives interessants a dalt com Bacca, Ibarbo o Jackson Martínez, a més de bons migcampistes com James Rodríguez, Cuadrado o Guarín i bons defenses com Zúñiga o Zapata. Pel grup que els ha tocat, són favorits per passar com a primers, però afrontar les eliminatòries sense la seva estrella faran de Colòmbia un rival molt menys temut.

Grècia *

L’equip fluix de sempre que miraculosament es va proclamar campió d’Europa l’any 2004. Si Grècia vol tenir alguna cosa a dir al grup C ha de confiar en l’autobús i en els seus dos davanters centres Mitroglou i Samaras (tots dos juguen fora del país hel·lènic). O en la inspiració dels veterans Karagounis i Katsouranis. A més, aquest any el defensa de l’Olympiakos Manolas ha jugat a un molt bon nivell.

Costa d’Ivori **

Touré Yaya pot amb tot. Ell solet és capaç de classificar els elefants per disputar els vuitens de final del Mundial. I més després de l’any esplèndid que s’ha marcat a la Premier aconseguint 20 gols (tercer pitxitxi de la competició i números estratosfèrics per un migcampista). El seu germà Kolo ha sigut el cas oposat, demostrant una decadència absoluta en cada minut que ha disputat amb el Liverpool. Si Yaya ha sigut el tercer pitxitxi de la Premier, un altre ivorià ha sigut el quart: Wilfred Bony, del Swansea. També han fet un bon any Tioté i Gervinho. Els ivorians són la selecció africana més potent del Mundial.

Japó **

Selecció que té dos estrelles contrastades com són Kagawa i Honda, però que destaquen pel seu bon joc col·lectiu. A priori, Japó es disputarà amb Costa d’Ivori la segona plaça del grup, on Colòmbia parteix com a favorita.

Moment on Falcao es lesiona de gravetat, impedint-li disputar el Mundial

GRUP D

Uruguai ****

Potser és agosarat qualificar Uruguai com a equip 4 estrelles, però hi ha un factor que és determinant: tenen al millor davanter centre d’aquesta temporada en el global de les lligues mundials, Luis Suárez. Evidentment no es tracta d’una selecció amb un sol jugador, ja que també té gent interessant com el killer Cavani, Martín Cáceres, Gastón Ramírez, Godín o el sempre temut Forlán. Tampoc s’ha d’oblidar que Uruguai va ser la selecció revelació de l’últim Mundial.

Costa Rica *

Per si no fos prou handicap formar part del grup de la mort quan ets un equip modest, a sobre Costa Rica ho ha d’afrontar sense la seva estrella. Després de l’esgarrifosa lesió a la cama esquerra que es va fer Bryan Oviedo al gener, els caribenys s’ho jugaran tot amb el porter Navas (gran any al Llevant), amb els davanters Campbell i Bryan Ruiz i amb els defenses Gamboa i González. Evidentment, això no dóna per derrotar ni a Uruguai, ni a Anglaterra ni a Itàlia. La meva previsió és clara: zero punts i cap a casa.

Anglaterra ***

Les últimes aparicions en Mundials i Eurocopes han sigut tan decepcionants que Anglaterra no mereix més de 3 estrelles. És més, no m’extranyaria que no superessin la primera fase del torneig. Equip format gairebé exclusivament per jugadors que competeixen al seu país, Anglaterra té molta qualitat individual però moltes mancances col·lectives. El grup s’ha renovat considerablement amb jugadors joves (i no tan joves) com Baines, Lallana, Barkley, Lambert, Sterling… Molt bon any dels Reds Sturridge i Henderson. Una llàstima que Jay Rodríguez es perdi el Mundial per lesió.

Itàlia ***

La subcampiona del món sempre és un equip que cal tenir en compte… però no tant com abans. El pes de l’equip el segueixen portant els de sempre: Buffon, Marchisio, De Rossi, Pirlo, Cassano i companyia. Senyal que els que pugen no acaben d’explotar. Ni tan sols Balotelli, sempre més protagonista fora que dins. Verratti, Immobile i Insignie són les grans promeses de l’azzurra, però ho hauran de demostrar a Brasil.

Luis Suárez s'ha fet un fart de celebrar gols amb el Liverpool. Ho farà també amb Uruguai?

GRUP E

Suïssa **

El país helvètic presenta bones individualitats, tot i que insuficients per arribar gaire lluny. Això sí, en principi haurien de superar la fase de grups sense massa problemes. Lichtsteiner, Schär, Shaqiri, Inler, Dzemaili o Seferovic tenen l’experiència suficient per aconseguir-ho.

Equador *

Fluixíssima selecció que es disputarà amb Hondures l’honor de no marxar de Brasil amb 0 punts. El seu referent internacional és l’extrem del Manchester United Valencia, que igual que el seu club no ha tingut un any massa exitós (a més, a una setmana de l’inici del Mundial va demostrar poca intel·ligència autoexpulsant-se contra Anglaterra). També destaquen el migcampista del Dinamo de Moscou Noboa i el davanter Caicedo.

França ***

Com li passa a Anglaterra, els bleus encadenen decepció rere decepció. No s’han refet del motí a Domenech, malgrat que ja han passat uns quants anys. Han oxigenat l’equip amb una fornada interessant de joves com Pogba, Griezmann, Sissoko o Mangala, però no serà suficient per poder revalidar el títol aconseguit l’any 1998. El gran referent dels francesos, Ribery, és baixa d’última hora per culpa lumbàlgia, i la resta (Benzema, Evra i Koscielny) estan a anys llums del seu millor moment. Per contra, Giroud i Remy han fet una bona temporada. Tot i això, es preveu un nou fiascu.

Hondures *

Quan el teu millor jugador és un defensa que juga a un equip fluixet com el Hull City (Figueroa), les perspectives no són massa bones. Cert que el grup no és gaire temible, però els hondurenys són un equip molt fluix. Jerry Bengtson, Wilson Palacios, Emilio Izaguirre i companyia ho hauran de donar tot contra Equador per no marxar cap a casa amb les mans buides.

Giroud i Griezmann, 16 gols cada un amb Arsenal i Real Societat respectivament

GRUP F

Argentina ****

El millor dels equips 4 estrelles. Tenen al millor jugador de la història, Messi, però està demostrat que això no sempre val. La davantera d’Argentina és la millor del Mundial tot i l’absència de Tévez (Higuaín, Lavezzi, Di María i sobretot el Kun i Leo), però la resta de línies trontollen que fa gust: mal porter (suplent al Mònaco), defensa insegura i mig del camp amb moltes llacunes i poc talent. Una vegada més, els argentins s’hauràn d’encomanar a D10S si volen guanyar el seu tercer Mundial.

Bòsnia **

Primera participació del país balcànic a una Copa del Món, i tenen serioses possibilitats de superar la fase de grups. Bòsnia no només és Dzeko, tot i que si el davanter del City està inspirat l’equip ho nota. En l’aventura mundialista l’acompanyaran jugadors amb renom al futbol europeu com Misimovic, Begovic, Spahic, Ibisevic o Pjanic.

Iran *

La dupla Masoud-Nekounam que va enamorar a Osasuna són el més destacat de la selecció asiàtica. El veterà Teymourian i el jove Dejagah també poden tenir alguna cosa a dir. Les seves remotes opcions passen per guanyar a Nigèria i treure alguna cosa positiva contra Bòsnia, tot i que serà difícil.

Nigèria **

L’equip africà intentarà venjar-se de la final dels JJOO de Pequín, on van perdre la medalla d’or contra Argentina amb un gol de Di María. Jugadors d’ambdós equips es tornaran a veure les cares, tot i que les opcions de Nigèria passen per derrotar Bòsnia. La columna vertebral de l’equip juga a Europa, fet que demostra el seu bon nivell competitiu: Enyeama, Yobo, Ambrose, Mikel, Moses, Musa, Ameobi, Emenike i Odemwingie.

Agüero i Higuaín ho saben: Messi és el més gran i els argentins depenen de la seva inspiració

GRUP G

Alemania *****

El tercer equip que valoro com a 5 estrelles. Li passa una mica com a Espanya, el seu rendiment ha baixat considerablement. Tot i això, el bloc format per jugadors del Bayern + jugadors del Borussia + migrants a Anglaterra com Schürrle, Özil o Podolski resulta veritablement temible. Dels 3 equips favorits, Alemanya és la que té un entrenador amb més recursos i això sempre és un punt a favor. En contra, que a última hora han perdut a una de les estrelles, Reus.

Portugal ***

Els lusos, com li passa al Madrid, es mouen a cops d’inspiració d’un Cristiano Ronaldo que encara no se sap si començarà el Mundial al 100% del seu estat físic. Però la resta fa aigües per tot arreu. Ni tan sols Nani, Moutinho o Meireles estan a un nivell que es podria considerar òptim per afrontar una cita d’aquesta grandària. Ho tenen molt complicat.

Ghana **

La revelació de l’última edició ho tindrà difícil per repetir la fita. Mensah, Muntari, Essien, Boateng, Asamoah o Gyan són alguns dels que repeteixen, però amb 4 anys més a sobre. El seu hàndicap serà el grup, on Alemanya és molt favorita i Portugal i els EUA ho donaran tot per passar a vuitens. Però els africans donaran guerra segur. El grup G serà un dels més renyits dels vuit, no ho dubtin.

EUA **

Equip que afronta el Mundial sense el seu jugador insígnia, Donovan, decisió que ha costat moltes crítiques al seleccionador Jürgen Klinsmann. Els EUA hauran de confiar en altres jugadors destacats com Dempsey, Howard, Bradley o Altidore, tots ells amb experiència a la Premier League. N’hi ha d’altres de menys coneguts per l’aficionat europeu, com Wondolowski, però que no deixen de ser interessants. Han tingut la mala sort de caure en un grup molt competitiu, i les opcions que tenen d’arribar a vuitens són mínimes.

Aquesta és la imatge que els alemanys no haguessin volgut veure mai: Reus, un dels seus jugadors més en forma, es perd el Mundial per una desafortunada lesió en un partit de preparació

GRUP H

Bèlgica ****

Els belgues estan cridats a ser l’equip revelació. I si les coses no canvien massa, aquest grup jove pot passar a la història (no en aquest torneig, però si en futures Eurocopes i Mundials). Dels 32, Bèlgica és el meu equip preferit. El motiu? Courtois, Mignolet, Verthongen, Fellaini, Hazard, Mirallas, Kompany, Dembélé, Lukaku, Mertens, Defour, Januzaj… Talent per donar i regalar. El handicap sens dubte és la inexperiència en grans competicions, que serà determinant perquè possiblement els belgues ni tan sols arribin a les semifinals.

Argèlia *

Equip molt justet que ha caigut en un grup on tot sembla indicar que passaran sense problemes Bèlgica i Rússia. Les seves armes per evitar-ho són Cadamuro, Mesbah i Bougherra en defensa, Bentaleb, Yebda i Brahimi al mig del camp i Feghouli i Ghilas en atac. Els argelians acostumen a ser jugons, esperem que ens ofereixin un bon espectacle.

Rússia ***

La selecció russa manté el bloc que va fracassar estrepitosament a l’última Eurocopa, amb l’absència destacada del davanter del Lokomotiv Pavlyuchenko. El conjunt entrenat per Capello i format exclusivament per jugadors que competeixen al seu país, té la qualitat i l’experiència d’homes com Akinfeev, Zhirkov, Dzagoev o Kerzhakov no va ser suficient per superar la República Txeca i Grècia l’any 2012. Tot i això, i malgrat la baixa sensible del seu capità Shirokov, sembla clar que acompanyaran als belgues a vuitens de final del Mundial.

Corea del Sud *

Poca cosa queda de l’equip que va eliminar Espanya l’any 2002. I no em refereixo només als jugadors, sinó al nivell. Competirà amb Austràlia per no ser l’equip més fluix, i segurament guanyin aquest duel per la diferent sort que han tingut en els seus emparellaments. El conjunt asiàtic està a un grup molt més assequible que l’oceànic, amb opcions de sumar algun punt contra Argèlia; per contra, Austràlia tornarà a casa amb zero punts (i zero gols a favor?). De Corea del Sud destaquen dos jugadors que es diuen gairebé igual: Park Chu-Young (Arsenal, Celta) i Lee Chung-Yong (Bolton).

Bèlgica, un EQUIP (amb majúscula)

Can Vies no es toca

Que Can Vies era (és) un símbol ho sap qualsevol barceloní i, no cal dir-ho, qualsevol veí de Sants. L’Ajuntament de Barcelona ja fa anys que està disposat a acabar amb les alternatives que no passin pel seu sedàs i a poc a poc s’ha anat carregant els anomenats “espais alternatius”. Però fins ara no s’havien atrevit amb una icona d’aquestes dimensions. Han volgut tibar massa, i la corda s’ha trencat. Resultat: tres nits seguides d’avalots, i les que possiblement encara quedin.

Fa uns mesos ja vaig parlar de Gamonal, i evidentment no podia deixar de dedicar un post a un tema que em queda molt més a prop, també geogràficament. Can Vies ha centrat tots els debats i tertúlies, com al gener va fer el barri bugalès. Els generadors d’opinió, acostumats a donar lliçons sense conèixer pràcticament res del que parlen, s’han afanyat a amparar-se en l’excusa de sempre: si no condemnes la violència contra contenidors en flames, no se’t pot considerar humà.

Com que ja estic fart de tanta hipocresia i de tanta moralitat de sofà, aprofitaré aquest humil mitjà per NO condemnar l’assalt a entitats bancàries o les barricades fetes amb contenidors. En primer lloc, perquè ho trobo una reacció lògica: l’odi genera més odi i les accions injustes no poden esperar altra reacció que no sigui la venjança. És més, cada dia em sorprenc que un país amb més del 25% d’atur no estigui tot ell en flames.

Poques hores després del desallotjament, l'Ajuntament es va afanyar a enderrocar Can Vies. Les autoritats prefereixen un solar que un espai autogestionat.

Tampoc condemno els “greus aldarulls” perquè m’importen poc els contenidors, les seus de Convergència o les entitats bancàries atacades. És cert que aquesta opinió podria considerar-se subjectiva; el que és objectiu, però, és que dos lladres com Millet i Montull portin anys rient-se d’un poble i que el jutge els consideri innocents. També és objectiu que aquells que obliguen a condemnar la violència són els mateixos que mai han condemnat el franquisme o que ordenen reprimir el poble amb desenes de furgonetes plenes d’antiavalots. Diuen que els contenidors costen no sé quants milers d’euros, potser es pensen que la brigada mòbil i un helicòpter sobrevolant Sants tota la nit és gratuït per l’erari públic.

Finalment, no condemno els que “generen aldarulls” perquè no he vist ni un sol petit comerç atacat. Això demostra que l’ira està ben canalitzada i que la violència no és gratuïta (aquesta, juntament amb la violència d’estat, són les úniques que no tolero). Els responsables de l’actual situació són evidents, i queda clar que ells i ningú més són l’objectiu dels atacs.

Així que L’ÚLTIM FILL DEL POBLE dóna tot el suport als i les que lluiten, ho facin com ho facin, per defensar el que s’ha anat construïnt amb els anys. I confiem que l’ #EfecteCanVies es propagui i els santsencs i les santsenques guanyin aquesta batalla.

El cas de Roura Cevasa, a La Directa

Avui el setmanari La Directa ha publicat un article meu sobre el cas de Roura Cevasa, empresa que ha tancat la seva seu de Barcelona i ha acomiadat la seva plantilla. Si el voleu llegir, cliqueu la imatge de sota:

El final d’una empresa: Roura Cevasa

Avui és l’últim dia que el meu pare ha anat a la fàbrica del carrer Caracas on porta 25 anys treballant. Mitja vida dedicada a una empresa que ara, amb l’excusa de la crisi econòmica, li dóna una patada al cul, sense miraments. Això després d’haver-li rebaixat un 15% el seu sou i d’haver-lo obligat a treballar amb un ERO. I com ell, 125 treballadors/es més (24 dels quals més grans de 55 anys) se’n van directes a l’atur.

Abans de res posaré al lector en context, ja que sóc conscient que Roura Cevasa no és una marca aparentment massa coneguda. Es tracta de l’empresa més gran de retolació de l’estat espanyol, tant per història, com per clients, com per volum de ventes. Seu era, per exemple, el Mussol que es troba sobre un edifici on s’encreuen l’Avinguda Diagonal i el carrer Mallorca de Barcelona, tot i que l’Ajuntament se’l va quedar i ara és patrimoni urbà de la ciutat.

Rótulos Roura va començar el 1930 sent una empresa familiar fins que, cap als anys 80, la família Roura la va haver de vendre, començant un periple per diverses mans del sector empresarial. Finalment, a principis dels 2000 acaba definitivament sota el domini de Vias, un grup empresarial del gegant ACS, dirigit per Florentino Pérez. D’ençà d’aquest moment, la nova direcció pren mesures urgents per tapar el forat econòmic deixat per l’anterior direcció (inclosa una aventura llatinoamericana a Argentina i Brasil) i així poder evitar la fallida. D’aquesta manera, incrementa considerablement el volum de vendes, captant clients importants, fins a facturar algun any més de 50 milions d’Euros.

Però, evidentment, tot té un preu. Des del primer moment, la nova Roura Cevasa -dirigida per un nou Conseller Delegat i un nou Director General que no tenen cap coneixement del sector- actua únicament amb una finalitat especulativa, a favor de l’empresa i sense tenir en compte la plantilla de treballadors/es. Per fer un paral·lelisme futbolístic, Florentino actua igual a les seves empreses que al Madrid, on pren decisions sonades com ara fer fora l’entrenador després de guanyar la Champions. No es regeix per criteris productius, sinó especulatius. Així doncs, es perd el caràcter empresarial característic de les companyies catalanes (un bon exemple és que des del primer any se suprimeix el Lot de Nadal, una bona manera de tenir contents i agraïts els teus treballadors) per passar a ser una empresa depenent dels resultats econòmics immediats.

Com he dit, la direcció no té cap coneixement del sector, sinó que està col·locada “a dit”. No és estrany, doncs, que actualment Roura Cevasa no estigui dotada de la modernitat necessària per sobreviure al futur dins el sector: no s’ha invertit en I+D, el disseny i la tecnologia dels rètols és totalment antiquada, no hi ha hagut cap mena de formació… i un aspecte molt important: la gestió no ha sigut la d’una empresa formada per equips liderats per gent motivadora.

Però hi ha més qüestions. Una de molt important, la confiança. La direcció de Madrid no va confiar mai en la plantilla de Barcelona, tot i que la majoria de Departaments es portaven des d’aquí: el Departament Administratiu, l’Informàtic, el de Gestió de Projectes i el de Gestió de la Producció i la Fabricació.

Amb tots aquests factors tan adversos, la notícia sembla clara: Roura Cevasa decideix tancar la seva fàbrica de Barcelona, acció que ja tenia pensada executar fa deu anys. Dóna l’opció als treballadors/es de moure’s a Madrid, però amb unes condicions deplorables. Es tracta, doncs, d’un comiat encobert. Ho explicaré.

Amb un Estudi Econòmic de Viabilitat (fàcilment manipulable i elaborat per la consultoria Ernst&Young, basat en les auditories dels últims 5 anys; casualment, el Director General havia sigut auditor d’Ernst&Young), la Direcció decideix el trasllat de les instal·lacions de Barcelona a Madrid, que suposa clarament un tancament encobert. Si bé és cert que la fàbrica de Barcelona tenia dificultats logístiques (per la ubicació i l’estructura de la fàbrica) i possiblement Madrid podria substituir la fabricació, molts altres departaments podrien romandre perfectament a Barcelona. Eliminant aquests departaments, Roura es carrega també un dels actius principals que havia caracteritzat aquesta empresa: els coneixements del mercat i dels clients que tenen les persones que hi han treballat des de fa dècades.

Però la manca de confiança i d’interès de l’empresa amb els treballadors fa que, finalment, a Madrid només hi vagin una quinzena de persones. Objectiu de l’empresa aconseguit.

Una vegada vist tot això, es demostra que la crisi econòmica és tan sols un pretext idoni per poder acomiadar treballadors/es a la lleugera. La constant modificació de la reforma laboral, cada vegada més perjudicial pels treballadors/es, és el que permet actuar així a les empreses, demostrant una vegada més que la política està al servei del capital. I la plantilla de Roura Cevasa han sigut les darreres víctimes d’aquesta història que sembla no tenir final.

Molta sort a tots els i les treballadores que han lluitat

A diferència d’altres empreses de més renom, el cas de Roura Cevasa ha estat invisible als mitjans de comunicació malgrat haver deixat més d’un centenar de treballadors/es a l’estacada. Jo no podré evitar que els culpables quedin impunes, però sí que intentaré que aquest cas no caigui en l’oblit. Descansi en pau, Roura Cevasa.

* Text realitzat conjuntament amb el meu pare, que a partir d’avui i amb 56 anys l’han enviat a l’atur.