No
pretenia escriure sobre el tema de moda del moment, els escraches.
Creia que no feia falta, que era obvi que si algú prenia una decisió
havia de carregar amb la responsabilitat que aquesta comportava. Però veig que dia rere dia
els mitjans van alimentant un debat ridícul: l’escrache és
legítim o il·legítim? Jo ho tinc clar: l’escrache no només és legitim,
sinó que és el mínim que poden fer les persones que ja ho han perdut (o
els han robat) tot. Escrache sí, per descomptat.
Tot aquest debat ha aflorat arran del tema dels desnonaments.
Recordem que els desnonaments són accions que emprenen entitats
bancàries rescatades amb diners públics per deixar a famílies senceres
sense llar; i una vegada sense casa, les entitats segueixen reclamant
que les famílies acabin de pagar-la. Sí, tot molt absurd, però en
consonància amb el país on vivim.
Com que darrerament els desnonaments estan afectant a
centenars de milers de famílies de tot l’estat espanyol, la situació ha
adquirit un notable dramatisme. La qüestió ha arribat al Congrés dels
Diputats, però com que el domina un sol partit, la intenció és no frenar
el drama humà i seguir com sempre: beneficiant a la banca i perjudicant
al ciutadà de classe treballadora.
Vist el panorama... relament esperen que la gent afectada es
quedi de braços plegats? Som conscients que el cristianisme sempre ha
sigut una gran eina de manipulació que ha anat bé durant molts segles;
però ja som al XXI, ens hem fet grans, i això de posar l’altra galta
està passat de rosca.
Els
diputats del PP que han rebut un escrache (4 enganxines i 4 crits a les
portes del seu domicili, que no s’emocionin els amants de Mateu Morral)
potser es pensen que la gent és imbècil o que ens mamem el dit; les
decisions tenen responsables públics, i aquests han de saber que una
acció on es perjudiquen milers de persones no sempre els ha de sortir
gratuïta. Perquè en cas que això passés, estaríem parlant de la
impunitat total.
Déu
n’hi do el que ha aguantat el poble d’aquest país. Començant per una
transició democràtica de fer riure i acabant per una família real que
encara es manté tot i estar brutalment podrida. Així que els diputats escrachejats
ja poden estar contents, perquè en un altre context històric ja haurien
saltat pels aires.
També s’ha posat de moda fer comparacions absurdes:
que si la PAH és Batasuna, que si les famílies desnonades són
perroflautes... Aquest és el mecanisme d’autodefensa d’una dreta que
fins ara mai l’havia necessitat: menysprear i dir xorrades; com si ser
perroflauta o simpatitzar amb Batasuna fossin coses per les que hom
s’hagués d’amagar. Quin nivell, la democràcia postfranquista...
Ja que fem comparacions, per què els mitjans no diuen que els
primers que han rebut un escrache, i infinitament més greu, són els desnonats? Amb cops de porra
inclosos, han vist com els defensors dels poderosos els feien fora de la
seva pròpia llar. Però què és això que un feixista convertit a
demòcrata per interès vagi titllant a gent desesperada de feixistes? Qui
té els pebrots de comparar Ada Colau amb una nazi? Està força clar: la
gent que comença a tenir por. Sempre han fet el que els ha donat la gana
amb total impunitat, però ara s’adonen que s’està arribant a un límit
de tensió social els espanta. O els comença a espantar. I ja és hora que
la por canvïi de bàndol d’una vegada per totes, perquè les classes
populars ja hem rebut prou òsties. De moment són només crits i
enganxines, però no sembla que la cosa hagi d’anar a menys. Està
arribant el dia en què els rics també plorin.
