Són molts els desitjos que, de manera individual, em venen al cap per demanar-li a l'any 2012. Però aquests ja els demanaré aquesta nit, quan bufi les espelmes, mengi els raïms o vegi el Ramon García amb la seva mítica capa.
En canvi, de desitjos col·lectius me'n venen ben pocs. Els polítics ens diran, a través dels missatges televisius, que hem de demanar més prosperitat econòmica. Fals. Tot fals. Jo, al 2012, només li demano una cosa: que torni la consciència de classe.
Els treballadors estem vivint un dels moments més dolents per la nostra classe. Per això, el 2012 és un bon any per despertar del somni en què tots ens hem cregut propietaris i tornar a la realitat, als nostres orígens.
Bon any 2012 a la classe treballadora
Perquè ja n'hi ha prou que ens facin sentir privilegiats quan en realitat estem explotats.
Perquè no podem perdre any rere any allò que els nostres avantpassats han aconseguit després de molt esforç.
Perquè és vergonyós que els de l'altra classe robin i abusin de poder i quedin impunes.
Perquè deixem d'empatitzar d'una vegada amb aquells que són els nostres opressors.
Perquè deixem de plorar morts d'empresaris (Steve Jobs...) mentre treballadors anònims moren diàriament.
Perquè ens unim i organitzem en la mesura de les nostres possibilitats.
Perquè omplim de nou els carrers, i no només els comercials.
Perquè tornin les vagues que tenen data d'inici però no de final.
Perquè hi hagi més gent a les biblioteques que a les discoteques.
Perquè cap més dona mori a mans de la seva parella / botxí.
Perquè deixem de creure que els uniformats ens protegeixen, quan en realitat ens controlen.
Perquè ens adonem d'una vegada que l'enemic no ve de fora en patera, sinó que és compatriota nostre i viu en barris d'alta seguretat.
En resum, al 2012 li demano que tornem a l'esperit de fa uns quants anys, adaptant-los a la nostra realitat actual. I que la lluita de classes no s'aturi!
El transport. Sempre el mateix maldecap. Si viatges en vehicle particular, has de pagar benzina; i si viatges en transport públic, has de pagar el bitllet. El millor és tenir-ho tot a prop de casa, limitar-te a moure’t pel barri...
Però gairebé ningú es troba en aquesta situació. I per moure’t per Barcelona, està clar que el transport públic és la millor opció... però ja no és la més econòmica. Per aquest 2012, l’honorable alcalde Xavier Trias ha decidit fer-nos un regal especial i pujar-nos 1€ el tiquet de transport utilitzat pel 70% de la població, la T-10. Un increment del 12% (si fa no fa, el mateix increment que experimentaran els sous dels treballadors... no?) que fa que el preu per viatge rondi l’euro.
Els discursos per justificar aquesta barbàrie seran diversos, però principalment escoltarem el comodí que serveix per tot: ”cal ajustar-se el cinturó en aquests temps de crisi”, o “hem de fer un esforç entre tots per tirar això endavant”. I compte, perquè això ens ho diran persones situades a les altes esferes que fan servir el cotxe oficial com a mitjà de transport diari.
Després també trobarem el ciutadà que s’ha deixat abduir pel discurs del poderós, i influït pels mitjans de comunicació, ens recordarà que “si jo pago, que pagui tothom”, fent referència a aquells reductes de bàrbars que tenen la indecència de saltar el torn.
I, finalment, escoltarem una excusa inversemblant i cínica, una excusa que més aviat és un joc de mans dels dirigents convergents; atents: “les noves tarifes del transport afavoriran l’ús intensiu”. Perquè és cert que hi ha tres bitllets que baixaran de preu. Podríem pensar que tenim sort d’estar governats per uns senyors que pensen en els bons ciutadans, aquells que viuen aquí i es desplacen molt per la ciutat. Una fal·làcia immensa.
M’explico: els tres bitllets que disminuïran de preu respecte el 2011 són la T-Mes, la T-Trimestre i la T-Jove. La primera, utilitzada per un 9,7% de la població (i només serà 1€ més econòmica); però la segona i la tercera, només utilitzades per un 0,5% i un 0,9% respectivament! La conclusió és claríssima: una minimíssima part dels ciutadans de Barcelona es beneficiaran del canvi de tarifes es miri per on es miri. L’argument d’afavorir l’ús intensiu és completament fals, ja que a l’Ajuntament li surt a compte inflar un 10% (T-50/30) i un 12% (T-10) les targetes que utilitza el 86,2% de la població mentre baixa el preu d’aquelles que només fa servir l’11,1%. I és que per comprar-te un dels títols rebaixats has de fer un mínim de 68 viatges al mes perquè et surti a compte, i naturalment, no hi ha prou temps.
Real como la vida misma...
Una enganyifa més que ens volen fer empassar. I que nosaltres decidim si ens empassem o si no. Respondre a aquest nou atac convergent és ben senzill, i no cal recórrer ni a la violència, ni a la desobediència civil, ni a res que ens comprometi. Simplement, està a les nostres mans aturar-ho tal i com ho van fer els nostres pares i els nostres avis l’any 1951 amb la vaga de tramvies: si pugen els preus del bitllet, la resposta és no fer servir el transport públic.
De fet, ja estan començant a sortir iniciatives en blocs i a Twitterper prendre’ns seriosament aquesta lluita gens complexa. És cert que molta gent necessita el transport públic i no pot anar amb el privat, però també és cert que hi ha alternatives per moure’s: la bicicleta pròpia, el Bicing (que també augmenta una barbaritat, però ja és un altre tema), la moto, caminar (Barcelona no és tan gran), rentabilitzar el cotxe...
Tot és bo mentre no fem servir metro, bus, tramvia, ferrocarrils i renfe a partir del 2012. En aquest cas, això sí que és una qüestió que depèn de tots i totes, ja que si aquesta iniciativa prospera, l’Ajuntament no tindrà més remei que tirar enrere aquesta mesura recaptatòria (no li sortirà a compte perdre viatgers).
És cert que han passat 61 anys d’aquella vaga que va marcar un abans i un després en l’etapa del franquisme. Però, com podem comprovar, tot torna. Sembla que ara som nosaltres qui hem d’ensenyar els nostres avis, però estem realment equivocats. Potser no sabran enviar un missatge de text pel telèfon mòbil, però en canvi ens apallissen en allò de ‘El pueblo unido jamás será vencido’ i en aconseguir objectius factibles a curt termini amb l’esforç de tots plegats.
No vull acabar viatjant 61 anys enrere, sinó 3. El video que enllaço és de l’any 2009. Crec que no cal que comenti res, tot cau pel seu propi pes:
La mort. Un tema difícil, dur i, en principi, força íntim. O això sembla. En les darreres hores han mort dos personatges de renom dins l'àmbit polític: Kim Jong-Il, cap d’estat de la República Popular de Corea, i Václav Havel, el primer president de la República Txeca.
En un principi, les morts prematures en persones adultes no són cap notícia extraordinària. Ara, el tractament del tema que en fan els mitjans de comunicació és una de les hipocresies més grans del món hipòcrita en què vivim. I és que ha arribat un moment en què ja no podem ni decidir per qui volem sentir pena o per qui indiferència quan es mor: ja s’encarreguen els poders fàctics (a través dels seus fidels mitjans) de fer-nos la feina i de crear-nos la nostra opinió.
Avui no hi havia ni un diari que no parlés de l’heroicisme de Václav Havel que, pel que deduireu, a mi no em desperta cap simpatia. Tothom lloava la seva lluita als anys 70 en contra del comunisme soviètic, aquell 'monstre' que no permetia fer polítiques neoliberals.
Al mateix temps que llegia això a qualsevol dels diaris (de tendència ‘dretana’ o ‘esquerrana’ pels experts, però amb un mateix fi: servir de propaganda pel capitalisme), no hi havia un sol periodista que no celebrés la mort del dictador Kim Jong-Il. I, per ser justos, diré que aquest tampoc em desperta cap simpatia, però he d’admetre que encara me’n desperten menys polítics ‘honorables’ com Artur Mas o Mariano Rajoy (per quedar-nos a prop de casa).
Dos caps d'estat. La premsa s'encarrega de dir qui és el bo i qui el dolent.
El que jo pensi és igual. Però el que és absolutament lamentable (però no ens ha d’extranyar tenint en compte la societat controladora en què vivim) és que ja no poguem ser capaços d’escollir qui ens desperta simpatia i qui no. Els mitjans de comunicació catalans i espanyols des de sempre s’han dedicat a tirar merda sobre els dirigents de Corea del Nord, de Cuba o de Venezuela (per posar els 3 exemples més evidents), sense ni tan sols preocupar-se per la patètica situació política del nostre país, on dominen les mòmies i els hereus d’aquells que durant gairebé 40 anys van tenir el poble sota una terrible dictadura. Hipocresia pura i dura.
‘L’heroi’ Havel va donar suport insistentment a l’entrada de la República Txeca a l’OTAN, una organització que precisament no té les mans netes de sang. I és que aquí tothom té moltes vergonyes per amagar, i per això no em convenç la doble moral purista democràtica de celebrar la mort de certs dicadors (tots els que provenen de règims comunistes, per ser exactes) mentre participants de dictadures feixistes com Fraga segueixen vivint impunement.
Avui s’està celebrant un judici polític a l’Audiència de Barcelona. Pot semblar estrany venint d’una “democràcia exemplar” com la nostra; i malgrat que ningú ho admetrà, sí, avui s’està celebrant un judici polític. Com els d'abans, i amb els carrers vallats i tot, perquè a ningú se li acudeixi alçar la veu i pugui ser escoltat.
Els fets es remunten al passat 15 de juny, quan una sèrie de persones (tant li fa si eren indignats, ciutadans civilitzats o, senzillament, gent que ja té els ous més que inflats) van escridassar i bloquejar els diputats en la seva entrada al Parlament de Catalunya (que, com tots sabeu, es troba ben a prop del Zoo), quan aquests anaven a aprovar les retallades imposades pel govern d’Artur ‘Ctrl X’ Mas. Les imatges van donar la volta al món, o si més no al país, ja que ni els polítics ni els mass media estaven acostumats a un “espectacle lamentable” com aquell.
Fins llavors havien viscut la mar de bé: a la seva poltrona, menjant canapès en cada acte oficial i evadint-se dels problemes que pateix la ciutadania “normal i corrent”. Però aquell “fatídic” 15 de juny va ser un punt d’inflexió per ells, ja que van comprovar que bona part dels ciutadans es deixaven de tonteries per denunciar el que tard o d’hora havia de ser denunciat: el sistema classista en el qual vivim.
La premsa va remoure cel i terra, titllant d’impresentables els ‘indignats’ (tan ciutadans com ells, que ningú ho oblidi), i considerant l’escena com una agressió a la democràcia. En canvi, de la rebequeria xul·lesca del Conseller d’Interior (i Mala Hòstia), Felip Puig, creient-se més intel·ligent que tothom, els mitjans no en van dir massa cosa. I la premsa encara ara segueix posant-hi cullerada. Un exemple el tenim en la periodista de l’independent Grup Godó, Gemma Liñán, que al llarg del dia d’avui s’ha dedicat a englobar les novetats relacionades amb el judici sota l’etiqueta de #diputatsagredits.
Sens dubte, una etiqueta falsa i tendenciosa es miri per on es miri. A mi se m’acuden altres etiquetes, com ara #indignatsassetjats, #periodistesvenuts o #diputatsploramiques. Sobretot aquesta última. No pot ser que tinguem una classe política que s’autoproclami intocable, ja que això, de democràtic, no en té un pèl.
El circ ha arribat a la ciutat
Precisament avui, els diputats ploramiques declaren a l’Audiència de Barcelona com a víctimes, quan tothom sap que més aviat són botxins (això sí, escollits per cens, que sempre dóna més prestigi, però mai per consens). No sé com pretenen seguir vivint envoltats de privilegis quan la resta estem cada dia més fotuts (ja arribem als nivells de vida de l’any 2002). No sé com pretenen seguir movent els fils de les nostres vides sense que, a sobre, no ens poguem queixar. I no sé com pretenen aprovar quelcom que va en contra de la majoria de la població sense que intentem aturar-ho.
Ben mirat, és normal que els mitjans vulguin crear opinió i ens vulguin fer creure que els diputats són unes víctimes que han estat agredides. Qui paga mana, i ells cobren cada final de mes. Però a nosaltres, la gent del carrer, que no ens emboliquin en els seus assumptes i que no es pensin que sentirem una engruna d’empatia per aquesta gent. Si tenen aquests problemes, potser és que s’ho han buscat; el que és evident és que no ens posarem del seu costat com els periodistes pretenen. I és que on ells veuen uns “diputats agredits” jo segueixo veient uns “privilegiats ploramiques”.
Per si algú encara no se n’ha assabentat, dissabte 10 de desembre va tenir lloc “el partit del segle” a l’estadi Santiago Bernabéu. Si algú no se n’ha assabentat, deia, tampoc crec que llegeixi aquest article. Però bé, anem al que ens ocupa.
Gairebé mai havia viscut un clàssic lluny de Barcelona, ja que la meva confiança en l’equip de la meva ciutat és tal que sempre estava a punt per agafar el metro i anar cap a Caneletes a celebrar la conquesta de la capital. Però aquesta vegada hi havia un pont pel mig, i va ser per això que vaig fer la maleta, sense oblidar-me que, fos quin fos el destí, m’hi acompanyaria una bandera blaugrana, la de les ocasions especials.
Durant la setmana de la Constitució més Concepció, molts madridistes s’havien crescut; és més, ja havien guanyat el partit abans que el Barça hagués començat a preparar-lo. Hem arribat a sentir que el Madrid està en millor forma que el Barça, que ens tornarien la maneta amb un gol de més (6-0 pels més optimistes), que Puyol està acabat i que Sergio Ramos el farà fora de la selecció, que Xabi Alonso i Ozil són millors que Xavi i Cesc respectivament... i també hem escoltat com els ‘senyorials’ seguidors blancs han defensat a mort el seu entrenador davant del gran Tito Vilanova, recordant així el lamentable incident del dit a l’ull que va convertir ‘The Special One’ en ‘One More’ (un més, vulgar i mediocre).
D'això se'n diu canviar de cara...
No n’aprenen. Des que Guardiola va arribar al Barça, cada any ha estat la mateixa cançoneta, i nosaltres que ens n’alegrem. A una setmana del clàssic, els madridistes obliden el passat immediat i revifen la cantarella de guanyar els partits abans de jugar-los. I cada any s’ho han de menjar amb patates. Aquest és un dels motius importants del meu odi visceral a tot allò que sona a blanc, però naturalment no és l’únic.
Dissabte passat, des de la llunyania de la Barcelona culé, uns crits em van despertar de la migdiada: uns antimadridistes del pis de dalt escalfaven motors. Bona senyal, bons auguris. El mateix pensarien el Tito Floren i el ‘One More’ als 22 segons de partit. Un miratge, naturalment. Potser alguns seguidors blaugrana ho van veure cru i van perdre la confiança en aquest equip; naturalment, jo no. I va arribar el recital, el festival, la humiliació en terra hostil... en resum, allò que tant ens agrada als culers antimadridistes, a aquells que hem callat durant tota la setmana per, després del partit, poder restregar la victòria a tots els merengues. I no ens n’amaguem: ells ens vacil·len abans del partit, nosaltres ho fem després. I a sobre, ens donen el gust de poder-nos recrear escoltant com el seu entrenador clama a 'La mala sort' (pseudònim d'algun àrbitre, potser?).
No vaig poder anar a Canaletes, però vaig poder compartir crits d’alegria i de ràbia amb la gent que, com jo, estava lluny de la ciutat del nostre equip. I és que portar la bandera blaugrana arreu és un orgull, i mirar per sobre l’espatlla a aquells que des de sempre s’han rigut de nosaltres, és la millor venjança.
Se las prometían felices...
Per acabar, faré el meu particular 1x1, tradició que vaig començar fa poc més d’un any, després de l’apoteòsic 5 a 0 al Camp Nou:
1. Valdés: Incomprensible error, però quan sempre la treus jugada tens certs riscos. Un ensurt.
2. Dani Alves: Se n’ha parlat poc, però pel meu gust immens a la banda dreta. Va ser qui va descol·locar el sistema del Madrid.
3. Piqué: Còmode al costat de Puyol, va estar fi al tall.
4. Cesc (Sex): Com volien els merengues, va marcar al Bernabéu. Llàstima que mai ho farà amb la samarreta blanca.
5. Puyol: Juntament amb Messi, l’únic imprescindible als clàssics. Quan en faci 60, el repesquem només per jugar contra el Madrid. Ho talla tot.
6. Xavi: Doncs sí, era millor que Xabi Alonso... Algú ho dubtava?
7. David Villa: Sorprenent suplència, però Guardiola demostra que va encertar buscant un altre perfil. És molt bo però no va tenir temps de demostrar-ho.
9. Alexis: Sublim. Per mi, la sorpresa. Lluita i dos collons. El xilè ja és 100% culé.
10. Messi: L’únic ‘Pilota d’Or’ sobre la gespa del Bernabéu. Pesats, no el compareu més amb CR7, no us convé, sobretot per una gran diferència: CR7 pretén guanyar a Messi i el clàssic és el seu mitjà; Messi vol guanyar el clàssic com a única finalitat. I ho logra. Ha de ser el Pilota d’Or sense cap mena de discussió. Que podia ser expulsat? No em feu riure, el seu toc a Xabi Alonso no és res comparat amb el que fan Pepe, Ramos, Lass, Coentrao i la mare que els va parir.
15. Keita: En ¼ d’hora va demostrar més classe que qualsevol dels migcampistes del Madrid.
16. Sergio: Recital tàctic dels que fan història. Si algun dia tinc un fill que juga de migcentre defensiu, li passaré el video del partit perquè aprengui del Busi. Imprescindible, com Puyi i Messi.
17. Pedro: Jo el volia a l’11, però ja hi serà a la tornada.
Tots sabem que, a dia d’avui, són èpoques difícils per a diversos col·lectius; en l’àmbit social, no ho tenen bé ni immigrants ni homosexuals; en l’àmbit polític, i més enllà dels que sempre han patit, no pinta gens bé per la gent d’esquerres; en l’àmbit econòmic, sembla que no pinta bé per ningú, tot i que sabem sobradament que això és mentida. I en l’àmbit laboral, del qual escriuré avui, la cosa està complicada per tota la classe obrera. Sí, em refereixo al poble ras i treballador amb aquests termes perquè, en contra del que diuen molts “experts”, la classe obrera no ha desaparegut. La classe obrera ha existit, existeix i existirà… el seu problema és que abans tenia consciència de classe i ara ja no en té... però existeix.
De qui avui vull parlar és d’un sector concret de la massa treballadora: els funcionaris. És cert que hi ha funcionaris de tota mena, inclosos alts càrrecs, policies... però naturalment, no em referiré pas a ells quan defensi al funcionariat.
La tertúlia que escolto als matins a la ràdio és la que m’ha fet posicionar-me clarament i escriure sobre aquest tema. Resulta que els tertulians, gent que es dedica a crear opinió a través del seu coneixement superflu i llunyà de la realitat, no estaven de bon humor i van decidir atacar sense miraments als funcionaris, fet gens original.
El motiu: considerar que, en els temps que corren, els funcionaris han de ser aquells que facin “més sacrificis pel bé global”; suposo que es refereixen al bé de tots excepte els funcionaris, és clar. Novament aquest col·lectiu de treballadors ha estat el blanc de les mossegades dels gossos de la premsa, que sempre ataquen als mateixos.
Els setciències de la ràdio van donar per fet que els funcionaris han d’acatar una nova rebaixa de sou (la que preveu el senyoret Mas) sense protestar; de fet, si fos per ells, encara haurien de donar les gràcies perquè això no és una precarització laboral, no, sinó que és “un pas per reactivar l’economia del país”. Qualsevol treballador de qualsevol empresa, ja sigui pública o privada, hauria de mostrar-se disconforme (com a mínim) quan li baixen el sou, i més en el context d’una societat on cada any augmenta el nivell de vida. Però sembla que als tertulians els molesta quan gent com els metges o els mestres protesten per mantenir (i ja no dic millorar, on vas a parar!) unes mínimes condicions laborals que ha costat anys d’aconseguir i que ara el model neoliberal vol esclafar sense miraments.
Però els xerrameques encara van anar més lluny: van titllar els funcionaris de malfeiners i de dropos, quan precisament la seva feina de seure, parlar i generar opinió aporta una productivitat 0. Van considerar que els funcionaris eren uns privilegiats i que estaven allà per una “qüestió” divina, quan tothom sap que, en major o menor mesura, un funcionari ha hagut de treballar dur i esforçar-se per aconseguir una plaça a l’administració pública. I, com deia al principi, van deixar per fet que els funcionaris han d’acceptar una rebaixa salarial perquè “tenen la feina assegurada” (i van arribar a dir que això hauria de canviar).
El primer que extrec d’aquesta barbaritat és: molt bé, en general els funcionaris tenen la feina assegurada... però quan cobra un funcionari? El suficient per aconseguir un poder adquisitiu que li permeti tenir comptes a les Caimán? O més aviat un sou “normal” que segons el seu tren de vida el fa arribar més o menys bé a final de mes? Que jo sàpiga, el problema de l’evasió fiscal i de l’especulació, entre d’altres, no recau en els funcionaris. Però, pel que sembla, han de ser ells els que paguin els plats trencats de la crisi econòmica (crisi que han generat els grans poders adquisitius, no ho oblidem).
Ara bé, mentre el govern convergent de Mas va retallant sous als funcionaris, al mateix temps suprimeix l’anomenat “impost de successió”, un impost que perjudicava a aquells qui més tenien, que naturalment no són la majoria de la població.
I jo em pregunto, no seria més just tocar (només una mica, per descomptat) els privilegis d’aquesta gent poderosa (poca) que perjudicar milers de treballadors i, a sobre, treure el morrió als tertulians perquè ataquin indiscriminadament als funcionaris?
Doncs sembla que no, perquè el que ara es porta és ser emprenedor. Aquest és l’exemple a seguir pels bons ciutadans liberals. I és que, només uns minuts abans, a la mateixa ràdio estaven parlant meravelles d’un jove emprenedor que acaba d’estrenar una xarxa social (que té com a logotip un plàtan) avalada, compte eh, per Andreu Buenafuente. Aquest xaval encara no ha fet res i aquest “experiment” tan sols és un mer projecte que es desconeix si serà un èxit o serà un bluf.
Però és clar, un emprenedor de tals dimensions es mereix tots els elogis dels tertulians (no ho he dit, però podreu imaginar que la ràdio és de la branca convergent), mentre que funcionaris que porten treballant anys i anys, només es mereixen que se’ls tiri merda a sobre. Sembla que aquest és el model que volen els nous governants neoliberals, que evidentment no necessiten funcionaris, ja que tota la seva realitat passa per la iniciativa privada. Ara, sembla que a ells se’ls oblida que teòricament també són funcionaris, ja que som tots nosaltres qui paguem els seus capritxos, i precisament no són pocs.
De debò penses això del mestre que aguanta als teus fills cada dia?
L’endemà d’unes eleccions, ja des de ben petit, m’he fet sempre aquesta pregunta: “Per què ha guanyat la dreta?”. És senzilla de formular, però fins fa poc, m’era molt difícil de respondre. I va arribar un bon dia en què ho vaig entendre absolutament tot.
El primer que em calia era emmarcar tot el que passa ara dins un context; el d’aquest país (o països, com preferiu), que precisament no ha estat senzill. Ens mourem 75 anys enrere, que no són res comparat amb la història de la humanitat. I què trobem? Una dreta que assoleix el poder mitjançant un cop d’estat. Això pot semblar retrògrad, passat, però jo més aviat ho veig al revés. Perquè des de llavors, la dreta ja no ha tornat a deixar mai el poder. Primer amb 36 anys de dictadura, i posteriorment amb la continuació directa d’aquesta, reanomenada “democràcia constitucional”, ja que per mantenir el poder era necessari un rentat de cara.
Una vegada contextualitzada la situació, vaig començar a pensar sobre un fet que em semblava evident alhora que incomprensible: com podia ser que en una població amb una majoria de gent humil, treballadora, de classe baixa o obrera, la dreta sempre assolís el poder. Una vegada rere l’altra, i malgrat els diferents escàndols: corrupció política, abusos de poder i una sèrie de llargs etcèteres.
Després de pensar-hi força només vaig trobar una resposta: la dreta mai ha abandonat el poder; i no només això, sinó que sota el sistema democràtic, mai l’abandonarà. Passi el que passi, la democràcia està tallada a mida per la dreta.
Tenint clar això, què es pot fer? Em sembla una resposta realment difícil de contestar, especialment per dos motius: el primer, perquè la dreta s’ha blindat amb uns mecanismes que s’han fet passar per democràtics per no perdre mai els privilegis. I el segon, potser el més important, perquè la gran majoria de la població està convençuda que té veu i vot en el desenvolupament de l’”estat de dret”.
Alguna gent d’esquerres, potser no revolucionària però sí amb idees de justícia social, va convençuda a les urnes a votar a PSOE, IU o d’altres. Molta altra, però, coneixedora que qualsevol d’aquests partits polítics s’emmarca en un context neoliberal que no té absolutament res d’esquerres, s’absté per no donar suport ni a cap dels partits en què no creu, ni en el sistema que no recolza.
En canvi, la dreta sempre vota. Sempre. I converteix cada jornada electoral en una festa. Deixant de banda els incomprensibles treballadors i treballadores que donen suport a partits pseudofeixistes com PP, CiU o UPyD, o neonazis com PxC i Falange, qui vota a la dreta mai són la majoria de ciutadans malgrat ser els que guanyen les eleccions.
I aquí arribem al punt on érem abans: la dreta guanya perquè el sistema democràtic l’afavoreix. És així: ells voten, ells guanyen. I aquí és on molta gent orgullosa d’una democràcia que sempre els fa perdre, culpen a la gent abstencionista (que són més de 9 milions i mig de votants potencials) de la derrota. Ja ho diuen, la culpa sempre és dels altres.
I és que si l’esquerra vol governar d’una vegada per totes (deixem-ho clar, un govern “socialista” que injecta crèdit a la banca mai a la vida serà d’esquerres), l’únic camí viable és abandonar radicalment el sistema democràtic (neoliberal i capitalista, per tant contrari a una postura d’esquerres).
L’esquerra ha de deixar de banda la idea que la democràcia és el millor que hi ha perquè, ho hem comprovat una vegada més, és totalment fals. Per l’esquerra, la democràcia és un sinònim de derrota i d’assentament de la dreta.
L’esquerra ha de començar a eliminar prejudicis desfasats com ara titllar de dictadura a l’autèntic socialisme. Perquè això és una invenció de la dreta, que l’únic que no considera una dictadura és que els mercats governin per damunt dels estats. És la pròpia dreta que ens fa veure com a “normal” que s’injecti diner públic a la banca, al mateix temps que demana que ens escandalitzem quan a Venezuela s’expropien bancs. I per la gent del poble, crec que és molt més escàndol el que passa aquí que el que passa allà.
L’esquerra s’ha de saber propagar tal i com ho fa la dreta. Un exemple: quants mitjans de comunicació d’ultradreta (i ja no dic de dretes només) majoritaris hi ha a l’estat espanyol? Com a mínim, sis: ABC, El Mundo, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Veo7... I quants realment d’esquerres (i ja no dic d’ultraesquerra)? Cap ni un.
En definitiva, l’esquerra s’ha de desvincular de l’herència franquista d’una vegada i cercar noves vies per dur a terme polítiques que afavoreixin a les classes baixes. I és que no podem oblidar que senzillament es tracta d’una qüestió quantitativa: els pobres i els treballadors som moltíssims més, i ja estem farts de ser titelles en mans de pocs.
Per acabar, faré l’únic esment al cas concret d’aquest 20N per intentar reforçar les meves afirmacions. El PP no ha deixat de fer tripijocs tant fa anys (Camps, Albiol, Prestige, Irak, atacs a l’homosexualitat i als immigrants...) com durant la mateixa jornada electoral (deixar paperetes marcades, prohibir el vot a gent amb samarretes verdes en favor de l’escola pública, el cas Bauzá...). En resum, que es passen els drets democràtics pel forro dels ous, però ho poden fer sortint impunes perquè són els amos d’aquesta “empresa”. I a sobre, guanyen per majoria absoluta. No cal dir res més per comprendre que la gent d’esquerres mai ens beneficiarem de la democràcia.
I és que si seguim donant suport a aquest sistema, els d’esquerres podrem participar cada quatre anys a la festa de la democràcia, però sempre ben allunyats de la “Sala VIP”.
PD: Paradoxalment, ahir va fer 75 anys que “algú” va assassinar a Durruti. Com que el considero un “avantpassat polític”, i com que estic segur que ni ell ni molts lluitadors no van deixar la vida per un model social i econòmic com el que tenim avui, com a homenatge no he acudit a votar. No sóc dels que m’agrada conformar-me amb “el menys dolent”... i, naturalment, seguiré queixant-me i denunciant el que considero una farsa. I recordant que, des del 36, com si fóssim boxejadors, estem a l’espera de tornar-los el cop (d’estat)...
Un dia com avui, sis anys enrere, em llevava disposat a anar a l’institut, per no perdre el costum. Era un dimecres com qualsevol altre, un d’aquells dimecres que ets conscient que queda el mateix del que ja has fet perquè arribi el cap de setmana.
Del que no era conscient, aquell dimecres 25 de maig de 2005, és que només em quedaven unes poques hores per presenciar la millor final que he vist en la meva vida. Sabia que era el dia de la final de la Champions (cada any, aquest moment és especial). Sabia que un dels dos que se la disputava era el Liverpool (buscava el seu cinquè títol continental), i per tant estava més nerviós de l’habitual. Però el que mai m’hagués imaginat és que estava a punt de presenciar el “Miracle d’Istanbul”...
20.45 h. Mejuto González, l’àrbitre espanyol designat per pitar la final, xiulava l’inici del partit. El Liverpool sortia amb un 11 que ja ha passat a la història, i on només Gerrard (l’etern capità) i Carragher segueixen al conjunt red. Els altres 9 titulars per aquell partit van ser: Dudek, Finnan (l’irlandès), Sami Hyypiä (Capitán frío), Traoré, Xabi Alonso, Luís García (he drinks sangría), John Arne Riise (el Viking), Kewell i Baros (aquests dos últims, companys ara al Galatasaray). Aquell matx també el van acabar jugant Smicer (transcendental), Didi Hamann i Djibril Cissé. 14 jugadors èpics.
Carragher i Gerrard, únics
20.46 h. Malament. El Milan, amb un equipàs (Cafú, Pirlo, Kaká, Sheva, Crespo...), s’avançava al marcador amb una bolea inapelable de Paolo Maldini. 1-0. Merda. Minut 39: Valdanito Crespo culminava una contra letal (italiana, com no) i feia pujar el 2-0. Podia anar pitjor la cosa? Sí. Minut 44, just abans de la mitja part: nou contraatac amb passada colosal de Kaká i definició exquisita del jugador argentí, que posava el 3-0 i finiquitava el partit. Tristor. Ja no calia veure la segona part...
Però el futbol és gran, i la història li va preparar un podi d’honor a l’equip entrenat per Rafa Benítez... quan ningú s’ho esperava. Cinc minuts donen per molt: per exemple, per remuntar una final (o més ben dit, la final) aparentment peduda. Només cal fe, sang freda i que no et pesi la glòria de la samarreta que duus a sobre. Rafa ho sabia i a la mitja part els va deixar ben clar als jugadors (destrossats anímicament), que havien de sortir a marcar, ni que fos pels 40.000 supporters que hi havia a les grades de l’Estadi Olímpic d’Atatürk.
Liverpool FC, campió de la UCL 2005
No podia ser un altre que Steve G, l’etern capità, qui posés el 3-1 al minut 54. Semblava impossible, però ja n’havia entrat una. I només dos minuts després, el txec Vladi Smicer feia entrar el Liverpool de ple en la lluita pel títol. Només quedava un gol per empatar el partit impossible. Minut 60. Penal a favor. Xabi Alonso tenia l’empat als seus peus, però Dida el va aturar... Tranquils, només va ser un segon, perquè el rebot va anar a parar al peu esquerre del Tolosarra, que aquesta vegada va trobar la xarxa. 3-3 i quedava mitja hora.
I va passar mitja hora. I mitja hora més de la prórroga. El Liverpool estava amb la moral altíssima, mentre que a Milan es preguntaven com havien arribat a aquest extrem després d’anar guanyant 3-0. Davant de lluitadors reds mai es pot baixar la guàrdia. Però encara quedava una darrera batalla. La batalla final, que conduirïa el LFC a l’olimp dels déus. La tanda de penals...
No va caldre mort súbita. Hamann, Cissé i Smicer van marcar el seu llançament, Tomasson i Kaká van fer el mateix per part italiana, i Dudek va aturar la pena màxima d’un Sheva desolat.
Esclat d’alegria desmesurada a Istambul, esclat d’alegria des de la distància a Barcelona. Acabava de presenciar la millor final que mai he vist, i malgrat l’espectacularitat del matx, crec que aquell dia no en vaig ser conscient. Ara sí. M’imagino que els tifosi del Milan porten 6 anys volent esborrar aquest 25 de maig de la seva memòria. Però pels seguidors del Liverpool, Istambul va ser un dia màgic que no oblidarem mai de la vida. Un d’aquells dies que et demostren que no hi ha res impossible.
Amics, companys i símbols (tots dos) d’una època passada. Paul Newman i Robert Redford. Els seus destins es van separar quan, l’any 2008, el primer va morir d’un càncer de pulmó. Per sort, abans d’agafar camins diferents, ens van deixar dues obres d’art en comú: Dos hombres y un destino (1969) i El golpe (1973).
La primera pel·lícula que van rodar junts, coneguda també com a Butch Cassidy and the Sundance Kid, va ser dirigida per George Roy Hill i va obtenir 4 premis Oscar l’any 1970. Aquest western explica la història de dos líders d’un grup de pistolers, Butch Cassidy (Paul Newman), el cervell, i The Sundance Kid (Robert Redford), l’home d’acció. Es dediquen a assaltar bancs, trens i altres fonts de negoci, però amb una característica: no causar víctimes mortals. En un d’aquests atracaments, però, se’ls complica la cosa i es veuen obligats a viure amagats…
Dos hombres y un destino ha deixat moments i frases memorables en la història del cinema. En vull recordar un parell. El primer, l’escena en què Butch i Sundance han de llençar-se per un penya-segat si volen sobreviure, i aquest últim confessa que no té por a saltar, sinó que l’atemoreix no saber nadar. El segon moment, una frase que em va fer rebobinar el vídeo per tornar-la a escoltar; Butch Cassidy, referint-se al poderós que gasta dòlars i dòlars en seguretat per no ser atracat: “Si em pagués a mi el que es gasta per evitar que el robi, jo deixaria de robar-lo”. Sublim.
La parelleta a El golpe
La segona pel·lícula que van fer junts, i que també va ser un èxit, és El golpe. Dirigida pel mateix director i galardonada aquesta vegada amb 7 Oscar, quan la vaig veure em vaig adonar de seguida que es tractava de la precursora de la trilogia de pel·lícules protagonitzades per Danny Ocean (George Clooney): Ocean’s Eleven, Ocean’s Twelve i Ocean’s Thirteen. Molt breument: Chicago, anys 30. Uns estafadors, Johnny Hooker (Robert Redford) i Henry Gondorff (Paul Newman), amb el suport d’amics i coneguts, decideixen perpetrar un gran robatori contra el mafiós Doyle Lonnegan (Robert Shaw) per venjar la mort d’un antic company seu, assassinat per aquest gàngster després d’un robatori (un cercle viciós, com es pot observar).
D’aquesta pel·lícula em quedo amb dues escenes: la inicial, que mostra una controvertida partida de cartes en un tren; i, sobretot, l’escena final, on l’estafa aconsegueix uns resultats sorprenents...
Dos finals diferents, dos actors magistrals i dos films que romandran eternament. I el més important: tot això amanit amb una bona dosi d’humor i amb l’indubtable feeling existent entre Newman i Redford. Sort que un bon dia els va unir el destí…
Cada any la mateixa història. No se sap com, però gent famosa, entre ells algun semi-analfabet, s’inspiren amb l’arribada de les flors, les papallones i la primavera i, miraculosament, produeixen una “brillant” creació literària.
No els fa falta ser bons. De fet, no ho són. Però són famosos i tenen un mercat que, com a tal, es mou simplement per interessos econòmics. Són gent que surt a la televisió. Periodistes. Futbolistes. Polítics. I algun altre oportunista més. Saben que per Sant Jordi la gent compra llibres com qui compra joies el dia de la mare al Corte Inglés.
Amb això no estic renegant de la Diada de Sant Jordi, que em sembla un dels dies més bonics de l’any (si més no, com ho vivim a Barcelona). Ara, m’indigna veure l’oportunisme de professionals d’altres àmbits en un dia que hauria d’estar dedicat únicament als escriptors. La gent de la televisió ja té els seus moments, masses, i tots en gaudim quan toca. Acaparar massa afany de protagonisme no és bo en cap cas, i per això un dia vaig decidir no tornar a comprar mai més un llibre d’algú del món de la “faràndula”.
Quin percentatge d'"intrusos" hi deu haver en aquesta paradeta?
M’agrada gent com el Berto o l’Albert Espinosa... m’agraden quan em fan riure o emocionar pel mitjà més estès: la tele. M’agraden futbolistes com Messi... però únicament quan defensen els colors blaugrana al camp. M’agraden alguns periodistes... però quan es limiten a fer bé la seva feina. (Qui no m’ha agradat mai són els polítics, però això ja és un altre tema...)
Tot canvia quan es posen a escriure. Si és que realment escriuen ells (algú creu que l’analfabet de l’Aznar i esposa van ser capaços d’escriure un sol paràgraf?). Un llibre d’un humorista, d’un guionista, d’un futbolista i, evidentment, d’un famós que no ha treballat en la seva vida, és un llibre totalment buit, que et deixa indiferent. Tots s’afanyen per escriure alguna parida, totalment guiats per l’editorial que s’enriquirà amb ells, per tal de seguir inflant el seu patrimoni. Sembla que no en tenen prou amb tot allò que els reporta el seu àmbit professional. I d’un llibre curt, merdós i gens premeditat, aconsegueixen una cua de 200 persones que esperen ansioses una signatura a la banda dreta de la Rambla Catalunya.
Mentrestant, a l’altra banda, o directament al seu costat, hi ha els escriptors de veritat. Persones que et fan viure els llibres, o bé per com escriuen o bé pel que diuen. Homes i dones que han abocat un treball intel·lectual extens en cada pàgina de les seves obres. I ningú els fa cas. Així és com anem: mentre el Boris Izaguirre de torn ha d’anar amb compte de no ser envaït per les masses “lectores”, l’autèntic professional de la literatura, aquell el qual la Diada hauria de ser la seva festa, es pregunta per què va escollir escriure en comptes de baixar-se els calçotets a un plató indeterminat d’una cadena privada qualsevol.
No és portuguès, ni té una nòvia exuberant, ni és un dels futbolistes més ben pagats del món. No desafia l’adversari amb actituds xul·lesques, ni es creu un déu, ni fa anuncis per grans marques comercials.
Avui en dia, quan s’associen les paraules “futbol” i “Cristiano”, a tothom li ve al cap la mateixa imatge. Sembla inevitable. Però ara serem diferents i parlarem del que, des del meu punt de vista, és un dels jugadors més grans que mai han trepitjat un terreny de joc.
El meu Cristiano és italià de la Toscana, està “casat” amb el seu municipi natal (Livorno) i en ocasions s’ha baixat el sou per poder defensar la samarreta de l’equip dels seus orígens. És un jugador humil que podria haver estat un fora de sèrie, però que ha preferit jugar en un club d’un nivell més baix del que li pertocaria (l’AS Livorno) perquè, senzillament, és l’equip de la seva vida.
Cristiano Lucarelli (4 d’octubre de 1975) va néixer, el mes de la Revolució Russa, en una família d’obrers marítims a la ciutat on es va fundar el Partit Comunista d’Itàlia. Massa factors com per no influir en la seva vida. Ha jugat en molts equips (entre ells, el València, el Shakthar Donetsk o el Nàpols, on milita en l’actualitat) però, com he dit abans, el seu nom sempre anirà lligat inevitablement a l’AS Livorno. Sobretot, perquè a més de jugador, és un hooligan de l’equip des de petit (ho demostra el tatuatge de l’escut del Livorno que llueix a un braç). Va arribar al club l’any 2003 després de rebutjar ofertes milionàries, i va marxar l’any 2007 havent marcat 92 gols en 146 partits. I el més important, es va guanyar per sempre la seva afició.
Un jugador irrepetible
Lucarelli no és un jugador normal. No és un jugador que només marca i cobra a final de mes. Lucarelli és un jugador amb opinió i ideals que mai s’ha amagat de res, i això en ocasions l’ha perjudicat. Com quan una vegada, amb la selecció sub-21 va celebrar un gol mostrant una samarreta interior del Che Guevara, que li va costar no anar convocat amb l’azzura fins l’any 2005 (quan ja en tenia 30). O com quan va denunciar públicament la persecució arbitral que patia el seu equip per tenir una afició obertament d’ultra-esquerra (“al poder li interessa un Livorno a la Serie B”), que li va costar una dura sanció econòmica.
Lucarelli marca gols. Molts. I sempre els celebra alçant el puny esquerre. Un símbol com un altre, però que no és habitual als camps de futbol. Quan a Lucarelli el truquen, li sona el Bandiera Rossa. Lucarelli duu a l’esquena un número impropi d’un davanter centre: el 99. No és casualitat, ja que és l’any en què es va fundar el grup Brigate Autonome Livornesi (BAL), els supporters del Livorno, que destaquen a les graderies per les seves banderes amb la falç i el martell o els seus eslògans contra el racisme. Lucarelli...
És evident que el futbol, un esport que s’ha convertit en un exponent del capitalisme més bestial, no ens té acostumat a jugadors com Lucarelli. Per això, per ell, hi ha vegades que sí em sento catòlic... perdó, Cristiano.
