Avui s’està celebrant un judici polític a l’Audiència de Barcelona. Pot semblar estrany venint d’una “democràcia exemplar” com la nostra; i malgrat que ningú ho admetrà, sí, avui s’està celebrant un judici polític. Com els d'abans, i amb els carrers vallats i tot, perquè a ningú se li acudeixi alçar la veu i pugui ser escoltat.
Els fets es remunten al passat 15 de juny, quan una sèrie de persones (tant li fa si eren indignats, ciutadans civilitzats o, senzillament, gent que ja té els ous més que inflats) van escridassar i bloquejar els diputats en la seva entrada al Parlament de Catalunya (que, com tots sabeu, es troba ben a prop del Zoo), quan aquests anaven a aprovar les retallades imposades pel govern d’Artur ‘Ctrl X’ Mas. Les imatges van donar la volta al món, o si més no al país, ja que ni els polítics ni els mass media estaven acostumats a un “espectacle lamentable” com aquell.
Fins llavors havien viscut la mar de bé: a la seva poltrona, menjant canapès en cada acte oficial i evadint-se dels problemes que pateix la ciutadania “normal i corrent”. Però aquell “fatídic” 15 de juny va ser un punt d’inflexió per ells, ja que van comprovar que bona part dels ciutadans es deixaven de tonteries per denunciar el que tard o d’hora havia de ser denunciat: el sistema classista en el qual vivim.
La premsa va remoure cel i terra, titllant d’impresentables els ‘indignats’ (tan ciutadans com ells, que ningú ho oblidi), i considerant l’escena com una agressió a la democràcia. En canvi, de la rebequeria xul·lesca del Conseller d’Interior (i Mala Hòstia), Felip Puig, creient-se més intel·ligent que tothom, els mitjans no en van dir massa cosa. I la premsa encara ara segueix posant-hi cullerada. Un exemple el tenim en la periodista de l’independent Grup Godó, Gemma Liñán, que al llarg del dia d’avui s’ha dedicat a englobar les novetats relacionades amb el judici sota l’etiqueta de #diputatsagredits.
Sens dubte, una etiqueta falsa i tendenciosa es miri per on es miri. A mi se m’acuden altres etiquetes, com ara #indignatsassetjats, #periodistesvenuts o #diputatsploramiques. Sobretot aquesta última. No pot ser que tinguem una classe política que s’autoproclami intocable, ja que això, de democràtic, no en té un pèl.
Els fets es remunten al passat 15 de juny, quan una sèrie de persones (tant li fa si eren indignats, ciutadans civilitzats o, senzillament, gent que ja té els ous més que inflats) van escridassar i bloquejar els diputats en la seva entrada al Parlament de Catalunya (que, com tots sabeu, es troba ben a prop del Zoo), quan aquests anaven a aprovar les retallades imposades pel govern d’Artur ‘Ctrl X’ Mas. Les imatges van donar la volta al món, o si més no al país, ja que ni els polítics ni els mass media estaven acostumats a un “espectacle lamentable” com aquell.
Fins llavors havien viscut la mar de bé: a la seva poltrona, menjant canapès en cada acte oficial i evadint-se dels problemes que pateix la ciutadania “normal i corrent”. Però aquell “fatídic” 15 de juny va ser un punt d’inflexió per ells, ja que van comprovar que bona part dels ciutadans es deixaven de tonteries per denunciar el que tard o d’hora havia de ser denunciat: el sistema classista en el qual vivim.
La premsa va remoure cel i terra, titllant d’impresentables els ‘indignats’ (tan ciutadans com ells, que ningú ho oblidi), i considerant l’escena com una agressió a la democràcia. En canvi, de la rebequeria xul·lesca del Conseller d’Interior (i Mala Hòstia), Felip Puig, creient-se més intel·ligent que tothom, els mitjans no en van dir massa cosa. I la premsa encara ara segueix posant-hi cullerada. Un exemple el tenim en la periodista de l’independent Grup Godó, Gemma Liñán, que al llarg del dia d’avui s’ha dedicat a englobar les novetats relacionades amb el judici sota l’etiqueta de #diputatsagredits.
Sens dubte, una etiqueta falsa i tendenciosa es miri per on es miri. A mi se m’acuden altres etiquetes, com ara #indignatsassetjats, #periodistesvenuts o #diputatsploramiques. Sobretot aquesta última. No pot ser que tinguem una classe política que s’autoproclami intocable, ja que això, de democràtic, no en té un pèl.
 |
| El circ ha arribat a la ciutat |
Precisament avui, els diputats ploramiques declaren a l’Audiència de Barcelona com a víctimes, quan tothom sap que més aviat són botxins (això sí, escollits per cens, que sempre dóna més prestigi, però mai per consens). No sé com pretenen seguir vivint envoltats de privilegis quan la resta estem cada dia més fotuts (ja arribem als nivells de vida de l’any 2002). No sé com pretenen seguir movent els fils de les nostres vides sense que, a sobre, no ens poguem queixar. I no sé com pretenen aprovar quelcom que va en contra de la majoria de la població sense que intentem aturar-ho.
Ben mirat, és normal que els mitjans vulguin crear opinió i ens vulguin fer creure que els diputats són unes víctimes que han estat agredides. Qui paga mana, i ells cobren cada final de mes. Però a nosaltres, la gent del carrer, que no ens emboliquin en els seus assumptes i que no es pensin que sentirem una engruna d’empatia per aquesta gent. Si tenen aquests problemes, potser és que s’ho han buscat; el que és evident és que no ens posarem del seu costat com els periodistes pretenen. I és que on ells veuen uns “diputats agredits” jo segueixo veient uns “privilegiats ploramiques”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada